Carles Costa i Muntadas

El passat quinze de novembre es va preestrenar al cinema Vigatà de Vic el documental La batalla per les xarxes . El dimarts següent es va estrenar al programa Sense Ficció de TV3. Jo, particularment, no el vaig acabar d’entendre. La sinopsi és clara: «Les primaveres àrabs, les protestes a l'Iran o el referèndum celebrat a Catalunya l'1 d'octubre de l'any 2017 són clars exemples del poder de les xarxes socials en la societat actual. Durant aquestes mobilitzacions, milers d'imatges i vídeos de les actuacions policials, gravats pels ciutadans, es van convertir en virals a les plataformes socials». Així doncs, parlem sobre el que circula o pot circular per les xarxes socials i la potència que pot tenir.  No obstant, i no és pas el motiu de l’entrada, com us dic no em va acabar de convèncer. Si bé parla de les xarxes socials, posa el focus bàsicament en el vídeo viral d’un policia saltant en unes escales en una escola de Barcelona durant el celebrat primer d’octubre

Dimecres 20 es va fer la presentació de la Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020 a Sevilla. Ambdós països van alternant la gala cada any. En el moment d’escriure aquesta entrada, encara no s’ha celebrat... de manera que no puc posar resultats ni comentar-los. De fet, pel que vull parlar, els resultats és el de menys. I cada vegada més. D’això precisament vull parlar. En primer lloc, caldria posar-se en context. Dono per descomptat que tothom que llegeix això sap de què parlem. La Guia Michelin és una guia que publica anualment (una per país o regió) la marca de pneumàtics. En aquesta guia hi ha una llista de restaurants qualificats o agrupats en tres blocs: 1 estrella, 2 estrelles i 3 estrelles. D’acord amb el seu lloc web, quan un restaurant rep una estrella Michelin, el restaurant ofereix una cuina de gran finesa i compensa parar-s’hi. En el cas de dues, el restaurant té una cuina excepcional i mereix la pena desviar-se del camí. Finalment, un tres estrelles té una cuina única

No recordo quan va ser que vaig arribar a la conclusió que, sovint, les coses no ens agraden perquè no les entenem o no les coneixem. Un bon exemple en són les matemàtiques. En el meu cas, de petit no em desagradaven. És clar que les matemàtiques és un terme molt ampli. Més enllà de sumes i restes, recordo que quan anava a l’escola m’agradava molt el càlcul mental. Sigui dit de passada… n’he perdut molta destresa… però bé… Naturalment, no és l’única disciplina matemàtica, per anomenar-ho d’alguna manera. També hi ha àlgebra, teoria de números, trigonometria, estadística, combinatòria, teoria de grafs, probabilitat, estadística, criptografia… I sovint diem que no ens agraden perquè, o bé no les entenem, o bé no ens les expliquen de manera motivadora. Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que no veuen belles les matemàtiques. Invito a veure els números des d’una altra perspectiva i, de ben segur, que algú quedarà una mica amb la boca oberta. Avui, parlem del número 73. Ce

A short and simple question. Select the democratic state: North Corea South Corea West Corea (Hint: only an option is correct)

Les jornades de reflexió haurien de ser l’endemà de les eleccions, i no només el dia abans de les mateixes. De fet… molts partits polítics i organitzacions reflexionen sobre la desfeta d’uns i auge dels altres. No obstant això, les sorpreses ni són noves, com tampoc és nou tot el que estem vivint darrerament. Permeteu-me fer un viatge en el temps en aquesta jornada de reflexió. Corria l’any 1888 quan l’aprovació del nou codi civil espanyol encarava la darrera fase i es va promoure la Llei de bases. Aquesta llei autoritzava el govern espanyol a imposar-la sense discussió parlamentària. Inicialment, només es plantejava aplicar-se a l’Espanya castellanoandalusa, però també esdevingué complementària en territoris amb drets forals com Catalunya. L’any següent, quan el nou codi civil ja havia sortit a la llum i tenia previst entrar en vigència el primer de maig, es va obrir el debat parlamentari a les Corts espanyoles. Més enllà d’uns pocs diputats escollits a Catalunya, la resta no van

Inicio aquesta setmana una possible nova etapa en aquest bloc. Com es pot apreciar, els canvis són ben visibles a simple vista. En primer lloc, un nou domini, en aquest cas carlescosta.cat . Curiosament —o no— l’he trobat disponible. És fàcil que hi hagi gent que vingui a parar a aquest bloc tot cercant al Carles Costa periodista. Sento decebre’ls. Com he dit en altres ocasions, no sóc ell . L’altra cara visible és el nou disseny. De ben segur canviarà els propers dies o setmanes perquè no m’acaba de convèncer. Tanmateix, calia canviar-lo. Continua presidint el bloc una foto de la plaça Major de Vic. No obstant així i després de tres anys i mig, es pot dir —irònicament— que s’ha fet clar. Què significa això? Amb això vull dir que enceto una nova etapa. Si més no ho intento. Amb més de tres anys i mig he tingut temps de diverses coses. La més important de totes, créixer i aprendre: madurar. Vaig publicar un llibre intitulat Un passeig per Vic el novembre de l’any 2016. En la mesura