Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2021

Jaume Balmes i Urpià

Imatges
Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes  són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, més

Ramon Sala i Saçala i Cerarols

Tot poble en la seva època ha tingut el seus propis herois. Les seves gestes han valgut per fer pel·lícules memorables. Va ser el cas del rei Leònides i els espartans , o del cavaller William Wallace i els escocesos . Ambdós van esperonar i motivar als seus compatriotes per plantar cara a l’enemic, perses i anglesos respectivament. Amb petites o grans victòries, els dos van canviar el rumb de guerres i fins i tot el destí dels seus pobles en futurs més o menys immediats. Els vigatans també tenim el nostre propi heroi del segle XVII en la salvaguarda de la nostra pàtria. El seu nom és Ramon Sala i Saçala. Perquè us en feu una lleugera idea, la propaganda de l’època enaltia la seva figura com segueix: Como ligera ave trepa por essos montes nuestro Hércules de Vique, con numeroso séquito de su gente, à quien capitanea, rige y manda, repartiéndoles generoso la mayor porción de la presa.

Climent Riera

Tot i la fascinant i la increïble vida d’ Antoni Montserrat i de l’ascètic sant Miquel , no es pot dir que ja hàgim conegut totes les figures amb aquestes aptituds extraordinàries. Cronològicament parlant, ara ve a tomb parlar de Climent Riera. De ben segur que és desconegut per a molts, però no podia faltar en aquest recull de glòries vigatanes. La seva vida també és digna d’una gran pel·lícula on s’hi barrejaria el secretisme, l’hermetisme, la humilitat, l’extraordinari, el misticisme, el sacrifici, la mortificació i l’amor. No crec que em passi de frenada si dic que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde avui Vic comptaria amb un sant més. Abans de resseguir les seves passes, però, caldrà que coneguem un parell de coses sobre tot el que l’envolta. En primer lloc, la característica que tan sovint envolta diverses figures vigatanes: l’oblit. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici en donava una brevíssim

Sant Miquel dels Sants

Imatges
Més enllà dels sants màrtirs Llucià i Marcià, i sant Just Confessor, és a partir de sant Miquel que podem començar a parlar de sants vigatans sense por a errar en la seva condició i existència. L’Església catòlica recull en el Martirologi Romà el nom dels sants i beats que reconeix oficialment: la xifra és de 6538. La darrera edició del llibre és de l’any 2005, que a diferència de l’edició del 2001 no inclou màrtirs. Sant Miquel del Sants no és únicament un més d’aquest selecte grup, sinó que és vigatà i és l’actual patró de la ciutat de Vic. Sobre ell i la seva vida, ignoro si ja s’ha escrit tot, però sí que sembla que ja no hi ha res més a transmetre del que ja s’ha transmès. En el capítol de Glòries Vigatanes dedicat a ell intentarem fer un petit resum de la seva vida i obres. En aquest cas, quan diem obres significa activitats, labors, petges, llegat immaterial que ens ha deixat. Si bé sant Miquel és autor d’un breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima i d’un poema sobre El al

Antoni Montserrat i Bergadà

La història d’Antoni Montserrat (es pot trobar també com a Antoni de Montserrat, Monserrate o Montserrate) és —molt sincerament— de pel·lícula. Per fer la breu introducció podríem realitzar perfectament un tràiler, però aquest mode de lectura no ens ho permet. Si al final soc capaç de transmetre-ho, pels que en llegiu la vida i obra podreu comprovar que va ser la d’una pel·lícula d’acció, de drama, d’heroïcitat, d’interculturalitat, d’epopeia... Si el relat de la vida d’aquest vigatà caigués a les mans d’un productor i gravés un film, ho tindria absolutament tot, o quasi tot, per esdevenir una gran producció i triomfar als cinemes i certàmens d’arreu del món. Fins i tot diria que n’hi ha per a una exitosa trilogia. Tampoc voldria crear unes expectatives equivocades, però el cert és que el que coneixem de la vida d’Antoni Montserrat podria ésser la suma de diverses grans obres que ja han triomfat. Podríem començar enumerant la Ilíada d’Homer, perquè explica part d’un conflicte. Continua

Francesc Micó

Imatges
Francesc Micó és una d’aquelles figures que, ja sigui pel temps que va viure, o sigui pel poc reconeixement que ha rebut al llarg de la història, avui en dia es troba (he trobat) poca informació. A aquest hàndicap encara cal afegir-n’hi un altre, i és que tot i ser poca, es troba enfonyada i dispersa per molts llocs. No obstant això, de mèrits no n’hi falten. Francesc Micó és considerat el primer botànic de Vic. Josep Barrau va un pas més enllà i afirma que va ser «el primer botànic autèntic català». Encara que sembli obvi, d’acord amb ell no n’hi hagué un d’anterior (insistim amb el tema de pioners). Micó dona el seu nom a una planta i al gènere d’altres. A banda d’això, que per se no és poca cosa, també fou uns dels emprenedors i pioners del que podem entendre per Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Alhora que evidenciem la importància de la mateixa figura, amb ella, també fem notar que Vic no es limitava ni es limita a donar glòries bàsicament en l’àmbit religiós i

Guillem Caçador

Imatges
Vic sempre ha estat terra de grans famílies. En una entrada anterior ja vàrem mencionar la Callís, encapçalada per Jaume, prestigiós jurista que dona nom a un dels instituts de la ciutat. Darrera d’ell va venir Andreu Febrer i Callís, i en una entrada posterior repassarem la vida de Narcís Verdaguer i Callís. Narcís Verdaguer també porta gens d’una altra família, la Verdaguer, de la qual també n’és descendent Joaquim Salarich i Verdaguer. Del primer cronista de la ciutat, Salarich, també en descendeixen gran personalitats i un estol de grans personatges. Finalment, també tindrem coneixement de pare i fill de la família Serra: Josep Serra i Campdelacreu i Manuel Serra i Moret. Nombrades aquestes, però, no sé si hi ha cap altra família vigatana amb més prestigi com la que volem abordar seguidament: la nissaga Caçador. Tenint el seu origen en el pare del nostre protagonista, únicament parlarem dels Caçador nascuts a Vic. Tot i així, la glòria de la família encara es va dilatar alguna gene

Andreu Febrer i Callís

Permeteu-me introduir la figura d’Andreu Febrer i Callís partint de la de Dante Alighieri. El poeta italià del segle XIII és conegut per haver escrit el que es considera una de les obres mestres de la literatura universal: la Divina Comèdia . Fins i tot fou considerada matèria sagrada i es llegia i glossava a les esglésies. En aquesta obra, l’autor resumeix tot el coneixement acumulat durant segles; la seva fe religiosa, i les seves conviccions morals i filosòfiques. Per fer-ho, fa ús de la poesia i d’un viatge. El poema pretén descriure l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. L’autor es perd per un bosc i llavors inicia el seu particular pelegrinatge per l’infern, el purgatori i, finalment, el paradís. Tot plegat sembla una metàfora que parteix del mal, de la foscor (com a contrari a la llum divina), i a mesura que avança el camí i es va fent costa amunt, els seus pecats van redimint fins a poder entrar al Paradís, terra habitada en l’antiguitat per Adam i Eva. El

Glòries Vigatanes

Amb aquesta entrada n’enceto una sèrie de dinou dedicada a glòries vigatanes. La darrera s’hauria de publicar el dia de Sant Jordi. Glòries Vigatanes és el meu darrer llibre escrit i publicat. Malauradament, només està disponible en format digital a causa dels elevats costos de publicació en paper. Tampoc és cap secret que esperava, ja no dic una mica més, sinó tan sols una mica d’interès per part de les institucions. Podeu veure més informació fent clic a l’enllaç corresponent. Glòries Vigatanes va néixer pràcticament en acabar Un Passeig per Vic . Si bé en aquest penúltim treball apuntava algunes pinzellades de vigatans històrics, no m’acabaven d’encaixar algunes peces i vaig decidir fer una incursió més profunda en les seves vides i obres. Aleshores fou quan em vaig adonar que, més enllà dels vigatans il·lustres, hi havia vigatans tan o més magnes que alguns dels que llueixen el seu retrat a la Sala de la Columna. No dic que hi siguin immerescudament, ans al contrari, només dic qu

La nespra

Imatges
Fa uns dies va començar la primavera. No obstant, va començar la primavera astronòmica, que no té per què coincidir amb la sensació de primavera que cadascú pot tenir o sentir. Per alguns, la primavera comença amb l’inici del bon temps, amb el canvi d’hora perquè la tarda es fa més llarga... En definitiva, més enllà de l’astronòmica, la primavera comença una mica quan cadascú li dona la rellevància que li vol donar. En el meu cas, la primavera quasi puc dir que va començar el dijous passat. El motiu? Les primeres nespres. Avui faig una entrada que aporta poca cosa, però el meu bloc personal també és per compartir coses més intranscendents i de caràcter més privat. I el cert és que a mi les nespres m’agraden molt i, d’alguna manera, em fan feliç. Paradoxalment, m’agraden tant que sempre les he anomenat malament, i és que era dels que les anomenava en masculí: els nespres. Tanmateix, són coses que passen... no vull pas parlar d’això però, efectivament, hi ha aliments que alguns els diem