Carles Costa i Muntadas

Hi ha diversos motius pels quals vull que s’acabi l’estiu d’una vegada. No necessàriament per ordre de prioritats, els motius són que s’acabi d’una vegada la calor i l’altre, que retorni el silenci al carrer i més concretament a les terrasses dels bars. Quant d’incivisme! Ja entenc que els bars -i més en època de crisis- han de fer negoci; també entenc que la gent estigui de vacances. Però fa falta tant xivarri? La gent no podria ser més respectuosa amb els veïns? A mi la calor m’atabala molt, però una de les coses que valoro molt és la tranquil·litat, la pau, la calma... coses que em dóna el silenci. Aquest és una breu poesia que vaig escriure quan tenia 22 anys:

En primer lloc, no sé si dir CiU o UiC. Sempre s’ha dit que són igual d’importants però, tot fa indicar que es fa i desfà el que Unió digui i mani. Perdó! He dit Unió? Volia dir Duran i Lleida; o Duran y Lérida. Bé, doncs, ara ja no sé si dir CiU, CyU, UiC, UyC, DiL o DyL.... No ho sé. Bé, ja ens entenem! Que pretenc que sigui un apunt ràpid; entre setmana no disposo de gaire temps.  Bé, doncs la formació política aquesta, no ha votat amb tot aquest rebombori de la Constitución . Em vaig equivocar lleugerament amb l’entrada de fa uns die s; em creia que votarien que sí pel seu sentit d’ estat (espanyol, és clar). El motiu pel quan no han votat: “Oi que ho han fet sense nosaltres? Amb allò que diuen en castellà yo me lo guiso y yo me lo como , doncs que s’ho facin. I per tant, nosaltres no hem participat”. O quelcom semblant. Bra-vo! 

Vaig rebre la trista notícia ahir al capvespre a través del Twitter. És trista per a l’independentisme i el patriotisme i, alhora, un exemple a seguir per tots aquells que anhelem la llibertat del nostre país. Des de fa unes hores ja circula el vídeo del testament d’Heribert Barrera als catalans . Val la pena veure’l.  Vaig tenir l’honor de conèixer personalment al president Barrera en motiu del cicle de conferències que vàrem organitzar a Reagrupament Osona . Va ser una conferència exquisida i tots vàrem quedar meravellats de la seva lucidesa. Va fer una anàlisi de la situació política i una conclusió sense embuts, sense pèls a la llengua i, més sorprenent per una persona de la seva edat, de memòria i sense llegir pràcticament res. 

És un dels petits plaers de la vida que el vaig descobrir fa un munt d’anys. No sóc un d’aquests nous apassionats del gintònic recentment apareguts. I, mirat fredament, no sé si és bo o és dolent que s’hagi posat -d’ençà d’un temps- tant de moda. Hi ha una frase de no sé qui, que vaig llegir a no sé on, que és extrapolable a qualsevol petit tresor o plaer que ens ofereixi la vida. Diu: “L’amor és com una flor. Si s’olora discretament desprèn la seva fragància, però si se l’exposa als ulls dels demés, s’omple de mosques i perd el seu perfum”. Doncs això mateix. Però, per altra banda, com passa amb els castellers i altres coses, també és bonic que la gent ho conegui, admiri i, així, se li fa una mena de tribut.

Aquests dies, arran dels problemes interns de la formació i de la manifestació prohibida a Salt, se sent a parlar de Plataforma x Catalunya més que mai. Crec que, fins i tot, més que ens les pre i post eleccions. Ja he recalcat en altres ocasions ( aquí i aquí ) que no comparteixo gens la ideologia d’aquest partit, però no està de menys intentar estudiar la situació.  En primer lloc, fer esment a la següent contradicció. Molts ens queixem que quan més se’n parli, més publicitat gratuïta se li fa. Sóc conscient que també en parlo i que, d’alguna manera, tots plegats la posem de moda. Però tranquils. Aquest bloc no és precisament dels més visitats de Blogger. Em preocupa molt més que se’n parli a TV3 (la seva) o fins i tot a cadenes d’àmbit espanyol com Cuatro. (Hauríem de catalogar TV3 cadena d’àmbit espanyol? Segurament no, per pena de molts d’ells!). Per cert, bravo TV3 (la seva) per fer-los publicitat i, per exemple, no parlar massa de l’UCE si no és per fer-ho del president Pujol. 

Sovint tinc idees que no les expresso o les expresso en petit comitè i, passat un temps, m’adono que era una bona idea perquè la veus implementada per d’altres. Aquesta potser n’és un cas. I si algú la cacés, crec que podria funcionar prou bé. El fet és que tothom, més o menys vegades, ha d’anar a comprar. A tots ens ha passat que, quan som a casa pensem que hem de comprar una cosa i, quan som al supermercat, se’ns oblida comprar-la o hi tornem a pensar quan hem arribat i veiem que ens falta. És evident que per esmenar-ho, hi ha qui empra la mítica llista de la compra; però sovint, també hi ha qui, després d’esmerçar-se en fer-la, quan decideix anar a comprar, se la deixa a casa. I és fruit d’aquesta problemàtica que se m’ha acudit el següent.

D’altres vegades ja he escrit que m’agrada anar a passejar per l’entorn de Vic. Si bé alguna vegada he estat dur amb aquest entorn (veure aquí i aquí ), també crec que és just escriure’n coses positives. Aquest és el cas dels camins i recorreguts que hi ha a la ribera del riu Gurri; aproximadament, entre la carretera que va cap a Calldetenes i la que va cap a Roda; també cap a l’altra banda de la carretera de Calldetenes i que s’aproxima més cap a Santa Eugènia de Berga. Ben cuidat, agradable, tens contacte amb la natura... de veritat que no sembla que estiguis a pocs minuts del centre de Vic perquè l’entorn és fantàstic. L’aigua baixa més o menys neta, hi trobem animalons de tota mena; també hi trobem rètols indicatius de la vegetació que hi ha (val a dir que a vegades davant de l’espècie en concret i d’altres vegades a uns quants metres; no acabo d’entendre el motiu, car deu costar el mateix posar-ho al davant de l’arbre (per exemple) que a un parell o tres de metres).

Passant les hores a casa, avui m’ha picat per recuperar fragments d’un dels millors programes que s’han fet mai a TV3 (la teva); no confondre amb la TV3 (la seva) de fa uns anys fins l’actualitat. Bé, el gran programa és Persones Humanes . N’hi ha prou en anar al Youtube i cercar-los. En trobareu força fragments, tot i que, el que més m’agradaria, és que els posessin a TV3 a la carta íntegrament per poder gaudir-los novament. Tot i que part dels continguts no són actuals, sí que molts dels seus espais continuen tenint plena vigència a nivell d’entreteniment; diria més, crec que, d’ençà del Persones Humanes , tot i intentar-ho a través de múltiples comunicadors, cap programa ha tingut tal magnitud. Bé doncs, en un dels fragments, hi sortia el Quim Monzó com a “especialista amb el tema”. Parlava dels cracs de la comunicació. Deixant de banda l’anàlisi que n’ha fet, he quedat sorprès sobre el significat de la paraula crac.

Alguns veuran en aquest titular una ironia, però no ho és. És cert. Es busca rival digne, modèlic, ja no pel Barça, sinó pel futbol en general. No pot ser que milions de persones vegin el que veuen i s’alimenti l’odi d’aquesta manera. Essent sincer, moltes de les coses que són alguna cosa, ho són gràcies al seu antònim. És a dir, què seria el blanc sense el negre? Què seria l’excel·lència sense la mediocritat? Què seria el Barça sense el Madrid o, el Madrid sense el Barça? El que va passar ahir és molt trist i, malauradament no és res nou. De fet i, encara que costi de creure, fins i tot els mitjans madrilenys es manifesten en el mateix sentit. Fou una vergonya. Llegint els titulars d’arreu del món, també s’arriba a la mateixa conclusió. Una vergonya. I, certament, sap greu.

Ahir a la tarda, Merkel i Sarkozy van comparèixer per anunciar que França i Alemanya proposarien la creació d'un govern econòmic per la zona euro, un canvi en les constitucions dels 17 estats membres i la implantació d'una taxa per a les transaccions financeres. En ocasions com aquestes, és quan m’agradaria haver estudiat política i dret i ser un expert en el tema. Reformar la Constitución . Si això s’acaba duent a terme, m’agradarà veure què i com passa. Per què? En primer lloc, el fet de reformar la Constitución . En segon lloc, per veure què faran i diran els polítics que defensaven i/o continuen defensant la reforma de la Constitución per fer-hi cabre els catalans. Sobre això darrer, cal matisar.

Avui ha sortit el primer diari esportiu pensat i escrit en català. És una gran notícia. Feia falta. A més, amb temps com els que vivim, també és una aposta arriscada i s’ha de celebrar. Però no tot són flors i violes, des del meu punt de vista prenent com a referència el món digital.  Tot i que segons què no, com a informàtic, prefereixo els suports digitals. Ja molt i molt que no compro un diari; de fet, no en recordo la darrera ocasió. Els suports digitals són més instantanis, més ames i més còmodes. Fins i tot, més fàcils de guardar, compartir i, la majoria de vegades, gratuïts. És per això que, avui, al matí m’he disposat a llegir el nou el9.cat. Primera sorpresa que no m’ha agradat: no m’hi he pogut subscriure per rss. 

Diuen que les segones parts no són mai bones. Això és molt genèric i sé d’algunes segones parts que han funcionat i funcionen en perfecte harmonia. Però per alguna cosa devia sorgir aquesta dita, no? És en aquest sentit que, tot i que m’agrada molt Sopa de Cabra, no m’agrada que ara tornin a fer concerts arreu del país (no sé si també aniran més enllà com darrerament està passant amb altres grups catalans). I ho dic essent molt egoista, ja ho sé, però és el que penso i sento. No em desagraden per un hipotètic fracàs, sinó per tot el que la meva generació associem a Sopa de Cabra.

El saben aquell que dice que va un exregidora d’un partit polític que ha crescut i creix gràcies a les polítiques en contra de la immigració i els vol denunciar per xenòfobs? No?, doncs els hi explico. Hi ha coses a la vida que t’inciten i caus a la temptació. Fins i tot avui el TN ho ha dit, però ja fa uns dies que la premsa digital ho va fer sortir a la llum. Jo ho vaig llegir per primera vegada al diaridegirona.cat. El titular no ho deia tot però t’empenyia a llegir la notícia: “La direcció de Plataforma per Catalunya fa dimitir la número 3 a Sal”. En llegir el cos de la notícia, no saps si és que és una presa de pèl, un acudit, Sants Innocents o, per aquelles coses de la vida, serà cert. Ja ho diuen: la realitat supera la ficció.

Quan dic fauna, ho dic amb el sentit més literal de la paraula; no em refereixo a alguns tipus d’ animals que caminen lliurement pel municipi. I és que en qüestió d’uns dies, la guàrdia urbana de Vic ha hagut de capturar un parell de serps a dos pisos diferents. No ha transcendit (mai hagués cregut que em vindria aquesta bonica paraula tot escrivint) l’espècie d’ambdues; tot i que asseguren que en cap cas eren verinoses. A Vic ja hi tenim coloms, granotes, rates, ratolins, polles d’aigua...”Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.”

Braveheart, quina gran pel·lícula. Ahir la van fer a Cuatro. Generalment a Cuatro i a d’altres cadenes privades, solen fer les versions esteses de temps però no de pel·lícula; vull dir que fan anuncis i de tant en tant fragments del film. Però ahir fou diferent; de veritat que devia ser la versió estesa del film perquè, tot i acabar molt tard, no em va donar la sensació que fessin molts talls i de molta durada.  Ja vaig escriure una vegada sobre Braveheart (podeu llegiu-lo aquí ) i, ahir, a banda de recordar-ho, també vaig recordar que alguna vegada també m’ha vingut al cap el o els motiu/s pels quals a Catalunya, no tenim encara el nostre particular Braveheart a la pantalla gran. Com diria aquell, per què? 

De fet, començo aquesta entrada sense tenir del tot clar què posar-hi. No sé si donarà prou de sí o, per contra, n’hauré de fer alguna altra. Bé, amb el temps que falta per la gran cita , crec que encara tindré oportunitat de parlar-ne alguna altra vegada. Per cert, curiós que, tot i faltar-ne un temps, tots ja n’estiguem parlant, oi? Doncs bé, aquesta entrada és fruit d’una reflexió després de llegir un dels darrers articles del grandíssim Xavier Roig a l’Ara.cat. I és que en Xavier defensava el concert econòmic. Jo, com ja sabeu, hi estic en contra. Però, com diria el senyor Monegal “alerta!”. I aquí ve el gran dilema. Unitat per una banda i, CiU o PP per l’altra. M’explico.

Si bé crec que no és el primer títol que escric en llengua estrangera, sí que deu ser el primer en espanyol. Sempre hi ha una primera vegada i, a més, l’ocasió s’ho val. Unidad , en dos sentits.  El primer i, per ordre cronològic, la reforma que han fet els partits espanyolistes sobre la LOREG (Ley Orgánica de Régim Electoral). La reforma inclou una modificació de l'article 169, que ja va apuntar fa un temps somnoticia.cat i fa poc ho ha recollit vilaweb.cat. A l'apartat 3 diu: "Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura". Excel•lent. Des del punt de vista espanyol i pels seus interessos (cadascú i, legítimament, ha de vetllar pels seus propis interessos), excel•lent.

Crec que el títol ja és prou clarificador. Tot i que ja fa temps que es parla del gegant asiàtic, aquest darrers dies i, arrel de la rebaixa de la qualificació del deute dels Estats Units a AA+, encara se n’ha fet més ressò. Permeteu-me deixar clar que l’entrada no valora res més que aspectes econòmics. La Xina forma part del grup anomenat BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) i que es refereix als països de les economies emergents. Poca broma amb La Xina i el poder que té i tindrà en un futur molt proper. Sembla com si el drac despertés de nou.

Llach, Serrat, Quintana, Portet, Sisa... tots cantautors coneguts i reconeguts de manera notable. Des del meu punt de vista, també tenim el gran -injustament- oblidat Albert Pla. Home que agradi o no agradi, no deixa indiferent a ningú. Feia temps que em rondava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest gran autor, cantautor i actor que, malauradament, no ha estat comprès pel gran públic com han estat compresos d’altres. També és cert que els seus espectacles difereixen força dels de la resta; no per això menys atractius ni mancats d’un gran valor.

En primer lloc, deixeu-me dir que no sóc dels que m’agrada generalitzar. De veritat, és cert. Però a vegades i, deixant clar que no s’hi val generalitzar, per referir-se a un col•lectiu no hi ha alternativa. Ep, i tinc molt clar que hi ha excepcions. Amb això vull dir que, per exemple, la fama que tenen els funcionaris se la deuen haver guanyat per alguna cosa, malgrat n’hi hagi que valen un imperi. Però no és sobre els funcionaris que vull escriure, sinó sobre els periodistes. No sóc el primer a esmentar que la qualitat del periodisme està en decadència. No fa falta anar massa lluny per poder afirmar aquesta premissa. Des de primera hora del matí, fins la darrera del vespre en tenim mostres. Independentment de si és premsa de ràdio, televisió o escrita. Com us deia, per sort hi ha excepcions, però de les que ens arriben, cada vegada menys. Desconec si el que perilla és la qualitat periodística o que aquest col•lectiu ha permès que la seva professió es polititzi fins al punt de con

Hi ha coses que em posen de mal humor. Sí, ja ho sé, com tothom. De fet, llegeixo només el titular que la UE desmenteix que Espanya serà intervinguda. No em poso de mal humor per aquest fet, sinó perquè, amb ells, ens n’aniríem tots a fer punyetes. I quan dic tots, vull dir, bàsicament, els catalans. Evidentment, només són rumors i, a més, desmentits. Però ja sabem que quan el riu sona... és que aigua porta. Jo ja ho havia dit a més d’un i de dos. Els espanyols tenen un problema que ells sols no el poden resoldre. El seu únic futur em penso que és una intervenció de la UE i que aquesta agafi les rendes i ho faci rutllar. Espanya no és un país pròsper, ni productiu... Pertany a Europa per mera casualitat. No ho dic jo, ho diuen les xifres.