Carles Costa i Muntadas

És probable que fora més normal publicar aquesta entrada amb motiu del dia de la dona, però també és la típica entrada que feia temps que volia publicar. Per sort o per desgràcia, el bloc el segueix poca gent i arribarà a pocs. Per sort o per desgràcia, també, la meva (no) popularitat em permet publicar aquesta mena d’opinions. Sigui dit de passada, que no és pas la primera vegada que publico quelcom en aquest sentit. El resum final és que al pas que va aquest feminisme, potser convindrà un moviment masclista en una o dues generacions. Els nens actuals han perdut la presumpció d'innocència. Això és digne d’anàlisi. Abans, però, permeteu-me compartir-vos uns fragments d’uns llibres que proposen per lectura a nens i nenes: «No és el camp dels nois, treu-t’ho del cap, i arribarem als tribunals de justícia europeus si fa falta». «—M’han posat problemes per jugar a futbol, a casa. —Oh, quan s’acabarà el domini del mascle? [...] Què li passa ara, al teu pare [...] —No diguis animalades, ...

De fet, el títol és una espècie d’eufemisme. En realitat seria la gent vella (amb b baixa), però també fa de mal dir perquè sempre sona despectiu. Tanmateix, no pretenc que ho sigui. Acabat l’estiu feia molts mesos que tenia ganes d’escriure aquesta entrada però no sabia ben bé com enfocar-la. Però estic en un punt que prefereixo treure-ho, surti més o menys com surti. Sempre s’ha parlat de l’educació del jovent. Com a jove, naturalment, sempre m’he sentit al·ludit perquè no es pot generalitzar. Al parlar de la gent gran, d’alguna manera cometria el mateix error si no hi posés un matís. I és que, de la mateixa manera que no tots els joves són mal educats, tampoc totes les persones en edat de vellesa són bons o mals educats. El que sí em sembla, és que mai se’n parla de la mala educació de la gent gran. I, al final, penso que és de justícia dedicar-hi unes línies.

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,...

Avui parlaré del desconegut però concorregut circuit urbà que té Vic des de fa mesos. Entenem com a circuit urbà un recorregut, generalment circular, on els vehicles fan rugir els seus motors i corren per sobre els límits establerts a la vies públiques que en formen part. El que fa especial i únic el circuit urbà de l’altre Vic (aquell Vic força oblidat, també anomenat Vic Sud), és que no ha estat mai promogut, ni inaugurat, ni homologat ni legalitzat, i que, o bé és un circuit molt llarg, o més que circular és més aviat el conjunt de diverses pistes com les que s’utilitzen en una carrera de dragsters . Més d’un i de dos, especialment si no són de Vic i més concretament de l’altre Vic, és possible que no ubiquin aquest nou circuit urbà. En el següent mapa indico les vies públiques per on els pilots fan rugir els motors dels seus vehicles. Val a dir que aquest rugit és aquella mena de soroll que només agrada als pilots i molesta enormement als veïns. Tanmateix, com que des de la ciutat ...

La setmana passada hi va haver una manifestació a Barcelona dels mossos i de policia local per demanar, bàsicament, dues coses: més efectius, i més suport institucional. Ambdues coses, tal i com han anat darrerament el trets i com estant anant, fan reflexionar. Ho dic des del punt de vista que pel que veig no és un problema propi de Vic, sinó d’arreu del país.  Ignoro on és l’origen del problema a nivell local i a nivell nacional (parlo sempre de Catalunya). Pel que fa a nivell local, ja ho apuntava fa setmanes quan parlava dels reptes que tenia Vic com a ciutat . Simplement se’ls hi ha escapat de les mans i ja van tard. Soc incapaç d’atribuir els problemes actuals a la gestió dels darrers vuit anys o actual legislatura i anterior, però em fa la sensació que han canviat les coses. El que sí puc afirmar amb rotunditat són algunes coses. En primer lloc, recordo perfectament fa anys que es veien agents de la Guàrdia Urbana patrullant pel carrer. Avui dia, jo diria que és difícil. Pots...

Fa setmanes apuntava sobre els nous reptes que té Vic com a ciutat . Una d’aquests reptes era i és, precisament, l’ incivisme . Sigui dit de passada, com és o ha sigut en més d’un cas, que si l’incivisme no es tracta prematurament s’acaba convertint en delinqüència. Estic bastant convençut que veient actualment com es desenvolupa la societat —alguna, afortunadament no tota— vigatana, més d’un/a deu reflexionar sobre perquè no havien posat remei fa anys a segons quins temes. Parlant de remei... Aquesta setmana passada han inaugurat al barri del Remei de Vic una nova subcomissaria. Ha transcendit com a cosa més notable, que la Guàrdia Urbana hi portarà l’equip de denúncies (que es podran materialitzar de 6 a 22), i la unitat canina K9, això és el gos. Alguns polítics posen de manifest dues coses que crec que són importants. La primera d’elles, és que era una reivindicació dels veïns i la segona, que realment l’índex de delinqüència no és superior a altres barris de Vic. Total... que bàsi...

Fa moltes setmanes que dono voltes sobre el tema de l’incivisme a Vic i de com tenim la ciutat. I, després de molt reflexionar, penso que qui ho hauria de fer és l’actual equip de govern, com també la resta de polítics presents i futurs. El que vivim avui és fruit de les mesures preses, o no preses durant els darrers anys. Així doncs, els problemes que no es van afrontar fa anys, avui acaben surant. Per la mateixa regla de tres, si els problemes que hi ha actualment tampoc s’afronten, en pagarem les conseqüències d’aquí a uns anys. I, val a dir que no es nota gaire predisposició ni a afrontar-los ni a resoldre’ls. Anem a pams. Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei mun...

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d...

Em sembla molt original i efectiva la manera amb la que Maria Assumpció Valls il·lustra l’abast mundial de la figura de Carme Sallés en la seva obra Petita història de Carme Sallés : «Yo conozco a Carme Sallés»; «Conheço Carme Sallés»; «Watashi wa Carme Sallés o shitte imasu»; «I know Carme Sallés»; «Conosco Carme Sallés»; «Je connais Carme Sallés»; «numum Carme Sallés rul anda»; «Alam ko si Carme Sallés»; «mujhe charmai sallais pata hai»; «Saya tahu Carme Sallés», i «mwen konnen Carme Sallés». Quan viatgeu pel món, us aconsellaria molt humilment —i fins i tot us demanaria— que no us fes res dir que sou de Vic (cas que en sigueu). Pot semblar que una ciutat de poc més de 45.000 habitants no hagi de ser gaire coneguda a escala internacional, però a aquestes altures ja s’ha vist que l’ombra de Vic es projecta arreu del món i part de l’estranger. Així doncs, aquestes són només les traduccions a algunes de les llengües estrangeres amb les quals algun nadiu, després de dir-li que sou de Vic...

En dies com els que fa mesos que estem tenint, és clau mirar de distreure’s. El que passa que distreure’s sol a vegades costa, i com que hem de reduir sí o sí les relacions socials... A més, com que tampoc s’hauria de sortir gaire... avui us proposo un joc per passar l’estona. És un joc de tota la vida, no cal tenir l’adversari cara a cara, és simple, es pot fer pràcticament amb qualsevol cosa, i és completament gratuït. Es pot demanar alguna cosa més? Òbviament, el títol de l’entrada ja fa d’spoiler: enfonsar la flota .  Les versions d’ enfonsar la flota son diverses i, a banda dels avantatges anteriorment descrits, és altament personalitzable. En el meu cas, aniré a un dels més clàssics. Com molts sabreu, el joc consisteix en enfonsar tota la flota de l’enemic. Imagineu-vos que esteu enmig d’una batalla naval. Vosaltres contra el vostre enemic, cadascú amb la mateixa flota: igualtat de condicions. L’atzar o segurament l’astúcia i l’estratègia en farà un vencedor. 

Feia dies que no parlava de la Covid-19. No és que n’hagi estat aliè. Tampoc és que no m’interessi. Els que em coneixen de prop saben que fins i tot m’interessa massa i potser m’amoïna més del que m’hauria d’amoïnar. Ens les darreres entrades parlava del que anomenen nova normalitat . El cert és que sembla que ni tan sols hem pogut assaborir-ho una mica i no hi hem arribat. O hi hem arribat i ha estat un obrir i tancar d’ulls.  Una de les mesures estrella fou l’obligatorietat de la màscara. Això, en el primer moment que es va dir, alguns ja vàrem advertir que no serviria gaire per a res. Almenys, momentàniament. En cap cas discuteixo l’eficàcia de la màscara per prevenir infeccions. Si els que hi entenen no es posen d’acord (que també és digne d’anàlisi), menys a dir tinc jo que no hi entenc gens. Tanmateix, sí que sempre dic que si diu que faràs una cosa, la complexis. 

Just acabar d’escriure la Covid-19 (8) vaig veure que m’havien quedat coses al tinter. No obstant, per no fer-ho massa llarg, ho partim en dues entrades i aquesta ja serà la novena! Tampoc puc assegurar que sigui la darrera perquè em sembla que encara queda. Tanmateix, el que de moment em va quedar al tinter son dues coses: la crisi i la tranquil·litat. Des del minut 1 que ja vàrem dir que una de les derivades de tot plegat, seria la crisi econòmica. Ja la tenim a sobre. Espanya està en bancarrota (tampoc és res nou). M’hi jugo un pèsol. El fet que encara hi hagi gent que no hagi cobrat ERTOs, em sembla que ho demostra bastant. No obstant això, si hi havia un índex elevat d’atur, i a més es van presentar un seguit d’ERTOs i acomiadaments, algú em pot explicar com pot ser que hi hagi tanta gent a les terrasses dels bars? Ep! Entenc perfectament que els bars i tot el que fa referència a dos dígits del PIB del país cal que reprenguin l’activitat. Però... quina gent hi va? Perquè els falt...

Ja us deia que això de la Covid-19 donaria per molt. Avui, vuitena entrada, i no soc pas capaç d’afirmar que serà l’última. I molt em temo que és fàcil que es faci bona aquella dita de segones parts mai son bones. En el moment d’escriure aquesta entrada estem a les portes de la fi de l’estat d’alarma, a les portes de la nova normalitat, eufemisme per dir no sé ben bé què, ja que soc del parer que res tornarà a ser normal fins d’aquí a molt temps. Imagino que han volgut bastir un concepte cool o amigable però en realitat volen dir nova regularitat . Tampoc em ve una paraula més idònia. Vull dir que comparteixo el terme de nou , però no pas el de normalitat . La situació serà nova, certament, perquè no crec que cap dels que puguem llegir això hàgim viscut una situació semblant. És com jugar a la loteria però amb antipremis en comptes de recompenses, i que tothom està obligat a jugar-hi. Tanmateix, normalitat no. No és normal ni serà normal no poder-se abraçar, anar tot el dia amb mascare...

En aquesta entrada soc conscient d’un parell de coses. La primera és que vaig una mica tard, però tampoc massa. I és que el passat diumenge es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Tanmateix, d’ençà que vaig decidir intentar tornar a escriure un cop per setmana, vaig decidir que publicaria l’entrada setmanal el dimarts. La segona és que si aquest bloc el llegís molta gent, tinc clar que les meves paraules es podran malinterpratar i es podria convertir en una espècie d’aquelles coses virals on algú comparteix la seva opinió i la resta de la xarxa el linxa. Així doncs, endavant. En primer lloc, recordar el motiu pel qual se celebra el Dia Internacional de la Dona. El passat diumenge, Vilaweb ho recordava mitjançant una sèrie de piulets que va publicar El Museu d’Història de Catalunya. D’acord amb el mitjà «Els motius són diversos, però cal remuntar-se el 1857 a Nova York, quan un grup de treballadores del tèxtil van decidir protestar per les condicions laborals». Aquesta prot...

Vic té un munt de coses positives, però una de les més negatives, és el tractament que fa del seu patrimoni: tant material com immaterial. Els que són de fora de Vic diran que Vic és molt bonic, que té moltes coses, que tot està molt ben conservat i que es promou molt turísticament... sí... no els manca raó. Però els que som de Vic i coneixem una mica la història, sabem perfectament que el patrimoni és quasi menystingut. Potser és que en tenim massa? No ho sé... Deu ser això. Tanmateix, vull deixar clar que no és cosa del consistori actual ni més recent, sinó que el problema ja ve d’anys enrere.  Ja en construir la catedral actual, ens vàrem carregar una bonica, curiosa i fins i tot poc vista església romànica rodona. Si visiteu la catedral, veureu al davant de les escales quelcom assenyalat al terra amb dues menes de circumferències: és el testimoni de l’església romànica, tant l’original (interior), com la que es va enderrocar posteriorment, coneguda com l’església de la Rod...

La setmana passada fèiem referència als drets fonamentals mitjançant l’entrada corresponent. Ja ho apuntava aleshores que el problema, més que polític era un tema de valors. Valors que un adquireix al madurar, tot i que veient alguns animals, sembla que els tenim de manera instintiva. Vull dir que sovint, els animals, teòricament menys intel·ligents que nosaltres, compensen amb escreix aquesta presumpte mancança amb una molt superior virtut altruista i de valors. Deixant de banda el dèficit democràtic i vulneració dels drets fonamentals que hauríem de tenir garantits, avui vaig un pas més enllà. Ep! No és que ho deixi de banda, que per si sol és gravíssim, sinó que ja ho dono per sabut i avui prefereixo parlar d’un altre tema que em preocupa. A la meva manera d’entendre-ho, es juguen dues lligues completament diferents. Per posar dos extrems, a una banda situarem als tirans i hipòcrites que formen part de grans institucions. En la majoria dels casos i per entendre’ns, els rics i/o po...

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

“Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits. Un llibre enquadernat”. Si hem de fer cas de la definició de l’Enciclopèdia Catalana, podria dir que n’he escrit un. No he volgut aprofundir en els temes; és un esborrany o una petita mostra de com m’agradaria que fos Catalunya des de diversos punts de vista. Apunts i coses bàsiques que volia deixar escrites conjuntament en un sol lloc. Un espècie de decàleg propi. Aprofundir, que s’hi pot fer molt... Ho podríem deixar per un futur: o no. Per seguir llegint i descarregar-te'l, prem aquí: Construint la meva Catalunya ideal .

El valor afegit és un terme bàsicament econòmic. S’agafa un producte i es transforma en un altre després d’afegir-hi quelcom que no tenia. Està darrerament molt de moda perquè és una de les maneres d’intentar tornar a ressorgir en la crisis que estem patint. I per quin motiu està de moda? Doncs perquè de productes n’hi ha molts i de moltes índoles però, els que destaquen i els que permeten que els que els produeixen puguin tirar endavant, són aquells que hi aporten algun valor afegit; aquells que els fa diferents. Com a conseqüència d’això, l’empresa també es diferencia de la resta i pot tirar endavant.  Un exemple pràctic. Una empresa fa programari. Els seus treballadors són tots tècnics informàtics. D’altra banda tenim una altra empresa que es dedica al mateix però els seus treballadors són enginyers informàtics i, a més, disposen d’un suport tècnic. Quina ofereix quelcom més i té més possibilitats de sortir-se’n? Segons el que hem estat explicant, és evident que la segona....

He hagut de canviar el títol d’aquesta entrada només consultar el lloc web del Gobierno de España. Després d’escoltar moltes reaccions sobre la mal anomenada reforma d’ensenyament, he preferit consultar-la de primera mà. En primer lloc, el lloc web, des del meu punt de vista, és poc amè. Potser és perquè el freqüento poc (crec que és la primera vegada que ho faig) i no sé on ni com trobar les coses. Si algú li interessa llegir-la, l’he trobat a l’apartat de Consell de Ministres. Està molt bé perquè, en teoria, pots navegar en castellà, català, gallec i euskara. I dic en teoria perquè només hi ha els títols; el contingut, només és en castellà. En fi, dic mal anomenada reforma perquè el primer punt és prou explícit: “Estas medidas de racionalización del gasto no son la reforma educativa del Gobierno, pero si condición previa y necesaria para llevarla a cabo”. Queda clar, doncs. En segon lloc, només reflexionaré sobre les que se n’ha parlat més i, vagi per endavant, no sóc -ni molt m...