Carles Costa i Muntadas

Crec que feia temps que no feia una entrada d’aquesta índole. No vull dir explícitament la de desitjar una bona sortida d’un any i bona entrada del següent —que només podria fer-ho una vegada a l’any— sinó al llarg de la vida d’aquest bloc. Però aquest cap d’any és una mica especial. Perquè si bé cada cap d’any canviem d’unitat, en aquest cas canviem també de desena. És per això que hi ha canvi de dècada? No ho tinc tan clar, o sí... i com jo molts altres.  Sobre la taula hi ha dues teories a defensar. D’una banda, els que podem creure que la dècada que estem vivint s’acabarà al final de l’any que ve, és a dir, el 2020. Això seria així perquè l’any 0 no existeix . És un bonic error que portem arrastrant des de mitjans del segle VI i difícilment ara algú ho arreglarà. Fou aleshores quan el papa Joan I va encarregar al monjo i astrònom Dionís l’Exigu que elaborés un calendari partint del naixement de Jesucrist. Així ho va fer però, ai las!, va començar per l’any 1. I si l’inici de l

No recordo si he parlat mai del ruc català però estic molt segur que no pas en els termes amb els que en vull parlar avui. I és que he llegit recentment l’estreta relació entre l’animal i un vigatà. Ep! No en els termes de persona d’enteniment obtús, mancat d’intel·ligència —que també n’hi ha— sinó en la preservació de l’espècie. I és que, sempre ens podem trobar a un vigatà en qualsevol lloc inhòspit o temàtica curiosa. Què seria del món sense els vigatans? L’origen del ruc és la subespècie d’ase Equus asinus somaliensis . El gènere Equus es va desenvolupar probablement a Nord-Amèrica, d’on va passar a Europa, Àsia i Àfrica. Sembla que actualment hi hauria tres races d’ases a l’antic regne d’Espanya descendents del tronc africà ( Equus asinus africanus ): el Guarà Català, la Mallorquina i el Zamorano-Leonés. El Guarà Català ha estat pal de paller d’altres races: la francesa Poitou, les italianes Pantellaria, Martina-franca, i la Siciliana o Ragusana. També s’assigna certa influè

De sants Miquel n’hi ha diversos però en el meu cas, quan parlo de sant Miquel, em refereixo al nostre patró, a l’il·lustre fill de la ciutat de Vic. Per tant, per ser més puristes, caldria dir sant Miquel dels Sants, que fou el nom que adoptà en professar com a trinitari descalç el vint-i-nou de gener de l’any 1609. Des de la seva vestició i fins aquell moment, s’havia fet dir Miquel de sant Josep. El nostre compatrici, amb la finalitat de conciliar-se el patrocini no pas d’un, sinó de tots els sants, i voluntat d’imitar-los a tots en tot, no va voler limitar-se amb un sol nom, sinó que va decidir anomenar-se dels sants .  Bé, doncs, de la vida i obra de sant Miquel diria que s’ha escrit pràcticament tot. Són d’especial rellevància dues biografies: una d’Antoni de sant Jeroni, i una altra de mossèn Gros. Avui, doncs, no descobrirem res nou. No obstant, sí que penso que una gran part de vigatans només coneixen que és el patró de la ciutat i que és sant. D’altres més erudits saben

Aquest any ho hem petat. Gastronòmicament parlant, hem acabat l’any amb la cirereta del pastís. Dic acabat perquè, tot i que l’any encara no ha finit, no crec que repetim àpat en un restaurant d’aquests de categoria. No vull entrar novament al detall de les distincions i reconeixements que vàrem parlar amb l’entrada dedicada a la Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020 . El fet és que la setmana passada vàrem tenir l’oportunitat de sopar a «El Celler de Can Roca», un dels millors restaurants del món i, concretament, millor restaurant del món els anys 2013 i 2015 segons The World's 50 Best Restaurants.  Bé, l’experiència a «El Celler de Can Roca», per la majoria dels mortals comença mesos abans, o potser més i tot... M’explico. «El Celler de Can Roca» obre reserves al lloc web a onze mesos vista. Això significa que el primer de gener, obre la possibilitat de reservar pel desembre del mateix any. En el meu cas, just després de fer les campanades del 2019, vaig intentar-ho. No va

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.