Carles Costa i Muntadas

Un dels llocs màgics del món és Montserrat. Tot ell està amarat de misticisme. Només cal escoltar el professor Sebastià d’Arbó per conèixer-ho. Jo, particularment, hi tinc un afecte especial, no pas per aquest atribut, però tot suma. No es pot dir que hi hagi anat molt ni hi vagi sovint, però això no significa que no hi pensi sovint. I hi penso per diverses causes. Ja sigui perquè empara la patrona de Catalunya, la verge de Montserrat; perquè des de fa segles hi viu una comunitat de monjos benedictins i m’atrau molt tot el que fa referència a la vida monàstica; per l’entorn; per l’escolania, o perquè un bon amic que ens va deixar el dinou d’octubre del 2018 també li fascinava. D’alguna manera, recordar Montserrat em recorda al Xavier, l’amic al que de manera molt afectiva li deia enciclopèdia amb potes . No obstant això, darrerament he llegit una cosa que m’ha cridat l’atenció. Tots sabrem la grandesa històrica del bisbat de Vic, que abastava bona part del país, i en algun moment, fi

Molts ja coneixen la meva passió per la història de Vic, ciutat de la qual em considero enamorat. De fet, aquest amor em va portar a una primera incursió literària pública: Un passeig per Vic . En aquest llibre hi ha una mica d’història de la ciutat, com també el poder fer un itinerari per la bella i vella ciutat. Una de les preguntes que em varen fer en la presentació del treball —novembre del 2016— va ser si el que m’agradava més era fer recerca. La veritat és que fer recerca té el seu encant, perquè descobreixes coses que no sabies i que molts han passat per alt, però també té les seves coses. Dic tot això perquè algú podria interessar-li conèixer la història de Vic de manera més detallada i en obres monotemàtiques (exclusivament sobre Vic). A més, aquesta setmana és Sant Jordi, dia del llibre. Per això avui escric una mica sobre això. Evidentment, no conec tota la bibliografia al respecte, però, si més no, sí que puc donar algunes referències per qui li interessin. Insisteixo, r

En aquest bloc ja hem explicat diverses vegades coses referents al temps. Que em vingui a la memòria, en el seu dia, un d’aquells que havia de ser la fi del món, vaig fer una breu pinzellada sobre el calendari maia . Al 2012 em devia preocupar això del temps... perquè per cap d’any escrivia de per què els mesos es diuen com es diuen . La darrera entrada al respecte ha estat fa uns dies, quan parlava del significat d els dies de la setmana . Entremig, aprofitant el desig 2020 , també tinguí ocasió de recordar que no tots vivim al mateix any. No obstant tot això, si llegiu documents relativament antics, notareu que quan daten les efemèrides, no posen dimarts 14 d’abril de l’any 2020 . Utilitzen una altra nomenclatura. En el cas de la Catalunya medieval, el calendari romà antic. Com tantes altres coses, no sé si ho he acabat d’entendre però i/o ho sabré explicar. El fet és que el calendari romà antic es basava en cicles lunars. Bàsicament, tenien assenyalats tres moments: lluna nova, q

Ja fa tres setmanes que estem a casa, i a alguns els pot semblar que vivim el dia de la marmota. Allò que cada dia és igual a l’anterior. De fet, fa uns dies, em va semblar que cada dia era quinze d’agost... Però bé, el confinament té aquestes coses, que s’il·lustren perfectament amb la següent imatge que ens van passar en un grup del Telegram: De seguida vaig recordar que sí que havia escrit sobre els mesos , com també sobre els números en dues ocasions , però no recordo haver escrit mai sobre els dies de la setmana. A més.. amb anglès encara es veu més que cada dia ha de ser un dia dedicat a alguna cosa. I amb això em vaig distreure una estona perquè ho ignorava.