Carles Costa i Muntadas

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai Saber

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,