Carles Costa i Muntadas

Amb el correu, la VPN i el calendari, el meu procés de desgooglelització ja havia començat i no tenia aturador. Però faltava una cosa clau avui dia, el poder fer còpies de seguretat dels nostres arxius: el Drive. I va arribar el dia. En una primera versió, Proton només permetia penjar documents online i no permetia sincronitzar els documents que tens a l’ordinador. Era un pas important que permetia compartir arxius per Internet, novament amb seguretat, privacitat i llibertat, però quedava coix. No obstant això, en pocs mesos va arribar l’esperat i apreciat programa de sincronització. Ara sí que ho teníem quasi tot perquè, simplement, esborraria tots els documents que tingués al Drive del Google que, novament, no n’han pas de fer res del que tinc. I així ha estat, tot i que encara han de polir algunes coses importants, com poder veure els arxius penjats al Drive des de l’app. Perquè... no ho he dit però ja s’intueix i es dona per sabut: tant el correu, com el calendari, la VPN i el Driv...

Que recordi, vaig donar suport a Google des del minut 1. L’entrada d’avui no és per parlar de Google, però sí que necessito contextualitzar una mica l’assumpte. El fet és que temps ha, quan hom anava amb Hotmail i els de Microsoft et donaven, ja no sé si 2 o 20 MB d’espai (em despista la capacitat ridícula que et donaven en comparació amb el que ofereix qualsevol avui dia), va aparèixer Google regalant 2GB. Aleshores allò fou una autèntica revolució, a la que m’hi vaig sumar de seguida. Recordo que no et podies crear un compte, sinó que anava per invitació, i tan tost vaig rebre-la, ja vaig crear-me’l. Crec que d’inici només era correu electrònic, però amb el temps ja va desenvolupar el calendari, i encara més tard tota la solució ofimàtica sota el paraigües del Google Drive. A banda, també hi havia el contactes, que et permetia (i permet), tenir-los sincronitzats en el teu dispositiu mòbil. Fins aquí, tot bé. No obstant això, un altre dia, no fa gaire, va aparèixer una altra revolució...

Sóc fan de Google. No sé si ho havia afirmat mai... No incondicional, però sí fan; crec en Google. Entre altres coses per la seva filosofia que pot quedar perfectament reflectida en una frase de Larry Page fa uns dies al Google I/O 2013 (una espècie de congrés on Google es posa de llarg i presenta les seves novetats) quan, referint-se a les seves ulleres Google Glass, afirmava “cada cop que hem fet quelcom surrealista, hem après alguna cosa. No totes les vegades, però la majoria. [...] El nostre objectiu principal és tenir a usuaris feliços utilitzant Glass. Volem assegurar-nos que estem construint experiències que facin felices a les persones”. Senzillament, sublim.  Però, què va donar de si Google en el Google I/O 2013? Doncs un munt de coses. I això que, segons Page, tot just estan a l’1% del que poden fer. Anem a pams. En primer lloc, Google unifica l’emmagatzematge per a Drive (lloc on guardar coses i on podem gaudir d’eines ofimàtiques al núvol), Gmail y Google+ (la xarx...

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema i, ben bé, encara no tinc clar què i/o com. El fet és que fa mesos i mesos que dia sí, i dia també, que es parlen de retallades. Retallades per aquí, retallades per allà en forma de serveis socials, sanitat, ensenyament (altrament dit educació), mitjans, i un llarg etc. Però encara no he sentit ningú ni res al respecte en retallar en informàtica. I, crec que és un punt on es podria retallar i força. No estic parlant de maquinari, sinó de programari. Val a dir abans, però, que cal diferenciar molt els tipus d’usuari que utilitzen ordinadors i/o altres dispositius. És a dir, per una banda, el que es coneix popularment com “nivell d’usuari” i per altra, la resta o nivell avançat. I ho dic des de la perspectiva d’informàtica i amb en ben entès que amb segons quines coses, només disposes d’eines i/o programes de pagament. Entre aquests, els més populars són els de Microsoft com tothom sap.

La setmana passada vaig anar a l’Equip d’Assistència Primària; coneguts popularment com EAP. Només hi vaig perdre un quart d’hora perquè vaig decidir marxar. La primera reflexió que molts pensareu és: “si tant malament et trobessis, t’hauries esperat”. Cert. Per sort, que sàpiga i que duri, no tinc res greu. Però la història va començar el passat 10 d’abril i desconec quan acabarà; amb sort, potser el proper 22 de maig.  El fet és que, malgrat no m’ho noti, sóc nerviós, patidor, m’angoixo... etc. Tot allò que es coneix amb “són els nervis”. Segurament. El fet és que des de fa temps que el cor, tot plegat, fa alguna cosa rara. Fruit d’això, vàrem decidir fer un electrocardiograma. En principi tot correcte; coses del nervis.  El dia 10 d’abril tenia hora per comentar els resultats. Després d’esperar-me el corresponent quart d’hora o mitja hora, em diuen que no va el sistema informàtic i no poden veure els resultats. Fantàstic. Evidentment, no és culpa de ningú que això ...