Carles Costa i Muntadas

Amb el correu, la VPN i el calendari, el meu procés de desgooglelització ja havia començat i no tenia aturador. Però faltava una cosa clau avui dia, el poder fer còpies de seguretat dels nostres arxius: el Drive. I va arribar el dia. En una primera versió, Proton només permetia penjar documents online i no permetia sincronitzar els documents que tens a l’ordinador. Era un pas important que permetia compartir arxius per Internet, novament amb seguretat, privacitat i llibertat, però quedava coix. No obstant això, en pocs mesos va arribar l’esperat i apreciat programa de sincronització. Ara sí que ho teníem quasi tot perquè, simplement, esborraria tots els documents que tingués al Drive del Google que, novament, no n’han pas de fer res del que tinc. I així ha estat, tot i que encara han de polir algunes coses importants, com poder veure els arxius penjats al Drive des de l’app. Perquè... no ho he dit però ja s’intueix i es dona per sabut: tant el correu, com el calendari, la VPN i el Driv

Que recordi, vaig donar suport a Google des del minut 1. L’entrada d’avui no és per parlar de Google, però sí que necessito contextualitzar una mica l’assumpte. El fet és que temps ha, quan hom anava amb Hotmail i els de Microsoft et donaven, ja no sé si 2 o 20 MB d’espai (em despista la capacitat ridícula que et donaven en comparació amb el que ofereix qualsevol avui dia), va aparèixer Google regalant 2GB. Aleshores allò fou una autèntica revolució, a la que m’hi vaig sumar de seguida. Recordo que no et podies crear un compte, sinó que anava per invitació, i tan tost vaig rebre-la, ja vaig crear-me’l. Crec que d’inici només era correu electrònic, però amb el temps ja va desenvolupar el calendari, i encara més tard tota la solució ofimàtica sota el paraigües del Google Drive. A banda, també hi havia el contactes, que et permetia (i permet), tenir-los sincronitzats en el teu dispositiu mòbil. Fins aquí, tot bé. No obstant això, un altre dia, no fa gaire, va aparèixer una altra revolució

Vaig una mica tard en publicar aquesta ressenya. O potser no. Hom coneix multitud de causes solidàries amb particularitats femenines. El dia vint-i-vuit de maig és el Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. Hi ha una altra data, però, segurament més popular i vistosa que és el dinou d’octubre, Dia Mundial contra el Càncer de Mama. Aquell dia, ara ja fa un mes i mig, multitud de solapes llueixen un llaç solidari de color rosa. Avui parlem d’una cosa semblant, però de l’altra gènere, el masculí. I és que durant el més de novembre, i ja fa un parell d’anys que ho faig, em deixo bigoti. Per ésser més exactes, només bigoti, afaitant-me la resta de la cara i traient la típica barba de diversos dies. Molta gent, sorpresa, generalment em diuen coses com «et veig diferent, t’has fet alguna cosa?», o «i aquest bigoti? Canvi de look?». Avui pretenc respondre a aquestes preguntes. Tanmateix, no significa que la gent m’ho va preguntar al llarg del mes passat no hagués estat resposta.

He comentat en diversos llocs i ocasions l’època més daurada, culturalment parlant, que va viure Vic a partir del Círcol Literari (1860-1921) i fins la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com a ciutat, vàrem passar d’un buit en la tradició cultural i literària, a una esplendor com mai abans s’havia vist.  D’entre els fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i de l’asil per a sacerdots; Ramon Vinader, professor de dret a la capital del regne espanyol; Josep Giró i Torà, catedràtic d’història natural al seminari de Vic; Climent Campà, metge i cirurgià; Josep Maria Bru de Sala; Manuel Galadies; Ramon Anglada, estamper i llibreter, o Francesc d’Assís Aguilar, bisbe de Sogorb (1881-1899). Val a dir que només hem enumerat alguns dels fundadors més populars, però al llarg de la vida del Círcol Literari, tants altres erudits hi aportaren el seu gra