Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2020

Aproximació al 14F

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És

Sein kampf (4/10): la política, la seva solució (I)

Després de fer el corresponent anàlisi de la situació des del seu punt de vista, Hitler també aportava la seva particular solució. En aquest cas, val aquella màxima de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit . Recordem que ell es presenta com a màrtir incomprès o desaprofitat que en realitat ha de salvar el món. El seu món, naturalment.  Com a amant de la llibertat i contrari a una dictadura (que sembla una acudit quan ho llegeixes per primera vegada), el que proposa és un moviment. Aquest moviment no el va crear ell, sinó que el van convidar a entrar-hi. Vull dir que el moviment no el va crear ell de bell nou, sinó que ell va agafar les regnes d’un partit de quatre gats i el va convertir en el majoritari dels alemanys. I és quan cal recordar a Plató, La república i les seves formes de govern. O, potser s’entendrà molt millor si parlem de l’Església catòlica o algun altre exemple. Algú podrà dir... com pot estar vinculant una cosa i altra? Doncs no... no estic vinculant una

Sein kampf (3/10): la política, l’anàlisi

Després de dues primeres entrades introductòries, entrem en matèria. Avui parlem de la política i de l’anàlisi de la situació. És un terme molt genèric però llegint aquest llibre s’entenen moltes coses. Quan dic entendre parlo en termes generals. En el llibre està ple de raons i argumentacions per les quals ell pensa com pensa. Algunes, no sabria com dir-ho... si per un moment les traiem del personatge que eren, segurament ens serà molt fàcil entendre el seu raonament. L’intentaré explicar. Però, alerta!, que darrera la política del dictador hi hagués un raonament lògic i fins i tot fins un cert punt de mal refusar (insisteixo que parlo de política pròpiament dita i no pas de tots els crims que va cometre tot el règim), això no significa que no fos el que fos. És important que això quedi clar.  Com deia en la segona entrada de la col·lecció, Sein kampf (2) , Hitler creia que el sistema parlamentari no era vàlid. Ho afirma en diverses ocasions. Per entendre-ho només cal veure la mediocr

Els antics ponts de Vic

Parlàvem en una entrada anterior sobre l’aiguat de Vic de l’any 1617 . En aquella ocasió comentàvem els estralls que havia comportat la rierada a ponts de la ciutat, especialment el del Remei i el de Queralt, que és per on passava i passa pròpiament el riu Mèder. Aquella entrada em va recordar que Vic havia tingut més ponts a banda d’aquests que han perviscut fins als nostres dies. Avui parlem una mica d’aquests ponts. Bàsicament de dos, perquè és sobre aquests dos que l’arxiver de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Rafel Ginebra, va trobar documentació i en el seu dia va publicar un article (1990, «Les muralles medievals de Vic. Notícies referents a les portes i als ponts sobre el fossat», La Revista de Vic).  Corria mitjans del segle XIV quan Pere III el Cerimoniós va decretar una ordre que obligava a fortificar els llocs que estaven sota la seva jurisdicció. Aleshores el rei estava involucrat en una sèrie de conflictes bèl·lics i hi havia el perill d’una intervenció francesa. L’

Sein kampf (2/10)

En la primera entrada de Sein kampf (1) havíem introduït el llibre que havia escrit Adolf Hitler i les pegues que hi havia per trobar-lo. No us posaré cap enllaç des d’on es pot descarregar, però, com deia, afortunadament, de la mateixa manera que trobes La República de Plató, avui en dia hi ha plataformes digitals que l’ofereixen en diversos formats. I dic afortunadament, per si us grata alguna cosa. Perquè sempre està bé llegir resums o ressenyes de coses, però jo soc dels que penso que sempre és millor parlar amb coneixement de causa.  Essent simplista, Mein kampf es pot dir que és el llibre per excel·lència del nazisme. El seu autor és el mateix Adolf Hitler, i es un recull d’elements autobiogràfics conjuntament amb l’exposició de la seva ideologia política. Originalment es va publicar en dos volums ( Retrospección i El movimiento nacionalsocialista ), però actualment es troben ambdós en un sol llibre, almenys en la versió xilena de l’any 2003. En definitiva, argumenta o explic

Enfonsar la flota

En dies com els que fa mesos que estem tenint, és clau mirar de distreure’s. El que passa que distreure’s sol a vegades costa, i com que hem de reduir sí o sí les relacions socials... A més, com que tampoc s’hauria de sortir gaire... avui us proposo un joc per passar l’estona. És un joc de tota la vida, no cal tenir l’adversari cara a cara, és simple, es pot fer pràcticament amb qualsevol cosa, i és completament gratuït. Es pot demanar alguna cosa més? Ã’bviament, el títol de l’entrada ja fa d’spoiler: enfonsar la flota .  Les versions d’ enfonsar la flota son diverses i, a banda dels avantatges anteriorment descrits, és altament personalitzable. En el meu cas, aniré a un dels més clàssics. Com molts sabreu, el joc consisteix en enfonsar tota la flota de l’enemic. Imagineu-vos que esteu enmig d’una batalla naval. Vosaltres contra el vostre enemic, cadascú amb la mateixa flota: igualtat de condicions. L’atzar o segurament l’astúcia i l’estratègia en farà un vencedor. 

Sein kampf (1/10)

Possiblement aquest sigui el conjunt d’entrades més delicat i complicat que he escrit mai. La raó de les mateixes no son cap altra que el particular deure d’intentar entendre les coses i/o arribar al fons de les qüestions. Deia Pere Estupinyà, El lladre de cervells , que calia rascar-se on no ens picava. Certament, el nazisme sempre ha estat un tema que em picava i sempre hi volia gratar. Val a dir que no només el nazisme, sinó qualsevol tema... no sabria com dir-ho... Possiblement, si hagués estudiat psicologia i fos un psicòleg conegut se m’entendria aquest interès per la criminologia. El cert és que trobo molt interessant saber què és el que duu a la gent a fer el mal 1 . Ja sigui assassins, caníbals, violadors, dictadors... Considero que intentar entendre què passa per la ment d’aquesta gent permetria evitar molts dels seus actes. De fet... en algun llibre (potser del mateix Estupinyà o del seu possible mestre Eduard Punset) he arribat a llegir que hi ha alguna espècie de gen del m

Prop del cel: els caputxins (5/5)

Finalment, i ja allunyant-nos una mica, cal no oblidar que on hi ha actualment l’ambulatori, anys enrere hi havia hagut el convent dels pares caputxins. Els caputxins serien els segons a arribar a aquesta zona. El bisbe i la mateixa ciutat els va demanar que s’establissin a Vic en el capítol celebrat l’any 1600. No obstant això, ho declinaren. Ho tornaren a rebutjar al cap de set anys altra vegada. Finalment, el 1608, es va poder materialitzar aquella iniciativa. Els fou cedida la capella de l’Àngel Custodi, a més de la participació en les despeses de les obres del convent. El 1612 ja es va beneir la nova església i aquell mateix any s’hi va celebrar un capítol provincial.  El 1654 no tingué la sort que tingué el convent de Santa Teresa. El convent dels caputxins fou enderrocat pels francesos per motius militars. Posteriorment es va reconstruir i va subsistir fins el 1835, any de l’exclaustració. L’església es va salvar i en el lloc del convent s’hi va construir la presó de Vic, que fi

L’aiguat de 1617 a Vic

Resseguint pel curs del riu Mèder a Vic es poden veure algunes plaques commemoratives del gran aiguat que va patir Vic l’any 1863: aquell fatídic vuit d’octubre. No obstant això, no significa que Vic no n’hagi patit d’altres tant o pitjors en funció de la variable que s’avaluï. Tal dia com avui, de l’any 1617, Vic va patir el pitjor aiguat que ha tingut al llarg de la seva història en referència a béns materials. Almenys, dels que se’n tenen registres. Per commemorar aquest trist aniversari (403 anys), avui dediquem l’entrada als aiguats d’aquell trist tres de novembre.  Algun contemporani fa notar que a les cinc de la tarda d’aquell dia el cel es va ennegrir i va començar a caure aigua, pedra, llamps i trons de manera mai vista pels que vivien en aquell temps. El cert és que durant els darrers quinze dies ja havia plogut moltíssim arreu de Catalunya i bona part del país presentava un panorama desolador. Amb això vull dir que els aiguats del 1617 no son pròpiament vigatans, sinó que al

La Covid-19 (12): la comunicació

Deia la setmana passada «que alguna cosa no funciona» i que mereixia una entrada a part. No pretenc descobrir res, naturalment. Que l’índex de rebrot hagi passat (en el cas de Vic) de 3.71 el vint-i-set de juny a mes de 2700 a l’octubre, és obvi que posa de manifest que alguna cosa no s’ha fet bé. Es va salvar la temporada estiuenca? Potser sí... De totes maneres, no crec que sigui coincidència el fet que fos per Sant Joan quan es va tornar a la mal anomenada nova normalitat . L’explicació, a primera vista, és simple.  Escrivia en la Covid-19 (8) :  Seguidament enumero les coses que hem après: . Fins aquí la llista. Seguidament, les coses que hauríem pogut aprendre: que som vulnerables; que caldrien més recursos a sanitat; que ens hem de rentar les mans sovint; que també cal rentar els aliments; que als estats els importa més l’economia que la vida; que tot s’hi val per reprimir i escapçar els drets, llibertats i privacitat de la gent... Creieu que ho haurem après? Una part la comprova

La Covid-19 (11)

Continuem amb aquest recull d’entrades dedicades a la Covid-19 després de llegir unes declaracions, una notícia, i una nova vella restricció. Pel que fa a les declaracions, son les de l’investigador i infectòleg Oriol Mitjà. Les declaracions més sonades son les que ha dedicat al govern de la Generalitat. En tot el seu conjunt, i més concretament a la consellera de Salut, Alba Vergés. Pel que fa a la notícia, en aquest cas és de l’àmbit local. Llegia a les notícies de l’ajuntament de Vic que «La Guàrdia Urbana ha interposat aquest mes [octubre] 45 denúncies per no complir les mesures sanitàries». Absolutament ridícul. Tanmateix, mereix algun comentari més enllà del dur adjectiu. Finalment, la nova vella restricció quant als bars i restaurants.  Anem a pams. En referència a l’Oriol Mitjà, una de les que li va tocar el crostó fou la directora i presentadora del Matins de Catalunya Ràdio, Laura Rosel. Criticava la contundència de les seves declaracions en un editorial i, més enllà de la ce

Prop del cel: les Josefines (4/5)

Les Josefines de la Caritat no són tan conegudes com les Vedruna. Segurament el seu nom és més conegut per la residència i per la clínica de Sant Josep. Vull dir que bona part dels vigatans i vigatanes saben que existeix la clínica de Sant Josep, i també que les Josefines tenen cura especialment dels ancians (la popular residència de Les Josefines!). Però el cert és que al costat d’ambdós serveis, hi viu una comunitat de monges. Malauradament, tampoc les he estudiat gaire...  La seva mare fundadora fou Caterina Coromina i Agustí, d’Oristà. Caterina treballava com a minyona a Vic. Era d’origen mol humil i la manca de dot no li va permetre entrar a la vida claustral, a la que ella anhelava introduir-se. Treballant s’adonà que calia un institut que s’ocupés d’assistir els malalts i gent gran pobra a domicili. Amb l’ajuda del seu director espiritual, el pare Costa de l’Oratori de Sant Felip Neri, va ginyar fundar una congregació religiosa per aquest lloable fi. Inicialment no la va fundar

Prop del cel: les Vedruna (3/5)

Continuem amb les entrades de prop del cel. Algú podria dir, més? No ha quedat demostrat? La resposta podria ésser sí. Tanmateix, si tota aquesta zona és tan propera al cel, no ho és només perquè antigament hi hagués hagut la catedral primitiva de la ciutat, o per les carmelites descalces, sinó també perquè a partir de la dècada del 1860, s’hi establiren les Carmelites de la Caritat, les filles de Santa Joaquima Vedruna.  Les Vedruna val a dir que no les he estudiat gaire... M’haureu de disculpar. Després de la fundació de la congregació, el vint-i-sis de febrer de 1826, la mare fundadora vivia al mas Escorial, on ja exercia l’ensenyament per a les nenes de les cases veïnes. Tanmateix, eren temps convulsos i per garantir la protecció de les germanes es van instal·lar a dintre el cos emmurallat: se n’anaren a un pis a la part baixa del carrer de la Riera, cantonada amb el carrer de les Basses (per cert, casa natal del bisbe Llucià Casadevall, darrer bisbe de Vic nascut a la mateixa ciut

Fer recerca

Fa anys, en la presentació del meu llibre Un Passeig per Vic del novembre del 2016, un assistent em va demanar si havia gaudit més escrivint o fent la recerca. No recordo el que vaig contestar; en el sentit en que si em vaig mullar de manera excloent. Escriure és divertit i apassionant, tot i que dificultós (no pretenc dir que jo ho faci bé sinó que és realment complicat) i, sovint, poc gratificant. Dic poc gratificant perquè la majoria de coses que escric acaben en un bloc o en un calaix. Hores i hores dedicades per acabar com acaben... Particularment, ja m’han donat la satisfacció d’aprendre el que m’interessava, però sap greu no poder-ne gaudir més ni que arribi a més gent.  El motiu de l’entrada, doncs, és parlar una mica de la recerca. Mentre escric, em ve al cap que no és el mateix recerca que recuperador (terme que, en el sentit que li dono, potser m’acabo d’inventar). Vull dir que hi ha qui rescatem textos, històries, llibres antics, els llegim i recuperem el seu contingut. D’

Prop del cel: convent de Santa Teresa (2/5)

Deixàrem introduït en la darrera entrada de prop del cel, el monestir i convent de Santa Teresa. Aquest estiu hi he estat treballant. No al convent... naturalment, sinó amb la fundació d’aquest antic convent. Com deia en l’entrada dedicada al carrer de Vic que porta al cel , el convent original o la fundació pròpiament dita es va fer a la plaça de la Mercè, actual beateri dominic de Santa Caterina.  Allí es va fundar a finals del 1637. Vingueren per fundar-lo unes monges de Saragossa perquè s’havia posat com a condició per aprofitar els recursos de la fundadora inspiradora, Esperança Pradell del mas Pradell de Sant Esteve de Granollers, que les monges estiguessin subjectes al bisbe. Aquesta particularitat era molt poc freqüent ja que generalment les monges sempre estaven subjectes al seu orde. Tanmateix, com que no tenien monestir i l’havien de construir, van decidir allotjar-se temporalment a casa de la fundadora realitzadora, Maria Osona. Fou aquesta darrera la que hi va posar tot el

Redacció després de vacances

Aquest estiu ha estat un estiu molt llarg. Podem dir que vàrem començar vacances pel març i fins ara el setembre no hem pogut tornar a l’escola. Tot va ser molt rar. Un dia, ens van dir que ja no podíem anar a l’escola i no vàrem tenir temps per acomiadar-nos dels amics i amigues de la classe. Es va acabar el curs i alguns vàrem fer una mica de comiat virtual abans de començar les vacances de veritat.  De totes maneres, les vacances tampoc es pot dir que hagin sigut normals. No hem pogut marxar de vacances enlloc per culpa del maleït virus. Tampoc hem pogut fer moltes coses que abans sí que podíem fer. Tot i així, hem pogut anar fent sortides puntuals d’un dia i anar a visitar alguns amics que feia temps que no veia. 

Religions a l’escola

La setmana passada llegia una interessant notícia a Vilaweb: «Educació impulsa un pla pilot per impartir religió islàmica com a assignatura optativa als centres educatius públics de Catalunya». Per ara, només hi ha previsió d’implementar-ho a quatre àrees educatives de Catalunya (entenc que al Consorci d’Educació de Barcelona i als Serveis Territorials d’Educació al Baix Llobregat, Girona i Tarragona) i tan sols al primer curs d’educació primària (6 anys si no m’erro) i al primer d’educació secundària obligatòria (ESO) (12 anys si ho entenc bé), però ja és un principi.  Reconec que estic molt desfasat quant a matèria d’ensenyament i per intentar vessar-la el menys he buscat les assignatures que es cursen a primària i a ESO. A primària és fàcil perquè no tenen optatives. A l’ESO la cosa canvia. Entre les comunes hi veig Religió o Cultura i Valors Ètics . Suposo que és la clàssica que hem fet la majoria de la meva generació en centres públics i que era religió (catòlica) o ètica. Quant a

Prop del cel: església de Santa Eulàlia (1/5)

Fa uns dies escrivia sobre el carrer de Vic que porta al cel . Més enllà de la broma o l’humor, sí que és cert que aquest carrer és màgic. Cadascú li posa la màgia que vol, és clar... I no només ell, sinó tota la zona limítrofa. Així mateix, val a dir que antigament, on ara hi ha els claretians, hi havia el convent de la Mercè, i una mica més enllà, el convent dels dominics. No obstant això, després de reflexionar-hi una mica, també és cert que a Vic hi ha una altra zona molt propera al cel, i aquesta és a la banda de llevant.  Pràcticament a l’altra punta de la zona que vàrem tractar dies enrere, hi trobem el convent de Santa Teresa. No només... però és per situar-nos. També podria dir al capdamunt del Portalet, just a la Jazz Cava, i estenent-se cap a llevant i el nord-est. Tota aquesta zona, doncs, es podria dir que sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. No diré que és territori sagrat, però sí força religiós. D’acord amb el doctor Salarich, am

El carrer de Vic que porta al cel

No descobriré a aquestes altures que soc un enamorat de Vic. No obstant, no em canso de dir-ho i per molt que ho digui sempre ho acabaré manifestant. A vegades, quan algú em demana que els ensenyi una mica Vic, hi ha parada obligatòria a la casa natal del nostre patró, Sant Miquel dels Sants. I és allí on m’agrada dir de manera cofoia que aquell carrer, anomenat igual que el serafí d’Osona en honor seu, també es podria dir carrer que porta al cel. Ja està bé que es digui el carrer de sant Miquel dels Sants, però penso que carrer que porta al cel podria, fins i tot, ser més representatiu. Que sant Miquel em perdoni.  En primer lloc, permeteu-me defensar-me d’aquells que puguin pensar que és un nom poc enginyós. A tots ells els responc, no existeixen carrers que s’anomenen de dalt? O de baix? A Vic mateix coneixem el carrer de Sant Cristòfol com el carrer Estret. O d’on us penseu que ve el nom de Call Nou, sinó del fet que hi havia uns carrers i se’n va fer un de petit? O el carrer Nou?

Escac al rei, o no

D’ençà que vaig tornar a escriure al bloc, crec que no he parlat gaire sobre la situació política espanyola i catalana. En algun moment vaig decidir de no perdre-hi el temps, i em sembla que me’n surto força bé. No obstant, les darreres notícies que han aparegut sobre el rei emèrit espanyol i la situació d’Espanya m’invita a fer algunes reflexions. També m’exhorta fer-les perquè palpo un cert optimisme i alguns creuen que tenim la independència a tocar. Déu em guardi de posar aigua al vi... però aquí deixo unes reflexions al respecte.  Espanya no és la primera vegada que es passeja pel llindar del precipici. Tanmateix, alguns firmaríem que fos l’última. Amb això vull dir que l’animal està ferit, però no pas mort. Confio que s’entengui l’analogia i no m’acusin d’injúries a l’estat ni res. En qualsevol cas, m’emparo amb l’article vint de la seva constitució, especialment aquell on es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mit

La Covid-19 (10)

Feia dies que no parlava de la Covid-19. No és que n’hagi estat aliè. Tampoc és que no m’interessi. Els que em coneixen de prop saben que fins i tot m’interessa massa i potser m’amoïna més del que m’hauria d’amoïnar. Ens les darreres entrades parlava del que anomenen nova normalitat . El cert és que sembla que ni tan sols hem pogut assaborir-ho una mica i no hi hem arribat. O hi hem arribat i ha estat un obrir i tancar d’ulls.  Una de les mesures estrella fou l’obligatorietat de la màscara. Això, en el primer moment que es va dir, alguns ja vàrem advertir que no serviria gaire per a res. Almenys, momentàniament. En cap cas discuteixo l’eficàcia de la màscara per prevenir infeccions. Si els que hi entenen no es posen d’acord (que també és digne d’anàlisi), menys a dir tinc jo que no hi entenc gens. Tanmateix, sí que sempre dic que si diu que faràs una cosa, la complexis. 

Les matemàtiques també fallen

Seguint amb el fil de l’altre dia, avui plantegem certes curiositat matemàtiques. No és que m’hagi sortit la vena matemàtica, però és una mostra més que les matemàtiques poden ser molt divertides. O si més no que deixen marge per curiositats. Avui descobrirem que aquella frase de «Ã©s matemàtica pura», no garanteix que una cosa sigui certa. Ni molt menys. Podrem comprovar que 2 és igual a 1, amb la qual cosa no existiria; que 4 també és igual a 2, amb la mateixa conclusió, i, finalment, que 0 és igual a 1. Així doncs, hem de partir de la base de la més pura incredulitat i que les matemàtiques també fallen. Sigui dit de passada que les demostracions no són meves… sinó que les trobareu per Internet. Jo, humilment les comparteixo i/o facilito.

Corea del Nord (6/6)

Sisena i darrera entrada dedicada a Corea del Nord. Aquesta sèrie de sis entrades ha estat fruit d’una notícia que va sortir publicada a l’abril passat que deia que Kim Jong-Un estava pràcticament mort. No només deia això, sinó que ja postulava la que podria ésser el seu relleu per perpetuar el règim: la seva germana petita Kim Yo-Jong. Jo, particularment ja no he anat més enllà. Em sembla suficient per fer-me una idea del tema. Ara ja, tan sols queda anotar algunes conclusions particulars.  Moltes dictadures són iguals. Moltes comencen amb cert populisme i amb l’excusa de retornar al poble l’entusiasme i la il·lusió perduda. El cas més semblant és el de l’Alemanya nazi. França va humiliar Alemanya a la Primera Guerra Mundial i Alemanya els va torna la moneda. Fins al punt que Hitler els va fer signar la rendició en el mateix vagó de tren que Alemanya havia signat la seva. Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Un sol v

El temple romà, allò que hi ha darrera els contenidors

Penso que el títol ja ho diu tot. No és la primera vegada, ni segurament i tristament la darrera, que denuncio la manera que té l’ajuntament de la ciutat de tractar el patrimoni de la mateixa. No el d’ara, sinó d’antany. Ja ho he escrit en altres ocasions però hi torno perquè quedi palès que el temple romà és només un exemple més. Recordem el pont gòtic mutilat perquè hi passés la carretera de la Guixa; recordem també la torre de Sant Francesc mutilada del Portalet; recordem l’església de la Rodona; recordem les Adoberies; recordem la casa natal de Sant Miquel dels Sants; recordem la capella dedicada al mateix vora l’Hospital Universitari... Doncs el Temple. Com us dic, no és un problema únicament i exclusiva d’aquest ajuntament, sinó que ho hereta d’ençà de fa anys i panys. No sé què deu passar dintre aquelles parets, que en entrar-hi deuen veure el patrimoni d’una altra manera. El conjunt és un emplaçament de la història del país i és un dos en un. D’una banda, és un dels tres únics

Corea del Nord (5/6)

Havíem deixat la darrera entrada amb la mort del segon de la dinastia Kim, Kim Jong-Il, i el seu relleu generacional, que havia recaigut sobre Kim Jong-Un. Inicialment no era el relleu predilecte, però una errada del primer candidat i la declinació del segon, va fer que fos l’escollit. Kim Jong-Un sembla que és un home molt més proper al seu avi. Fins i tot vesteix com ell i té un mateix tarannà, amb ànim que veient un es pugui recordar l’altre. És clar, l’avi és el pare de la nació i, si cal emmirallar-se amb algú, millor amb el pare de la nació que no amb cap altre. O dit d’altra manera, si l’avi era com un déu, quin afalac hi pot haver millor que et comparin amb ell o que veient-te el recordin?  Kim Jong-Un, no sé si per bé o per malament, és diferent als seus antecessors. Ell ha estat educat a Suïssa, de manera que ha estat influït per l’Occident i, segurament, té un tarannà més liberal que no pas el seu pare i avi. Pels entesos, això ho demostra fets com que ha estat capaç d

Corea del Nord (4/6)

En aquesta entrada ja ens toca parlar del successor de Kim Il-Sung, Kim Jong-Il. Tot i que dic successor, no vol dir que el segon de la dinastia Kim ja va arribar al poder immediatament. Fou durant la dècada dels vuitanta que va començar a tenir un paper més destacat dintre el partit i la política. No obstant això, fins a data d’avui i al meu entendre, és el que Kim més diferents de tots.  A Kim Jong-Il li agradava el cinema. Aquest potser és un dels aspectes més rellevants sobre la seva figura i que el va arribar a obsessionar una mica. Un altre, és que era hermètic dins l’hermetisme. El seu pare, Kim Il-Sung, era un home de masses, al costat del poble, que li agradava que se’l veiés. En canvi, Kim Jong-Il defugia de tot acte públic. No sé fins a quin apunt, el repugnava la societat. Tanmateix, aquesta circumstància no va fer que el poble no l’adorés i no el beneís com al seu pare. 

La Covid-19 (9)

Just acabar d’escriure la Covid-19 (8) vaig veure que m’havien quedat coses al tinter. No obstant, per no fer-ho massa llarg, ho partim en dues entrades i aquesta ja serà la novena! Tampoc puc assegurar que sigui la darrera perquè em sembla que encara queda. Tanmateix, el que de moment em va quedar al tinter son dues coses: la crisi i la tranquil·litat. Des del minut 1 que ja vàrem dir que una de les derivades de tot plegat, seria la crisi econòmica. Ja la tenim a sobre. Espanya està en bancarrota (tampoc és res nou). M’hi jugo un pèsol. El fet que encara hi hagi gent que no hagi cobrat ERTOs, em sembla que ho demostra bastant. No obstant això, si hi havia un índex elevat d’atur, i a més es van presentar un seguit d’ERTOs i acomiadaments, algú em pot explicar com pot ser que hi hagi tanta gent a les terrasses dels bars? Ep! Entenc perfectament que els bars i tot el que fa referència a dos dígits del PIB del país cal que reprenguin l’activitat. Però... quina gent hi va? Perquè els falt

La Covid-19 (8)

Ja us deia que això de la Covid-19 donaria per molt. Avui, vuitena entrada, i no soc pas capaç d’afirmar que serà l’última. I molt em temo que és fàcil que es faci bona aquella dita de segones parts mai son bones. En el moment d’escriure aquesta entrada estem a les portes de la fi de l’estat d’alarma, a les portes de la nova normalitat, eufemisme per dir no sé ben bé què, ja que soc del parer que res tornarà a ser normal fins d’aquí a molt temps. Imagino que han volgut bastir un concepte cool o amigable però en realitat volen dir nova regularitat . Tampoc em ve una paraula més idònia. Vull dir que comparteixo el terme de nou , però no pas el de normalitat . La situació serà nova, certament, perquè no crec que cap dels que puguem llegir això hàgim viscut una situació semblant. És com jugar a la loteria però amb antipremis en comptes de recompenses, i que tothom està obligat a jugar-hi. Tanmateix, normalitat no. No és normal ni serà normal no poder-se abraçar, anar tot el dia amb mascare

Corea del Nord (3/6)

Reprenent el relat sobre Kim Il-Sung, ho vàrem deixar en que valia la pena destacar un parell d’incidents durant el seu regnat. El primer d’ells fa referència al buc americà USS Pueblo. Just havien passat dos dies de l’assalt a la Casa Blava, quan els nordcoreans van capturar aquest buc. L’USS Pueblo era un buc que vigilava l’activitat soviètica i nordcoreana. Amb això vull dir que no era un buc de guerra, i que no tenia res per a defensar-se. D’acord amb els americans, estava en aigües internacionals, mentre que pels nordcoreans, van entrar en les seves aigües. Així doncs, un submarí nordcoreà els va assaltar i capturar, amb els seus vuitanta-dos tripulants inclosos, que esdevingueren presos.  Tot i així, a cap de les dues nacions els convenia iniciar una nova guerra. Corea del Nord sabia que tenien les de perdre, i EUA prou feina tenia amb Vietnam (1955-1975). Per tant, Corea del Nord va torturar i humiliar una mica als presoners perquè afirmessin que havien violat les seves aig

Quan l’insult en català vola o neda

La riquesa lèxica de la llengua catalana és espectacular. No ho descobrirem ara. També ho és la seva manera d’insultar-se. Hi ha llocs webs que recullen centenars de paraules que es poden utilitzar per insultar. O més que per insultar i per generalitzar-ne l’ús, diria que per ferir verbalment a una persona, fer-ne escarni o palesar-ne una característica que a priori és negativa. Per posar-vos un exemple, quan a algú li diem que és un xerraire, no crec que l’estiguem insultant, sinó que posem al descobert una característica que ens pot arribar a molestar quan sobrepassa un límit.  Dit això, aquesta riquesa de vocabulari per insultar-nos, també em recorda la cortesia britànica. Tenia un bon amic que li parlava sovint del tema. Ell no perdia les bones formes en cap moment, però et podia estar ofenent de manera molt cortesa. Per entendre’ns, jo sempre li deia que els britànics, i amb perdó de l’expressió, no arrufarien mai el nas i t’enviarien a pastar fang, sinó que de manera molt cordial

Corea del Nord (2/6)

Havíem deixat l’anterior entrada en que els aliats contra Japó s’havien repartit Corea i Stalin havia donat el govern a Kim Il-Sung. Aquest, com tants altres dictadors com pot ésser Hitler, a banda del populisme i patriotisme, li va agafar ànsies de més poder i més territori. En el seu imaginari, se li va posar entre cella i cella que havia de governar tota Corea, és a dir, les dues Corea. Un estil semblant al de Hitler quan va annexionar Àustria, d’on era ell, a Alemanya.  Kim Il-Sung ho va intentar per primera vegada l’any 1950. El mètode no fou cap altre que l’intent d’invasió o conquista de Corea del Sud. Aquell és l’inici de la Guerra de Corea (1950-1953). Parlo amb present perquè és una guerra que, formalment, no ha acabat. D’ençà d’aleshores i malgrat la guerra acabés, la realitat és que no es va signar cap tractat de pau. Únicament es va signar un armistici a l’espera d’un acord definitiu, que encara no ha arribat. D’aquí es pot entendre que hi hagi aquesta calma tensa con

Origen de les taules de canvi i la partida doble comptable

En l’entrada corresponent al retorn del mercadal de Vic vàrem descobrir que el mercat de la ciutat de Vic era dels més antics del país, sinó el més antic. Avui la cosa va de finances i comptabilitat. També és una nova entrada per reivindicar el protagonisme de Vic, que sovint li treuen immerescudament. Avui, parlem de dues característiques vigatanes que també sembla que ens n’han tret l’autoria. D’una banda, la taula de canvi, precedent més directe dels bancs públics; per l’altra, el mètode de partida doble com a sistema de registre de les operacions en comptabilitat, això és, el clàssic deure i haver.  Pel que fa a la taula de canvi, novament Viquipèdia afirma que «la Taula de Canvi de Barcelona es pot considerar el primer banc públic d'Europa». No només ho diu Viquipèdia, sinó que algun llibre també ho afirma rotundament: «la Taula de Canvi de la Ciutat de Barcelona, creada l’any 1401, va ser el primer banc públic d’Europa». És la primera fase de la introducció de Els primers ll

Corea del Nord (1/6)

Ja fa unes setmanes que vaig llegir la notícia que el líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, estava, literalment, un 99% mort. En el moment d’escriure aquestes línies, està perfectament viu. Els rumors es van disparar després que s’absentés durant diverses setmanes i no se l’hagués vist en llocs públics; nordcoreans, òbviament. No obstant això, partint de la premissa que parlem de l’estat, possiblement, més hermètic del món... no crec que ningú pugui assegurar si està viu, o està mort i han posat la màquina propagandística en marxa per ajornar la fatídica notícia. Insisteixo, penso això en el moment d’escriure aquesta entrada. En qualsevol dels dos casos, diu molt de la classe periodística en general.  Tot amb tot, em va fer pensar que si bé sí que he vist i llegit diverses coses sobre el nazisme, amb el tema nordcoreà anava just. Molt just. Més enllà de l’ Afers Exteriors del gran Miquel Calçada que li va dedicar, poca cosa més. Per aquest motiu, el primer cap de setmana de maig

El retorn del mercadal de Vic

El passat 28 d’abril, Vic va recuperar els seus mercats setmanals (bàsicament alimentació): el del dimarts, el del dissabte i el del diumenge. Particularment, no diré que mai havia vist la Plaça tan trista i solitària un dissabte al matí. Si s’escau festiu generalment ho és, però francament aquests darrers dissabtes feia fredor. No ho he estudiat, però no sé si mai en la història del mercat havia estat tant temps sense celebrar-se. I parlar d’història del mercat de Vic... són paraules majors. Segurament em caldrà algun dia una segona entrada al respecte, però tot és un començar.  Sigui dit de passada, i no és cosa nova, que la història i el món (?) no tracte Vic com es mereix... però bé... ja dic que no és res nou i vivim amb aquest menyspreament. Ho dic en el sentit que se m’ha ocorregut intentar buscar els mercats més antics de Catalunya i a la Viquipèdia diuen que un dels més antics és el dels Encants Vells o Mercat Fira de Bellcaire, a Barcelona. Data del segle XIV. Al segle XIV...

La Covid-19 (7)

Us mentiria si digués que he seguit les darreres notícies sobre la Covid. Ja fa uns dies que vaig decidir no seguir-les perquè tot plegat em semblava un munt de despropòsits. Potser mai com ara s’ha pogut fer tan tangible allò de la desinformació, o l’excés de la mateixa. Vull dir que quan hi ha mil criteris per avaluar una cosa, i mil opinions més, al final és impossible saber quina és la bona. I si no saps quina és la bona, tan bona o dolenta és una com altra, o cap de les dues. I si al final no pots discernir, al capdavall és el mateix estar informat o no estar-ho. No obstant això, veient el dia a dia per la finestra o balcó, o fins i tot llegint en diagonal alguns titulars, un es pot fer la idea de com anem. O no.  Vagi per davant la frase del gran Sòcrates de « només sé que no sé ». Perquè si bé soc capaç de veure algunes coses, no sé dir de totes i cadascuna d’elles si son bones o son dolentes. D’una banda, ja hem vist la gestió del govern del regne veí. No sabem com ho haur

Montserrat

Un dels llocs màgics del món és Montserrat. Tot ell està amarat de misticisme. Només cal escoltar el professor Sebastià d’Arbó per conèixer-ho. Jo, particularment, hi tinc un afecte especial, no pas per aquest atribut, però tot suma. No es pot dir que hi hagi anat molt ni hi vagi sovint, però això no significa que no hi pensi sovint. I hi penso per diverses causes. Ja sigui perquè empara la patrona de Catalunya, la verge de Montserrat; perquè des de fa segles hi viu una comunitat de monjos benedictins i m’atrau molt tot el que fa referència a la vida monàstica; per l’entorn; per l’escolania, o perquè un bon amic que ens va deixar el dinou d’octubre del 2018 també li fascinava. D’alguna manera, recordar Montserrat em recorda al Xavier, l’amic al que de manera molt afectiva li deia enciclopèdia amb potes . No obstant això, darrerament he llegit una cosa que m’ha cridat l’atenció. Tots sabrem la grandesa històrica del bisbat de Vic, que abastava bona part del país, i en algun moment, fi

Llibres d’història vigatana

Molts ja coneixen la meva passió per la història de Vic, ciutat de la qual em considero enamorat. De fet, aquest amor em va portar a una primera incursió literària pública: Un passeig per Vic . En aquest llibre hi ha una mica d’història de la ciutat, com també el poder fer un itinerari per la bella i vella ciutat. Una de les preguntes que em varen fer en la presentació del treball —novembre del 2016— va ser si el que m’agradava més era fer recerca. La veritat és que fer recerca té el seu encant, perquè descobreixes coses que no sabies i que molts han passat per alt, però també té les seves coses. Dic tot això perquè algú podria interessar-li conèixer la història de Vic de manera més detallada i en obres monotemàtiques (exclusivament sobre Vic). A més, aquesta setmana és Sant Jordi, dia del llibre. Per això avui escric una mica sobre això. Evidentment, no conec tota la bibliografia al respecte, però, si més no, sí que puc donar algunes referències per qui li interessin. Insisteixo, r

Calendari romà

En aquest bloc ja hem explicat diverses vegades coses referents al temps. Que em vingui a la memòria, en el seu dia, un d’aquells que havia de ser la fi del món, vaig fer una breu pinzellada sobre el calendari maia . Al 2012 em devia preocupar això del temps... perquè per cap d’any escrivia de per què els mesos es diuen com es diuen . La darrera entrada al respecte ha estat fa uns dies, quan parlava del significat d els dies de la setmana . Entremig, aprofitant el desig 2020 , també tinguí ocasió de recordar que no tots vivim al mateix any. No obstant tot això, si llegiu documents relativament antics, notareu que quan daten les efemèrides, no posen dimarts 14 d’abril de l’any 2020 . Utilitzen una altra nomenclatura. En el cas de la Catalunya medieval, el calendari romà antic. Com tantes altres coses, no sé si ho he acabat d’entendre però i/o ho sabré explicar. El fet és que el calendari romà antic es basava en cicles lunars. Bàsicament, tenien assenyalats tres moments: lluna nova, q

Els dies de la setmana

Imatge
Ja fa tres setmanes que estem a casa, i a alguns els pot semblar que vivim el dia de la marmota. Allò que cada dia és igual a l’anterior. De fet, fa uns dies, em va semblar que cada dia era quinze d’agost... Però bé, el confinament té aquestes coses, que s’il·lustren perfectament amb la següent imatge que ens van passar en un grup del Telegram: De seguida vaig recordar que sí que havia escrit sobre els mesos , com també sobre els números en dues ocasions , però no recordo haver escrit mai sobre els dies de la setmana. A més.. amb anglès encara es veu més que cada dia ha de ser un dia dedicat a alguna cosa. I amb això em vaig distreure una estona perquè ho ignorava.