Carles Costa i Muntadas

Darrera entrada del que pretenia ser-ne una sobre la Covid-19. Amb això vull dir que és la tercera de la que pretenia ser-ne una... no pas que no n’hi puguin haver de posteriors, que és difícil que no hi siguin perquè tot canvia en qüestió d'hores. Ho havíem deixat en la manera que té el govern espanyol de transmetre la informació, de comunicar-se. Novament, Spain is different . Independentment de si la informació que donen es veraç o no (alguna cosa em fa creure que no), en aquest cas només vull comentar la manera de donar-la. Abans, però, una prèvia. Certament, estem en estat d’alarma. Estat d’alarma no sé ben bé què significa al detall, però a la pràctica ha significat recentralitzar competències; agafar la paella pel mànec des de Madrid el toro per les banyes (que així és més espanyol); ni fer ni deixar fer fins un estat avançat de la pandèmia; decretar confiscaments, i desplegar l’exèrcit pel territori. Vaja... que han aprofitat l’avinentesa per retornar vora els anys de la

Vàrem deixar pendent d’explicar la irresponsabilitat del govern espanyol en la darrera entrada de la Covid-19 (3). Tampoc diré res nou que no se sàpiga. Vaja... que més enllà de la meva opinió, la meva aportació serà nul·la. Però per això tinc un bloc.. per expressar-me i si puc aportar alguna cosa... benvinguda sigui. Ja ho havíem dit en entrades anteriors, que el govern de Madrid anava tard i malament. Spain is different , sí, però sempre per coses pèssimes i pitjors. Jo, avui, m’atreviria a fer mitja volta més a la clau. Generalment, quan es comparen dues coses i no s’agrada que es comparin, és quan s’utilitza, precisament, l’argument que x és diferent. En aquest cas, doncs, Spain is not different; Spain is worst ‘Espanya no és diferent; Espanya és pitjor’.

El que es podria dir novetat, diria que no n’hi ha massa. I que pugui aportar jo personalment, tampoc. Més que repetir el que molts ja diuen, segurament aquesta entrada és per desfogar-se una mica o una espècie de pensament en veu alta. Desfogar-se en un sentit... no sabria com dir-ho... no en un to destructiu o pessimista, sinó més aviat de palesar la sensació que estic tenint d’ençà que ens vàrem confinar a casa o va començar tota aquesta pandèmia i ens ha tocat de prop. Les conclusions més simples serien que estem vivint una situació a dues dimensions diferents. En ambdues és prou rara, i en cadascuna hi ha una enorme responsabilitat i una altra enorme irresponsabilitat respectivament. Anem a pams a veure si algú ho comparteix.

Fa uns dies escrivíem sobre els cartoixans . Al final de la llarga entrada, dèiem que tot i l’austeritat i misticisme que desperta aquest orde, avui en dia encara el trobem. I per molts anys! Al vell mig de la vall de Montalegre, al terme municipal de Tiana, perdura una comunitat masculina de monjos que segueixen fidels a la regla de sant Bru: la comunitat cartoixana de Santa Maria de Montalegre. Tot el que dèiem en l’entrada sobre els cartoixans, es plasma en aquesta cartoixa.  Montalegre fa relativament poc que ha complert els seus sis segles d’història. Una butlla papal de Benet XIII, donada el vint-i-quatre de setembre de l’any 1415, autoritzava la unió de dues cartoixes veïnes (Sant Pol del Maresme i Vallparadís de Terrassa) amb una de sola. I, com qui diu, amb empentes i rodolons i alguns entrebancs bèl·lics i polítics, ha arribat al 2019. Actualment, hi ha una comunitat d’una dotzena de monjos: alguns catalans, com el prior, d’altres de parla catalana, i d’altres estrangers

Curiosa paradoxa la que estem vivint... Les hores semblaria que no passen, però tot va tan ràpid que costa de seguir. Entre altres motius, per això no he esperat a publicar l’entrada al dimarts següent, i ara en publico una altra. És senzill... ahir, a l’hora d’escriure aquestes línies, el president del regne d’Espanya encara no havia sortit. Per tant, l’entrada actual l’escric per mig valorar-la. Potser dimarts ja n’hi haurà una altra o les tornes hauran tornat a canviar. Vagi per endavant que confio que sí, cosa que significaria que haurien rectificat pel bé de tots. El titular de tot plegat, és que «Spain is different», però per pitjor. Quasi sempre. Han tornat a suspendre. Ja ho avançava en l’anterior entrada del Covid-19 , però ara hi insisteixo. Escoltant el president espanyol, un podia sentir vergonya aliena. Independentment que van prendre mesures tard i malament (de seguida hi anem), no em sembla ahir que toqués fer una sermó polític i patriòtic. Escoltant-lo, semblava que el

Ja fa alguns dies que volia escriure sobre el Covid-19. Tanmateix, quasi millor que n’hagin passat alguns per veure-ho d’una altra manera. Certament, les coses es veuen molt diferent si ho tens a milers de quilòmetres o ho tens al costat. A data d’avui, no crec que faci falta explicar què és el Covid-19, el coronavirus, i les meves paraules van més encaminades en reflectir el que en penso. De tot plegat, a data d’escriure aquestes línies (dissabte 14 el matí), jo personalment n’extrec algunes conclusions i reflexions. Faig èmfasis en dir a data d’escriure aquestes línies perquè ja s’ha vist que tot pot canviar en qüestió d’hores. I les conclusions i reflexions estan recolzades sobre cinc principals eixos: personal sanitari; reacció de la gent; (des)informació; mesures preses; impacte econòmic, i història.

En aquesta entrada soc conscient d’un parell de coses. La primera és que vaig una mica tard, però tampoc massa. I és que el passat diumenge es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Tanmateix, d’ençà que vaig decidir intentar tornar a escriure un cop per setmana, vaig decidir que publicaria l’entrada setmanal el dimarts. La segona és que si aquest bloc el llegís molta gent, tinc clar que les meves paraules es podran malinterpratar i es podria convertir en una espècie d’aquelles coses virals on algú comparteix la seva opinió i la resta de la xarxa el linxa. Així doncs, endavant. En primer lloc, recordar el motiu pel qual se celebra el Dia Internacional de la Dona. El passat diumenge, Vilaweb ho recordava mitjançant una sèrie de piulets que va publicar El Museu d’Història de Catalunya. D’acord amb el mitjà «Els motius són diversos, però cal remuntar-se el 1857 a Nova York, quan un grup de treballadores del tèxtil van decidir protestar per les condicions laborals». Aquesta prot

Vic té un munt de coses positives, però una de les més negatives, és el tractament que fa del seu patrimoni: tant material com immaterial. Els que són de fora de Vic diran que Vic és molt bonic, que té moltes coses, que tot està molt ben conservat i que es promou molt turísticament... sí... no els manca raó. Però els que som de Vic i coneixem una mica la història, sabem perfectament que el patrimoni és quasi menystingut. Potser és que en tenim massa? No ho sé... Deu ser això. Tanmateix, vull deixar clar que no és cosa del consistori actual ni més recent, sinó que el problema ja ve d’anys enrere.  Ja en construir la catedral actual, ens vàrem carregar una bonica, curiosa i fins i tot poc vista església romànica rodona. Si visiteu la catedral, veureu al davant de les escales quelcom assenyalat al terra amb dues menes de circumferències: és el testimoni de l’església romànica, tant l’original (interior), com la que es va enderrocar posteriorment, coneguda com l’església de la Rodona.