Carles Costa i Muntadas

El vint-i-set d’abril de 1907, Josep Pratdesaba llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa : Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.  Com molt bé descriu el vigatà, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Co...

Al llarg de les anteriors nou entregues hem pogut fer el breu però intens viatge a la societat patriòtica-cultural vigatana de la segona meitat del segle XIX. Ens serveix per reivindicar el nostre passat i llegat. Obvio, però no ignoro ni menystinc, altres societats recreatives vigatanes del vuit-cens recopilades per Miquel dels Sants Salarich. Només per enumerar-les: la Sociedad Jovial Vicense; la Societat Filarmònica Dramàtica; la Sociedad de Amigos Ausonenses; La Ausonense; L’Ausonense d’Euterpe; El Coro del Jardín; el Centro de la Joventud; La Lira; Talía; el Casino Vicense, l’entitat recreativa més important i antiga que té Vic, i el segon més antic de Catalunya, just per darrere del de la Pobla de Segur; La Antigua Ausetana; La Ausetana; La Joventut Catòlica; la Congregació de Sant Lluís Gonzaga, coneguts com  Els Lluïsos ; el Veloz Club Vicense; la Reunión Ocellera de la Ciudad de Vich; l’Ateneo de la Clase Obrera; el Centro de la Solidaridad Obrera; la Comercial Vicense; el...

Abans d’acabar amb la bella etapa patriòtica-cultural vigatana del segle XIX, dedicarem unes línies a tres campanyes patriòtic-religioses del canonge Collell, i a dues entitats. Pel que fa a les campanyes, de manera molt breu, cal remarcar novament la influència de l’il·lustre vigatà en la pàtria catalana. L’objectiu de les següents dades tan sols són per palesar la magnitud de la figura del canonge Collell en l’àmbit del catalanisme. Per una banda, l’any 1880 s’havia de celebrar el teòric mil·lenari de la invenció de la imatge de la Verge de Montserrat. L’ocasió semblava immillorable per fer reviure el culte a la Moreneta, però l’estratègia es va redefinir d’alguna manera. En qualsevol dels casos, l’objectiu era convertir Montserrat en el cor de Catalunya. El primer o dels primers emprenedors o a manifestar aquesta voluntat fou Víctor Balaguer. Tanmateix, com a protagonistes n’hi hauria uns altres. El disset d’octubre de 1879, Jaume Collell i Jacint Verdaguer, catalanistes i prorenaix...

L’any 1868, a Vic hi hagué un petit esclat cultural. A banda de la inauguració de l’«Exposició arqueològica y artística» , cal destacar, també, la posada de la primera pedra d’un nou teatre, el Teatre Ausonense. Abans de presentar-lo però, cal parlar de l’origen del teatre a Vic: teatre com a emplaçament, i no com a activitat recreativa. Ens assabentem per Miquel dels Sants Salarich que el primer teatre de Vic documentat fou el que es localitzava entre el carrer de Cardona número quaranta-nou, i la rambla del Passeig número vint-i-vuit. Això significa que s’emplaçava d’un carrer a l’altre. Sembla ser que s’entrava pel carrer de Cardona i la sortida d’emergència se situava a la rambla del Passeig. Avui dia, no n’hi ha cap rastre. Aquest primer, i únic teatre, no tingué cap nom en particular, ja que només n’hi havia un en tota la ciutat. No obstant, en algun moment rebé el nom de Casa de les Comèdies . Si bé en tenim constància a partir dels esdeveniments ocorreguts a Vic durant la Guerr...

L’any següent de la naixença de l’Esbart de Vic, ens situem al 1868, s’esdevé un nou pinacle en la història i cultura de Vic. El primer en entrar en escena, novament, va ser el canonge Collell. En el seu llibre Del meu fadrinatge conta com va arrencar la idea. En l’any 1868, la seva carrera eclesiàstica va prendre el que ell va anomenar un «parèntesis aprofitat»  per anar a la universitat. A Barcelona, tant les relacions amb els germans Milà i Fontanals , els germans escultors Vallmitjana i Barbany  i altres escriptors, com les activitats a l’Ateneu i les xerrades amb l’erudit i lingüista mallorquí Marià Aguiló, li van despertar el bon gust per la història de l’art. En aquella època també li fou revelada l’arqueologia gràcies a les visites al Museu Provincial de la capella de Santa Àgueda i algunes visites a Llotja. Arribaren les vacances d’estiu i el canonge se’n va tornar a Vic. Allí va coincidir amb els germans Jacint i Llucià de Macià, que tot just arribaven de Madrid, on...

Tot i la mort del mitjà El Ausonense el 1863, Vic no va quedar orfe de periòdics. De la mà del mateix doctor Salarich i de Francesc Xavier Calderó i Vila, fundaren El Eco de la Montaña el mateix 1863. Estigué a la venda fins el 1868. Abans, però, d’arribar a l’any 1868, convé parlar del que ocorregué just l’any anterior, el 1867, any remarcable en els annals de la Renaixença literària.  Com vàrem apuntar fa unes setmanes, el 1859 es van restaurar els Jocs Florals a Barcelona. El 1865, Jacint Verdaguer obtingué un accèssit en l’englantina i un altre en un premi extraordinari. Fou el primer osonenc que va sonar en el certamen i tenia vint anys. L’any següent, el 1866, va conquerir quatre accèssits més . L’olla del gènere poètic en català i, per què no dir-ho, el ressorgiment de la pàtria catalana, estava a punt d’arrencar el bull, però li faltava una embranzida. Vingué, com no podia ser d’una altra manera, de la Ciutat dels Sants. Han sigut molts els que han parlat de l’Escola Viga...

Amb el trist escenari de tres obres i un diari, i retornant a l’àmbit local vigatà, en la mansió de Josep Bru de Sala , situada a la plaça de Don Miquel de Clariana, es reuniren a l’estiu del 1860 uns quants homes per posar fre a aquesta mancança. Aquesta antiga casa, actualment casa Dou, avui allotja l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Vic. Es crearen unes juntes iniciadores per endegar un nou projecte: el Círcol Literari de Vic. S’enviaren els estatuts per la seva aprovació al Govern Civil de la Província. Es notificà l’aprovació amb data de catorze d’octubre de l’any 1860 . Nascuda la nova entitat, es va exhortar als ciutadans a inscriure-s’hi i a constar com a socis fundadors. D’entre els vuitanta-dos fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Narcís de Bojons , canonge; Francesc Xavier Calderó , il·lustre advocat i periodista; Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, prevere confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i d...

Amb la fornada dels il·lustres que nasqueren durant el segle XIX, és lícit preguntar-se què va passar per què d’una societat que mai va superar els tretze o catorze mil habitants sortissin gent tan extremadament important i amb tanta vàlua. En aquest vell i bell municipi, es va gestar un gran estol de persones, que aleshores van escampar la seva bondat i bon saber arreu del món. Literalment. Humilment, penso que té una explicació relativament senzilla, i la té partint de dues premisses. Durant el segle XIX, Vic va gaudir del seminari més important de tot l’Estat espanyol: molts dels enumerats anteriorment hi van anar. No obstant això, ni tots els estudiants ni durant tots els cursos que estudiaven estaven interns al Seminari. Molts d’ells, i aquesta és la segona premissa, s’allotjaven a cases de Vic o de municipis limítrofs. Naturalment, no és el cas dels vigatans, però tot ajudava a que es respirés un ambient diferent. Levític? Sí, però també de profunda erudició. Tot amb tot, va apar...

Continuem, avui, els fruits de la fèrtil terra vigatana amb dues de les tres figures musicals més importants que Vic ha vist néixer. L’any 1874 va veure la primera llum Lluís Romeu i Corominas (1874-1937). De ben petit va aprendre solfeig, violí i piano a l’Escola Municipal de Música de Vic. Romeu va estudiar composició i harmonia. Amb només dotze anys ja tocava l’orgue de l’església de Sant Domènec. El 1898 va ser ordenat sacerdot i nomenat organista de la parròquia barcelonina de la Bonanova. El 1901 va guanyar les oposicions com a mestre de capella de la catedral de Vic. El seu llegat consta de tres-centes obres i és considerat l’apòstol de la música sagrada. El 1882 nasquí Miquel Rovira i Serrabassa (1882-1957). Als sis anys va entrar a l’Escola Catedralícia, on va rebre les primeres lliçons de música i literatura. El 1902 va crear el cor de Sant Lluís Gonzaga, instal·lat al carrer del Cloquer. El 1907, després de ser ordenat sacerdot, va ser nomenat sotsxantre de la catedral. El 1...

Seguim aquesta setmana amb les línies dedicades als Vigatans Il·lustres nascuts al llarg del segle XIX. Ho havíem deixat amb Eusebi Molera, l’enginyer vigatà que va fer córrer un cotxer elèctric per San Francisco segurament al primer quart del segle XX. Si aneu a fer senderisme pel Parc Nacional Molera de Califòrnia, sapigueu que és en honor al seu fill. L’any següent nasqué Martí Genís i Aguilar (1847-1932), farmacèutic i amb gran prestigi científic, igualat o superat per la seva vàlua literària. És considerat el precursor de la novel·la catalana i un dels creadors de la novel·la psicològica.

Darrerament, i com a persona nascuda i resident a Vic, em sovintegen diferents preguntes: on som? D’on venim? Cap a on anem? No dic que el lector trobi les respostes a aquestes preguntes en aquestes humils línies però, com a mínim, penso que el farà reflexionar i, amb sort, algunes pistes hi trobarà. El cert és que som el que som perquè un dia fórem el que fórem. Sembla evident, però m’atreviria a assegurar que molts no ho acaben de tenir del tot clar. No faig aquesta reflexió personal com a crítica a ningú, sinó simplement com a tal. Tan sols cal observar els anys de naixement de molts dels integrants de la Galeria de Vigatans Il·lustres per adonar-se que durant el segle XIX i principis del XX, alguna cosa va succeir a la ciutat perquè aquesta donés els fruits que va arribar a donar. Perquè el lector se’n faci una lleugera idea, en les properes tres entregues en farem una enumeració amb un breu resum o, senzillament, per fer-se la càbala de la magnitud de la societat vigatana d’alesho...

Recuperant el fil de la nova Biblioteca Pilarín Bayés començat la setmana passada, simplement l’han venut malament. La biblioteca, no és una biblioteca. La biblioteca és un edifici de cinc plantes (aparcament inclòs), en el qual hi ha des d’estudis de gravació, fins a sales d’actes, passant per sales de joc, bar, sales per llegir, per fer el borrego... i una planta de pròpiament biblioteca. Perquè us en feu la idea, segueix una mica l'estil de la Divina Comèdia . El poema conta el viatge des de l’infern fins al cel passant pel purgatori, i en el cas de la biblioteca, a mesura que anem pujant plantes, ens acostem a la raó inicial de l’edifici, la biblioteca, que emularia el cel. Així doncs, la gent s’ha quedat amb la idea que passem del gran convent del germans maristes (Biblioteca Joan Triadú), a una simple planta d’un edifici. Home... no és això. En aquest cas, cal dir que les instal·lacions estan molt bé. I si es compleix el fet que a la biblioteca seran restrictius amb el tema d...

Queden poques setmanes per la inauguració de la Biblioteca Pilarín Bayés. Abans de la mateixa, m’agradaria dir-hi la meva ja que des que es va saber que tancarien l’actual Biblioteca Joan Triadú, va causar molts disgustos. Val a dir que intentaré dir-hi la meva des de diversos punts de vista, perquè la Biblioteca Pilarín Bayés, no és només una biblioteca, i té molts més aspectes relacionats que penso que és important tenir present. En primer lloc, potser caldria valorar-ne el nom. En un procés participatiu, la gent va decidir que havia de portar aquest mateix. Doncs poca cosa més a dir. Particularment potser n’hauria escollit un altre, però em sembla que la Pilarín és una fantàstica representant vigatana, i que mereix una Biblioteca i molt més. De fet, és una clara candidata a ser Vigatana Il·lustre i els que estiguin al consistori en el moment que sigui, no haurien de trigar gaires dies després del seu decés (Déu vulgui que sigui molt enllà, evidentment) a atorgar-li aquest mèrit. Per...

Generalment no parlo de programes ni sèries al bloc. Però hi ha ocasions que ve a tomb. És el cas d’aquest que porta per títol Volando voy . Aquest és un programa que emet la cadena espanyola Cuatro, i que dirigeix (crec) o com a mínim condueix, mai millor dit, Jesús Calleja. El programa ha anat evolucionant i personalment sempre l’he vist en reemissió. Amb això vull dir que si bé puc fer aqueta afirmació, no puc assegurar en quin moment està actualment. Pel que he anat veient, més antigament dedicava el programa a una bona causa d’un lloc concret del territori legalment espanyol, i ara diria que més aviat té ànim de donar notorietat als pobles petits. Per posar-vos un exemple, fa anys en va dedicar un a Menorca i al preocupant cens de la llagosta, o també va endegar la iniciativa perquè el Caminito del Rey, a Màlaga, es pugui resseguir a través de l’Street View. Així doncs, anava pel llarg i ample del territori espanyol, en pro d’alguna bona causa. Actualment, aquesta bona causa diria...

És probable que fora més normal publicar aquesta entrada amb motiu del dia de la dona, però també és la típica entrada que feia temps que volia publicar. Per sort o per desgràcia, el bloc el segueix poca gent i arribarà a pocs. Per sort o per desgràcia, també, la meva (no) popularitat em permet publicar aquesta mena d’opinions. Sigui dit de passada, que no és pas la primera vegada que publico quelcom en aquest sentit. El resum final és que al pas que va aquest feminisme, potser convindrà un moviment masclista en una o dues generacions. Els nens actuals han perdut la presumpció d'innocència. Això és digne d’anàlisi. Abans, però, permeteu-me compartir-vos uns fragments d’uns llibres que proposen per lectura a nens i nenes: «No és el camp dels nois, treu-t’ho del cap, i arribarem als tribunals de justícia europeus si fa falta». «—M’han posat problemes per jugar a futbol, a casa. —Oh, quan s’acabarà el domini del mascle? [...] Què li passa ara, al teu pare [...] —No diguis animalades, ...

Article publicat a El 9 Nou el passat 1/7/2022. Enguany, per la Festa Major, m’agradaria reivindicar diverses figures. Per fer-ho, és imprescindible tractar d’aproximar la societat vigatana del segle XIX, més especialment de la segona meitat. Sens dubte, si avui som el que som és fruit del que fórem temps ha. L’ànima vigatana no és així per atzar, sinó pel treball de molts fills de la ciutat, que crearen un planter del que en brotaren bells clavells. Molts autors coincideixen que amb la mort de Balmes la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat: asseveren que el filòsof es va endur amb ell bona part del talent local. Sembla que d’ençà de la seva mort, tan sols es publicaren tres obres importants. 

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai S...

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon...

La setmana passada vaig parlar sobre la Processó dels Armats de Vic . Per alguns, potser seria normal que avui parlés de com va anar la processó el passat diumenge. No obstant això, com que ja en vaig parlar la setmana passada i vull creure que ja tindré ocasió de parlar-ne un altre any, avui m’agradaria parlar de la processó de Mieres, una bell municipi de La Garrotxa. El motiu és molt simple, i és que el passat divendres vàrem tenir el goig d’assistir-hi per primera vegada. La raó per la qual vàrem anar a aquest municipi a veure una processó, també és molt fàcil d’entendre per una persona com jo. A alguns us sonarà fra Antoni de Sant Jeroni. Aquest religiós fou trinitari descalç. No tan sols això, sinó que va néixer a Vic. Així doncs, fou compatrici. Encara més, es pot dir que fou cronista de la ciutat, així com també una mena de biògraf. No pretenc desglossar vida i obres del religiós perquè ja forma part d’un treball molt més extens, però tan sols diré que és l’autor d’un parell de...

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich . El treball és de l’any 1950. Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregac...