Carles Costa i Muntadas

El cap de setmana passat a Vic es van fer els peculiars Pastorets de tots colors. I francament, tot són elogis; ja siguin locals o procedents de fora. Aquesta iniciativa portada pel Consorci de Normalització Lingüista d'Osona, ja fa 5 anys que ho celebra i cada any són més exitosos. Altres iniciatives, tals com la parella lingüista o la campanya "Parla'm en català" també han sortit de les prodigioses ments del Consorci. I els Pastorets són una barreja d'ambdues coses. Els Pastorets fan d'integració social, integració cultural i integració lingüística; un tres en un que ni els millors supermercats poden oferir. El fet és que quan un immigrant arriba a la comarca, quant a la llengua, pot fer dues coses: aprendre el català, o no aprendre'l. Cas que el vulgui aprendre (per desgràcia nostre i seva no són tots) alguns recorren al Consorci on un munt de voluntaris estan disposats a invertir una hora a la setmana per parlar en català amb ells i així enriquir-se

Aquestes dies hom ha parlat, i encara parla, sobre el tema de la velocitat a l'entrada de Barcelona. Particularment, no hi estic pas d'acord; potser sí que és efectiu però com sempre, calen arguments creïbles i vàlids. No pot ser que per una banda es digués que s'anés a 80 per contaminar menys, i per l'altra que es recomani anar amb el llums encesos, que precisament, fa que el cotxe gasti més. Però no és pas sobre això que vull escriure. El tema és sobre les velocitats en general i sobre l'estat de les carreteres. Fa uns dies em va tocar fer uns quants quilòmetres extres per raons laborals i és quan em va venir això al cap. Havent d'anar a la muntanya, seguint la C-17, si heu d'arribar a qualsevol pista d'esquí o on sigui i voleu fer cas dels senyals de trànsit, preneu-vos-ho amb molta calma. En la majoria dels casos no és pot passar de 80, 60 o fins i tot 50. I si bé, és temps de lleure i qui vulgui anar a la muntanya que es llevi d'hora, autom

Sempre he sentit de la gent la frase: “parlant la gent s'entén”. I no negaré que sigui certa, però si ara tractéssim en termes matemàtics, diríem que perquè la gent s'entengui, parlar podria ser condició necessària però no suficient. Després de molt de temps donant-t'hi voltes i esmerçar-me per creure-me-la... doncs no ho acabo pas de tenir gens clar. Com us deia, parlant la gent s'entén, però a cops de bastó, s'entén força millor; la cosa és més directe. A veure com m'explico perquè no sigui mal interpretat. No estic fent una crida a la violència, que quedi clar. I sí, aquesta petita nota està dedicada a tots aquells i aquelles que creuen fermament en aquesta frase i sovint els (ens) prenen el pèl fent-ne ús. Ja ho hem vist... perdó!!! alguns fa temps que ho hem vist, d'altres encara es neguen a veure-ho. Com anava dient, ja hem vist i ens han demostrat que aquesta frase no és més que això, una frase. Com sempre, anem a posar uns exemples per il·lustrat

Fa dies que ha la gent de Barcelona s'ha queixat i ha mostrat el seu rebuig per la pujada de preus que entrarà en vigor a partir del proper 1 de gener. Calla, donem-hi una ullada en els més il·lustratius, no? A Barcelona tenen molts tipus de bitllets, però ens centrarem en el bitllet senzill i la T10; 1,30 i 7,20 €uros respectivament. En el cas del bus pots anar amb el mateix bitllet validat durant 1,25 hores. I ara donem una ullada al transport urbà de Vic. Aquestes són les seves tarifes: Bitllet senzill: 1.15€ T10: 8.00€ T10 social: 7.00€ T-social: gratuïta per a persones jubilades i majors de 65 anys. També per a les persones dels     municipis de Gurb i Calldetenes  Oh caram! Res a envejar a la capital!!!! Deixeu-me fer quatre reflexions. A Barcelona, amb un bitllet, pots anar d'una punta a l'altra de la ciutat; d'un punta a l'altra significa uns quants quilòmetres i una bona estona... A Vic, tarda mitja hora el bus a fer un cicle; a més a més, que el bitllet

No sóc ningú per donar consells però fa molts dies, que amb la gent que m'envolta (amics, enemics, conegut i no coneguts) m'agradaria donar-los el mateix consell que va donar un dia el gran Miquel Calçada al seu gran programa Persones Humanes. Ara que em ve a la memòria, no recordo del tot si va ser ell, en Quim Monzó o els dos; en tot cas sí que us puc puc assegurar que era dins del Persones Humanes. I és que això, malauradament, passa molt sovint. Particularment més del que desitjaria. Sembla ser que la gent – no tota, per sort – no ha acabat d'entendre la metodologia per a fer les coses. I és senzilla. Primer pensar, llavors actuar. Per la gent que no pensa (que també n'hi ha) la cosa es complica, però bé. Per il·lustrar-ho us posaré un parell d'exemples que faran que quedi la cosa clara. O potser tres. Millor tres: dos de quotidians i un no tant quotidià o, si més no, més rebuscat o moral. Vinga doncs. Penseu que heu de fer una suma. Per exemple 3 + 3. I la

Dilluns al programa Àgora del canal 33 van tractar un dels temes d'actualitat: El pla Bolonya. Sense jo està degudament informat, ahir el noi que representava els estudiants, em va acabar de convèncer. El pla Bolonya és un bon pla. Em sap greu apreciat estudiant, però com pots comprovar no vas fer massa bé la teva tasca si el que volies era convèncer a la gent que el pla no ens convé. Dels estudiants que tenen ocupades algunes facultats, n'hi ha que no saben ben bé perquè hi són, i la resta, es queixen de força coses segons tinc entès (que em puc equivocar), entre d'elles: No estan informats L'empresa hi ficarà el nas El finançament de les beques Encariment de les matrícules No els agrada que el nou sistema; amb el nou pla es tindran graus i llavors caldrà fer màsters Dedicació exclusiva als estudis. Aquests potser serien els més destacats. Amics estudiants que us esteu manifestant: Si vosaltres voleu exercir el dret a manifestar-vos, deixeu que els demés pugui

Ja tenim els anuncis de "La Marató" de TV3 aquí. "La Marató" en sí la fan el proper 14 de desembre i, enguany, la presenten les periodistes Raquel Sans i la Lídia Heredia. Aquest any, el dissetè, també s'hi ha afegit un llibre. “L’edició d’un llibre que té com a objectiu recaptar fons i sensibilitzar sobre les malalties tractades en el programa” ... “es podrà trobar en llibreries, al preu de 9 euros. Es tracta d’un volum de 8 relats de ficció que tenen com a fil conductor les malalties mentals greus i que conviden el lector a reflexionar sobre aquests trastorns. Els autors són Najat El Hachmi, Carme Riera, Piti Español, Maria Mercè Roca, Martí Gironell, Sílvia Soler, Gemma Lienas i Matthew Tree”.  Jo particularment el trobo un tema interessant aquest de "La Marató". Des de sempre m'ha cridat l'atenció un parell de coses: L'enorme solidaritat de Catalunya. L'adquisició del disc L'habilitat de Catalunya, molt més ofegada que l

No he pogut resistir la temptació i he acabat sucumbint. Ja tinc un Ipod. Però estic decebut, molt decebut. Estic decebut amb els senyors d'Apple. Em creia que eren d'una altra pasta. M'agradaria que Google fes el seu particular reproductor d'mp3 amb el pes de tota la seva filosofia al darrera per fer-los la competència. Sense fer un anàlisi tipus revistes especialitzades, permeteu-me comentar-vos amb el que jo particularment m'he trobat. Podríem dir “petits problemes” de l'Ipod des del meu humil punt de vista: La bateria. Preu. Funcions. Comandaments tàctils. Els auriculars. Dependència de l'Itunes.  Respecte la bateria: dura poc i a més, no subministren un carregador; l'has de comprar a part com a accessori. Respecte el preu:  no és barat com si diguéssim. Sobre les funcions: té un munt de coses que generalment no s'utilitzen o no haurien de ser finalitat d'un reproductor de música (i vídeo segons model), però es paguen. Respecte el

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple). De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...) Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comp

"Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!" Musculman, el príncep del planeta Múscul, arriba a la Terra accidentalment, ja que el seu pare el confon amb un porc i el llença a les escombraries. Musculman està obsessionat amb menjar arròs amb vedella, també li agrada menjar alls, que li donen el poder màxim, el poder de volar (tirant-se pets). Sempre va amb la seva màscara de lluitador, per això ningú sap com és en realitat. Sempre va acompanyat del seu fidel amic Mitsú. El seu nom veritable es Sugurú, cosa que no li fa molta gràcia quan el seu pare li diu. Ell és el principal personatge de la serie, es poca traça i ningú l’estima, però poc a poc es va fent famós gràcies a les seves proeses dins del món de la lluita lliure i les victòries en els jocs dels superherois  Segons informa el diari Avui: “El portal d'internet Facebook acull des de fa uns tres mesos una campanya promoguda per un grup d'amics "per tal de dema

Ahir es va celebrar el referèndum per ampliar l'autonomia de Groenlàndia. El resultat és molt eloqüent: l'illa més gran del món, que fa tres segles que pertany a Dinamarca, ha dit "sí" a la reforma del seu Estatut d'Autonomia. Més del 75% de la població que ahir va votar en el referèndum, convocat per aprovar l'ampliació del seu Estatut, ha donat suport a la mesura. Aquest nou Estatut entrarà en vigor l'1 de juny del 2009, coincidint amb els 30 anys de l'autonomia groenlandesa, una de les dues que reconeix el regne danès; l'altra, les illes Fèroe, ja van arribar a un estatus similar el 2005 . Què pot tenir Groenlàndia que pugui fer viable l'emancipació? - Poden pensar alguns... Segons estimacions recents, sota el subsòl de l'illa podria haver-hi reserves de cru equivalents a la meitat de les d'Aràbia Saudita, cosa que permetria a un país que viu de la pesca i la subvenció anual de Copenhaguen –el 27% del seu PIB– ser autosuficient. E

Diumenge a la nit llegia la notícia: "Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català". De bones a primeres espanta una mica. Ja – alguns i algunes – varem sentir vergonya aliena en les passades eleccions municipals perquè Vic sortís als mitjans de comunicació per ser la població on va néixer i créixer aquesta dita formació xenòfoba i racista. Però anem a pams. Deixeu-me que us digui, sense compartir gens la ideologia d'aquesta formació, que el seu màxim dirigent és dels pocs que fa els deures. Si bé en les eleccions municipals que precedien les últimes ja va treure un regidor i, per molts, va ser un toc d'atenció a la problemàtica immigrant a la resta de forces polítiques, aquestes en van fer cas omís, el van ignorar, com també als seus votants i, el més preocupant, al problema en sí. Ja no es tracta de ser o no ser racista, xenòfob o qualsevol cosa que es vulgui titllar, sinó posar remei a un problema que, com que no és

No em feu dir qui va pronunciar aquesta frase perquè ho desconec completament. El que sembla lògic és que la feu algú en alguna guerra o quelcom semblant com a estratègia per guanyar l'enemic. Aquesta mateixa tècnica també s'usa en altres àmbits com els matemàtics, informàtics... i té molta raó. Quan tenim un problema, sempre és molt millor descompondre'l en problemes més petits i llavors resoldre'ls d'un en un; no és difícil veure que un quan hem resolt tots els petits problemes que formen el problema, el problema molt probablement haurà quedat resolt. A Catalunya, en conceptes... reivindicatius nacionals també apliquem aquesta tècnica; amb una petita i lleugera diferència; ens l'apliquem a nosaltres mateixos!!!! Sí home (i dona), vull dir que de la mateixa manera que quan es té un problema el millor es partir-lo en petits, quan es vol tenir força és millor anar units; és aquella altra cita que deia “la unió fa la força”, o quelcom semblant. On vull anar a p

Programació més o menys especial ahir dimecres a TV3. Al programa "Sense embuts" parlaven amb vuit homes i dones presos al centre penitenciari de Brians. Acabat aquest, feien "Setembre": també dedicat als presos i preses de Soto del Real, a Madrid. Francament, els dos programes em van flipar bastant. I després de veure'ls entre ràbia, impotència, incredulitat i ignorància, la reflexió més gran que en vaig extreure és: "presó: càstig o premi?" És evident que anar a la presó, en principi és per quan has comès algun delicte, per quan no fas les coses bé, però a veure, a veure... La nova presó de Sant Joan de Vilatorrada recentment inaugurada, segons llegeixo, té "vuit mòduls residencials amb sala de dia, menjador, economat, consulta mèdica, aules, tallers, un petit gimnàs, una perruqueria i un pati, entre d'altres instal·lacions". Entre d'altres instal·lacions!!! crec que fins i tot tenia piscina!!!! En els programes els reclusos gau

Aquest és l'escrit que vaig dedicar a la meva àvia el dia que feia 80 anys. "Qui vol palla va a l’era. I és que si algú, amb tots aquests anys ha anat vegades a l’era, aquesta és l’àvia. Dins l’era, la mateixa vida, l’àvia n’ha vist de tots colors. Pels seus ulls ha vist passar l’esforç de les mules mentre estiraven l’arada, el bordar dels gossos  mentre gaudia de sa companyia; el rau-rau dels porcs  quan demanaven de bon matí el seu àpat, els esglais dels homes mentre desfeien el gra i treballaven dur. Amb la ja seva entranyable, presumida i jovenívola octogenària vida, acompanyats sempre per l’humil i càlida família i amics, pels seus ulls han passat llàgrimes de plor, ràbia, melangia, emoció i alegria. Va viure amb felicitat, la seva infància a la bella colònia. També va passar pels seus ulls brillants el negre de la guerra; un altre contratemps superat gràcies al seu coratge, força i voluntat que sempre l’ha caracteritzada. Veié també amb il·lusió i alegria, mica en

Com deia en Torrente, aquest món es divideix en dos tipus de persones: els que es renten les mans abans d'anar al lavabo i els que ho fan després; crec que ell era dels que ho feia abans. Mai havia prestat atenció al tema fins que una vegada estant de vacances, un amic va fer adonar-me'n. I és que en sortint del lavabo i just després de rentar-se les mans, va dir: "i ara com obrim la porta?". Cert. T'acabes de rentar les mans i com si res, agafes el pom de la porta amb tota la mà i, generalment, estires per obrir la porta. "Agafo un tros de paper per obrir-la?", "espero que algú surti o entri?", "l'obro i hi poso el peu perquè no tanqui i llavors em rento les mans?" Potser no s'us havia acudit mai això... Tampoc us vull alarmà ni fer-vos agafar fàstic, francament, però des d'aleshores que, en rentar-me les mans en un lavabo, ho penso. Que ens hem de rentar les mans és un fet indiscutible, però, tenim clar per què?, amb

Unes 380.000 persones han participat aquest cap de setmana a la Festa dels Súpers, que s'ha celebrat a Montjuïc. Qui no ha estat Súper? Jo vaig ser Súper i, com jo, en aquell boom que hi va haver al principi de la dècada dels 90, molts d'altres amics i amigues. Recordo que quan va començar el club hi havia el Megazero, qui feia la gitza als altres tres (Nets, Not-press i Petrixol). En aquells temps, a banda d'aquest parell de noies que encapçalaren aquell projecte, com deia, també hi havia en Petritxol i el seu petrifax. I al seu costat, en Tomàtic; ambdós, grans icones d'un dels clubs més gran del món. També recordo que els primers requisits que demanaven per fer-se del Club era dibuixar la mà del Súper3. I jo, després de pensar-ho i rumiar-ho, vaig dibuixar una mà de color blava, amb la seva capa i els seus guants blancs amb els punys tancats. Per si la cosa no funcionava, vaig fer-ho per dues vegades. Després de l'èxit de convocatòria, per fer-se del Club van c

Ha sortit a la llum la multitudinària xifra que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, s'ha gastat en fer uns arranjaments al seu cotxe. Dons què voleu que us digui? Lluny de compartir la mateixa opinió de molts i lluny d'estar-hi totalment en contra, deixeu-me fer unes petites reflexions. Segons publicava la Vanguardia, hauria gastat 9.276 euros en uns extres, després d'adquirir un Audi A8 en règim de renting. Ui quina notícia! Córrer! Escandalitzem-nos! A mi més aviat em demostra la incompetència dels polítics catalans, novament una altra manera de fer el més gran ridícul com tantes d'altres vegades, i que se li ha volgut donar una importància que realment no té o s'ha pintat d'una manera que no és. Anem a pams. El Parlament, segons també publica La Vanguardia, ha adquirit nou cotxes més per un valor de 314.946 euros. Però és més important el del president del Parlament que tota la resta, és clar; perquè en aquest cas es pot assenyalar algú

Aquesta setmana la prestigiosa revista Empire ha publicat la relació de les 500 pel·lícules millors de tots els temps. A la seva pàgina ( http://www.empireonline.com/500/ ) les hi trobareu, tot i que és molt més còmode veure-les, per exemple, a http://www.cinemarealm.com/best-of-cinema/empires-500-greatest-movies-of-all-time/ ja que ens les llisten totes 500 de cop. No crec pas que hagi vist tantes pel·lícules en tota la meva vida, jo. Gran feina la dels cinèfils que han fet aquesta llista. Coses que criden l'atenció? Steven Spilberg, hi té 11 pel·lícules entre les 500. No em negareu que és un grandíssim director: La llista de Schindler, ET, Encontres a la tercera fase, Salvar al soldat Ryan, Park juràssic, Indiana Jones... Altres assidus a la llista són Francis Ford Coppola, o Quentin Tarantino... 500 pel·lícules dónen molt de sí. De totes maneres, m'ha agradat constatar que de les poques vegades que miro pel·lícules, valia la pena mirar-se-les. És evident que per tots aque

Fa temps que em resisteixo a parlar del Facebook. No per res en concret, però em semblava que no seria el que està sent ni que tindria l'èxit que està tenint. Quasi que la societat desenvolupada d'avui en dia està separada en dos grans grups: els que tenen un perfil a Facebook, i els que no; si no tens Facebook no ets ningú!!!! No hi he perdut massa temps en veure com funciona, però sí que sembla ser una bona eina social. De fet, si no m'erro, ells mateixos ho anomenen gran xarxa social que et dóna "el poder de compartir i fer el teu món més obert i connectat". El Facebook crec que va néixer per allò de trobar amics i amigues que un té dispersats pel món i que fa temps que no en saps res. I certament ha funcionat i funciona molt bé. Petit problema: perquè et trobin més fàcilment, o per cercar altres persones amb els teus mateixos interessos, aficions, estudis..., has de tenir un perfil el més verídic possible. Si home! (i dona!), vull dir que no pretenguis que n

No és habitual que recomani llibres, però en aquest s'ho val. No vull dir que no hi hagi molts més llibres – grans llibres – que siguin dignes de ser recomanats, perquè hi són i no acabaria mai de citar-los, però en aquest cas, insisteixo, l'ocasió s'ho val. És la darrera publicació de Xavier Roig que porta per títol, “La dictadura de la incompetència”; amb el títol ja dóna pistes de què s'hi pot llegir en les seves pàgines. Aquest llibre defensa la iniciativa privada i per tant la llibertat. És un retrat clar i actual dels vicis d'Europa, sobretot del sud d'Europa. Ens fa veure les trampes de l'antiglobalització, deixa en evidència la falsa solidaritat i denuncia les relacions promíscues entre cert poder econòmic, el progressisme mal entès i el poder polític. Amb extraordinària lucidesa Xavier Roig (que fa anys ja va pronosticar que Barcelona esdevindria "un Lloret amb ínfules culturals") pretén posar-nos en guàrdia contra un Estat ineficaç. Un

No us penseu que visc en un altre planeta lluny de la terra (psicològicament possiblement hi faig estades, però torno) i no m'he adonat que estem immersos en una crisi econòmica. Però és complicat dir-hi quelcom quan un no hi entén massa. Es veu que les entitats bancàries espanyoles (fiscalment parlant) no estan tan malament com la resta, però sentit en ZP dient-ho... no em convenç massa. Es veu que gràcies a la política conservadora i carca que sempre ha caracteritzat Espanya, quan la cosa anava “vent en popa”, cada vegada que es concedia un crèdit o quelcom semblant, el govern espanyol els feia treure o guardar un % o quelcom semblant per casos com els que ara mateix estem patint. Aleshores, a les entitats, els va semblar una bogeria que els fessin fer allò, però ara, ai las! hi estant immensament agraïts. Malgrat tot, la cosa està malament. Últimament he començat a llegir coses que em recorden al Corralito argentí; cosa gens recomanable que surti als mitjans precisament per l&

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor. Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic. De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos. A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes.

No puc afirmar que m'emocionin masses coses d'aquest món o que tanmateix n'hi hagi masses per fer-ho, però el món casteller, del qual em considero un complet ignorant, m'apassiona i m'emociona com poques coses. És un moment màgic, sublim, quasi quimèric, quan un enxaneta coronat un castell; i quan més complicat, major és l'emoció. No sé si és quan hi ha els quarts col·locats que és aleshores quan el cap de colla decideix si l'estructura és prou sòlida i val la pena seguir pujant, o més val tornar a començar de zero. Si el cap de colla decideix que l'estructura és sòlida i entren els propers castellers (el proper pis per entendre'ns) és quan comencen a sonar les gralles. No crec pas que us pugui transmetre el que em transmeten, però bé.... Com us deia, en sentir les gralles i veure com els castellers van pujant... la tensió puja, i en veure l'infant dalt de tot, i en aixecar el braç, que popularment és quan la gent veu que el castell està carreg

Desconec si tots o algú o ningú sap del que estic parlant. Podem començar per l'explicació tècnica i acabar-ho amb un exemple pràctic. L'efecte papallona és un concepte que fa referència la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”. La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema natural, la més mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni en formes totalment diferents. Succeint així que, una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gros (font: wikipedia). Com diria en Miquel Calçada al doctor Soler en aquell fantàstic programa de la dècada dels 90 anomenat Persones Humanes: “anem al cas pràctic”. Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobr

Sempre se'ns ha dit que Espanya era Europa, i que era un país desenvolupat, més o menys modern... totes aquestes coses que diuen els espanyols, vaja; els espanyols de sentiment que no volen admetre la realitat que és i viuen en el seu particular núvol de felicitat lluny del món (en aquest cas amb Europa en tindríem prou) que els envolta. Què entenem o podem entendre per independència judicial? El que entenc jo per independència judicial és la independència que tenen els magistrats d'un tribunal per interpretar la llei. Però que existeixi el terme independència judicial, ja aixeca sospites que la justícia no és justa per tots iguals com altres vegades he escrit per aquí. L'encarregat de fer un informe d'aquestes característiques el podeu trobar en un portal de l'Institut Fraser de Canadà si no m'erro. L'enllaç per si hi voleu donar una ullada és aquest: http://www.freetheworld.com/ . Avís a navegants: no us poseu nerviosos i estigueu preparats per grans sor

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor. Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic. De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos. A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes.

Crec que va ser Sócrates qui va dir: “només sé que no sé res”. I mira que hi ha cites certes i irrefutables, però aquesta és de les que més. Un dels programes que ha tornat aquesta temporada a CatRadio, precisament és La nit dels ignorants, d'una a tres de la matinada amb la Mireia Mallol (fins aquí la falca publicitària). El programa va de preguntes i respostes i, per tots aquells que us penseu tan savis, us convido a que l'escolteu algun dia. Si sou capaços de contestar correctament... un 25 % del que la gent pregunta, sabeu bastant, certament; però normalment no passa. Us en trasllado algunes per si hi voleu fer arribar la resposta: Per què els taxis de Barcelona són grocs i negres? Quina diferència hi ha entre la cervesa Budweiser txeca i l'americana? Quin formatge porta més calci, el parmesà o el gruyère? Per què els homes es queden calbs i les dones no? Quants vehicles de motor hi ha al planeta? Quina és la diferència entre esplai, cau, escoltes, i centre ex

No sabria ben bé quin mot utilitzar per parlar sobre què hauríem de reflexionar en aquesta cas. Si dic bascs, què són els bascs? No em refereixo pas a tot el que es pugui entendre com a bascs... si dic abertzales... potser tampoc, euskaldunes? Potser sí; o no. En definitiva, i amb ànim de reflexionar i no pas recolzar ni justificar, el que us vull dir és que no acabo massa d'entendre res del que està passant. Sí que particularment n'estic fart i em sento impotent, però no entenc massa res del que està passant. Analitzem una mica el tema d'ETA i tot el que l'engloba des d'un punt de vista reflexiu i no justificatiu i/o de recolzament. Des de fa una anys, ens diuen que estem en una democràcia. Segons l'Enciclopèdia Catalana, la democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Fins aquí no hi ha problema. En teoria el conjunt dels ciutadans d'un país, ens acollim a aquesta doctrina i teni