Carles Costa i Muntadas

Alguns ja coneixeu la meva lluita contra TV3 (la seva). Feia anys que deia la cosa no anava bé i, finalment, sembla que tenia un xic de raó. “Salvem TV3!, salvem TV3!”, fa poc la gent deia... En fa de temps que TV3 es va perdre en la banda fosca de l’espanyolisme i mediocritat periodística. Però, des d’un punt de vista periodístic no estava tot perdut; quedava TVE. Ah! Moltes pensareu que són un radical i tot el que vulgueu...  El cert és que fa temps que vaig deixar de mirar el 324; TV3, ja no us ho explico. I ho vaig deixar de mirar, bàsicament, per dues raons com apuntava. En primer lloc, els criteris periodístics de la televisió de Catalunya. D’ençà que estaven en mans socialistes, vaig deixar d’entendre’ls; amb CiU, tampoc va millorar. En segon lloc, aquí no passa res. No em malentengueu. Voleu estar al corrent de coses que us afecten a nivell polític? El que passa el Parlament, no va enlloc. Ens creiem que som un país, que tenim autogovern... Res. La política de veritat la f

Això del pacte fiscal ja comença a cansar molt. Però quan dic molt, vull dir molt; moltíssim. Avui hem tingut un reguitzell de notícies al respecte. Per ordre cronològic de lectura (per part meva),en primer lloc llegeixo que Pere Navarro (PSOE de Catalunya) està pactant amb en Duran i Lleida per tal d’arribar a un consens de pacte fiscal que no surti de la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA). Més tard, a sortit el President Mas  dient que, escolteu, si ens hem d’arremangar, fem-ho bé -jo dic el mateix!- i que ell vol un canvi de model i no pas una evolució de l’actual. Dit d’altra manera, que tot passa per sortir de la LOFCA. I, com a cirereta del pastís, han sortit els del PP de Catalunya demanant una cimera entre Mas i Duran per tal que s’aclareixin. Francament, els de més senderi.  Ja ho he escrit en diverses ocasions i no me’n canso. Això, no acabarà bé. L’última entabanada fou la de les eleccions espanyoles . El que em preocupa ara amb el que es

Entrada atípica però amb poc dies... Res! just dir un parell de coses sobre la lliga del Madrid passat un breu temps. No les resto mèrits. Sí, rècord de gols en lliga i rècord de punts. Moltes felicitats! En aquests casos, com se sol dir, la lliga sempre la guanya el millor. És una opinió que no comparteixo. Que hagi fet més punts i gols que el Barça, no necessàriament significa que sigui millor que el Barça. No entraré amb el tema arbitral. Només cal recordar la mà de pals que ha arribat a fer el Barça i la mà de punts que ha tret el Madrid els darrers minuts o per desmèrit de les defenses.  Perquè aquesta lliga, no només és del Madrid. Aquesta lliga pertany, com a mínim, a 18 equips. El primer, evidentment, el Madrid però, també n’hi ha un tros de la majoria de resta d’equips que s’han esforçat com mai per guanyar el Barça i han anat fent quan jugaven contra el Madrid. És el que té ser un gran equip i guanyador. Tots contra el Barça! Perquè, d’altra banda, aquesta lliga no la po

Porto cinc minuts pensant el títol de l’entrada. El problema dels títols és que han de ser curts, i més encara tenint en compte que personalment m’agrada que càpiguen a la columna del bloc en una sola línia. Al final, a falta de creativitat, ha acabat essent Google Chrome que, en definitiva, és del que va.  I és que llegia ahir feliçment que Google Chrome supera la darrera setmana a Internet Explorer. Alguns us preguntareu què és això... Això són navegadors, i serveixen per navegar per Internet. Els que us pregunteu què és crec que us ajudaré si us dic que és Internet. És a dir, el programa aquell que s’engega quan feu clic a la e que hi ha a l’escriptori o a la barra de tasques del Windows. I de navegadors n’hi ha un munt. Bé, això ara; fa anys no n’hi havia tants. Trobem Google Chrome, FireFox, Internet Explorer (IE), Safari, Opera... 

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema i, ben bé, encara no tinc clar què i/o com. El fet és que fa mesos i mesos que dia sí, i dia també, que es parlen de retallades. Retallades per aquí, retallades per allà en forma de serveis socials, sanitat, ensenyament (altrament dit educació), mitjans, i un llarg etc. Però encara no he sentit ningú ni res al respecte en retallar en informàtica. I, crec que és un punt on es podria retallar i força. No estic parlant de maquinari, sinó de programari. Val a dir abans, però, que cal diferenciar molt els tipus d’usuari que utilitzen ordinadors i/o altres dispositius. És a dir, per una banda, el que es coneix popularment com “nivell d’usuari” i per altra, la resta o nivell avançat. I ho dic des de la perspectiva d’informàtica i amb en ben entès que amb segons quines coses, només disposes d’eines i/o programes de pagament. Entre aquests, els més populars són els de Microsoft com tothom sap.

Fa dies que hi dono voltes i encara no ho entenc. De fet, hi dono voltes des del dia que es va donar la notícia. Val a dir que, cada vegada més, estic més desconnectat del futbol. No us ho sabria explicar... Cas que mai m’hagi aportat alguna cosa, cada vegada més sento que m’aporta menys i prefereixo dedicar el temps en altres coses. Per exemple, a ampliar coneixements. El fet és que Tito Vilanova. Per què? Algú ho entén? Sí, sí... Ja sé que tothom, per defensar-ho, bàsicament utilitzarà un parell d’arguments. En primer lloc, el mateix que va utilitzar el mateix Zubizarreta afirmant que si quan mancaven jugadors sempre miraven el planter (cantera no és català!), en el cas de l’entrenador farien el mateix. I, el segona, que això garanteix la continuïtat. Potser sí.

Avui he sentit una estona el President Mas. L’he sentit al canal 324. Feia dies que no el mirava i, sigui dit de passada, m’han tornat a donar arguments per continuar sense mirar-los. Obrint un petit parèntesis, crec que era el cap de setmana que varen dedicar uns deu minuts a parlar d’aquella gent . Més que un telenotícies, semblava un mini Trenta minuts dedicat al tema. I avui s’anunciaven retallades i he pensat, mira-ho a veure què diuen. Després d’en Mas, tornem a parlar del tema. Ja només els falta acampar dins del plató! Han donat força informació però, no he sentit que avui, aquesta gent, han irromput a Catalunya Ràdio i a Rac1. Es veu que ara algú els ha atorgat la veu de tot el poble...  En fi, però no era d’això del que volia escriure. El president Mas. Ah...! Em cansen molt -moltíssim- un parell de coses. La primera el pacte fiscal i, la segona, el fet que no sé a què aspira. No ho dic amb mala lletra, sinó amarat de curiositat. Ja ho escrivia fa mesos quan reflexionava

L'Àngela és una dona gran. Per a ser més concret, és una àvia que aquest any farà 87 anys. Crec que m’explicava que fa un munt d’anys, un dia va anar a algun tipus de registre i li deien Àngel. Ella, com no podia ser d’altra manera, deia que d'Àngel , a casa seva, no n’hi havia cap. Àngela! L’entenc... A mi, sovint, i sense que m’agradi, em diuen Carlos. No és el mateix però, coi! Tampoc me’n dic!  L'Àngela porta un marcapassos. Somrient i eixerida, deia rient que no li faltava gaires coses. L'Àngela, generalment quan surt a passejar amb la seva amiga, va acompanyada del seu bastó. Però divendres a la tarda fou diferent. Després de passejar una estona i estar cansada, la seva amiga li va demanar si volia asseure’s a un banc del capdamunt del carrer de Gurb. Just al costat de l’església del Carme. 

A primera vista, no tenen res a veure però, rascant una mica i coneixent-ho mínimament, crec que sí que tenen un tret comú. Ras i curt, Ambdós van un parell de passos per davant de la societat que va un pas enrere. Dit d’altra manera, no conflueixen en el mateix espai temps. És trist, però crec que és així.  En primer lloc, Google. Google va començar amb un el cercador, seguit d’un correu electrònic... i un munt més d’aplicacions. Els que estàvem més o menys en aquest món, hi vàrem apostar de seguida. Recordo fa molt anys quan Google va oferir 2Gb (2Gb!) d’emmagatzematge pel correu electrònic. Si mal no recordo, Hotmail (el que estava de moda aleshores), oferia 10MB. Jo, tenint correu de Hotmail, no m’ho vaig pensar dues vegades. Passat molt temps, qui discuteix ara el correu de Gmail o el cercador? Han hagut de passar mot anys però... 

Crec que era la setmana passada quan vaig anar a la biblioteca. Sempre és un plaer i un goig trobar-se amb savis i intercanviar-hi quatre paraules. En aquest cas, vaig trobar-m’hi Lluís Solà. Un home savi, com us deia.  El fet és que el vaig saludar i m’etzibà quelcom semblant a que les biblioteques són lamentables. Jo, no pas per quedar bé amb un persona d’un ampli coneixement, hi vaig estar plenament d’acord. El més curiós, fou veure la reacció de les bibliotecàries, que quedaren una mica atònites; la conversa va tenir lloc just al seu costat. Però realment és així. Comparteixo la idea que la biblioteca s’ha de modernitzar i evolucionar al pas de temps; cap a nous conceptes. Però, la biblioteca, s’ha de complementar amb altres serveis, i no pas intercanviar-los. El que pretenc dir és que, històricament, les biblioteques sempre han sigut font de coneixement i de cultura on regna el silenci i on s’intenta adquirir coneixement. Això no ha de canviar. Cal, però, fer associar als més

La setmana passada vaig anar a l’Equip d’Assistència Primària; coneguts popularment com EAP. Només hi vaig perdre un quart d’hora perquè vaig decidir marxar. La primera reflexió que molts pensareu és: “si tant malament et trobessis, t’hauries esperat”. Cert. Per sort, que sàpiga i que duri, no tinc res greu. Però la història va començar el passat 10 d’abril i desconec quan acabarà; amb sort, potser el proper 22 de maig.  El fet és que, malgrat no m’ho noti, sóc nerviós, patidor, m’angoixo... etc. Tot allò que es coneix amb “són els nervis”. Segurament. El fet és que des de fa temps que el cor, tot plegat, fa alguna cosa rara. Fruit d’això, vàrem decidir fer un electrocardiograma. En principi tot correcte; coses del nervis.  El dia 10 d’abril tenia hora per comentar els resultats. Després d’esperar-me el corresponent quart d’hora o mitja hora, em diuen que no va el sistema informàtic i no poden veure els resultats. Fantàstic. Evidentment, no és culpa de ningú que això falli; po

I després dels nous rics, els nous catalans i els nous pobres arriben... (en aquest punt aniria un so d’aquells de bombos acabat amb un de platerets) els nous independentistes. I ho celebro! Mica en mica, l’independentisme va fent forat a la societat catalana. Tot ha crescut un nivell. Els que érem independentistes, no ens hem mogut de lloc però, alguns dels catalanistes ja són independentistes, alguns dels federalistes també... Com els que deien que ni sentir-ne a parlar i ara comencen a entrar en el debat. Ho celebro, de veritat!  Anem, a passos de tortuga i, a saber si quan tots, o la massa social que ho faci possible, ho tinguem clar, serem a temps a salvar Catalunya. El temps ho dirà. Tristament, la gent no ho veu o no ha començar a veure fins que la situació -i no crec pas que hàgim tocat fons- és cada vegada més insostenible. Ja ho diu aquella màxima: quan pitjor, millor. El preu que haurem de pagar! 

No creia que la història donaria tant de sí. Després de penjar l’entrada al Twitter i rebre alguns comentaris, he reflexionat més sobre el tema en algunes línies bàsiques:  On és el límit?  Per què serveixen les lleis?  Qui té la culpa?  Pagar per serveis.  En definitiva, ja ho apuntava en el primer #novullpagar però ara ho intento desenvolupar una mica més. On és el límit? El no està d’acord en una llei et permet no complir-la? Tothom es pot fer la llei a la seva mesura? Insisteixo, on és el límit? Algú podria pensar: “no m’agrada la reforma laboral, faig una vaga i m’alegro i me n’orgulleixo d’impedir a treballadors accedir al seu lloc de treball. Aprofitant l’avinentesa, aprofito que estic en contra del capitalisme, per crear establiments. Com que tampoc m’agrada que hi hagi gent que tingui propietats buides, tot i que la llei ho permet, les ocupo”. I així anar fent, no? On és el límit?