Carles Costa i Muntadas

Trist títol per una entrada. No obstant això, tinc ocasió de fer una mica de joc de paraules amb el meu darrer llibre, Glòries Vigatanes , recórrer al sentit de l’humor, i també fer ús de la ironia o paradoxa. Per tant, no vull perdre la oportunitat, tot i que per dintre la decepció és majúscula. Perquè, tristament, aquest seria el titular, conclusió o resum del que ha estat el meu llibre fins avui i després de la celebració de la diada de Sant Jordi. Doncs això mateix, Glòries Vigatanes , sense pena ni glòria. Malauradament, penso que ja ha fet tot el recorregut que havia de fer. I és molt trist, no només per l’autor. Glòries Vigatanes el vaig publicar a finals de febrer i únicament en format digital. Els motius els he intentat explicar en un recull de tres entrades on analitzava la dificultat per treure un llibre al mercat ( aquí la segona i la tercera ). No obstant això, la raó principal ha estat el nul interès que ha rebut per part de l’ens municipal. No pretenc engegar cap mena

Arribem a la fi d’aquest recull de glòries vigatanes , de personatges únics... que cadascú els anomeni com ho cregui convenient. Tanquem la recopilació amb el compatrici Eduard Junyent i Subirà. Crec que no m’erro, si afirmo que molts hem començat a interessar-nos per la història de Vic arran de la seva obra cabdal: La ciutat de Vic i la seva història , de l’any 1976. D’ençà d’aquesta —i amb tot el respecte i admiració que em mereixen treballs posteriors— no se n’ha fet cap d’igual. Continuo pensant que caldria que algun erudit la revisés i l’actualitzés per fer arribar la nostra història als més menuts, i no tan menuts. O millor encara, que algú fes, o el consistori liderés, una enciclopèdia vigatana, que història no en manca. Quant a l’obra de Junyent, trobar-la en la seva primera edició pot ser qüestió àrdua. Però per tot enamorat de Vic és adquisició quasi obligada. Em desfaig en elogis perquè no li falten mèrits. Tot i així, com hem apuntat quan parlàvem de Joaquim Salarich , Juny

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos

Parlar de Josep Gudiol és parlar del Museu Episcopal de Vic. Les vides d’ambdós s’uniren un dia i només la mort del primer els va poder separar. No es poden destriar, concebre ni entendre l’un sense l’altre. Gudiol en fou l’ànima i la seva glòria continua des de l’eternitat, mentre que el Museu Episcopal l’ha perllongat des del centre de la capital osonenca. Avui en dia, el Museu Episcopal de Vic «ocupa un lloc preeminent entre els museus d'Europa i aplega una de les millors col·leccions d'art romànic i gòtic del món». Així de simple i per orgull de tots els vigatans. I si cal destacar un home que va posar rumb al meritori lloc que ocupa actualment, ens hem de situar al segle XIX amb la figura de Josep Gudiol. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, farem referència a les paraules del beat Miquel Vilatimó que escrigué d’ell que «després d’en Balmes cap altre vigatà no ha extès tan pel món la gloriosa fama de la nostra Ciutat que ell tan coralment estimava». Són paraules major

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic. Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables

Joan Collell feu mèrits en vida per formar part de Glòries Vigatanes . Segurament també n’ha fet en mort, però estan per demostrar. Literalment. És a dir, Joan Collell no és sant, però té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. Avui en dia té la condició, que no és poca cosa, de venerable i se li pot retre culte. A més d’aquesta singularitat, forma part de les grans glòries del carrer de Sant Miquel dels Sants. Per una banda i d’acord amb la tradició, tenim que vora l’antic carrer de Sant Hipòlit hi hauria nascut sant Just Confessor. Per una altra, es té la certesa que hi va veure la primera llum sant Miquel . I, si algun dia es demostra el miracle de Joan Collell —de ben segur que serà així—, el carrer comptarà també amb un beat. En tot Vic i part de l’estranger, no hi ha carrer més proper al cel que aquest . No hem d’oblidar tampoc, que al capdamunt de la via hi va néixer Andreu Febrer i Callís , el primer traductor en vers de La Divina Comèdi

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s

Em sembla molt original i efectiva la manera amb la que Maria Assumpció Valls il·lustra l’abast mundial de la figura de Carme Sallés en la seva obra Petita història de Carme Sallés : «Yo conozco a Carme Sallés»; «Conheço Carme Sallés»; «Watashi wa Carme Sallés o shitte imasu»; «I know Carme Sallés»; «Conosco Carme Sallés»; «Je connais Carme Sallés»; «numum Carme Sallés rul anda»; «Alam ko si Carme Sallés»; «mujhe charmai sallais pata hai»; «Saya tahu Carme Sallés», i «mwen konnen Carme Sallés». Quan viatgeu pel món, us aconsellaria molt humilment —i fins i tot us demanaria— que no us fes res dir que sou de Vic (cas que en sigueu). Pot semblar que una ciutat de poc més de 45.000 habitants no hagi de ser gaire coneguda a escala internacional, però a aquestes altures ja s’ha vist que l’ombra de Vic es projecta arreu del món i part de l’estranger. Així doncs, aquestes són només les traduccions a algunes de les llengües estrangeres amb les quals algun nadiu, després de dir-li que sou de Vic

Temps era temps, quan la carrera per aconseguir el que podem entendre per llum elèctrica convencional i/o domèstica estava en el seu punt més àlgid i crític de la història, sortia publicat a la portada d’un diari novaiorquès anomenat La Llumanera de Nova York : ¡¡Important descubriment!! DIVISIÓ PRÀCTICA DE LA LLUM ELÉCTRICA. ¡EDISON ECLIPSAT! LO GRAN PROBLEMA RESOLT PER DOS CATALANS, MOLERA Y CEBRIAN. Ab lo cor plé de satisfacció y d’entussiasme anunciem avuy als nostres lectors lo triumfo qu’ han obtingut dos paysans nostres en lo terreno de la ciència. La divisió de la llum eléctrica es ja un fet práctich, y la solució del problema es deguda á dos catalans, los Srs. Molera y Cebrian, enginyers residents á San Francisco de California. Mentres lo famós Edison está estudiant encara la manera de dividir la corrent eléctrica, ells, més práctichs y més científichs, han resolt la manera de dividir la mateixa llum [...]. Corria l’any 1879, i aleshores el problema de com dividir el corrent e

”LEVANTATE Y ANDA.” Hé aquí las palabras mágicas, que segun un autor y renombrado publicista, necesita la ciudad de Vich, nuestra querida pátria, para sacudir el penoso letargo que la tiene sumergida, para conquistar el honroso lugar que un dia ocupara en el mundo industrial, para que sus hijos recobren la famosa nombradía de sus antepasados. “De Vich, añade el citado publicista, su historia nos dice que ha sido industrial y comercial, que ha podido existir y prosperar terminada la guerra; y tambien que en las luchas honrosas de las artes de la paz, ganó laureles tan inmarcesibles como en las artes de la guerra... ¿Se pretenderá acaso que una degeneracion de sus habitantes hace imposible hoy lo que fué un hecho ayer? No es admisible tan injusta suposición: los vicenses tienen acreditada su inteligencia, su laboriosidad, su aptitud para toda clase de trabajos. Lo que Vich necesita es que una voz poderosa le diga como en otro tiempo á Lázaro: Levantate y anda .” Pues buen; Vich se levant

El papa Pius IX li digué: «Es preciso ir a Monterey; Usted debe ir a la California, no hay más remedio. Otros van allí a buscar oro, usted va allí para llevar la cruz; Dios le asistirá». Josep Sadoc Alemany va obeir al Papa i se’n va anar a fer les Amèriques , però no pas a guanyar diners com d’altres, sinó a triomfar i a fer, a construir, una part d’Amèrica des del punt de vista catòlic. Quan va prendre possessió del seu bisbat l’any 1850, els catòlics de San Francisco no tenien cap altra església que una petita barraca de fusta. La situació a les parròquies no era millor, sinó que també celebraven culte catòlic en pobres cabanyes ruïnoses, vestigis de les antigues missions espanyoles. Després d’uns trenta-cinc anys de govern episcopal, Alemany abandonava la seva extensa arxidiòcesi amb una magnífica catedral i més de cent cinquanta esglésies o capelles. En aquests trenta-cinc anys, la família catòlica va créixer d’alguns centenars fins a més de dos-cents mil fidels. Al seu costat, ha

Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes  són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, més

Tot poble en la seva època ha tingut el seus propis herois. Les seves gestes han valgut per fer pel·lícules memorables. Va ser el cas del rei Leònides i els espartans , o del cavaller William Wallace i els escocesos . Ambdós van esperonar i motivar als seus compatriotes per plantar cara a l’enemic, perses i anglesos respectivament. Amb petites o grans victòries, els dos van canviar el rumb de guerres i fins i tot el destí dels seus pobles en futurs més o menys immediats. Els vigatans també tenim el nostre propi heroi del segle XVII en la salvaguarda de la nostra pàtria. El seu nom és Ramon Sala i Saçala. Perquè us en feu una lleugera idea, la propaganda de l’època enaltia la seva figura com segueix: Como ligera ave trepa por essos montes nuestro Hércules de Vique, con numeroso séquito de su gente, à quien capitanea, rige y manda, repartiéndoles generoso la mayor porción de la presa.

Tot i la fascinant i la increïble vida d’ Antoni Montserrat i de l’ascètic sant Miquel , no es pot dir que ja hàgim conegut totes les figures amb aquestes aptituds extraordinàries. Cronològicament parlant, ara ve a tomb parlar de Climent Riera. De ben segur que és desconegut per a molts, però no podia faltar en aquest recull de glòries vigatanes. La seva vida també és digna d’una gran pel·lícula on s’hi barrejaria el secretisme, l’hermetisme, la humilitat, l’extraordinari, el misticisme, el sacrifici, la mortificació i l’amor. No crec que em passi de frenada si dic que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde avui Vic comptaria amb un sant més. Abans de resseguir les seves passes, però, caldrà que coneguem un parell de coses sobre tot el que l’envolta. En primer lloc, la característica que tan sovint envolta diverses figures vigatanes: l’oblit. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici en donava una brevíssim

Més enllà dels sants màrtirs Llucià i Marcià, i sant Just Confessor, és a partir de sant Miquel que podem començar a parlar de sants vigatans sense por a errar en la seva condició i existència. L’Església catòlica recull en el Martirologi Romà el nom dels sants i beats que reconeix oficialment: la xifra és de 6538. La darrera edició del llibre és de l’any 2005, que a diferència de l’edició del 2001 no inclou màrtirs. Sant Miquel del Sants no és únicament un més d’aquest selecte grup, sinó que és vigatà i és l’actual patró de la ciutat de Vic. Sobre ell i la seva vida, ignoro si ja s’ha escrit tot, però sí que sembla que ja no hi ha res més a transmetre del que ja s’ha transmès. En el capítol de Glòries Vigatanes dedicat a ell intentarem fer un petit resum de la seva vida i obres. En aquest cas, quan diem obres significa activitats, labors, petges, llegat immaterial que ens ha deixat. Si bé sant Miquel és autor d’un breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima i d’un poema sobre El al

La història d’Antoni Montserrat (es pot trobar també com a Antoni de Montserrat, Monserrate o Montserrate) és —molt sincerament— de pel·lícula. Per fer la breu introducció podríem realitzar perfectament un tràiler, però aquest mode de lectura no ens ho permet. Si al final soc capaç de transmetre-ho, pels que en llegiu la vida i obra podreu comprovar que va ser la d’una pel·lícula d’acció, de drama, d’heroïcitat, d’interculturalitat, d’epopeia... Si el relat de la vida d’aquest vigatà caigués a les mans d’un productor i gravés un film, ho tindria absolutament tot, o quasi tot, per esdevenir una gran producció i triomfar als cinemes i certàmens d’arreu del món. Fins i tot diria que n’hi ha per a una exitosa trilogia. Tampoc voldria crear unes expectatives equivocades, però el cert és que el que coneixem de la vida d’Antoni Montserrat podria ésser la suma de diverses grans obres que ja han triomfat. Podríem començar enumerant la Ilíada d’Homer, perquè explica part d’un conflicte. Continua

Francesc Micó és una d’aquelles figures que, ja sigui pel temps que va viure, o sigui pel poc reconeixement que ha rebut al llarg de la història, avui en dia es troba (he trobat) poca informació. A aquest hàndicap encara cal afegir-n’hi un altre, i és que tot i ser poca, es troba enfonyada i dispersa per molts llocs. No obstant això, de mèrits no n’hi falten. Francesc Micó és considerat el primer botànic de Vic. Josep Barrau va un pas més enllà i afirma que va ser «el primer botànic autèntic català». Encara que sembli obvi, d’acord amb ell no n’hi hagué un d’anterior (insistim amb el tema de pioners). Micó dona el seu nom a una planta i al gènere d’altres. A banda d’això, que per se no és poca cosa, també fou uns dels emprenedors i pioners del que podem entendre per Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Alhora que evidenciem la importància de la mateixa figura, amb ella, també fem notar que Vic no es limitava ni es limita a donar glòries bàsicament en l’àmbit religiós i

Vic sempre ha estat terra de grans famílies. En una entrada anterior ja vàrem mencionar la Callís, encapçalada per Jaume, prestigiós jurista que dona nom a un dels instituts de la ciutat. Darrera d’ell va venir Andreu Febrer i Callís, i en una entrada posterior repassarem la vida de Narcís Verdaguer i Callís. Narcís Verdaguer també porta gens d’una altra família, la Verdaguer, de la qual també n’és descendent Joaquim Salarich i Verdaguer. Del primer cronista de la ciutat, Salarich, també en descendeixen gran personalitats i un estol de grans personatges. Finalment, també tindrem coneixement de pare i fill de la família Serra: Josep Serra i Campdelacreu i Manuel Serra i Moret. Nombrades aquestes, però, no sé si hi ha cap altra família vigatana amb més prestigi com la que volem abordar seguidament: la nissaga Caçador. Tenint el seu origen en el pare del nostre protagonista, únicament parlarem dels Caçador nascuts a Vic. Tot i així, la glòria de la família encara es va dilatar alguna gene

Permeteu-me introduir la figura d’Andreu Febrer i Callís partint de la de Dante Alighieri. El poeta italià del segle XIII és conegut per haver escrit el que es considera una de les obres mestres de la literatura universal: la Divina Comèdia . Fins i tot fou considerada matèria sagrada i es llegia i glossava a les esglésies. En aquesta obra, l’autor resumeix tot el coneixement acumulat durant segles; la seva fe religiosa, i les seves conviccions morals i filosòfiques. Per fer-ho, fa ús de la poesia i d’un viatge. El poema pretén descriure l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. L’autor es perd per un bosc i llavors inicia el seu particular pelegrinatge per l’infern, el purgatori i, finalment, el paradís. Tot plegat sembla una metàfora que parteix del mal, de la foscor (com a contrari a la llum divina), i a mesura que avança el camí i es va fent costa amunt, els seus pecats van redimint fins a poder entrar al Paradís, terra habitada en l’antiguitat per Adam i Eva. El

Amb aquesta entrada n’enceto una sèrie de dinou dedicada a glòries vigatanes. La darrera s’hauria de publicar el dia de Sant Jordi. Glòries Vigatanes és el meu darrer llibre escrit i publicat. Malauradament, només està disponible en format digital a causa dels elevats costos de publicació en paper. Tampoc és cap secret que esperava, ja no dic una mica més, sinó tan sols una mica d’interès per part de les institucions. Podeu veure més informació fent clic a l’enllaç corresponent. Glòries Vigatanes va néixer pràcticament en acabar Un Passeig per Vic . Si bé en aquest penúltim treball apuntava algunes pinzellades de vigatans històrics, no m’acabaven d’encaixar algunes peces i vaig decidir fer una incursió més profunda en les seves vides i obres. Aleshores fou quan em vaig adonar que, més enllà dels vigatans il·lustres, hi havia vigatans tan o més magnes que alguns dels que llueixen el seu retrat a la Sala de la Columna. No dic que hi siguin immerescudament, ans al contrari, només dic qu

Fa uns dies va començar la primavera. No obstant, va començar la primavera astronòmica, que no té per què coincidir amb la sensació de primavera que cadascú pot tenir o sentir. Per alguns, la primavera comença amb l’inici del bon temps, amb el canvi d’hora perquè la tarda es fa més llarga... En definitiva, més enllà de l’astronòmica, la primavera comença una mica quan cadascú li dona la rellevància que li vol donar. En el meu cas, la primavera quasi puc dir que va començar el dijous passat. El motiu? Les primeres nespres. Avui faig una entrada que aporta poca cosa, però el meu bloc personal també és per compartir coses més intranscendents i de caràcter més privat. I el cert és que a mi les nespres m’agraden molt i, d’alguna manera, em fan feliç. Paradoxalment, m’agraden tant que sempre les he anomenat malament, i és que era dels que les anomenava en masculí: els nespres. Tanmateix, són coses que passen... no vull pas parlar d’això però, efectivament, hi ha aliments que alguns els diem