Carles Costa i Muntadas

Antigament -fa força temps- acostumava a fer una felicitació per aquestes festes i a enviar-la a qui ho creia convenient. Generalment, la resposta era nul·la o molt propera a nul·la; per això vaig deixar de fer-ho. En part ho entenc però, no m’acaba d’agradar. Per altra banda, no són poques les felicitacions que reps aquests dies de gent que, curiosament, feia pràcticament un any que no en tenies notícia. I, per ser més precisos, si els dies que van des del període 15 de desembre fins a 7 de gener no formessin part de l’any, aleshores faria molt més d’un o diversos anys que on en reps notícia.  És per això que, per primera vegada, ho faré des d’aquest bloc. Perquè és una manera diferent. A aquells amb qui hi tinc contacte al llarg de l’any i aprecio, tot i que amb alguns ja ho he fet, no cal. Ja saben que els desitjo el millor del millor; si més no procuro demostrar-los-hi al llarg de l’any i no pas ara amb tres setmanes i amb presses. I no només els desitjo unes bones festes, sin

Tot depèn del que s’entengui per robar, oi? Aquests dies, tothom hi ha dit la seva; jo no vull ser menys. Amb tot, però, cal diferenciar diverses coses sobre el tema. No cal barrejar la legalitat, la definició de les paraules i la moralitat. Sobretot, no barregem les coses.  En primer lloc, m’agrada el tracte que rebem d’Espanya? No, evidentment, i és per això que, en la mesura que puc, intento treballar perquè el dia de demà tots plegats tinguem un món millor. Que graciós, ara m’he recordat d’una cadena humana que es va fer al Persones Humanes per, precisament, fer un món millor. Bromes a part, a ningú -o quasi ningú- li agrada el tracte rebut per Espanya.  En segon lloc, el que fa Espanya és legal? Sí. Agradi o no agradi, és així. Vaja, ho afirmo molt rotundament però, crec que tenen la paella pel mànec. No parlo d'aquests 759 milions d'euros, sinó del 8-10% del PIB que va i no torna.  Finalment, és moral? No, evidentment que no. Però n’hi ha tantes de coses imm

Ara feia dies que no escrivia. Certament, per falta de temps i, sobretot, de ganes. Què dir? Què no dir? Arriba un punt que la saturació mental és tanta, que un no sap on agafar-se. Ja ho he escrit en alguna altra entrada. Tot depèn. No hi ha negres ni blancs, sinó ulls que ho veuen d’una manera o altra. Com deien els de Jarabe de Palo, “depende, de según cómo se mire, depende”. I és així. Aleshores, com podem donar una opinió sobre les coses si tot depèn de tot? Com valorar les coses si intentes contemplar totes les possibilitats sense aferrar-te a cap de particular? Preguntes i més preguntes, sense respostes. Al final, l’única cosa que pots fer és escriure la teva pròpia visió, conclusió i/o realitat. La conclusió, doncs, és fàcil. Hi ha tantes veritats i/o realitats com gent al món.  Per posar-vos un exemple, les estratègies de CiU, E(RC) i SCI. Totes són, salvant totes les distàncies religioses, com l’existència de Déu. Ningú pot demostrar que existeixi i ningú pot demostrar q

Al més pur estil Albert Pla amb La diferencia (disc recomanat), sovint em faig preguntes que no trobo resposta. No sé si fins i tot alguna vegada les havia arribat a formular a La nit dels ignorants . Com sigui però, avui encara no en tinc la resposta. Alguns pensareu que m’avorreixo molt per pensar aquestes coses però, no. Aquestes preguntes són fruit d’alguna reflexió més profunda o la punta d’un iceberg. La c trencada, les comarques o alguna dita en són les protagonistes. Anem a pams.

Quan parlo de pel•lícules, sempre menciono Matrix. Bé, concretament la seva trilogia. Diguem que hi ha un parell de trilogies amb les que hi tinc molta simpatia: Matrix i El senyor dels anells. La primera, senzillament em va obrir la ment i fer veure coses més enllà del que veiem. La segona, perquè el primer joc de rol que vaig jugar fa molts anys, portava aquest títol. No era casual; diria que, per iniciar-se en la temàtica, molts utilitzaven aquest i no un altre.  Com d’altres vegades he dit, algú em prendrà per boig; però ja no ve d’una vegada. Els que no hàgiu vist Matrix, us la recomano: si més no la primera entrega. Val a dir que, si haguéssim de separar amb dos grups als que els ha agradat Matrix i als que no, seria una separació força semblant als que l’han entès i als que no. Sí, ja ho sé... els que han provat de veure-la diuen que és difícil d’entendre perquè és de rotllos informàtics, programació orientada a objectes... S’ha de veure amb algú que hi entengui una mica.

Amb aquesta entrada intentaré capgirar el concepte d’independència. Fa setmanes, després de parlar amb un bon compatriota que viu i treballa a l’estranger, se’m van obrir els ulls. I, ho escric sense equivocar-me: la independència no és l’objectiu; repeteixo per si algú es pensa que m’he equivocat: la independència no és l’objectiu. No s’ha de veure com a tal. “Ep! En Carles s’ha tornat boig! Què diu ara!”. Anem a pams... Unes línies per intentar explicar-me i al final deixeu un comentari si ho creieu convenient. No descobriré ara que hi ha gent que té cert recel al concepte estat propi, sobirania, independència... res més lluny de la realitat. En molts col·lectius, fins i tot es desaconsella directament emprar segons quins termes perquè són agressius o massa durs i s’associen a guerres, flaqueses, radicalitat... Coses que més aviat -desenganyem-nos- no inviten a que la gent pugi al carro. En d’altres ocasions, la independència es ven com una cosa dels catalans i excloent de la re

Això que ha passat, passa o passarà amb TV3 és quelcom que genera sentiments contradictoris. No descobriré ara que d’ençà d’uns anys cap aquí, he criticat força el que hauria de ser la televisió pública de Catalunya. És per això, doncs, que m’agradaria comentar les retallades des de dos punts de vista. Primerament, des de l’ètic, moral, sentimental... Com ho vulgueu anomenar; segonament, des de la vessant productiva i professional.  Començant per la primera, ja ho vaig dir l’altre dia ; és una pena i una llàstima que els catalans ens hàgim de veure obligats a retallar per poder mantenir els espanyols. Això, en cap cas significa que en època de bonança hàgim de malbaratar recursos però, si els catalans produïm prou riquesa per tenir un nivell de benestar x sense comprometre’ns, dins d’uns límits, no hauríem de retallar en segons què. Fa uns mesos escrivia sobre la idea de TV3 que tenia el primer govern de Pujol . Fa molt de mal que s’hagi de retallar a la que hauria de ser la telev

Arribarà un dia que el tòpic d’”una imatge val més que mil paraules”, es convertirà en “un vídeo val més que 1000 imatges”. I aleshores posaria aquest bonic vídeo per il·lustrar el que ha passat avui:: Quanta raó aquesta senyor. Trist, molt trist, però cert com la vida mateixa. M’hi esforço per entendre-ho però no puc. No em considero una persona extremadament intel·ligent però, el suficient per anar pel món. I això se m’escapa de les mans. I ja n’hi ha prou; perquè això - ja ho he dit en altres ocasions - és insultant. Molts segurament no se n’adonaran però, és insultant. Avui ha sortit el President Mas a anunciar diverses coses. Jo ho agruparia en dues: presentaran els pressupostos l’any que ve i, s’apujarà una mica tot. Sublim! Anem a pams.

Bé, avui és un dia d’aquells que, qui més qui menys, tothom hi diu la seva; no seré l’excepció. No tinc massa temps però, molts pensaments al cap. Per altra banda, avui també és un dia que costa de passar perquè tots els mitjans i opinadors parlen del mateix. Sincerament, avui he fet la lectura molt ràpida d’articles i de notícies; res de nou. Tampoc crec que jo aporti res de nou, però, si més no ho deixo anar. Permeteu-me deixar clar que, per sobre de tot, m’interessa l’independentisme. Amb això vull dir que la majúscula patacada dels socialistes ni em consola ni compensa els tres únics diputats de la coalició independentista. Alguns ara em diran que faig demagògia però, no és cert. Pensava i continuo pensant que, des de la vessant independentista, hi havia tres opcions: la coalició, el PP o un partit minoritari; cosa que, de rebot també afavoria la majoria absoluta del PP.

Bé, doncs, ha arribat el dia d-1. El d és demà, però avui és el dia de la reflexió. Jo, encara no he tingut prou dies per reflexionar i encara no sé què faré. Entre avui i demà ho hauré de decidir però, com diu el tòpic, l’important és participar. Mai millor dit. I torno a pensar en el millor per Catalunya i no sé què és el millor . Certament, ens manca molta informació per prendre una decisió acurada. Tinc els mateixos dubtes que la primera vegada que vaig escriure sobre les eleccions espanyoles ara ja fa molt de temps.  Abans de tot, permeteu-me reformular 4 coses. La primera és que la campanya ha durat setmanes i setmanes, i no pas 15 dies com està establert; sort, s’ha acabat. La segona és que hi haurà gent que no podrà votar amb tot els show del vot per correu; francament, tractant-se d’un país tant poc democràtic com Espanya, no em sorprèn gens. La tercera és que TV3 (la seva) podrà tornar a informar amb criteris estrictament periodístics; és a dir, o bé no hi notarem la dif

Si m’ho permeteu, avui toca una entrada si més no estranya. És un poti-poti de sentiments, sensacions, astrologia, records, desitjos, esperança, medicina... Una mica de tot i no massa de res que ni tant sols sé per on començar. Algú em diria: “pel principi”, però, on és el principi? Tothom coneix el terme de catalanofòbia, oi? Doncs m’acaba de venir al cap un altre terme: catalunyitis: patiment pel teu país; en el meu cas, Catalunya. No hi puc fer més. Pateixo. Els que hagin vist la pel·lícula The Green Mile entendran de què va la història. Pels que no l’hagin vist, un parell de coses: 1) us la recomano i 2) va d’una persona que sent el que passa al món i en pateix les conseqüències; quan hi ha alguna maldat, assassinat o el que sigui, ho sent en la pròpia carn. Doncs, salvant algunes distàncies, em passa més o menys el mateix. Sóc un enamorat del meu país i me’l sento meu. I per tot plegat pateixo.

Després de les quatre anteriors entregues ( primera , segona , tercera i quarta ), decideixo posar-ho en solfa sobre una organització determinada: Reagrupament Independentista. De la mateixa manera que després de Miquel Calçada i Olivella van aparèixer d’altres amb el mateix concepte de programa (pensant-t’ho prou bé, els programes de l’Albert Om i de la Titiana Sisquella tampoc deixen de ser un afers interiors), Reagrupament és el pare moral del concepte independència unilateral des del Parlament i transversalitat. Tot el que ha aparegut posteriorment, agradi o on, tenen com a referència aquesta associació. I ho faig pensant una mica amb el futur i com fer-la créixer. I se m’acut que, tenint en compte la situació general del país i de RCat en particular, desbrossaria l’organització en dues branques diferenciades d’alguna manera. Per una banda, la branca política, per l’altra la branca associativa. La motivació per fer-ho així és la lectura del passat, present i un hipotètic futur

Alguns ja sabeu que sóc fan de Google. Tot i ser fan, discrepo de moltes coses de les que fan i són crític amb tantes altres. Però ja fa temps que hi dono voltes i finalment decideixo escriure sobre el tema. De la mateixa manera que hi ha el món de Sofia o Alícia al país de les mil meravelles, avui permeteu-me escriure sobre el món de Google o Carles al país de Google.  Per fer una mica d’història, recordar que Google en té molt poca. Tot va començar amb un cercador dins una habitació d’uns estudiants, llavors un correu... i així fins a tenir desenes o centenars de productes. I, cada vegada tinc més clar que, al pas que van, arribarà un dia que crearan una casa domòtica pensada i desenvolupada per Google. 

Avui ja fem la quarta entrega d’Organitzem-nos. He deixat per quasi el final aquest concepte que vaig estudiar a la UOC i em sembla molt interessant. De fet, el concepte fa referència a les empreses i, tot i que ja he recalcat que una organització no professional no hi ha ni hi ha d’haver gratificació remunerada, sí que el comportament hauria de ser el màxim semblant al comportament de qualsevol empresa; qualsevol de gran i que vulgui continuar essent-t’ho, és clar.  El concepte doncs, era de la xarxa d’empreses, a l’empresa xarxa . Extrapolat a organitzacions, seria de la xarxa d’associacions, a l’associació xarxa . És molt fàcil d’explicar i ens hi posem de seguida. Veureu que algunes de les característiques són més pròpiament de i per a empreses però, les mencionarem igualment. Cal tenir present, abans de tot, que la tendència de les empreses, cada vegada van més cap a aquesta línia. És a dir, el futur de l’organització de les empreses passen per interioritzar aquest concepte. 

Sovint penso en el futur i si mai arribo a tenir fills. Això em porta a pensar en el fet que alguns dels meus amics ja disposen de descendència i en el que els hi podran dir d’aquí a uns anys. Alguns ja haureu endevinat per on van els trets. Aquells que ja sou pares o esteu a punt de ser-ne, imagineu-vos, tal com van les coses, el futur dels vostres fills. Si el visualitzeu com el visualitzo jo (força negre si on podem créixer com a estat), què respondreu als vostres fills el dia que us demanin: “què vas fer per mi i pel meu país”? Imagineu-vos aquesta situació i la resposta. Amb totes les retallades en sanitat i en ensenyament, quan al vostre fill li falti quelcom o, en el món globalitzat que vivim i viurem no pugui competir amb els millors professionals del futur i no tingui un futur pròsper o feina, què li direu? “No fill, nosaltres fa vint anys que tenim el dret a decidir, però ara no toca”.

Seguint amb les entrades d’organitzem-nos, avui la tercera part. Les setmanes anteriors havia escrit les dues precedents; poder llegir-les aquí i aquí . Avui, parlem de comunicació. De la mateixa manera que és important tenir presència al carrer, també ho hem de ser en els altres àmbits, anomenem-los virtuals. Sortir als mitjans de comunicació no és fàcil. Però hi ha diverses fórmules per tal d’aconseguir-ho. Tota organització ha de ser capaç de generar notícies i crear notes de premsa. És evident que per poder generar notícies i notes de premsa, cal que l’organització tingui activitat. Ja vaig escriure anteriorment que, en organitzacions no professionals, sense cultura de la meritocràcia, difícilment hi ha activitat. Per tant, en primer lloc, meritocràcia, seguit d’activitat i finalment, generació de notícies i notes de premsa. És un peix que es mossega la cua i que una cosa porta a l’altra tot realimentant-se constantment. Una altra manera de sortir als mitjans de comunicació, é

Ara, malgrat al bloc s’han anat publicant entrades, feia dies que no escrivia. Tanmateix, encara fa més dies que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. La presa de pèl. Fa anys llegia que el semen dels catalans era del pitjor de la península; però em temo que abans quedarem calbs que no pas estèrils. Trist, però ben cert. M’agradaria viure en un país on la gent tinguéssim el dret a que on se’ns insultes la nostra intel·ligència; per minsa que sigui però, que no ens la insultin. Insultar i prendre el pèl a la gent de la manera com ens el prenen els polítics, hauria d’estar penat. I és que és patètic com aquesta fauna menteixen i prenen el pèl a la gent de manera deliberada i gratuïta. Jo, com molta altra gent, fa temps que me n’he adonat i cada dia em sembla més lamentable.

La setmana passada Albert Om estava de convidat a cal Gerard Quintana. Abans d’acabar el programa, les xarxes socials ja anaven plenes de retrets i més retrets al cantant de Sopa de Cabra. Jo mateix vaig enviar un tweet dient que ja en tenia prou després de sentir la seva dona dient que ella era “más catalana que Gerard”. L’endemà mateix i, després de comprovar el terrabastall que havia causat, ja feia un article a El Periódico explicant-se i dient que no era un talibà i que ell creia en un país sense imposicions i que cadascú podia parlar amb el que volgués. Oi tant. Té raó, tota. Jo també vull un país lliure d’imposicions i on cadascú tingui la llibertat de parlar - i més encara a la pròpia casa- amb la llengua que vulgui. Però hi ha una cosa que no entenc.

Després del clàssic de l’any, els casaments de l’any i tantes altres coses de l’any arriba... la manipulació periodística de... del segle! Ep, i no és fàcil veient els precedents, no, però s’han superat.  Vaig a pams. Com bé la immensa majoria de gent sap, ETA va emetre un comunicat. Jo he deixat passar uns dies per veure quin tomb prenia la cosa i per extreure’n algunes conclusions. Com és obvi, no sóc un expert amb el tema, però segons perquè n’hi ha prou en saber llegir. No dic llegit entre línies, ni llegir sentències críptiques, sinó llegir. Allò que aquesta societat aprèn a l’escola amb pocs anys de vida.  Com sabreu, fa uns dies es desenvolupava a Donosti la conferència per la pau. En vaig parlar aquí . La declaració d’aquella conferència, es va resumir en 5 punts. Torno a posar aquí els tres primers: 

Avui, segona part d’organitzem-nos ( aquí teniu la primera ). El tema d’avui, bé que mereixia un menció especial perquè és un altre món dins de la mateixa organització. Són les comissions/seccions locals/regionals. Se li pot dir de tantes maneres com es vulgui però en el fons és el mateix: la representació de l’organització en l’àmbit geogràficament local. Podria ser a nivell de província, comarca, municipi o fins i tot districte o barri. Com deia en l’anterior entrada referent a l’organització, en aquest cas també cal un organigrama per tal que tot associat sàpiga on i a qui dirigir-se en cada àmbit local. No hi hauria d’haver cap impediment per tal que algú pogués posar-se en contacte amb algú per algun motiu; encara que sigui per felicitar una feina ben realitzada; sovint la gent tendim a criticar però, de vegades i és molt d’agrair, la gent també fa valoracions positives i té ganes de compartir-ho. També com deia abans, tota la comunicació interna que es pugui. Fer partícips

Fa un temps ja vaig escriure sobre el mal exemple de CiU. Podeu llegir-ho aquí . Avui i, arran de l’endarreriment de la presentació dels pressupostos pel 2012 al Parlament hi torno. El passat dia 10 s’acabava el termini per presentar-los i, els arguments que han utilitzat segons llegia al naciodigital per no fer-ho foren: 1) Dificultat tècnica i 2) Incertesa dels ingressos que vindran des de Madrid perquè canviaran de govern i vés a saber com aniran les coses. Finalment, després de la denúncia per part de la resta de partits, Mas ha recordat que, i transcric literalment "mai s'ha complert aquest termini legal". Bravo! De fet, ja feia dies que ho deien. Fins els dos primers arguments, podrien arribar a tenir una comprensió. Entenc que els pressupostos poden tenir una dificultat tècnica. De fet, ni tant sols sé en què consisteixen i com s’elaboren. Entenc que no és només fer una sèrie de sumes i restes. Tanmateix, també entenc que si hi ha un control exhaustiu (vull cr

Apunt ràpid sobre la notícia amb la qual, d’alguna manera, m’he llevat. És un tema delicat ja que, com diria un policia, qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra meva. Per tant, més que valorar-ho i, amb la informació que he pogut llegir per una banda i escoltar per altra, just comentar 4 coses. La primera, lamentable que el govern d’un país on hi ha aquest tipus de conflicte, se’n mantingui al marge. Diuen al 324 que el govern espanyol ha recalcat que no ha tingut res a veure en la conferència. Bravo! De fora s’han interessat i preocupat molt més que des de dins. Quina falta de respecte a l'exsecretari general de l'ONU i Premi Nobel de la Pau el 2001, Kofi Annan, al líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, al cap de gabinet de l'expresident britànic Tony Blair, Jonathan Powel, a l'exprimera ministra de Noruega Gro Harlem Bruntland, i a l'exministre de l'Interior francès Pierre Joxe. Senzillament, vergon

Bé, feia dies que volia fer una valoració sobre el tema i encara no l’havia fet. Bàsicament, per dos motius. El primer és que no es poden extreure conclusions precipitadament; el segon per manca d’informació. Avui continua essent precipitat extreure conclusions i, per altra banda, mai es disposa de tota la informació. Així, doncs, amb el que tenim, em disposo a fer-la. Començarem pel dolent i intentarem acabar amb un final feliç. Deixo clar que tot plegat em genera opinions, pensaments i sentiments contradictoris. Per una banda, ho trobo molt bé, per la resta, no m’agrada gens. El més fàcil, sempre és criticar i estar en desacord; ja se sap, mai plou a gust de tothom.

Per tal que les coses funcionin i funcionin correctament, cal organitzar-se d’alguna manera. Vista la breu experiència, penso que les següents propostes millorarien el funcionament de qualsevol entitat. És a dir, hi ha una sèrie d’atributs comuns per tal que la cosa funcioni.  En primer lloc, sovint la gent es troba que no sap on anar a trucar la porta, a qui enviar un document, correu, esdeveniment, article per a la web de l’organització... Tot seria molt més fàcil si tothom disposés d’un organigrama de les persones amb les respectives responsabilitats. Prèviament a això, cal delimitar les àrees de manera funcional i assignar-li un responsable. L’organigrama hauria d’anar lligat amb un directori actualitzat de tots els membres. Aquesta mateixa funcionalitat, es podria estendre a diferents. Des de les capes més altres a nivell jeràrquic, fins a les de les bases com podrien ser les comissions o seccions locals i/o regionals. En aquest sentit, un dels problemes més comuns en qualsev

Doncs això mateix. Feliç dia de la Hispanidad . Com sempre m’agrada dir, créixer i fer-se visibles gràcies als mèrits propis, i no pas créixer i fer-se notar gràcies als desmèrits de la resta. Aquest dies ho podem veure més que mai quan, per desgràcia nostra, hem d’escoltar que els arguments més sòlids de la majoria de la classe política, són crítiques cap a la resta de partits. Trist, molt trist. Ja sabem el que els altres no fan o han fet però, proposeu coses que millorin la nostra vida, caram! És així com ens hauríeu de convèncer. Sense descarrilar, tornem on era. No crec que qui se senti seu aquest dia i com a festa nacional llegeixi aquesta entrada però bé, és igual. De fet, ni tant sols sé què celebren ni m’interessa massa tampoc. Però la independència, la independència que hem defensat tanta gent com jo, no és excloent i no és una qüestió purament sentimental. Dic feliç dia de la Hispanidad a un espanyol com podria dir feliç Aberri Eguna a un basc o feliç 4 de juliol a un a

Ja fa temps que noto -i és molt bona notícia- que es parla cada vegada més d'independència. Ho noto quan, a través del lector de notícies Goggle Reader, envio notícies i articles a d’altres compatriotes. Sovint em pregunto si els hi enviaré massa coses. I de fet, per sort o per desgràcia només segueixo uns quants portals i en deixo de banda una gran altra quantitat. Però no hi ha temps per a tot i cal escollir.  El fet, doncs, és que si fa un any els enviava un parell de notícies i articles cada setmana, ara, pràcticament, no hi ha dia que no els n'hi enviï. I certament me n’alegro. Ja ho apuntava fa un munt de temps que, des del meu punt de vista, hi havia tres clares claus per a la independència de Catalunya: periodistes, columnistes; gent d'opinió, societat civil i empresaris. Passats més de tres anys d’aquest article , podem veure com hem evolucionat. 

Terreny pantanós novament. Des de fa un temps que sento comentaris i opinions a favor del PP. La cosa no seria nova si no fos perquè provenen de gent independentista. I això sí que ho és. De fet, crec que en parlen més obertament els independentistes que no pas els votants ideològics del mateix PP. Fins i tot ja hi ha hagut articulistes que hi han dedicat el seu article per intentar fer veure a la gent que no és el millor. El cert és que és complicat. Molts tenen por que torni el PP però, en clau nacionalista i independentista, quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE? Cap ni una. Per tant, què és el millor per Catalunya? Ja ho he expressat en altres articles els dubtes que tinc ( aquí i aquí ), però avui ja sabem què hi ha o deixa d’haver-hi amb la nova direcció d’E(RC).

Fa dies que hi dono voltes i finalment decideixo informar-me sobre el tema. Quedo sorprès en veure la gran quantitat de Presidents de la Generalitat que hem tingut al llarg de la nostra història. I la reflexió (d’aquí ve tot plegat) és: quins han passat i passaran a la història? La reflexió no és en clau històrica pròpiament, sinó en clau de país i de sobirania nacional. Presidents que en algun moment de la nostra història han sigut claus, han estat líders d’alguna cosa o han fet quelcom pel nostre país i la seva gent. Com us deia, quedo sorprès de la quantitat de Presidents; l’actual n’és el 129 (segons viquipèdia). Però no cal anar tan enllà; em centro en la nostra història recent i partir del restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1931 arran de la victòria de Francesc Macià a les eleccions del 12 d'abril. Vist així la cosa queda reduïda a 8. Llegim-ne unes pinzellades.

Els bascos són una gent excepcional. Molta gent critica que van a la seva, però jo els defenso. D’ençà de molts anys, per a mi, són un bon exemple a seguir en moltes coses (i no amb d’altres, com és obvi). D’antuvi és un poble respectat tot i que, com nosaltres, han intentat fer-lo desaparèixer en comptades ocasions. És un poble singular i diferent. Compartim molts trets que ens diferencia de la resta de comunitats autònomes de règim comú que, avui i per desgràcia nostra, formen part de l’estat espanyol. En primer lloc, la llengua: l’euskara. Allí, com aquí, parlen una altra llengua. L’euskara és l’idioma més antic d’Europa amb uns 4000 anys. És el primitiu de la zona, no es té constància que abans de l’euskara s’hi parlés quelcom diferent i es desconeix si té parents. La llengua basca és l’única llengua pre-indoeuropea de Europa. L’entrada a Europa de les tribus indoeuropees se situa a principis del segon mil·lenni abans de Crist, més o menys a l’edat del bronze. Quasi totes les

Doncs això mateix, cerco el meu espai polític. Fa dies que hi dono voltes i, finalment, crec que ha arribat el moment de buscar quatre compatriotes per formar la nostra pròpia organització independentista. Naixerem amb la convicció de ser els millors i, llunys de competir amb les organitzacions espanyolistes combatrem feroçment per fer-nos un lloc entre Reagrupament, Omnium cultural, Sobirania i progrés, Sobirania i justícia, Plataforma pel dret a decidir, Assemblea Nacional Catalana, Unitat Nacional Catalana, Catalunya Acció, 10Mil, Cercle d'Estudis Sobiranistes, Cercle Català de Negocis, El matí, CiU, E(RC), SCI, Associació de municipis independentistes, Ara o mai, Identitat Catalana i d’altres que segur que em deixo. Ens direm.... Desunits per la Independència (DxI). Crec que fins i tot sona bé: “de parir”; crear, fer néixer. Serem el futur. M’hauria d’assessorar però, crec que només ens fa falta un president, un tresorer i un secretari. Si fóssim molta gent hauríem d’escin

De tant en tant val la pena aturar-se, mirar el nostre entorn, mirar el que deixem al darrera i fixar un objectiu al davant per assolir-lo. És un exercici que caldria que féssim sovint i que serveix per veure d’on venim, on som i on anem. Diuen que quan camines per un lloc on no hi ha punts de referència, és millor traçar una corda o un bastó per intentar anar seguint una recta i evitar donar voltes sobre el mateix lloc. I aquesta és una de les reflexions que he fet aquest setembre. Mirant què deixem enrere, on som i quin objectiu tenim al davant. Us convido a fer l’exercici.

“Noè va salvar del diluvi animals de totes les espècies. Els que pateixen la síndrome de Noè, i també els acumulen a casa, no els salven, els condemnen”. Aquesta és la llegenda que llegim sota el títol “Síndrome de Noè” de la revista Presència de la setmana del 9 al 15 de setembre. Tot plegat m’ha fet recordar d’unes reflexions que vàrem tenir a l’assignatura de filosofia quan jo estudiava BUP fa... Fa temps. El raonament venia a causa de la discussió de si quan una mare procurava i protegia pel seu fill, era un acte altruista o egoista. A primera instància tothom dirà que és un acte altruista. Fins un cert punt, hi estic d’acord. És evident que tots els pares volen el millor pels seus fills; també que els volen protegir  (o quasi tots; sempre n’hi ha que més valdria que no haguessin sigut mai pares!). Però on és la línia roja? Aquella delicada línia que separa la protecció de la sobreprotecció i la línia -potser encara més fina- que separa l’altruisme de l’egoisme.

La campanya electoral per les eleccions espanyoles ja ha començat i ningú ha avisat. Estic indignat! Indignadíssim! Això s’avisa. Cal estar preparats per aquestes coses. Què dieu? Que la campanya només dura 15 dies i són els previs a la gran festa de la democràcia ? No home, no! Això era abans! Això era quan encara no ens prenien el pèl tant descaradament. De fet, ja fa dies que m’ho ensumava però, crec que ja es pot dir que s’ha donat el tret de sortida. Preneu mesures contra l’alopècia si no us voleu quedar sense cabells. Avui el PSOE ha escollit la seva candidata per Barcelona. Ha sigut Carmen Chacón. Sorpresa! És aquella noia que va aparèixer fa uns quatre anys per fer una campanya electoral i llavors ha estat desapareguda 4 anys més fins ara. Representant Catalunya (des de la vessant socialista), ha estat tot aquest temps fora d’ella, havent jurat una constitució espanyola per poder exercir de ministra de defensa i dirigir uns forces armades que arribat un dia i, segons l’art

I després de l’exitosa entrada sobre el gintònic , arriba la dedicada al cafè. No crec que tingui tant èxit com l’anterior, però és igual. No vull parlar de les propietats del cafè perquè la xarxa en va plena i a saber quines són certes i quines no. De totes maneres, a tall orientatiu, podem trobar que el cafè és analgèsic, antidiabètic, antineoplàstic, cardioprotector i laxant/diürètic. Que més o menys traduït, significa que és beneficiós per omplir-te d’energia, disminuir el risc de càncer, Parkinson, diabetis, cirrosis, Alzheimer, depressió i mal de cap. També millora l’asma i les al·lèrgies, desperta el sentit d’alerta, evita coagulacions sanguínies i és un excel·lent font de potassi, magnesi i fluor. I, què coi!, És bo de gust. Com tot, en la seva justa mesura. Diuen que un parell o tres de tasses màxim al dia.

Respondre aquesta pregunta, no és fàcil. Pau Casals ho va provar en una intervenció magistral a la seu de les Nacions Unides ; enguany en fan 40 anys. També ho va provar -de manera molt diferent- Miquel Calçada en aquest altre vídeo . Però aquests dies de Diada, tothom s’omple la boca -més que durant la resta de l’any- parlant del país per referir-se a Catalunya. Fins i tot Josep Pedrerol fa uns dies ho defensava a …. Intereconomía! Deia que a Catalunya, quan algú parlava de país, es referia a la comunitat autònoma de Catalunya; és a dir, venia a dir que és un eufemisme.

En primer lloc, bona diada a tots i totes. Per aquelles que no ho sàpiguen, avui commemorem una derrota. L’onze de setembre de 1714, les tropes de Felip V van entrar a Barcelona i aquesta va caure, definitivament, en mans borbòniques. I fins avui. Quasi 300 anys més tard, la cosa, actualitzada degudament, però continuem sota el mateix jou. Però observo a la ca.wikipedia.org que Catalunya també disposa d’altres 11 de setembre al llarg de la història. Ho vaig descobrir arran de -crec- excessiva informació i el fet de donar prioritat a l’11 de setembre de fa 10 als EUA. Segurament van canviar el curs de la història i -en part- ens ha dut on som (a nivell mundial) però, sincerament, no m’agrada que un 11 aliè a la nostra pàtria eclipsi el nostre. Me’n queixo cada any. Per cert, un 11 de setembre de 1973 a Xile, les forces armades dirigides pel general Augusto Pinochet prenen el control del país; el president Salvador Allende mor defensant el Palacio de la Moneda. Tampoc ningú en par

Segons els calendari escolar 2011-12, l’inici de les classes al segon cicle de l’educació infantil, dels ensenyaments obligatoris i postobligatoris, comencen el proper dilluns dia 12. Si no vaig errat, és el que els de la meva generació coneixem popularment amb l’EGB: No és tècnicament el mateix ni avarca les mateixes edats però, és com ho coneixem nosaltres. Recordo quan anava a l’escola... Deixeu-me fer un incís que l’escola on havia anat, segons, m’havien dit, havia sigut Ajuntament, presó i escola; també hi vivia un guàrdia civil. Si em permeteu la broma, no sé quin n’és l’ordre ni què era quan vaig deixar d’anar-hi... Com anava dient, quan anava a l’escola, part del primer dia el dedicàvem a poques coses:

Fa dies que estic nostàlgic. TV3 m’hi ajuda. Aquest mes de setembre i quant a televisió es presenta atractiu. No vull dir atractiu quant a novetats de sèries, sinó que atractiu referint-me a que tornaran a fer coses (no totes) que valdran la pena mirar-se-les. I això sí que és nou. De fet, l’altre dia llegia un article a l’Avui on la Gemma Busqueta ja ho esmentava. Torna Bola de Drac.  Sí, sí. I millor que mai. Però anem a pams. Actualment, al 3XL ja podem gaudir de Tom i Jerry , Scooby Doo , Els Dalton , Shin Chan ... Tot torna. Bé, tot no, però algunes coses bones tornen. No sé si és bo o dolent. Precisament, una de les coses que tornen, són les aventures de Goku, Krilin, Bulma, Fullet Tortuga... TV3 ha adquirit els drets de la franquícia i el 3XL emetrà la sèries al completa incloent Bola de Drac , Bola de drac Z , Bola de drac GT i Bola de drac KAI , que és la remasterització de Bola de drac Z en HD i format 16:9 i -novetat- és inèdita en televisió. Bravo TV3. Quan se us ha

Avui hem anat a veure el 49è Concurs de Gossos d'Atura de Ribes de Freser. L’any passat vàrem anar al de Castellar de N’Hug (que era la setmana passada) però, enguany, ha tocat Ribes de Freser.  De bon matí i ahir, els meteoròlegs ens havien alertat de la possibilitat de pluges al matí. Finalment res. Pujant cap allí, discutíem al cotxe si les clarianes que s’obrien ho feien pel vent que empenyia els núvols cap a una banda o cap altra. Un defensava que els núvols anaven directament cap allà a on ens dirigíem; jo defensava que no. Finalment, els núvols no eren els homòlegs de la l’estrella que orientava als reis mags i no han precedit la nostra arribada a la bonica vila de Ribes de Freser. Res, sol i bon temps; potser per massa i tot perquè hem patit calor. 

Temps era temps.... Remember when.... Oh! feia molt de temps que el cercava i, finalment, l’he trobat. Es tracte del joc Snow Bros. El trobareu fàcilment googlejant per jugar-hi online. Als que sou fans de consoles de darrera generació i hereu fans de jocs tipus Street Fighter, no cal que el cerqueu; aquest joc només té dreta, esquerra, disparar i saltar.  Però, per què m’ha fet tanta gràcia? Precisament, pel que apuntava fa uns dies amb una entrada : pels records que aporta. 

Avui ha saltat la sorpresa (com diria aquell: “¿sí,seguro?”) quan el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Cataluña) ha donat dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola, aplicant així la sentència del desembre del 2010 del Tribunal Suprem (TS). Les xarxes socials en van plenes. A veure, en aquests casos cal matisar -i molt- les indicacions que ens indica el cap i les que ens indica el cor.

Hi ha diversos motius pels quals vull que s’acabi l’estiu d’una vegada. No necessàriament per ordre de prioritats, els motius són que s’acabi d’una vegada la calor i l’altre, que retorni el silenci al carrer i més concretament a les terrasses dels bars. Quant d’incivisme! Ja entenc que els bars -i més en època de crisis- han de fer negoci; també entenc que la gent estigui de vacances. Però fa falta tant xivarri? La gent no podria ser més respectuosa amb els veïns? A mi la calor m’atabala molt, però una de les coses que valoro molt és la tranquil·litat, la pau, la calma... coses que em dóna el silenci. Aquest és una breu poesia que vaig escriure quan tenia 22 anys:

En primer lloc, no sé si dir CiU o UiC. Sempre s’ha dit que són igual d’importants però, tot fa indicar que es fa i desfà el que Unió digui i mani. Perdó! He dit Unió? Volia dir Duran i Lleida; o Duran y Lérida. Bé, doncs, ara ja no sé si dir CiU, CyU, UiC, UyC, DiL o DyL.... No ho sé. Bé, ja ens entenem! Que pretenc que sigui un apunt ràpid; entre setmana no disposo de gaire temps.  Bé, doncs la formació política aquesta, no ha votat amb tot aquest rebombori de la Constitución . Em vaig equivocar lleugerament amb l’entrada de fa uns die s; em creia que votarien que sí pel seu sentit d’ estat (espanyol, és clar). El motiu pel quan no han votat: “Oi que ho han fet sense nosaltres? Amb allò que diuen en castellà yo me lo guiso y yo me lo como , doncs que s’ho facin. I per tant, nosaltres no hem participat”. O quelcom semblant. Bra-vo! 

Vaig rebre la trista notícia ahir al capvespre a través del Twitter. És trista per a l’independentisme i el patriotisme i, alhora, un exemple a seguir per tots aquells que anhelem la llibertat del nostre país. Des de fa unes hores ja circula el vídeo del testament d’Heribert Barrera als catalans . Val la pena veure’l.  Vaig tenir l’honor de conèixer personalment al president Barrera en motiu del cicle de conferències que vàrem organitzar a Reagrupament Osona . Va ser una conferència exquisida i tots vàrem quedar meravellats de la seva lucidesa. Va fer una anàlisi de la situació política i una conclusió sense embuts, sense pèls a la llengua i, més sorprenent per una persona de la seva edat, de memòria i sense llegir pràcticament res. 

És un dels petits plaers de la vida que el vaig descobrir fa un munt d’anys. No sóc un d’aquests nous apassionats del gintònic recentment apareguts. I, mirat fredament, no sé si és bo o és dolent que s’hagi posat -d’ençà d’un temps- tant de moda. Hi ha una frase de no sé qui, que vaig llegir a no sé on, que és extrapolable a qualsevol petit tresor o plaer que ens ofereixi la vida. Diu: “L’amor és com una flor. Si s’olora discretament desprèn la seva fragància, però si se l’exposa als ulls dels demés, s’omple de mosques i perd el seu perfum”. Doncs això mateix. Però, per altra banda, com passa amb els castellers i altres coses, també és bonic que la gent ho conegui, admiri i, així, se li fa una mena de tribut.

Aquests dies, arran dels problemes interns de la formació i de la manifestació prohibida a Salt, se sent a parlar de Plataforma x Catalunya més que mai. Crec que, fins i tot, més que ens les pre i post eleccions. Ja he recalcat en altres ocasions ( aquí i aquí ) que no comparteixo gens la ideologia d’aquest partit, però no està de menys intentar estudiar la situació.  En primer lloc, fer esment a la següent contradicció. Molts ens queixem que quan més se’n parli, més publicitat gratuïta se li fa. Sóc conscient que també en parlo i que, d’alguna manera, tots plegats la posem de moda. Però tranquils. Aquest bloc no és precisament dels més visitats de Blogger. Em preocupa molt més que se’n parli a TV3 (la seva) o fins i tot a cadenes d’àmbit espanyol com Cuatro. (Hauríem de catalogar TV3 cadena d’àmbit espanyol? Segurament no, per pena de molts d’ells!). Per cert, bravo TV3 (la seva) per fer-los publicitat i, per exemple, no parlar massa de l’UCE si no és per fer-ho del president Pujol. 

Sovint tinc idees que no les expresso o les expresso en petit comitè i, passat un temps, m’adono que era una bona idea perquè la veus implementada per d’altres. Aquesta potser n’és un cas. I si algú la cacés, crec que podria funcionar prou bé. El fet és que tothom, més o menys vegades, ha d’anar a comprar. A tots ens ha passat que, quan som a casa pensem que hem de comprar una cosa i, quan som al supermercat, se’ns oblida comprar-la o hi tornem a pensar quan hem arribat i veiem que ens falta. És evident que per esmenar-ho, hi ha qui empra la mítica llista de la compra; però sovint, també hi ha qui, després d’esmerçar-se en fer-la, quan decideix anar a comprar, se la deixa a casa. I és fruit d’aquesta problemàtica que se m’ha acudit el següent.

D’altres vegades ja he escrit que m’agrada anar a passejar per l’entorn de Vic. Si bé alguna vegada he estat dur amb aquest entorn (veure aquí i aquí ), també crec que és just escriure’n coses positives. Aquest és el cas dels camins i recorreguts que hi ha a la ribera del riu Gurri; aproximadament, entre la carretera que va cap a Calldetenes i la que va cap a Roda; també cap a l’altra banda de la carretera de Calldetenes i que s’aproxima més cap a Santa Eugènia de Berga. Ben cuidat, agradable, tens contacte amb la natura... de veritat que no sembla que estiguis a pocs minuts del centre de Vic perquè l’entorn és fantàstic. L’aigua baixa més o menys neta, hi trobem animalons de tota mena; també hi trobem rètols indicatius de la vegetació que hi ha (val a dir que a vegades davant de l’espècie en concret i d’altres vegades a uns quants metres; no acabo d’entendre el motiu, car deu costar el mateix posar-ho al davant de l’arbre (per exemple) que a un parell o tres de metres).

Passant les hores a casa, avui m’ha picat per recuperar fragments d’un dels millors programes que s’han fet mai a TV3 (la teva); no confondre amb la TV3 (la seva) de fa uns anys fins l’actualitat. Bé, el gran programa és Persones Humanes . N’hi ha prou en anar al Youtube i cercar-los. En trobareu força fragments, tot i que, el que més m’agradaria, és que els posessin a TV3 a la carta íntegrament per poder gaudir-los novament. Tot i que part dels continguts no són actuals, sí que molts dels seus espais continuen tenint plena vigència a nivell d’entreteniment; diria més, crec que, d’ençà del Persones Humanes , tot i intentar-ho a través de múltiples comunicadors, cap programa ha tingut tal magnitud. Bé doncs, en un dels fragments, hi sortia el Quim Monzó com a “especialista amb el tema”. Parlava dels cracs de la comunicació. Deixant de banda l’anàlisi que n’ha fet, he quedat sorprès sobre el significat de la paraula crac.

Alguns veuran en aquest titular una ironia, però no ho és. És cert. Es busca rival digne, modèlic, ja no pel Barça, sinó pel futbol en general. No pot ser que milions de persones vegin el que veuen i s’alimenti l’odi d’aquesta manera. Essent sincer, moltes de les coses que són alguna cosa, ho són gràcies al seu antònim. És a dir, què seria el blanc sense el negre? Què seria l’excel·lència sense la mediocritat? Què seria el Barça sense el Madrid o, el Madrid sense el Barça? El que va passar ahir és molt trist i, malauradament no és res nou. De fet i, encara que costi de creure, fins i tot els mitjans madrilenys es manifesten en el mateix sentit. Fou una vergonya. Llegint els titulars d’arreu del món, també s’arriba a la mateixa conclusió. Una vergonya. I, certament, sap greu.

Ahir a la tarda, Merkel i Sarkozy van comparèixer per anunciar que França i Alemanya proposarien la creació d'un govern econòmic per la zona euro, un canvi en les constitucions dels 17 estats membres i la implantació d'una taxa per a les transaccions financeres. En ocasions com aquestes, és quan m’agradaria haver estudiat política i dret i ser un expert en el tema. Reformar la Constitución . Si això s’acaba duent a terme, m’agradarà veure què i com passa. Per què? En primer lloc, el fet de reformar la Constitución . En segon lloc, per veure què faran i diran els polítics que defensaven i/o continuen defensant la reforma de la Constitución per fer-hi cabre els catalans. Sobre això darrer, cal matisar.

Avui ha sortit el primer diari esportiu pensat i escrit en català. És una gran notícia. Feia falta. A més, amb temps com els que vivim, també és una aposta arriscada i s’ha de celebrar. Però no tot són flors i violes, des del meu punt de vista prenent com a referència el món digital.  Tot i que segons què no, com a informàtic, prefereixo els suports digitals. Ja molt i molt que no compro un diari; de fet, no en recordo la darrera ocasió. Els suports digitals són més instantanis, més ames i més còmodes. Fins i tot, més fàcils de guardar, compartir i, la majoria de vegades, gratuïts. És per això que, avui, al matí m’he disposat a llegir el nou el9.cat. Primera sorpresa que no m’ha agradat: no m’hi he pogut subscriure per rss. 

Diuen que les segones parts no són mai bones. Això és molt genèric i sé d’algunes segones parts que han funcionat i funcionen en perfecte harmonia. Però per alguna cosa devia sorgir aquesta dita, no? És en aquest sentit que, tot i que m’agrada molt Sopa de Cabra, no m’agrada que ara tornin a fer concerts arreu del país (no sé si també aniran més enllà com darrerament està passant amb altres grups catalans). I ho dic essent molt egoista, ja ho sé, però és el que penso i sento. No em desagraden per un hipotètic fracàs, sinó per tot el que la meva generació associem a Sopa de Cabra.

El saben aquell que dice que va un exregidora d’un partit polític que ha crescut i creix gràcies a les polítiques en contra de la immigració i els vol denunciar per xenòfobs? No?, doncs els hi explico. Hi ha coses a la vida que t’inciten i caus a la temptació. Fins i tot avui el TN ho ha dit, però ja fa uns dies que la premsa digital ho va fer sortir a la llum. Jo ho vaig llegir per primera vegada al diaridegirona.cat. El titular no ho deia tot però t’empenyia a llegir la notícia: “La direcció de Plataforma per Catalunya fa dimitir la número 3 a Sal”. En llegir el cos de la notícia, no saps si és que és una presa de pèl, un acudit, Sants Innocents o, per aquelles coses de la vida, serà cert. Ja ho diuen: la realitat supera la ficció.

Quan dic fauna, ho dic amb el sentit més literal de la paraula; no em refereixo a alguns tipus d’ animals que caminen lliurement pel municipi. I és que en qüestió d’uns dies, la guàrdia urbana de Vic ha hagut de capturar un parell de serps a dos pisos diferents. No ha transcendit (mai hagués cregut que em vindria aquesta bonica paraula tot escrivint) l’espècie d’ambdues; tot i que asseguren que en cap cas eren verinoses. A Vic ja hi tenim coloms, granotes, rates, ratolins, polles d’aigua...”Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.”

Braveheart, quina gran pel·lícula. Ahir la van fer a Cuatro. Generalment a Cuatro i a d’altres cadenes privades, solen fer les versions esteses de temps però no de pel·lícula; vull dir que fan anuncis i de tant en tant fragments del film. Però ahir fou diferent; de veritat que devia ser la versió estesa del film perquè, tot i acabar molt tard, no em va donar la sensació que fessin molts talls i de molta durada.  Ja vaig escriure una vegada sobre Braveheart (podeu llegiu-lo aquí ) i, ahir, a banda de recordar-ho, també vaig recordar que alguna vegada també m’ha vingut al cap el o els motiu/s pels quals a Catalunya, no tenim encara el nostre particular Braveheart a la pantalla gran. Com diria aquell, per què? 

De fet, començo aquesta entrada sense tenir del tot clar què posar-hi. No sé si donarà prou de sí o, per contra, n’hauré de fer alguna altra. Bé, amb el temps que falta per la gran cita , crec que encara tindré oportunitat de parlar-ne alguna altra vegada. Per cert, curiós que, tot i faltar-ne un temps, tots ja n’estiguem parlant, oi? Doncs bé, aquesta entrada és fruit d’una reflexió després de llegir un dels darrers articles del grandíssim Xavier Roig a l’Ara.cat. I és que en Xavier defensava el concert econòmic. Jo, com ja sabeu, hi estic en contra. Però, com diria el senyor Monegal “alerta!”. I aquí ve el gran dilema. Unitat per una banda i, CiU o PP per l’altra. M’explico.

Si bé crec que no és el primer títol que escric en llengua estrangera, sí que deu ser el primer en espanyol. Sempre hi ha una primera vegada i, a més, l’ocasió s’ho val. Unidad , en dos sentits.  El primer i, per ordre cronològic, la reforma que han fet els partits espanyolistes sobre la LOREG (Ley Orgánica de Régim Electoral). La reforma inclou una modificació de l'article 169, que ja va apuntar fa un temps somnoticia.cat i fa poc ho ha recollit vilaweb.cat. A l'apartat 3 diu: "Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura". Excel•lent. Des del punt de vista espanyol i pels seus interessos (cadascú i, legítimament, ha de vetllar pels seus propis interessos), excel•lent.

Crec que el títol ja és prou clarificador. Tot i que ja fa temps que es parla del gegant asiàtic, aquest darrers dies i, arrel de la rebaixa de la qualificació del deute dels Estats Units a AA+, encara se n’ha fet més ressò. Permeteu-me deixar clar que l’entrada no valora res més que aspectes econòmics. La Xina forma part del grup anomenat BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) i que es refereix als països de les economies emergents. Poca broma amb La Xina i el poder que té i tindrà en un futur molt proper. Sembla com si el drac despertés de nou.

Llach, Serrat, Quintana, Portet, Sisa... tots cantautors coneguts i reconeguts de manera notable. Des del meu punt de vista, també tenim el gran -injustament- oblidat Albert Pla. Home que agradi o no agradi, no deixa indiferent a ningú. Feia temps que em rondava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest gran autor, cantautor i actor que, malauradament, no ha estat comprès pel gran públic com han estat compresos d’altres. També és cert que els seus espectacles difereixen força dels de la resta; no per això menys atractius ni mancats d’un gran valor.

En primer lloc, deixeu-me dir que no sóc dels que m’agrada generalitzar. De veritat, és cert. Però a vegades i, deixant clar que no s’hi val generalitzar, per referir-se a un col•lectiu no hi ha alternativa. Ep, i tinc molt clar que hi ha excepcions. Amb això vull dir que, per exemple, la fama que tenen els funcionaris se la deuen haver guanyat per alguna cosa, malgrat n’hi hagi que valen un imperi. Però no és sobre els funcionaris que vull escriure, sinó sobre els periodistes. No sóc el primer a esmentar que la qualitat del periodisme està en decadència. No fa falta anar massa lluny per poder afirmar aquesta premissa. Des de primera hora del matí, fins la darrera del vespre en tenim mostres. Independentment de si és premsa de ràdio, televisió o escrita. Com us deia, per sort hi ha excepcions, però de les que ens arriben, cada vegada menys. Desconec si el que perilla és la qualitat periodística o que aquest col•lectiu ha permès que la seva professió es polititzi fins al punt de con

Hi ha coses que em posen de mal humor. Sí, ja ho sé, com tothom. De fet, llegeixo només el titular que la UE desmenteix que Espanya serà intervinguda. No em poso de mal humor per aquest fet, sinó perquè, amb ells, ens n’aniríem tots a fer punyetes. I quan dic tots, vull dir, bàsicament, els catalans. Evidentment, només són rumors i, a més, desmentits. Però ja sabem que quan el riu sona... és que aigua porta. Jo ja ho havia dit a més d’un i de dos. Els espanyols tenen un problema que ells sols no el poden resoldre. El seu únic futur em penso que és una intervenció de la UE i que aquesta agafi les rendes i ho faci rutllar. Espanya no és un país pròsper, ni productiu... Pertany a Europa per mera casualitat. No ho dic jo, ho diuen les xifres.

Impossible reproduir el so del meu telèfon quan m’arriba alguna cosa; em penso que només reconec la melodia de la trucada. Com han canviat els temps, oi? Fa no sé quants anys només disposàvem de les trucades, llavors van arribar els sms i els mms.... I ara ? algú té controlat tot el que tenim i com sona?  En el meu cas em pot sonar per:  Trucada.  Recordatori d’algun esdeveniment de l’agenda.  Nou correu electrònic del compte ordinari.  Nou correu electrònic del compte POP3/IMAP/Exchange.  Nou SMS/MMS.  Nou missatge instantani del GTalk.  Avís del Google+.  Avís del Twitter.  Avís del Facebook.  Nou missatge del WhatsApp.  Skype.  Nova actualització via OTA. 

Estic indignat. No confondre amb ser indignat! Quan ho vaig sentir per la ràdio no m’ho creia. Espanya rebrà finalment els 70,9 milions d'euros que reclamava a la Unió Europea per l'anomenada "crisi del cogombre". No discutiré la injustícia que van patir els agricultors espanyols i europeus per tot l’afer però, com té vergonya Espanya d’exigir 71 milions d’Euros quan, des de fa la tira d’anys viu gràcies als fons europeus i a Catalunya? La vergonya va més enllà. Espanya, amb els fons europeus, ha construït autopistes de diversos carrils per on no hi circula ningú. També ha fet aeroports fantasmes que els han hagut de tancar. I, la darrera més coneguda, un tram del tren de l’alta velocitat que també l’ha hagut de tancar perquè hi viatjaven menys de 10 passatgers diaris. Ah!, me n’oblidava, i tots els pavellons que ha fet a petits pobles on hi podrien encabir tot el poble sencer i no els fa falta per res? Una vergonya tot plegat. Espanya ha viscut i malgastat sempre a

L’olla ja fa dies que vull tot i que encara no sabem quan seran. Parlo de les eleccions espanyoles. Malgrat no siguin les nostres, em vénen moltes reflexions sobre el tema. En primer lloc, cal anar-hi o no? Algunes fonts ja han apuntat que no cal que hi anem; no sóc d’aquest parer i crec que a totes les eleccions que estem convocats, hi hem d’anar. Una altra qüestió és què votar. I és aquí on la cosa se’m complica i no sé què és el millor per Catalunya.  En primer lloc un matís que els catalans i catalanes haurien d’entendre. Tant PP com PSOE, amb clau de país, és exactament el mateix pels interessos de Catalunya. Ambdós són enemics de la nostra pàtria. Una cosa a dir a favor del PP: donen la cara i no els fa res “quedar malament”; dit d’altra manera, amb el PP, saps amb qui te la jugues. Un exemple: l’estatut(et). El PP, a primeres de canvi s’hi oposa; quant al PSOE, tots coneixem l’”Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”. Des del meu punt de vista, sempre és millo

Llegeixo amb cert desànim que “El 46% prefereix veure les pel·lícules doblades en castellà mentre que només un 18% en català segons el Baròmetre de la Comunicació”. Trist, però gens sorprenent. Els catalans ja les tenim aquestes coses. Mostrem una cosa; en demostrem una altra. Tots traiem les dents quan ens ataquen la nostra llengua; la majoria inicia una conversa a un immigrant en espanyol o canvia de seguida si se li dirigeixen amb aquesta llengua estrangera. Per què hauria de ser diferent amb el cas del cinema? La notícia, però, és doblement trista. En primer lloc i, no sé si el que em sap més greu, és que la gent prefereix el doblatge que la versió original. En segon lloc, que si no han de veure -escoltar- una pel·lícula en versió original, prefereixin veure-la en espanyol. Com diria aquell, per què? Si l’has de veure amb una llengua no original, tant per tant, mira-te-la en català, no? O és que tu, catalanoparlant que reivindiques la teva llengua, creus que la nostra és una lleng

Parlar de l’educació és un tema complicat. Si us sóc sincer, no puc dir que hi entengui massa (com de tants altres temes), però sí que puc formalitzar-ne una opinió. Entenc que hi ha molts tipus d’educació però, fins a data d’avui, els que em preocupen més són els de l’educació vial i allò de parlar de vostè. És evident que l’ensenyament no és objectiu d’aquesta entrada . Malgrat molts es facin forts en anomenar educació a l’ensenyament, jo no en sóc un d’ells. En una ocasió i en algun lloc vaig llegir que “mai he deixat que l’escola interferís en la meva educació”; crec que és de l’escriptor i humorista nord-americà Mark Twain (1835-1910). Doncs això mateix, no barregem naps amb cols. 

Creia que me’n podria estar però, com que tothom hi ha dit la seva i encara dura, faré el meu apunt. Posar el CAT a la matrícula? És legal? Sembla que han multat a gent per això, de manera que jo no li posaria.  Sense ser jurista ni advocat, juguem-hi per anar a veure què diuen les lleis. I, per fer-ho, ens baixem el Reglamento general de Vehículos . Capítol VII sobre les plaques de matrícula (article 49): 

Ja he escrit diverses vegades sobre TV3 però, no puc evitar tornar-m’hi a referir. Si em repeteixo, ho lamento. Abans d’encarar el tema en qüestió, cal fer una mica de repàs històric. El període 1982-1996 va ser de gran estabilitat política a Catalunya, ja que la coalició formada per CDC (convergència Democràtica de Catalunya) i UDC (Unió Democràtica de Catalunya), liderada pel president Pujol va guanyar totes les eleccions al Parlament de Catalunya gairebé sempre per majoria absoluta. Una de les prioritats del Govern i del Parlament va ser la normalització lingüística. Amb aquesta finalitat, el 1983 es va promulgar la Llei de normalització lingüística. El procés de normalització es va enfortir amb la creació, el 1983, de Televisió de Catalunya, amb TV3 el 1983 i el canal 33 el 1988.

Fa uns dies parlava dels carros de compra ; allò que generalment utilitzem als supermercats per anar posant els productes que hem d’acabar comprant. Vaig deixar l’entada en aquell moment perquè s’estava allargant però, el supermercat, dóna més de si. Avui, el segon fascicle (i potser darrer): a la caixa.  En aquest moment hem de suposar una cosa que sembla molt òbvia però sovint ens n’oblidem: hem anat a comprar. El procediment hauria de ser el següent (més o menys):

Fa dies que em volta pel cap escriure quelcom sobre aquest tema, però encara no sé com posar-m’hi. Per tant, avall que fa baixada i a veure què surt. El fet és que des de fa temps segueixo el bloc de Pere Estupinyà. En Pere el vaig descobrir al Versió RAC1 i llavors em vaig comprar el seu altament recomanable llibre El lladre de cervells (La Magrana, 2011). Uns dels temes que m’apassionen més són les coses de l’univers i tot el que fa referència al comportament de l’ésser humà i més concretament el cervell. El cervell potser seria una paraula mal emprada; seria millor utilitzar CPU (Unitat Central de Procés; ja ho sé, és el de l’ordinador). Un dels seus darrers posts al seu bloc, parla de la intel•ligència artificial i el que es pot arribar a fer; que ens imaginem ara, és clar.

Aquesta reflexió ja no sé si és fruit d’un desig o d’una certa lògica. Personalment m’agradaria que, independentment de si fos per a o per b , es dugués a terme. Fa temps que la comento amb altres patriotes. Tot i que alguns articulistes creuen radicalment que no és així, jo crec que els esdeveniments que estan succeint darrerament avalen cada dia més aquesta tesis. Us explico. En primer lloc, no puc dir que sigui fan ni simpatitzant de CiU; de fet, fa un temps ja vaig criticar la seva proposta del pacte fiscal ( podeu llegir-la aquí ). Però el que està fent des d’abans que va entrar al govern i continua fent, em sembla una cosa lògica si prenem les següents premisses:

En alguna altra ocasió ja he escrit sobre coses quotidianes que fem sovint ( aquí podeu veure’n un sobre els caixers automàtics ), i aquesta n’és una altra. Anar a comprar és una d’aquelles coses quotidianes. Els que disposen de més temps i ganes van a comprar al petit comerç o al mercat a les parades corresponents; no és el cas. Jo, normalment, vaig a l’Esclat. Pràcticament tot etiquetat en català (els seus productes tots), bons productes, un molt bon servei i t’atenen en català. No és per atzar que hagi crescut tant darrerament; fa poc, el president Mas en va inaugurar un que ha construït a Malla sota criteris de sostenibilitat i que ha obtingut la qualificació més elevada en el certificat d'eficiència energètica.

Més o menys, aquest és un fragment del documental “Cataluña-Espanya” on Xavier Sala i Martin afirma “Si vingués un marciano i ens preguntés, escolta'm, com decidiu les coses al planeta terra? Com decidiu qui mana? Diríem, votant; com decidiu els que fan les lleis? votant. Com decidiu les lleis? votant, votant i votant. I les fronteres com les decidiu, votant? No, això va a hòsties”. I no cal pas anar tant lluny per veure que sovint, ens falta ús de raó per fer les coses. Imagineu-vos que sou d’un planeta –posem-li nàmak per posar-li un nom- i coneguéssiu a un català que té tres grans desitjos: independència, democràcia i recuperació dels valors que havien fet de Catalunya una de les nacions més pròsperes del món. Sabent-ho, li pregunteu: “i què feu els catalans per dur a terme aquests objectius?”. I és quan la conversa pren un caire del tot incomprensible i digna, ja no d’un altre planeta, sinó d’un altre sistema solar perquè el català en qüestió comença a fer una reflexió que ni

Des del meu punt de vista, aquesta setmana han sortit diverses notícies que haurien d’alertar a tot independentista i demòcrata. L’una és aquesta llei que ha aprovat el parlament europeu que permet a l’estat espanyol a exigir que s’etiqueti en espanyol. És un revés dur pels catalans però, ja se sap, si no ets un estat, en aquest món no ets res. Catalans i catalanes, deixeu de queixar-vos i actueu! La segona és sobre la morositat dels partits polítics. Aquesta és sobre la que intentaré centrar l’atenció. 54.850.219,15 euros. Aquesta és la darrera xifra global publicada pel Tribunal de Comptes espanyol sobre el deute dels partits catalans amb les entitats financeres. Per cap:

Des de fa molts dies circula pel Facebook i per altres llocs de la xarxa la convocatòria d’una nova manifestació. Val a dir que, mea culpa , no n’he llegit la convocatòria completament ni sé el motiu pel qual es convoca; me l’imagino. Com també me n’imagino el tarannà però, potser precisament per això, no hi he centrat gaire intenció. Que ningú em malinterpreti. Però sóc un home que, sempre que puc, sóc eminentment pràctic. En veure la convocatòria i rebre les respectives invitacions –gràcies- vaig tenir clar que no hi aniria; com també vaig tenir molt clar que no anava a la –sembla- predecessora d’aquesta del 9 de juliol.  Val a dir que, en el sentit literal de manifestar-se, prenc les següents definicions segons el diccionari de la llengua catalana:

Bé, no cregueu que visc fora d’aquest món i no m’he adonat que Google ha estrenat fa uns dies una nova xarxa social. El que passa és que entre que ha costat uns dies poder-hi accedir i tothom ja hi ha dit la seva, no crec que aporti res nou. Com a molt, puc donar-ne la meva opinió. En primer lloc, deixeu-me recordar una entrada que vaig escriure a finals d’octubre del 2008 sobre Facebook on el darrer paràgraf pronosticava (el podeu llegir complet aquí ):

Aquest no és la història d’un que volia ser ocell, però, com aquell, també pensava que “això no es cap joc! Deixeu-me volar! Jo sóc lliure de fer el que vulgui, no em tragueu la llibertat”. I pres per aquest sentiments va decidir fer política. Política pel poble que estimava i que volia que esdevingués lliure com tants altres pobles del planeta i, tot i que per demostrar, fora d’aquest. Però tenir èxit en política és complicat. Com va posar de moda el programa Polònia de TV3 (la seva): “perdoneu, però algú ho havia de dir”. A veure què passa, doncs.

Aquests dies no paren de passar coses i no tinc massa temps per valorar-les totes. Una d’aquestes són els nou detinguts en l'operació policial a l'SGAE , cosa que m’ha fet recordar el que vaig escriure en una PAC de la UOC sobre la propietat intel•lectual.  Crec que el coneixement i la cultura és un gran bé i que, en certa mesura, és un patrimoni de tots i per a tots que ens fa, alhora i a tots, molt millor i ens facilita les coses en molts àmbits. No estic dient que tot plegat sigui xauxa, però penso que sovint, el concepte de prohibir i restringir és massa present.

No sabia quin títol posar en aquesta entrada, però em sembla que tothom sap de què parlo quan l’anomeno així. El podria anomenar de moltes altres maneres (concert econòmic, pacte econòmic, engany...), però em sembla que ja ens servirà. En definitiva fou la proposta estrella de CiU en les passades eleccions autonòmiques i vindria a ser el que tenen, més o menys, els bascos. Entenc que van prometre l’intent d’aconseguir-ho, més que no pas el pacte en si ja que no depèn pas d’ells; ni tant sols dels mateixos catalans. En primer lloc, per tal que un pacte tingui èxit, s’ha de fer amb algú. Vull dir que no el pots pas fer sol (llavors seria una decisió unilateral) i, en aquest cas, t’has de posar d’acord -sorpresa!- amb els espanyols. Suposo que CiU ja sap que no té majoria al Congreso de los Diputados de Madrid, de manera que els farà falta els vots de socialistes i/o populars per tirar endavant aquesta proposta.

Una setmana més tard d’haver adquirit el llibre Sense Espanya (Pòrtic, 2011), ja l’he acabat; de fet l’he llegit amb un parell de tongades. El llibre és amè, senzill i gens tècnic. I altament recomanable. En primer lloc un incís als coautors a nivell acadèmic: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras. El primer, doctor en Economia per la UAB, soci-director de la consultora Barcelona Economia, professor associat del Departament d’Economia i Empresa de la UPF i, exdirector del CIDEM; el segon, doctor en Economia per la University or York, professor d’Economia de la UPF i director de l’Escola Superior de Comerç Internacional.  El llibre és un estudi sobre el balanç econòmic de la independència i parteix de la modèstia, humilitat i recalca, en diverses ocasions, que els autors no disposen d’una bola de cristall per predir el futur. És un estudi molt elaborat amb dades, gràfics i taules que confirmen i nodreixen els textos. Defuig totalment de components sentimentals. Vull dir que en cap moment e

Avui s’ha publicat la segona onada del baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió. Tothom se n’ha fet ressò. Tot i no fer-hi una ullada exhaustiva (el podeu descarregar des d’aquí ), permeteu-me fer algunes reflexions en funció de les dades que a mi m’han cridat més l’atenció. Al meu entendre mirant les gràfiques adjuntes (a sota):

Llegeixo a l’osona.com que “ El desdoblament de l'Eix Transversal, projecte clau per sortir de la crisi ”, fet que m'ha fet recordar els apunts d’introducció a l’economia que vaig estudiar a la UOC. Hi haurà gent que entengui d’economia que discreparà però, des del meu punt de vista, els factors que vaig estudiar a la UOC em semblen del tot lògic. I és que hi ha un apartat on enumera i destaca alguns dels principals factors que afavoreixen el creixement econòmic: L’augment en les quantitats de factors productius utilitzats, El progrés tecnològic, El capital humà, Una bona xarxa d’infraestructures.

Com cada any, comença el serial dels fitxatges d’estiu. Cansa una mica. Entenc que, com que la majoria d’esports s’aturen però els mitjans necessiten continuar venent els seus productes, han de vendre el que sigui. És complicat el tema de fitxatges. Tothom hi diu la seva i tothom té la veritat absoluta. No parlo dels que puguem opinar, sinó del que se sent als mitjans de comunicació. El que per uns ja està fet i tancat, per altres no és més que un rumor. Certament, sovint penso que farien un favor si unifiquessin les fonts i, sobretot, intentessin confirmar la notícia o la seva veracitat. Tres apunts, doncs, de fitxatges o, millor dit, moviment de jugadors del Barça.

Procuro anar a caminar de tant en tant i, un dels camins que m’agradava fer i encara faig de tant en tant és el que va de Vic cap a la Guixa tot resseguint la ribera del riu Mèder. Ja vaig escriure sobre aquest camí a l’octubre del 2009 , aleshores, per manifestar el meu desacord en la manera com sabien fet les coses. Passats quasi un parell d’anys, lamento haver de tornar a denunciar el mateix. Adjunto unes fotos perquè en cerqueu les 8 diferències. Dono fe que són els mateixos llocs. La primera parella és del pou de glaç; la segona és de la ribera del riu. Em ambdós casos teniu el que havia de ser i el que és avui.

D’ençà d’uns anys cap aquí, durant els dies previs i posteriors a les eleccions municipals, es posa tristament de moda el fenomen PxC. Tothom coneix la ideologia d’aquesta formació política i, des de fa temps, s’intenta combatre-la; no ho descobriré jo ara. Molts som els que ens avergonyim que a la ciutat de Vic hi hagi partits d’aquesta índole, però és el que tenim i el que permet que hi hagi la societat. No ho oblideu, ha estat elegit democràticament. Com tots sabeu, PxC basa el seu discurs amb el tema de la immigració. Doncs anem a fer una visita a la pàgina web de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) per veure com ha evolucionat al llarg dels últims anys. Cercant les revisions dels padrons municipals des de l’any 1999 fins a la darrera que hi ha dades (2010), tenim el següent: any 1999, PxC tenia 0 regidors i, segons l’INE i si no he errat en la meva cerca, hi havia una taxa d’immigració del 4.5%; any 2003, PxC treu 1 regidor i, seguint el mateix criteri que abans, hi havia u

Com alguns heu pogut veure, he estrenat bloc. Em feia recança tant abandonar el portal que amb tanta il•lusió vaig implementar fa temps com tenir una certa obligació a escriure de tant en tant. I el cert és que amb un parell de dies li he donat forma. Que si triar la plantilla, la foto de la capçalera, el nom, els gadgets.... Fins i tot havia de pensar en on obrir-lo; tot i que com a fan de Google, això ha estat fàcil. Em costarà un temps adaptar-me a totes les possibilitats que ens ofereix blogger, però ho intentarem com tantes altres coses que hem intentat. Com deia, amb un parell de dies he pujat tot el que havia escrit a vicoci.com i tot el que havia escrit en altres mitjans durant el darrer any en nom de Reagrupament Osona tot contribuint a la causa i a intentar convèncer als indecisos que la independència, la regeneració democràtica i els valors de l’esforç i el treball són claus perquè una nació esdevingui pròsper.

Necessitava canviar el mòbil perquè el vell ja s’havia quedat molt antiquat. Ja vaig fer unes reflexions sobre el meu primer HTC i, tot i que l’experiència no va ser prou bona, tenia ganes de donar una segona oportunitat a la marca taiwanesa. El cert és que no és una mala marca i, en principi volia comprar alguna cosa que no fos ni d’Apple ni de BlackBerry. Vaig estar mirant models i, primerament, em feia gràcia l’ HTC Desire Z pel tema del teclat ; és més còmode un teclat físic que no pas virtual i aquest és l’únic model que en disposava. Però vistes les característiques tècniques, em vaig decantar per l’ HTC Desire HD . Segurament, el segon més bo d’HTC amb unes grans especificacions tècniques. Em vaig regir per tres –al meu entendre- grans prioritats: processador, memòria, versió del sistema operatiu. Seguint aquestes premisses, l’HD era dels millors perquè disposava d’un processador d’1Gz (tot i que ja es podien començar a trobar processadors de doble nucli), 768MB de memòria RAM

Llegeixo un tweet del gran Francesc-Marc Álvaro on hi diu textualment: “Catalunya: país rar on alguns volen convertir en màrtir un senyor que sense tenir proves de res es dedica a difamar la policia. Bogeria”. El responc amb pocs minuts de diferència amb “Un país que és capaç de manifestar-se contra Magdalena Álvarez i, alhora, atorgar-los 25 diputats... sí, molt rar”. La conversa s’acaba amb un “cert, ben cert”, clar i català del periodista i escriptor. El Twitter no dóna per gaire cosa més però, sovint encara hi ha paraules de sobres per manifestar quelcom. El cert és que m’he quedat estupefacte i del tot atònit amb el que es distreu el personal (o amb el que alguns pretenen distreure’ns) o com es defensa l'indefensable. Aquests dies teníem uns pressupostos per votar que marcaran –de ben segur- la supervivència de Catalunya els propers mesos i anys. També se’ns examinaven els alumnes que, en un futur potser no massa llunyà, hauran de tirar el país endavant. Però res ha estat tan