Carles Costa i Muntadas

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

Acabem avui aquesta sèrie dedicada a l’altra realitat de Corea del Nord. La que no mostren, que no expliquen, que amaguen. Com a lliçó d’esperança, el sol surt cada dia, i cada dia és una oportunitat per fer una cosa diferent. Ja no dic diferent referint-me a índole, sinó fins i tot a fer el mateix de manera distinta. I un dia, Yeonmi i la seva mare van poder traçar la seva fugida. El 2009 a ella i a la seva mare les van rescatar uns missioners cristians, que les varen conduir, no sense entrebancs, a la frontera entre Mongòlia i Xina. Des d’allí, van caminar pel gèlid desert de Gobi una inacabable nit d’hivern. Reeixiren. Des de l’aeroport volaren cap a Corea del Sud. No sense haver experimentat la vergonya del supervivent, aquella que no permet una felicitat plena perquè amics, familiars, coneguts... han caigut abans d’albirar la llibertat i s’han quedat pel camí. Al baixar de l’avió, Yeonmi assevera que es va trobar en un altre planeta. Va veure un passadís il·luminat amb llum brilla...

Hongwei va fer mans i mànigues per trobar Yeonmi i recuperar-la. I ho va fer. A la primera nit que van estar junts, novament la va tornar intentar violar. En l’intent, Yeonmi va córrer cap a la cuina, va agafar un ganivet i se’l va posar al coll mentre sortia al balcó. La decisió estava presa: si s’acostava, es llevava la vida. En la conversa, Hongwei li va fer entendre que si ella accedia a ser la seva esposa, faria venir a la seva mare i al seu pare. Així la convencé: compraria la seva mare novament, i pagaria a un intermediari perquè portés el seu pare des de Corea del Nord a Xina. A banda, també l’ajudaria a trobar la seva germana. Aquesta fins i tot havia partit abans que ella. Eunmi va marxar quan a Yeonmi encara no li havien donat l’alta d’aquella operació d’apendicitis. Estava desesperada per marxar. Ho havia intentat en alguna altra ocasió sense èxit. No obstant, en la nit que va poder, la seva mare es pensava que no ho faria, i ni tan sols la va abraçar per acomiadar-se. Si l...

Recordareu que hem parlat diverses vegades de la carestia i la pobresa a Corea del Nord . En un moment donat, a Corea del Nord, fins i tot hi hagué mancança de fertilitzants, especialment quan l’antiga URSS va deixar d’enviar-n’hi. Per posar-hi remei, al govern va ideà una campanya per cobrir la manca de fertilitzant amb una font local, renovable i de proximitat. Em permeto la llicència de fer ús de la ironia perquè el llibre també ho fa, tot i que no fa gens de gràcia. El fet és que van decidir recollir excrements humans i d’animals. Cada treballador i cada escolar havia de complir amb la seva quota. El fet va anar tan enllà, que fins i tot hi havia robatoris d’excrements. Per tot el que hem anant desgranant, la vida a l’altra Corea del Nord no és possible. La fugida de Yenomi i la seva mare estava programada per un dia. Haurien de travessar el gèlid riu i entrar a Xina: com vàrem dir, l’opció de refugiar-se directament a Corea del Sud no és viable. A més, elles vivien a tocar de la f...

Si la història del Sungyu us va semblar trista i heroica, espereu a conèixer la de la Yeonmi Park. No recordo haver llegit un llibre que m’hagi emocionat tant. La Yeonmi recorda de quan era més petita, quatre o cinc anys, que anhelava poder comprar tot el pa que volgués i poder-se’l menjar. Res d’iPhones, ni tan sols un mòbil. Pa. De fet, ella ni tan sols va veure mai llet de vaca a Corea del Nord. La coneixia pels anuncis que veia de la televisió xinesa. L’afirmació necessita una contextualització, i no és altra que la seva família vivia al costat de la frontera amb Xina i disposaven d’un receptor de senyal televisiu. Tot i tenir un songbun baix, un dia el seu pare la va portar a la gran capital, Pyongyang. Aquell dia, per primera vegada va pujar a un autobús. També va quedar esmaperduda al veure que la gent viatjava en un tren subterrani (el metro), així com també amb cotxes particulars. Diguem que ella no havia estat mai a la ciutat. A diferència de Sungyu, només havia viscut la re...

El llibre també relata una altra realitat de manera molt normal pels que hi estan avesats. En un moment determinat es produeix una conversa que versa sobre l’enterrament d’un germà d’un dels nous companys. Sungyu se sorprèn que el seu company no li hagi dit. El seu company, però, tot i ser el seu propi germà i haver-lo enterrat ell mateix, dona a entendre que no és més que un enterrament més: n’hi ha cada dia i ja hi està del tot acostumat. La mort forma part de la vida molt més del que hauria. En aquest moment, si mal no recordo el jove Sungyu ja està sol, abandonat. Té uns dotze anys. El seu pare va marxar a la cerca d’oportunitats laborals per tenir cura de la família, i de moment no en sap res més. En veure que no tornava i se’ls acabaven les provisions, la seva mare també ha marxat a casa la seva germana. Crec recordar que ho fa d’amagat i li deixa una nota al pobre Sungyu. Li demana que s’estigui a casa i si es queda sense menjar, que prengui sal i begui aigua. Li assegura que to...

Com vàrem dir en entrades anteriors, la vida de Sungju corria plàcidament a la ciutat de Pyongyang fins que les coses es van estroncar. El seu pare va dir-los a ell i a la seva mare, eren una família de tres membres, que estarien un temps fora de la ciutat, però en realitat el seu songbun ja havia baixat. El songbun es podria traduir com la classe o reputació de cada nordcoreà.  Bàsicament, n’hi ha tres. La classe més alta és la central. Està composta de revolucionaris respectats (pagesos, veterans o familiars d’aquells que van lluitar o morir per Corea del Nord), i aquells que han demostrat gran lleialtat a la nissaga Kim. La segona classe és la bàsica, formada per tots aquells que han viscut a Corea del Sud o hi tenen família, antics comerciants intel·lectuals o qualsevol persona ordinària de la que es sospiti que no té completa lleialtat al règim. Finalment, hi ha la classe hostil, que inclou els antics terratinents i els seus descendents, capitalistes, antics soldats de Corea ...

La història del primer nordcoreà, Sungju Lee, està narrada en forma de novel·la en un llibre escrit per a adolescents. Conta la història d’un jove nordcoreà (ell mateix) que passa d’una posició benestant a la misèria en un obrir i tancar d’ulls. En aquest cas, és interessant perquè, no només mostra la vida dels nens rics de Pyongyang, sinó que també mostra la vida dels nens pobres de la resta del país. És més, el protagonista és qui viu ambdues, de manera que parla sempre amb coneixement de causa. Seguint la sinopsi del llibre, Estrella fugaz (2022), direm que el seu pare era oficial de l’exèrcit popular del Nord, però cau en desgràcia. El llibre no explica el motiu, que jo recordi. Com anotava més amunt, Sungju ha d’acomiadar-se de la seva casa de tres habitacions, les seves classes de taekwondo, el seu piano, i del seu estimat gos Bo-Cho, per mudar-se als afores, enmig de la cartesià que colpeix el país sencer. A punt de complir els tretze anys, Sungju perd els seus pares i es conve...

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord . Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver. Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord . Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la penínsu...

Amb el correu, la VPN i el calendari, el meu procés de desgooglelització ja havia començat i no tenia aturador. Però faltava una cosa clau avui dia, el poder fer còpies de seguretat dels nostres arxius: el Drive. I va arribar el dia. En una primera versió, Proton només permetia penjar documents online i no permetia sincronitzar els documents que tens a l’ordinador. Era un pas important que permetia compartir arxius per Internet, novament amb seguretat, privacitat i llibertat, però quedava coix. No obstant això, en pocs mesos va arribar l’esperat i apreciat programa de sincronització. Ara sí que ho teníem quasi tot perquè, simplement, esborraria tots els documents que tingués al Drive del Google que, novament, no n’han pas de fer res del que tinc. I així ha estat, tot i que encara han de polir algunes coses importants, com poder veure els arxius penjats al Drive des de l’app. Perquè... no ho he dit però ja s’intueix i es dona per sabut: tant el correu, com el calendari, la VPN i el Driv...

Que recordi, vaig donar suport a Google des del minut 1. L’entrada d’avui no és per parlar de Google, però sí que necessito contextualitzar una mica l’assumpte. El fet és que temps ha, quan hom anava amb Hotmail i els de Microsoft et donaven, ja no sé si 2 o 20 MB d’espai (em despista la capacitat ridícula que et donaven en comparació amb el que ofereix qualsevol avui dia), va aparèixer Google regalant 2GB. Aleshores allò fou una autèntica revolució, a la que m’hi vaig sumar de seguida. Recordo que no et podies crear un compte, sinó que anava per invitació, i tan tost vaig rebre-la, ja vaig crear-me’l. Crec que d’inici només era correu electrònic, però amb el temps ja va desenvolupar el calendari, i encara més tard tota la solució ofimàtica sota el paraigües del Google Drive. A banda, també hi havia el contactes, que et permetia (i permet), tenir-los sincronitzats en el teu dispositiu mòbil. Fins aquí, tot bé. No obstant això, un altre dia, no fa gaire, va aparèixer una altra revolució...

És probable que fora més normal publicar aquesta entrada amb motiu del dia de la dona, però també és la típica entrada que feia temps que volia publicar. Per sort o per desgràcia, el bloc el segueix poca gent i arribarà a pocs. Per sort o per desgràcia, també, la meva (no) popularitat em permet publicar aquesta mena d’opinions. Sigui dit de passada, que no és pas la primera vegada que publico quelcom en aquest sentit. El resum final és que al pas que va aquest feminisme, potser convindrà un moviment masclista en una o dues generacions. Els nens actuals han perdut la presumpció d'innocència. Això és digne d’anàlisi. Abans, però, permeteu-me compartir-vos uns fragments d’uns llibres que proposen per lectura a nens i nenes: «No és el camp dels nois, treu-t’ho del cap, i arribarem als tribunals de justícia europeus si fa falta». «—M’han posat problemes per jugar a futbol, a casa. —Oh, quan s’acabarà el domini del mascle? [...] Què li passa ara, al teu pare [...] —No diguis animalades, ...

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,...

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr...

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent. ...

Finalment, no em puc estar d’escriure unes notes sobre la notícia religiosa de l’any, dècada o història de les diòcesis catalanes. Ho faig, entre altres coses, trist per com ha anat i com està anant. Naturalment, parlo de la renúncia a la mitra de Solsona per part de Xavier Novell, fa unes setmanes, per motius sentimentals. Val a dir que no he prestat gaire atenció o no he escarbotat gaire tot el que l’envolta, però també em sembla que no és necessari. En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o rel...

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s...

Tot poble en la seva època ha tingut el seus propis herois. Les seves gestes han valgut per fer pel·lícules memorables. Va ser el cas del rei Leònides i els espartans , o del cavaller William Wallace i els escocesos . Ambdós van esperonar i motivar als seus compatriotes per plantar cara a l’enemic, perses i anglesos respectivament. Amb petites o grans victòries, els dos van canviar el rumb de guerres i fins i tot el destí dels seus pobles en futurs més o menys immediats. Els vigatans també tenim el nostre propi heroi del segle XVII en la salvaguarda de la nostra pàtria. El seu nom és Ramon Sala i Saçala. Perquè us en feu una lleugera idea, la propaganda de l’època enaltia la seva figura com segueix: Como ligera ave trepa por essos montes nuestro Hércules de Vique, con numeroso séquito de su gente, à quien capitanea, rige y manda, repartiéndoles generoso la mayor porción de la presa.