Carles Costa i Muntadas

Seguint amb les entrades d’organitzem-nos, avui la tercera part. Les setmanes anteriors havia escrit les dues precedents; poder llegir-les aquí i aquí . Avui, parlem de comunicació. De la mateixa manera que és important tenir presència al carrer, també ho hem de ser en els altres àmbits, anomenem-los virtuals. Sortir als mitjans de comunicació no és fàcil. Però hi ha diverses fórmules per tal d’aconseguir-ho. Tota organització ha de ser capaç de generar notícies i crear notes de premsa. És evident que per poder generar notícies i notes de premsa, cal que l’organització tingui activitat. Ja vaig escriure anteriorment que, en organitzacions no professionals, sense cultura de la meritocràcia, difícilment hi ha activitat. Per tant, en primer lloc, meritocràcia, seguit d’activitat i finalment, generació de notícies i notes de premsa. És un peix que es mossega la cua i que una cosa porta a l’altra tot realimentant-se constantment. Una altra manera de sortir als mitjans de comunicació, é...

Ara, malgrat al bloc s’han anat publicant entrades, feia dies que no escrivia. Tanmateix, encara fa més dies que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. La presa de pèl. Fa anys llegia que el semen dels catalans era del pitjor de la península; però em temo que abans quedarem calbs que no pas estèrils. Trist, però ben cert. M’agradaria viure en un país on la gent tinguéssim el dret a que on se’ns insultes la nostra intel·ligència; per minsa que sigui però, que no ens la insultin. Insultar i prendre el pèl a la gent de la manera com ens el prenen els polítics, hauria d’estar penat. I és que és patètic com aquesta fauna menteixen i prenen el pèl a la gent de manera deliberada i gratuïta. Jo, com molta altra gent, fa temps que me n’he adonat i cada dia em sembla més lamentable.

La setmana passada Albert Om estava de convidat a cal Gerard Quintana. Abans d’acabar el programa, les xarxes socials ja anaven plenes de retrets i més retrets al cantant de Sopa de Cabra. Jo mateix vaig enviar un tweet dient que ja en tenia prou després de sentir la seva dona dient que ella era “más catalana que Gerard”. L’endemà mateix i, després de comprovar el terrabastall que havia causat, ja feia un article a El Periódico explicant-se i dient que no era un talibà i que ell creia en un país sense imposicions i que cadascú podia parlar amb el que volgués. Oi tant. Té raó, tota. Jo també vull un país lliure d’imposicions i on cadascú tingui la llibertat de parlar - i més encara a la pròpia casa- amb la llengua que vulgui. Però hi ha una cosa que no entenc.

Després del clàssic de l’any, els casaments de l’any i tantes altres coses de l’any arriba... la manipulació periodística de... del segle! Ep, i no és fàcil veient els precedents, no, però s’han superat.  Vaig a pams. Com bé la immensa majoria de gent sap, ETA va emetre un comunicat. Jo he deixat passar uns dies per veure quin tomb prenia la cosa i per extreure’n algunes conclusions. Com és obvi, no sóc un expert amb el tema, però segons perquè n’hi ha prou en saber llegir. No dic llegit entre línies, ni llegir sentències críptiques, sinó llegir. Allò que aquesta societat aprèn a l’escola amb pocs anys de vida.  Com sabreu, fa uns dies es desenvolupava a Donosti la conferència per la pau. En vaig parlar aquí . La declaració d’aquella conferència, es va resumir en 5 punts. Torno a posar aquí els tres primers: 

Avui, segona part d’organitzem-nos ( aquí teniu la primera ). El tema d’avui, bé que mereixia un menció especial perquè és un altre món dins de la mateixa organització. Són les comissions/seccions locals/regionals. Se li pot dir de tantes maneres com es vulgui però en el fons és el mateix: la representació de l’organització en l’àmbit geogràficament local. Podria ser a nivell de província, comarca, municipi o fins i tot districte o barri. Com deia en l’anterior entrada referent a l’organització, en aquest cas també cal un organigrama per tal que tot associat sàpiga on i a qui dirigir-se en cada àmbit local. No hi hauria d’haver cap impediment per tal que algú pogués posar-se en contacte amb algú per algun motiu; encara que sigui per felicitar una feina ben realitzada; sovint la gent tendim a criticar però, de vegades i és molt d’agrair, la gent també fa valoracions positives i té ganes de compartir-ho. També com deia abans, tota la comunicació interna que es pugui. Fer partícips ...

Fa un temps ja vaig escriure sobre el mal exemple de CiU. Podeu llegir-ho aquí . Avui i, arran de l’endarreriment de la presentació dels pressupostos pel 2012 al Parlament hi torno. El passat dia 10 s’acabava el termini per presentar-los i, els arguments que han utilitzat segons llegia al naciodigital per no fer-ho foren: 1) Dificultat tècnica i 2) Incertesa dels ingressos que vindran des de Madrid perquè canviaran de govern i vés a saber com aniran les coses. Finalment, després de la denúncia per part de la resta de partits, Mas ha recordat que, i transcric literalment "mai s'ha complert aquest termini legal". Bravo! De fet, ja feia dies que ho deien. Fins els dos primers arguments, podrien arribar a tenir una comprensió. Entenc que els pressupostos poden tenir una dificultat tècnica. De fet, ni tant sols sé en què consisteixen i com s’elaboren. Entenc que no és només fer una sèrie de sumes i restes. Tanmateix, també entenc que si hi ha un control exhaustiu (vull cr...

Apunt ràpid sobre la notícia amb la qual, d’alguna manera, m’he llevat. És un tema delicat ja que, com diria un policia, qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra meva. Per tant, més que valorar-ho i, amb la informació que he pogut llegir per una banda i escoltar per altra, just comentar 4 coses. La primera, lamentable que el govern d’un país on hi ha aquest tipus de conflicte, se’n mantingui al marge. Diuen al 324 que el govern espanyol ha recalcat que no ha tingut res a veure en la conferència. Bravo! De fora s’han interessat i preocupat molt més que des de dins. Quina falta de respecte a l'exsecretari general de l'ONU i Premi Nobel de la Pau el 2001, Kofi Annan, al líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, al cap de gabinet de l'expresident britànic Tony Blair, Jonathan Powel, a l'exprimera ministra de Noruega Gro Harlem Bruntland, i a l'exministre de l'Interior francès Pierre Joxe. Senzillament, vergon...

Bé, feia dies que volia fer una valoració sobre el tema i encara no l’havia fet. Bàsicament, per dos motius. El primer és que no es poden extreure conclusions precipitadament; el segon per manca d’informació. Avui continua essent precipitat extreure conclusions i, per altra banda, mai es disposa de tota la informació. Així, doncs, amb el que tenim, em disposo a fer-la. Començarem pel dolent i intentarem acabar amb un final feliç. Deixo clar que tot plegat em genera opinions, pensaments i sentiments contradictoris. Per una banda, ho trobo molt bé, per la resta, no m’agrada gens. El més fàcil, sempre és criticar i estar en desacord; ja se sap, mai plou a gust de tothom.

Per tal que les coses funcionin i funcionin correctament, cal organitzar-se d’alguna manera. Vista la breu experiència, penso que les següents propostes millorarien el funcionament de qualsevol entitat. És a dir, hi ha una sèrie d’atributs comuns per tal que la cosa funcioni.  En primer lloc, sovint la gent es troba que no sap on anar a trucar la porta, a qui enviar un document, correu, esdeveniment, article per a la web de l’organització... Tot seria molt més fàcil si tothom disposés d’un organigrama de les persones amb les respectives responsabilitats. Prèviament a això, cal delimitar les àrees de manera funcional i assignar-li un responsable. L’organigrama hauria d’anar lligat amb un directori actualitzat de tots els membres. Aquesta mateixa funcionalitat, es podria estendre a diferents. Des de les capes més altres a nivell jeràrquic, fins a les de les bases com podrien ser les comissions o seccions locals i/o regionals. En aquest sentit, un dels problemes més comuns en qua...

Doncs això mateix. Feliç dia de la Hispanidad . Com sempre m’agrada dir, créixer i fer-se visibles gràcies als mèrits propis, i no pas créixer i fer-se notar gràcies als desmèrits de la resta. Aquest dies ho podem veure més que mai quan, per desgràcia nostra, hem d’escoltar que els arguments més sòlids de la majoria de la classe política, són crítiques cap a la resta de partits. Trist, molt trist. Ja sabem el que els altres no fan o han fet però, proposeu coses que millorin la nostra vida, caram! És així com ens hauríeu de convèncer. Sense descarrilar, tornem on era. No crec que qui se senti seu aquest dia i com a festa nacional llegeixi aquesta entrada però bé, és igual. De fet, ni tant sols sé què celebren ni m’interessa massa tampoc. Però la independència, la independència que hem defensat tanta gent com jo, no és excloent i no és una qüestió purament sentimental. Dic feliç dia de la Hispanidad a un espanyol com podria dir feliç Aberri Eguna a un basc o feliç 4 de juliol a un a...

Ja fa temps que noto -i és molt bona notícia- que es parla cada vegada més d'independència. Ho noto quan, a través del lector de notícies Goggle Reader, envio notícies i articles a d’altres compatriotes. Sovint em pregunto si els hi enviaré massa coses. I de fet, per sort o per desgràcia només segueixo uns quants portals i en deixo de banda una gran altra quantitat. Però no hi ha temps per a tot i cal escollir.  El fet, doncs, és que si fa un any els enviava un parell de notícies i articles cada setmana, ara, pràcticament, no hi ha dia que no els n'hi enviï. I certament me n’alegro. Ja ho apuntava fa un munt de temps que, des del meu punt de vista, hi havia tres clares claus per a la independència de Catalunya: periodistes, columnistes; gent d'opinió, societat civil i empresaris. Passats més de tres anys d’aquest article , podem veure com hem evolucionat. 

Terreny pantanós novament. Des de fa un temps que sento comentaris i opinions a favor del PP. La cosa no seria nova si no fos perquè provenen de gent independentista. I això sí que ho és. De fet, crec que en parlen més obertament els independentistes que no pas els votants ideològics del mateix PP. Fins i tot ja hi ha hagut articulistes que hi han dedicat el seu article per intentar fer veure a la gent que no és el millor. El cert és que és complicat. Molts tenen por que torni el PP però, en clau nacionalista i independentista, quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE? Cap ni una. Per tant, què és el millor per Catalunya? Ja ho he expressat en altres articles els dubtes que tinc ( aquí i aquí ), però avui ja sabem què hi ha o deixa d’haver-hi amb la nova direcció d’E(RC).

Fa dies que hi dono voltes i finalment decideixo informar-me sobre el tema. Quedo sorprès en veure la gran quantitat de Presidents de la Generalitat que hem tingut al llarg de la nostra història. I la reflexió (d’aquí ve tot plegat) és: quins han passat i passaran a la història? La reflexió no és en clau històrica pròpiament, sinó en clau de país i de sobirania nacional. Presidents que en algun moment de la nostra història han sigut claus, han estat líders d’alguna cosa o han fet quelcom pel nostre país i la seva gent. Com us deia, quedo sorprès de la quantitat de Presidents; l’actual n’és el 129 (segons viquipèdia). Però no cal anar tan enllà; em centro en la nostra història recent i partir del restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1931 arran de la victòria de Francesc Macià a les eleccions del 12 d'abril. Vist així la cosa queda reduïda a 8. Llegim-ne unes pinzellades.