Jornada de reflexió

Les jornades de reflexió haurien de ser l’endemà de les eleccions, i no només el dia abans de les mateixes. De fet… molts partits polítics i organitzacions reflexionen sobre la desfeta d’uns i auge dels altres. No obstant això, les sorpreses ni són noves, com tampoc és nou tot el que estem vivint darrerament. Permeteu-me fer un viatge en el temps en aquesta jornada de reflexió.

Corria l’any 1888 quan l’aprovació del nou codi civil espanyol encarava la darrera fase i es va promoure la Llei de bases. Aquesta llei autoritzava el govern espanyol a imposar-la sense discussió parlamentària. Inicialment, només es plantejava aplicar-se a l’Espanya castellanoandalusa, però també esdevingué complementària en territoris amb drets forals com Catalunya. L’any següent, quan el nou codi civil ja havia sortit a la llum i tenia previst entrar en vigència el primer de maig, es va obrir el debat parlamentari a les Corts espanyoles. Més enllà d’uns pocs diputats escollits a Catalunya, la resta no van bellugar un dit per canviar res. Tot i que perillaven els drets històrics catalans, la mateixa societat catalana, ja sigui per ignorància o per altres motius, no va acabar de reaccionar. El fet és que, amb el temps, aquell codi civil que s’havia d’aplicar només a les espanyes també podria acabar condicionant a Catalunya. La raó era simple i fruit d’un perfecte sil·logisme: tots els que viuen en territori espanyol són castellans. El nou codi civil espanyol s’aplicaria als castellans. Els catalans viuen en territori espanyol, per tant, se’ls aplicarà el nou codi civil i no se’ls respectarà els seus drets històrics.

En aquell moment un compatrici va encapçalar el moviment en defensa dels drets dels catalans: Narcís Verdaguer i Callís. Possiblement en parlarem un altre dia. A ell se li encengueren totes les alarmes i el va duu a fer diversos mítings arreu del país. A banda dels mítings, també va indagar una grandíssima i agressiva campanya contra l’article 15 d’aquell codi civil que atemptava contra les llibertats catalanes. Per a ell «les conseqüències d’aquest article no poden ser més odioses». Desprenia d’aquell llop amb potes de cabreta que 1) els fills de pares catalans que nasquessin fora de Catalunya serien castellans i no podrien reclamar la nacionalitat catalana; 2) que els fills de pares castellans que nasquessin a Catalunya, serien castellans; 3) que els de pare català i mare castellana, tot i néixer a Catalunya, serien castellans; 4) que els catalans que emigressin a territori castellà, esdevindrien castellans per sempre més, i 5) referent al punt anterior, tot i ser ambdós progenitors catalans, si tenien fills en territori castellà, serien sempre més castellans. Ras i curt, es pretenia aniquilar la nació catalana, o qualsevol que no fos l’espanyola.

En aquella ocasió, finalment la pressió de molta gent (no només catalana), va acabar fent recular el govern espanyol. A l’agost del 1889, Verdaguer estava joiós però era caut. Mitjançant La Veu del Montserrat publicava «La primera victòria del catalanisme». Res més enllà de la veritat. A més, doble victòria: si bé havien aconseguit reformar un article que anava en contra de la nació catalana, també havien aconseguit sembrar llavors del catalanisme de la Lliga Regionalista arreu del país. Tanmateix, també alertava: «Pero no’ns entretinguém á cantarla [la victòria], que’l catalanisme, á més de grans dificultats, conta ab enemichs molt vigilants y molt poderosos». S’havia guanyat una batalla, però no la guerra. De fet, setmanes més tard escriuria que:

[el procés contra el codi civil espanyol] conduheix decididament al programa regionalista, á la consecució de la vida autonómica, dintre del Estat espanyol, d’aquelles entitats que, com Catalunya, son prou majors d’edat per anar més independents, y tenen interessos privatius d’importancia sobrada per reclamar una administració propia y especial.

Quelcom de semblant va passar fa uns anys que la gent no va donar-hi importància. En primer lloc, la llei de partits, que permet il·legalitzar partits polítics i darrerament molts n’han parlat. En segon, la coneguda llei mordassa, que va en contra del dret a manifestar-se i concentrar-se, fins i tot reconegut a la seva constitució espanyola en el seu article 21:

1. Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa.
2. En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.

I la història ha anat tirant… Però, tristament, repetint-se. Vegem part de l’article intitulat «La repressió» que va publicar La Veu del Montserrat el 24 de Juliol de l’any 1896:

S'equivocan las moltíssimas personas que creuhen que un gobern lliberal ò lliberal-conservador que pel cas es igual, no té medis ni capacitat per usar d'energia per dictar midas autoritarias. S'equivocan, s’erran de mitx á mitx los que creuhen això. Sòls que aquí, en aquesta delicada materia, hem de dir distingo com los escolástichs. Los goberns lliberals, ò lliberals-conservadors,—y'ls anomenarem tots lliberals á secas, perqué repetim qu'es igual—, los goberns lliberals no usan del sistema repressiu en cosas que danyan, l’usan més aviat, y ab tota la tiranía d'un Zurbano ò d'un Comte d'Espanya, quan se tracta d'afogar manifestacions que donan idea d'una vida y sanitat que no informa'ls actes de las escolas ò partits polítichs en que han dividit desde la cort de las Espanyas á la corrompuda societat espanyola. Pels goberns lliberals no hi há més que una cosa respectable, inviolable, intangible: l'unitat nacional. Tot lo demés es secundari: la Religió, la moral, la vida honrada de las personas y de las familias poden esser atacadas impunement; la falta de respecte á totas aqueixas institucions radicals es en rigor una de las gloriosas conquistas de la llibertat, que'es inviolable: la gent pot tornarse irreligiosa, immoral, insocial, incivil... Laissez /aire, laisses joasser; los mals de llibertat ab la llibertat se curan. Los goberns lliberals son homeópatas, partidaris del similia similibus.

Els partits autoanomenats liberals i conservadors volen curar els mals de la llibertat amb la llibertat. La seva llibertat. Avui en dia, la repressió és la medicina contra la nostra anecdòtica llibertat. No obstant, no és l’única cosa que es repeteix. Ja diem que la història és cíclica. En aquest cas, permeteu-me fer ús de l’editorial del dilluns 11 de desembre de l’any 1933 que, presumiblement, podria ser el titular de molts diaris de demà:

La vella Espanya que torna

El triomf de less dretes espanyoles —reaccinàries, velles tronades i antiestatutistes— ha d’ésser motiu de reflexió per tots els catalans, fins per aquells que donaren repetides mostres de cansanci davant l’actuació de les Corts Constituents de la República. Amb les dretes espanyoles, retorna un passat d’oprobi, d’assimilisme, de vel·leitats borbòniques, d’odi a les reivindicacions nacionalitàries que propugnen els diversos pozles que integren el conjunt peninsular entre ells Catalunya. Es l’Espanya secular i feudal que intenta dominar novament; és l’Espanya patriotera i d’opereta que no es resigna a morir i que posa en joc totes les armes de què disposa per tal d’ofegar la vitalitat de les col·lectivitats que es revolten contra aquell concepció i aquella tirania.

Insisteixo, 11 de desembre de l’any 1933. Reflexionem-hi. De la mateixa manera que a finals del XIX vàrem gaudir de «La primera victòria del catalanisme», al final també acabarem guanyant.