Carles Costa i Muntadas

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s...

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmate...

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És ...

D’ençà que vaig tornar a escriure al bloc, crec que no he parlat gaire sobre la situació política espanyola i catalana. En algun moment vaig decidir de no perdre-hi el temps, i em sembla que me’n surto força bé. No obstant, les darreres notícies que han aparegut sobre el rei emèrit espanyol i la situació d’Espanya m’invita a fer algunes reflexions. També m’exhorta fer-les perquè palpo un cert optimisme i alguns creuen que tenim la independència a tocar. Déu em guardi de posar aigua al vi... però aquí deixo unes reflexions al respecte.  Espanya no és la primera vegada que es passeja pel llindar del precipici. Tanmateix, alguns firmaríem que fos l’última. Amb això vull dir que l’animal està ferit, però no pas mort. Confio que s’entengui l’analogia i no m’acusin d’injúries a l’estat ni res. En qualsevol cas, m’emparo amb l’article vint de la seva constitució, especialment aquell on es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions...

Seguim amb la col·lecció d’entrades dedicades a la Covid-19. Encara —confiem perquè significarà que tenim salut— en queden moltes. De ben segur. Ignorem encara quan s’arribarà al pic de la corba, però ja es poden començar a treure algunes conclusions o repercussions de tot plegat. La primera d’elles, continua essent política. No és que torni a escriure sobre política, sinó que —i ja ho havia escrit en algun lloc— moltes coses acaben essent política. El que m’empeny a escriure aquesta entrada és la situació a Espanya. Ho he escrit en repetides ocasions, Spain is different . Però no diferent que no és ni millor ni pitjor... sinó que es pot dir que és pitjor. Aquesta crisis sanitària ha posat al descobert diverses mancances del regne. Més que posar al descobert... simplement s’han fet més evidents. La primera d’elles ja l’avançava en l’anterior entrada, i és que Espanya s’acosta més a un règim militar que no pas a un estat democràtic. No parlo de deixar votar, d’independència, de preso...

Em fa la sensació que algunes entrades em requereixen més informació i certa recerca... però tot sigui pels meus pocs milers de lectors. Avui voldria parlar de biologia aplicada a la política. No entraré gaire al detall de la biologia perquè no hi entenc; no significa que hi entengui gaire de política... No obstant, cercant per la xarxa un es pot informar mitjanament de tres conceptes més o menys bàsics: ADN, gen i cromosoma. D’acord amb la Viquipèdia, l’àcid desoxiribonucleic (ADN o DNA) és un àcid nucleic que conté la informació genètica que determina el desenvolupament i el funcionament de tots els éssers vius, com també alguns virus. Per entendre’ns, és un conjunt de plantilles i quan s’ha de crear un nou element, es crea en funció d’aquesta plantilla. Té aquella forma tan clàssica i vista d’una hèlice doble. Més tècnicament, són dos polímers que estan units mitjançant una parella de molècules anomenades bases: l’adenina (A), la timina (T), la citosina (C) i la guanina (G).  ...

Intentaré fer un exercici que alguns interpretaran com a molt provincià, però tiro de la història, com sempre en aquests casos. La independència no només no és una cosa nova, sinó que els que vivim a Vic podem dir que el desig de llibertat l’hem respirat sempre. Ja sabem que (sense desmerèixer Ripoll), vivim al cor de Catalunya, i/o que la comarca i Vic representa el sentiment independentista del país. En alguna altra ocasió suposo que he afirmat que Vic és la cuina del país, malgrat mai a la vida ens ho hagin reconegut i ens menystinguin contínuament. És més, abans que C’s es presentés a les eleccions, en tota la comarca no hi havia cap regidor del PP. Aquest oasi ha canviat lleugerament a les darreres eleccions municipals del 2019, en les quals C’s va obtenir l’11.51% dels vots de tot Osona i PP el 1.82%. Això, extrapolat en regidors, al capdavall venen a ser 0 per ambdós partits. Els socialistes, en canvi, tenen alguns regidors i fins i tot alguna alcaldia, però també són clarament...

No puc negar que l’entrada és fruit dels darrers esdeveniments polítics. Malgrat ja vaig manifestar que en la tornada al bloc no volia perdre gaire temps amb temes polítics, en aquest cas és ineludible. No obstant, no és explícitament de política del que parlem, sinó de drets fonamentals. Amb això vull dir que el detonant ha estat una cosa, però el problema és fruit d’una altra. Fa dies ens pensàvem que Europa començava a ser justa. Simplement. No justa amb els catalans, sinó simplement justa. Que ningú cregui que els quèiem bé, sinó que simplement aplicava la justícia. Malgrat aquestes petites victòries, hem pogut comprovar com no eren més que petites visions. No significa que tanqui la possibilitat a que acabem guanyant, però serà molt costós i tot plegat ha estat una gerra d’aigua freda. No és res nou que la justícia espanyola no sigui res més que un oxímoron. Són termes que no poden anar units mai a la vida perquè són conceptes antagònics en la seva naturalesa. El problema ha vi...

A short and simple question. Select the democratic state: North Corea South Corea West Corea (Hint: only an option is correct)

Les jornades de reflexió haurien de ser l’endemà de les eleccions, i no només el dia abans de les mateixes. De fet… molts partits polítics i organitzacions reflexionen sobre la desfeta d’uns i auge dels altres. No obstant això, les sorpreses ni són noves, com tampoc és nou tot el que estem vivint darrerament. Permeteu-me fer un viatge en el temps en aquesta jornada de reflexió. Corria l’any 1888 quan l’aprovació del nou codi civil espanyol encarava la darrera fase i es va promoure la Llei de bases. Aquesta llei autoritzava el govern espanyol a imposar-la sense discussió parlamentària. Inicialment, només es plantejava aplicar-se a l’Espanya castellanoandalusa, però també esdevingué complementària en territoris amb drets forals com Catalunya. L’any següent, quan el nou codi civil ja havia sortit a la llum i tenia previst entrar en vigència el primer de maig, es va obrir el debat parlamentari a les Corts espanyoles. Més enllà d’uns pocs diputats escollits a Catalunya, la resta no van...

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ ANC i l’AMI . Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment… De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “ Signa un pot per la #independència ”; també  aquí . Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar - vagi per davant que no crec que els manqués bona fe - el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no... (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la C...

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo. Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt m...

Llegia fa uns dies que Mas comença a plantejar l’escenari d’eleccions plebiscitàries i una llista unitària amb ERC. Des del meu punt de vista i, com he defensat sempre, finalment prenem el camí encertat. És per aquest motiu que em digno a fer una nova entrada i aprofito per comentar diverses coses. Com he anat dient en moltes entrades, no he deixat que segons què em distregui. Tenia i continuo tenint molt clar el camí a seguir. I, sigui dit de passada, que convicció no significa certesa… Vull dir, puc tenir molt clar i la convicció de com s’han de fer les coses però això no m’atorga autoritat ni certesa; em puc molt ben equivocar. Només partint d’aquesta premissa puc explicar la meva desaparició de fa mesos.

Recordeu el President Gaspar del Futbol Club Barcelona? De ben segur que sí. No passarà a la història com uns dels millors presidents del Barça però, podria fer-ho per un dels més -sinó el més- fanàtic i culer de tots. I no és pas cap cosa dolenta ser fanàtic (mentre es respectin els drets bàsics de la gent i les coses) i molt apassionat amb un tema; el problema és quan tens per davant una tasca que necessita defugir de les emocions i centrar-se en el més estricte raonament i la més estricte estratègia. Faig aquesta reflexió pensant en el procés independentista i els seus agents més protagonistes. Actualment, la societat civil que la podem sintetitzar més concretament en l’ANC i fins i tot l’AMI. Molt tristament, sembla ser que els polítics no hi pinten res. Diu molt de la manca de lideratge que pateix aquest país. Ja ho vaig escriure en una ocasió i és que, des de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap president digne de ser recordat per la història . No hi ha hagut cap líder-president ...

Aquesta seria la continuació de l’entrada Amb xantatge polític no anirem enlloc . Ho vàrem deixar amb la reflexió que era important veure el suport que els catalans donen a Europa. No m’atreveixo, per ara, a dir si hi hem de donar suport o no al fet de pertànyer a Europa. És a dir, cada vegada més, tinc més dubtes sobre el meu europeisme.  La UE està formada per estats; això tots ho sabem. Si no ets un estat, no tens ni vot ni paraula. D’aquí que vulguem tenir seient propi per poder decidir-hi coses. Altra cosa és fins a quin punt ens interessa ser-hi o val la pena ser-hi. És sabut per molts que hi ha vida més enllà d’Europa. Ho explicava perfectament Salvador Garcia-Ruiz en un article al novembre del 2011. A banda de tot això, humilment hi afegiria més coses que també em fan ser europeista euroescèptic.

A veure… Generalment, quan hi ha diversos fascicles o parts d’alguna cosa, s’hi posa el número de fascicle. En l’elecció de l’actual papa hi va haver debat sobre el tema… Francesc o Francesc I? Els entesos digueren aleshores que mentre no hi hagués un Francesc II, s’havia d’anomenar Francesc; doncs per ara només n’hi ha un. L’entrada no va de papes… El que vinc a dir és “Que sóc independentista, no imbècil”, és, segurament, la primera d’altres entrades que seguiran la mateixa línia. Tot i que avui és la primera i no en tinc cap altra de prevista, estic completament segur que hi haurà properes entregues. El fet doncs, és que aquesta setmana he llegit una parell de notícies que em mereixen destacar en aquesta entrada. El primer titular fa referència al conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, on segons un digital afirmava que “Si volem tenir un país normal no podem acceptar aquesta 'burrada' de recentralització” o “Si el nostre país vol ser un país normal no pot acceptar ...

Recuperant el fil de la darrera entrada ( comencem a obrir els ulls ) i, fent ús de l’article 75 de l’estatut(et): “El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”, el moment clau que viurem aquest any seria alguna data durant el mes de setembre. No conec la llei electoral ni sóc jurista però les coses haurien d’anar per aquí. És evident, com he explicat força vegades, que Mas no pot convocar un referèndum sense el consentiment de l’estat espanyol. Convocar no vol dir,...

Potser el títol és una mica contundent tenint en compte que som on som… El títol caldria alguns matisos que ferien que no fos un títol, de manera que seria quelcom semblant a “vàrem començar a obrir els ulls, sembla que ja els tenim oberts i és a partir d’ara, quan sembla que hem tocat fons i ja no ens poden maltractar massa més, que hi comencem a veure clar”. Com comprendreu, no és un títol massa títol… El fet és que la cosa es posa interessant. Fa uns dies el President Mas ens anunciava que si la consulta no es podia dur a terme, hauria de convocar eleccions anticipades i plebiscitàries. No és el que vol -Déu lo guard!- però, si no hi ha cap més remei… És el que vàrem veure en la darrera entrada de #TotsAmbElPresidentMas o no, i el pa amb tomàquet . Resumint, públicament no és que hagi (conjuntament amb CiU) apostat per la DUI des del primer dia, sinó que sempre que ha pogut ha evitat parlar d’un pas més enllà. Primer, el camí s’acabava amb un estatut(et), llavors el camí s’aca...

Aquesta setmana va passar -políticament parlant- una cosa força interessant. No estic parlant de l’agència tributaria catalana a la que, ho sento o no, no li he prestat massa atenció, sinó a les declaracions que vaig llegir del vicesecretari de coordinació institucional de CiU, Lluís Corominas. El titular era: “CDC preveu una DUI després d'unes plebiscitàries amb majoria independentista” i, llavors, un breu on apuntava “Lluís Corominas deixa clar que aquesta declaració unilateral no ha de produir-se si no s'ha passat abans per les urnes”. Sort que el meu estat d’humor segueix inalterable des que va començar l’any i m’ho prenc amb molta filosofia… Però el que vull no és comentar la notícia sinó fer ús d’una metàfora/analogia que trobo fantàstica per explicar el suposat lideratge polític del president Mas que jo sempre he negat i continuaré negant mentre no es demostri el contrari . I, perquè estic animat, intentaré fins i tot il·lustrar l’entrada.