Carles Costa i Muntadas

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmate...

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És ...

Em fa la sensació que algunes entrades em requereixen més informació i certa recerca... però tot sigui pels meus pocs milers de lectors. Avui voldria parlar de biologia aplicada a la política. No entraré gaire al detall de la biologia perquè no hi entenc; no significa que hi entengui gaire de política... No obstant, cercant per la xarxa un es pot informar mitjanament de tres conceptes més o menys bàsics: ADN, gen i cromosoma. D’acord amb la Viquipèdia, l’àcid desoxiribonucleic (ADN o DNA) és un àcid nucleic que conté la informació genètica que determina el desenvolupament i el funcionament de tots els éssers vius, com també alguns virus. Per entendre’ns, és un conjunt de plantilles i quan s’ha de crear un nou element, es crea en funció d’aquesta plantilla. Té aquella forma tan clàssica i vista d’una hèlice doble. Més tècnicament, són dos polímers que estan units mitjançant una parella de molècules anomenades bases: l’adenina (A), la timina (T), la citosina (C) i la guanina (G).  ...

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo. Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt m...

Llegia fa uns dies que Mas comença a plantejar l’escenari d’eleccions plebiscitàries i una llista unitària amb ERC. Des del meu punt de vista i, com he defensat sempre, finalment prenem el camí encertat. És per aquest motiu que em digno a fer una nova entrada i aprofito per comentar diverses coses. Com he anat dient en moltes entrades, no he deixat que segons què em distregui. Tenia i continuo tenint molt clar el camí a seguir. I, sigui dit de passada, que convicció no significa certesa… Vull dir, puc tenir molt clar i la convicció de com s’han de fer les coses però això no m’atorga autoritat ni certesa; em puc molt ben equivocar. Només partint d’aquesta premissa puc explicar la meva desaparició de fa mesos.

Diumenge que ve hi ha eleccions europees i em penso que hi hauria de dir la meva. Francament, en aquestes eleccions, d’alguna manera, he fracassat o suspès com a elector. No he fet els meus deures com ho vaig fer en les passades autonòmiques i, a una setmana vista, tampoc crec que ho faci. Permeteu-me algunes reflexiones. En primer lloc, què votem? Em remeto al tercer paràgraf de l’entrada amb xantatge no anirem enlloc . Us el reprodueixo una vegada més: Em fa la sensació que tornem a caure en paranys no polítics o que em volen donar gat per llebre. O, més que afirmar-ho tant rotundament, potser és necessari que hi reflexionem tots plegats. En primer lloc, em fa la sensació que qualsevol eleccions que hi hagi actualment (europees primer, segurament autonòmiques i segurament municipals perquè no crec que siguem independents al 2015), ens voldran fer creure que l’important no són les eleccions, sinó que l’important és donar suport a una persona; ja ha passat en anteriors. Jo, sóc in...

Fa uns dies em demanaven el motiu pel qual afirmava que la consulta per la independència no es realitzaria. Vagi per endavant que és un convenciment. No tinc cap bola de cristall ni he anat a veure ningú que en tingui alguna; tampoc és cap desig. Per situar-nos, us convido a llegir, abans de res, aquesta entrada titulada La via del referèndum  de quan es va començar a parlar sobre el gran canvi de direcció dels convergents. Jo, ja no ho veia gens clar i, quants més dies passen, menys li veig. Una de les vies per independitzar-nos i que alguns sempre hem defensat és la declaració unilateral d’independència (DUI). Un acte contundent al si del Parlament de Catalunya on els diputats la declararien. El trencament amb Espanya, és immediat. Com bé la paraula indica, t’independitzes d’Espanya, de manera que et poses sota empara i legalitat internacional i no pas sota l’espanyola; aquí hi ha la gran diferència en fer un referèndum/consulta. Un cop tens l’estat al sac i ben lligat, amb ...

Aquesta vindria a ser la segona part de les reflexions sobre el primer baròmetre del 2013 del CEO. La primera fou La democràcia a l’UVI . Se’n podrien fer moltes parts però, aquesta també la trobo escaient i vull donar-li prioritat. Ni en aquesta ni en l’entrada anterior he fet ni faig esment a la independència. Potser en una de posterior.  Ho havíem deixat en l’estat de la democràcia i havia introduït una primera reflexió sobre lideratge polític. Avui va d’això i dels suposats lideratges del President Mas i el líder d’E(R)C, Oriol Junqueras. Ho farem com un joc. Us demano que esborreu la ment i llegiu les característiques dels candidats sense pensar en qui són ni el seu color polític. Segurament esbrinareu el noms d’ambdós però, trobo interessant que al final de l’entrada us pregunteu quin dels dos és més líder i quin dels dos mereix més confiança. Procuraré no fer trampes.

Si sabés que aquesta entrada hagués de tenir alguna repercussió, la començaria amb “Carta Oberta al President Mas i a Oriol Junqueras”. Però, no és el cas. A més no sóc el primer ni el darrer que demana el que demano seguidament: HUMILITAT, GENEROSITAT I RESPONSABILITAT . Ho poso en majúscules, negreta i subratllat perquè crec que és important. L’anàlisi de les eleccions per part de CiU i per part d’E(RC) ja les vaig fer els passat dilluns i no ho repetiré de manera igual però em sembla precís, humilment, insistir-hi. L’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra dues vegades. I tres i quatre... És trist però, és així. És per això que vistos els excel·lents resultats (de veritat que ho crec), no es pot deixar escapar una oportunitat com la que tenim als quatre dies; menys encara per pors. El poble, majoritàriament, on fa costat a Mas o a Junqueras, sinó als dos alhora. I són els dos alhora que han de respondre.

Si em paguessin per article... Hi ha molta gent que viu d’escriure! No sóc un d’aquests. Bromes a part, m’agradaria saber quan es paga per ser opinador i/o tertulià. En el meu cas, em treu temps, és poc llegit i no cobro un duro. Però ho faig amb il·lusió.  Bé, just han passat un parell de dies de les eleccions i sembla com si alguna cosa es comencés a tòrcer; espero que sigui una mala percepció. Insisteixo amb la gran responsabilitat que tenen CiU i E(RC) per dur a terme l’emancipació nacional. Deixeu-me parlar primer d’E(RC).  E(RC) ha de saber fer la lectura que cal. Si ha doblat els escons, no crec que sigui precisament per fer polítiques d’esquerra sinó perquè la gent (com en el cas dels cartutxos de tinta d’impressores) prefereix l’original que no pas el reciclat o succedani. Que potser també però, no tant com perquè ajudi a CiU a fer aquest camí cap a la independència. Els d’esquerra esquerra s’han decantat més cap a PSOE, ICV i les CUP. No ho han d’oblidar per...

E(RC) ha estat la gran sorpresa (en terme positius). En cercles reduïts, ja ho havia previst. No em sorprèn que hagi crescut però, 21 diputats no crec que s’ho esperessin ni ells. Com en el cas de CiU, cal buscar l’èxit (fracàs/explicació pel cas de CiU) en el passat i cal fixar-se en aquest per no vessar-la de nou; és més un avís per a ells que per mi. Ara mateix, E(RC) té una gran responsabilitat perquè, espero, hi haurà una coalició de govern nacionalista per tirar les coses endavant (CiU i E(RC) sumen 71 diputats). Mas així ho ha insinuat. Lluny del seu lideratge, ja ha dit clar que ell sol no ho podrà tirar endavant i ha derivat responsabilitat cap a altres. Em sembla perfecte; només espero que aquests altres siguin E(RC) i aquests estiguin a l’altura. Dic que cal mirar enrere perquè E(RC) va patir una gran davallada amb el segon tripartit i pel fet de centrar el seu discurs en l’Esquerra, molt abans de la Republicana i lluny de la Catalunya. I, després de la gran patacada - ...

Demà és el gran dia. La gran festa de la democràcia. De manera que aquesta serà la darrera entrada al respecte. D’ençà del recull d’entrades sobre els programes electorals, he estat força desconnectat de tot plegat. Com passarà en cada eleccions, guanyaran tot alguna cosa i la que perdrà segur serà la gran protagonista: la democràcia. No ho dic pas per dir però, em sembla que l’insult a la intel·ligència que s’ha destil·lat en aquesta campanya, demostra que entre tot, disposem de molt poca cultura i maduresa democràtica.  Per anar tancant temes, deixeu-me començar pels socialistes. Certament, m’importa ben poc el resultat que puguin obtenir. El que em crida més l’atenció, és que Pere Navarro, proposa una cosa que no depèn d’ell. Federalisme. No és el moment de valorar aquesta opció que no crec que estigui dins el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española o del vocabulari dels espanyols però, això sí que s’ha de posar d’acord sí o sí amb els socialistes espanyols que...

Bé, aquesta entrada serà prou complicada segons per què i molt senzilla segons per què més. El fet és que E(RC) han sigut els darrers a presentar el seu programa electoral. Com diu la dita, “el bo es fa esperar”. I, particularment, a mi m’agrada afegir-hi sempre un “seguint la mateixa premissa, el millor mai arriba”. És una pura qüestió aritmètica o de regla de tres. Si el bo es fa esperar, quan més bo és, més es fa esperar; altrament dit, el millor, mai arriba. Però, no va d’això no...  Estava ansiós per llegir el programa electoral de E(RC). Va sortir la notícia que ja l’havien presentat però, van tardar més a penjar-lo al seu web. Vaig demanar-lo al seu compte del Twitter però... no vaig rebre resposta. No ho retrec... els comptes del Twitter que antigament servien per oferir proximitat, ara s’ha convertit en un element purament comercial que sovint es gira en contra d’un mateix. Coses de la xarxa.  El programa electoral d’E(RC) és, fins i tot, més llarg que el de ...