Carles Costa i Muntadas

Tot i la mort del mitjà El Ausonense el 1863, Vic no va quedar orfe de periòdics. De la mà del mateix doctor Salarich i de Francesc Xavier Calderó i Vila, fundaren El Eco de la Montaña el mateix 1863. Estigué a la venda fins el 1868. Abans, però, d’arribar a l’any 1868, convé parlar del que ocorregué just l’any anterior, el 1867, any remarcable en els annals de la Renaixença literària.  Com vàrem apuntar fa unes setmanes, el 1859 es van restaurar els Jocs Florals a Barcelona. El 1865, Jacint Verdaguer obtingué un accèssit en l’englantina i un altre en un premi extraordinari. Fou el primer osonenc que va sonar en el certamen i tenia vint anys. L’any següent, el 1866, va conquerir quatre accèssits més . L’olla del gènere poètic en català i, per què no dir-ho, el ressorgiment de la pàtria catalana, estava a punt d’arrencar el bull, però li faltava una embranzida. Vingué, com no podia ser d’una altra manera, de la Ciutat dels Sants. Han sigut molts els que han parlat de l’Escola Vigatana

Amb el trist escenari de tres obres i un diari, i retornant a l’àmbit local vigatà, en la mansió de Josep Bru de Sala , situada a la plaça de Don Miquel de Clariana, es reuniren a l’estiu del 1860 uns quants homes per posar fre a aquesta mancança. Aquesta antiga casa, actualment casa Dou, avui allotja l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Vic. Es crearen unes juntes iniciadores per endegar un nou projecte: el Círcol Literari de Vic. S’enviaren els estatuts per la seva aprovació al Govern Civil de la Província. Es notificà l’aprovació amb data de catorze d’octubre de l’any 1860 . Nascuda la nova entitat, es va exhortar als ciutadans a inscriure-s’hi i a constar com a socis fundadors. D’entre els vuitanta-dos fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Narcís de Bojons , canonge; Francesc Xavier Calderó , il·lustre advocat i periodista; Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, prevere confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i d

Amb la fornada dels il·lustres que nasqueren durant el segle XIX, és lícit preguntar-se què va passar per què d’una societat que mai va superar els tretze o catorze mil habitants sortissin gent tan extremadament important i amb tanta vàlua. En aquest vell i bell municipi, es va gestar un gran estol de persones, que aleshores van escampar la seva bondat i bon saber arreu del món. Literalment. Humilment, penso que té una explicació relativament senzilla, i la té partint de dues premisses. Durant el segle XIX, Vic va gaudir del seminari més important de tot l’Estat espanyol: molts dels enumerats anteriorment hi van anar. No obstant això, ni tots els estudiants ni durant tots els cursos que estudiaven estaven interns al Seminari. Molts d’ells, i aquesta és la segona premissa, s’allotjaven a cases de Vic o de municipis limítrofs. Naturalment, no és el cas dels vigatans, però tot ajudava a que es respirés un ambient diferent. Levític? Sí, però també de profunda erudició. Tot amb tot, va apar

Continuem, avui, els fruits de la fèrtil terra vigatana amb dues de les tres figures musicals més importants que Vic ha vist néixer. L’any 1874 va veure la primera llum Lluís Romeu i Corominas (1874-1937). De ben petit va aprendre solfeig, violí i piano a l’Escola Municipal de Música de Vic. Romeu va estudiar composició i harmonia. Amb només dotze anys ja tocava l’orgue de l’església de Sant Domènec. El 1898 va ser ordenat sacerdot i nomenat organista de la parròquia barcelonina de la Bonanova. El 1901 va guanyar les oposicions com a mestre de capella de la catedral de Vic. El seu llegat consta de tres-centes obres i és considerat l’apòstol de la música sagrada. El 1882 nasquí Miquel Rovira i Serrabassa (1882-1957). Als sis anys va entrar a l’Escola Catedralícia, on va rebre les primeres lliçons de música i literatura. El 1902 va crear el cor de Sant Lluís Gonzaga, instal·lat al carrer del Cloquer. El 1907, després de ser ordenat sacerdot, va ser nomenat sotsxantre de la catedral. El 1