Carles Costa i Muntadas

Cap d’any. Se n’acaba un i en comença un de nou. Esperem i desitgem, com cada any, que el següent sigui millor que el deixem enrere. Fa anys solia escriure alguna poesia i l’enviava per correu (electrònic); no solia rebre mai resposta. Aquest any us desitjaré una bona entrada a través del bloc i d’una manera -crec- original; suposo que tampoc rebré cap resposta, però bé... I estic acostumat. Perquè en teoria, si el que celebrem és que la terra ha donat una volta al sol, és estrictament acurat celebrar l’any nou a les 0.00h? O, per què el celebrem l’u de gener i no el 25 de desembre (per posar un altre exemple)? Us ho heu preguntat mai? Tot plegat em porta a explicar-vos la història del calendari. Ens situem al 3.000 aC, quan els egipcis ja van determinar, mirant les crescudes del reiu Nil i el sol, que l’any tenia 365 dies. Així, doncs, fa 5.000 anys que l’home coneix els dies que té un any; coincideix amb una volta al sol. Però, com es van organitzar els dies i mesos? És quan ent

No sé si heu sentit mai aquesta expressió. Suposo que sí. Sembla pura contradicció i/o paradoxa però si entrem a analitzar-la mínimament, veurem que té molt sentit. Ja sé que vaig dir que estava intentant despolititzar-me però, deixant de banda que tot és política, aquesta reflexió va molt més enllà que la pura política.  Així, doncs, condemnats, obligats a ser lliures. Com es pot condemnar o obligar a algú o algun col·lectiu a ser lliure? És bo o és dolent? Com passa amb a majoria de les coses, depèn. Alguna de les coses que ens caracteritza com a catalans, és que generalment tendim a donar la culpa als altres; a fer responsables a la resta del món de les coses que ens passen. Ho hem vist en motes coses; la més recent, tot el tema de la immersió lingüística. 

Hola internauta. Si pots llegir aquesta entrada, és perquè no s’ha acabat el món. Ep! No vull pretendre que em prengueu per un apocalíptic o catastrofista... No sóc jo qui deia o ha fet popular el fet que aquest 21 de desembre, segons els maies, s’havia d’acabar el món. De fet, algú podria argüir al canvi d’horari però, desconec quina diferència hi ha entre la terra maia i Catalunya. Podria ser que s’acabés el món després de llegir aquesta entrada? Més cap al migdia o cap a la tarda? En funció de l’hora que llegiu això, ho podeu determinar. El fet però, és que, com dic, s’ha popularitzat des de fa temps que el món s’havia d’acabar. Trobo trist que s’hagi popularitzat i que la majoria de mitjans, més enllà de la ironia o la broma, no hagin estat capaços d’explicar a què es deu aquesta teoria. No seré el primer que ho explica ni l’últim però, us ho explico.

L’altre dia escrivia a l’Helena una carta i, d’ençà d’aleshores, encara he reflexionat una mica més. En la mateixa línia. Insisteixo en dues premisses: 1) ric per no plorar i 2) tinc intenció d’anar-me despolititzant; si més no fins que canviïn les coses. Sí, ja sé que es perd un hipotètic futur polític honest, sincer i clar però... francament, després de provar-ho, el cert és que no s’ho val. Tristament, no tinc àmbit d'actuació.  Bromes a part, sí, ric per no plorar amb tot el que ens està caient. Crisi, això del català, corrupció... Com he escrit moltes vegades, ens prenen el pèl. Millor dit, ens el deixem prendre; que la culpa no sempre és dels altres. I com que els que teníem intenció de fer canviar això no tenim cap mena de poder ni suport ni incidència... més val deixar-ho per perdut. Com bé diu la dita: “d’on no n’hi ha no en raja”. Els catalans, només aprenem a base de garrotades. Doncs vinga! Quan el típic catalanet se’n cansi, que m’avisin. Intentaré fer la meva vi

Estimada Helena,  Feia temps que no t’escrivia... Com estàs? Espero i desitjo que molt bé. No sé si t’enyores de la teva terra, de la seva gent i de la teva gent. Possiblement d’algunes coses més que d'altres, oi? Si es pogués viatjar pel temps, possiblement em sentiria com tu; enyoraria Catalunya, els patriotes del segle passat i la meva gent però de la resta... Què se n’ha fet de les persones, Helena?  Per aquí... Sovint penso que vas fer molt bé en marxar. De fet, ja saps que sempre n’he tingut l’espina clavada. Alces l’esguard i veus molt llocs on poder anar que, possiblement, hi estaríem molt millor que no pas aquí. No pas amb poca ironia, et diria que, ara mateix, es viuria molt i millor a Matrix , allí on viu l’Alícia o fins i tot a Júcar. Sí, ja ho saps... “ Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món és on, viuen contents els ”... De Júcar. Quin sentit de l’humor tant increïble. Si no has vist les fotos, cerca-les per Internet . Han pintat tot el poble de color blau

Si sabés que aquesta entrada hagués de tenir alguna repercussió, la començaria amb “Carta Oberta al President Mas i a Oriol Junqueras”. Però, no és el cas. A més no sóc el primer ni el darrer que demana el que demano seguidament: HUMILITAT, GENEROSITAT I RESPONSABILITAT . Ho poso en majúscules, negreta i subratllat perquè crec que és important. L’anàlisi de les eleccions per part de CiU i per part d’E(RC) ja les vaig fer els passat dilluns i no ho repetiré de manera igual però em sembla precís, humilment, insistir-hi. L’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra dues vegades. I tres i quatre... És trist però, és així. És per això que vistos els excel·lents resultats (de veritat que ho crec), no es pot deixar escapar una oportunitat com la que tenim als quatre dies; menys encara per pors. El poble, majoritàriament, on fa costat a Mas o a Junqueras, sinó als dos alhora. I són els dos alhora que han de respondre.

Si em paguessin per article... Hi ha molta gent que viu d’escriure! No sóc un d’aquests. Bromes a part, m’agradaria saber quan es paga per ser opinador i/o tertulià. En el meu cas, em treu temps, és poc llegit i no cobro un duro. Però ho faig amb il·lusió.  Bé, just han passat un parell de dies de les eleccions i sembla com si alguna cosa es comencés a tòrcer; espero que sigui una mala percepció. Insisteixo amb la gran responsabilitat que tenen CiU i E(RC) per dur a terme l’emancipació nacional. Deixeu-me parlar primer d’E(RC).  E(RC) ha de saber fer la lectura que cal. Si ha doblat els escons, no crec que sigui precisament per fer polítiques d’esquerra sinó perquè la gent (com en el cas dels cartutxos de tinta d’impressores) prefereix l’original que no pas el reciclat o succedani. Que potser també però, no tant com perquè ajudi a CiU a fer aquest camí cap a la independència. Els d’esquerra esquerra s’han decantat més cap a PSOE, ICV i les CUP. No ho han d’oblidar perquè si ho

Conclusions finals perquè, total, 4 entrades en un dia no crec que es puguin pair massa bé... En definitiva però, prefereixo deixar-ho escrit ara que no pas després que tothom hi hagi reflexionat. Dit d’altra manera, que es vegi que les reflexions són meves i no copiades d’altres... Bé doncs, em sembla que per fer unes conclusions finals, ens hem de fer algunes preguntes i/o reflexions.  En primer lloc, per què eren aquestes eleccions o pretenien ser? Crec que estarem tots d’acord que era una mena de suport als que estan a favor de la independència o, per aquells que encara avui no han entès que han de deixar la puta i la Ramoneta , el dret a decidir. Per tant, en la legislatura passada hi havia 14 diputats (E(RC) + SI). En aquestes eleccions, s’hi han d’afegir els de CiU i -entenc- els de les CUP; total: 74. No només això, sinó que, si ens centrem en els que van donar suport a la resolució de la consulta de la passada legislatura (86 diputats) podem entendre que també ha crescut

En la tercera part de les conclusions de les eleccions d’ahir, ens centrem en Solidaritat Catalana per la independència i les CUP. Una part era força previsible i l’altra... d’aquella manera. En primer lloc, SI. Pels que vàrem viure els esdeveniments de les passades eleccions de prop, vàrem poder veure com van anar els trets amb tot el triangle de Reagrupament, Solidaritat i Laporta. Tristament (o no), l’aventura política (en termes nacionals), ha acabat pels tres. Però, anem a pams.  Per poc que es recordi, el discurs bo i el que va encendre una flama força apagada, fou Reagrupament. Ja he dit en moltes ocasions que res del que està passant s’entendria sense l’aparició de l’associació. I ho mantinc; altre tema és com ho han portat des de llavors. Un dels problemes que tenia RCat, era que anaven seriosament i no els tenien controlats. No es demostrarà mai però... molts tenim la percepció que Solidaritat es va muntar, precisament, per desmuntar RCat; per reprendre un control que ha

E(RC) ha estat la gran sorpresa (en terme positius). En cercles reduïts, ja ho havia previst. No em sorprèn que hagi crescut però, 21 diputats no crec que s’ho esperessin ni ells. Com en el cas de CiU, cal buscar l’èxit (fracàs/explicació pel cas de CiU) en el passat i cal fixar-se en aquest per no vessar-la de nou; és més un avís per a ells que per mi. Ara mateix, E(RC) té una gran responsabilitat perquè, espero, hi haurà una coalició de govern nacionalista per tirar les coses endavant (CiU i E(RC) sumen 71 diputats). Mas així ho ha insinuat. Lluny del seu lideratge, ja ha dit clar que ell sol no ho podrà tirar endavant i ha derivat responsabilitat cap a altres. Em sembla perfecte; només espero que aquests altres siguin E(RC) i aquests estiguin a l’altura. Dic que cal mirar enrere perquè E(RC) va patir una gran davallada amb el segon tripartit i pel fet de centrar el seu discurs en l’Esquerra, molt abans de la Republicana i lluny de la Catalunya. I, després de la gran patacada -

Primeres valoracions. De fet, no sé ni com començar. Hi ha moltes lectures i valoracions possibles però, si us sembla, crec que val la pena començar per CiU. Començo per ells perquè, sigui dit, són els grans fracassats d’aquestes eleccions. No ho dic alegrament, sinó que poso de manifest un fet; són on són per culpa seva i de ningú més. He dedicat moltes entrades darrerament a CiU i, crec que el meu no vot no és el que l’ha fet baixar 12 diputats. Molta gent -per sorpresa meva- ha reflexionat i ha pres la mateixa decisió que vaig prendre jo. No votar CiU. Per què? Suposo que per moltes raons. Aquí en van algunes enumerades de manera desordenada. En primer lloc, CiU no ha sabut fer una lectura del seu electorat. Ja s’ha dit en moltes ocasions en aquest bloc que, segons el penúltim baròmetre del CEO perquè no vaig tenir temps d’analitzar el darrer, un 35% de votants de CiU no són independentistes. Em penso que ha quedat força demostrat. No envà, com també s’ha dit en aquest bloc, Ci

I, finalment, Mas i CiU o CiU i Mas. Motius per donar suport a Mas: Mai cap president s’havia mullat mai. Per ser breu. De presidents de la Generalitat, d’ençà del segon restabliment, n’hi ha hagut 4: Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas. Sóc molt jove però, que jo recordi, Jordi Pujol va estar a la presó, però bé... D’altra banda, què és d’esperar de dos presidents socialistes? On vull anar a parar? Potser sí, serà el president que més s’ha mullat però, tampoc hi ha hagut massa alternatives. Què hauria passat si hagués estat president de la Generalitat Joan Carretero, Josep-Lluís Carod Rovira o el mateix Junqueras? La història l’empeny i, que sigui el que més s’hagi mullat és una qüestió quasi anecdòtica. La comparació s’hauria de fer amb més presidents i de més signes polítics. És com dir que el President Pujol és el que ha fet més per a Catalunya; és ben cert però... amb 23 anys el difícil hauria estat no ser-ho. És un líder. Aquesta em fa molta gràcia. Fa

Demà és el gran dia. La gran festa de la democràcia. De manera que aquesta serà la darrera entrada al respecte. D’ençà del recull d’entrades sobre els programes electorals, he estat força desconnectat de tot plegat. Com passarà en cada eleccions, guanyaran tot alguna cosa i la que perdrà segur serà la gran protagonista: la democràcia. No ho dic pas per dir però, em sembla que l’insult a la intel·ligència que s’ha destil·lat en aquesta campanya, demostra que entre tot, disposem de molt poca cultura i maduresa democràtica.  Per anar tancant temes, deixeu-me començar pels socialistes. Certament, m’importa ben poc el resultat que puguin obtenir. El que em crida més l’atenció, és que Pere Navarro, proposa una cosa que no depèn d’ell. Federalisme. No és el moment de valorar aquesta opció que no crec que estigui dins el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española o del vocabulari dels espanyols però, això sí que s’ha de posar d’acord sí o sí amb els socialistes espanyols que ni

Aquesta és una entrada de sentiments contradictoris; com tantes altres. En el transcurs de la mateixa, entendreu perquè. Vaig dit per endavant, que els sentiments són frustració i felicitat. Ja us ho he dit, contradictoris. De totes maneres, segons l’àmbit en el qual els apliquem, no són excloents i són perfectament possibles al mateix temps.  Estic pel sí és un nom d’un projecte que teníem amb un amic al juliol del 2009. Fa dies d’això... El fet és que el nom és el de menys i, segurament, no és gens atraient. De totes maneres, sempre que us poseu a fer un projecte, és important donar-li un nom. Totes les coses, quan tenen un nom, són més properes i de seguida ens mereixen la nostra atenció; dit d’altra manera, de seguida prenen importància quan sabem de què estem parlant. Per això té aquest nom, per tenir-ne algun. I, més de tres anys després, continuem referint-nos a ell per aquest. Però, què és? Us ho explico seguidament amb part d’un correu que vàrem enviar a un gran patriota

Bé, ahir deixàvem per avui la reflexió sobre els Escons en Blanc i amb aquesta, tanco el cercle de moltes entrades dedicades al 25N. Encara queden dies i possiblement tindrem temps d'escriure més coses però, tinc la convicció d’haver fet els deures. He intentat estar informat de les opcions que tenia, les he analitzat i valorat i, falta prendre una decisió; la decisió.  Com és públic i notori, cas que acabi votant Pirata.cat o els que avui explicaré, posa de manifest un acte de rebel·lió, una manera de dir a la major part de la classe política un “sapigueu que sóc demòcrata, aniré a votar però tot el que promogueu no va amb mi”. Acte d’irresponsabilitat per alguns? Segurament. Total, el vot és secret, de manera que al que no li estigui bé, sempre es podrà quedar amb el dubte del que acabi fent.  Així doncs, Escons en Blanc (Eb). He sentit molt darrerament a gent demanant que el vot en blanc o el nul hauria de tenir representació. Doncs premi! És exactament això. Diria que

Arribats a aquest punt on hem descartat CiU (Reagrupament implícitament), SI i potser E(RC), què ens queda? Si recordeu el que deia en la primera entrada d’aquesta col·lecció del #25N quan parlava de les candidatures presentades pel 25N , deia que si la pregunta a fer-se era quin representava millor els meus interessos. Anant rebaixant expectatives, arribàvem a la conclusió que m’hauria de respondre la trista pregunta de quin és el partit que, tenint en compte que els objectius prioritaris no queden satisfets, qui en satisfà de secundaris i ens insulta menys. Ha arribat aquest moment. També ha arribat aquell moment on molt em titllaran d’irresponsable. Ja no ve d’aquí. A la meva manera d’entendre, m’he justificat prou. Les dues alternatives que he trobat són Escons en blanc (Eb) i Pirates de Catalunya. Ho dic molt seriosament. A diferència de la resta de partits, tenen un programa electoral clar, sense ambigüitats, curt i, no ho oblidem, no podent-se satisfer els objectius priorit

Bé, aquesta entrada serà prou complicada segons per què i molt senzilla segons per què més. El fet és que E(RC) han sigut els darrers a presentar el seu programa electoral. Com diu la dita, “el bo es fa esperar”. I, particularment, a mi m’agrada afegir-hi sempre un “seguint la mateixa premissa, el millor mai arriba”. És una pura qüestió aritmètica o de regla de tres. Si el bo es fa esperar, quan més bo és, més es fa esperar; altrament dit, el millor, mai arriba. Però, no va d’això no...  Estava ansiós per llegir el programa electoral de E(RC). Va sortir la notícia que ja l’havien presentat però, van tardar més a penjar-lo al seu web. Vaig demanar-lo al seu compte del Twitter però... no vaig rebre resposta. No ho retrec... els comptes del Twitter que antigament servien per oferir proximitat, ara s’ha convertit en un element purament comercial que sovint es gira en contra d’un mateix. Coses de la xarxa.  El programa electoral d’E(RC) és, fins i tot, més llarg que el de CiU. Supo

Havíem deixat a mig fer en una anterior entrada les valoracions de les raons per les quals Solidaritat Catalana per la Independència creia que els havíem de votar. Seguim avui.  Raó número 5. “Independència SÍ, regeneració democràtica també!” Aquesta és un xic insultant, i més quan el seu número 2 de la llista per Barcelona és al món de la política des del 1993 quan va entrar a les JERC i des del 2003 és diputat al Parlament de Catalunya. Ep! del tot legítim però, que no ens donin lliços de regeneració. En el cas del cap de llista, fou conseller nacional de CiU fa força anys i vocal del Consejo General del Poder Judicial a proposta de CiU. També parlem d’uns anys. Deixo de banda la polèmica que hi ha hagut per l'elecció dels membres de les llistes; especialment pel cas de Girona.

D’ençà que Mas va dir el que va dir i va començar la campanya electoral, han passat moltes coses. El tema principal a qualsevol tertúlia i a l’hora del cafè és, pràcticament, únic: la necessitat que Mas rebi el màxim de suport perquè pugui a dur a terme el que hagi de dur a terme. A mi, personalment, em preocupen vàries coses. No és que m’esmerci, una vegada més, a justificar el meu no suport a CiU però, m’agradaria que la gent entengués els dubtes que tinc. Una de les coses que percebo i que em preocupa, és que la gent -molta- es pensa que la propera legislatura serem independents. És mentida. Ja ho dic sense embuts. Es pot discutir la via però, el que està clar, és que ningú declararà la independència la propera legislatura. Això, agradi o no, és un fet. Sí que Mas va insinuar, per altra banda, que no descartava si no podien fer el referèndum/consulta (un és vinculant i l’altre no i segons perquè s’utilitza una paraula i segons perquè una altra com fou el cas del concert/pacte/t

En el moment d’escriure’s aquesta entrada, Solidaritat Catalana per la Independència ha de sotmetre el seu programa electoral a votació a la seva militància. De totes maneres sí que hi ha disponible al seu web les 10 raons per les quals els hauríem de votar. Donem-hi una ullada, no? Tampoc crec que disti massa del que hi ha actualment i, a més, aprofito ara que tinc temps per escriure perquè quan l'aprovin potser no en tindré. Raó número 1: “Som el vot independentista útil, som la garantia d’independència”. Comencem forts i amb un xic de demagògia. És cert que en aquesta legislatura han sigut els únics que han presentat una llei per convocar un referèndum i declarar la independència però... Hi sobra això de “ els altres partits només parlen d’independència o d’Estat propi quan es convoquen eleccions, però després pacten amb el PP, acorden tripartits amb el PSC i fan president Montilla, o impulsen el pacte fiscal amb Espanya ”. No seré jo que defensi ara el plantejament d

En l’anterior entrada ho vàrem deixar apunt per les eleccions autonòmiques del 2010. El lema fou: independència, democràcia i treball. Jo, amb el temps, vaig arribar a la conclusió que l’ordre era el revés ( treball, democràcia i independència ) i em vaig quedar sol. Disposava l’organització, aleshores, d’un llibre d’estils per tal que la xarxa no fos una olla de grills i un despropòsit. Aleshores ja es va alertar que la marca Reagrupament tenia un munt de variants a la xarxa (uns posaven el logotip, d’altres una senyera, d’altres el nom o una foto...) i no donava una imatge de cohesió ni seriositat. En el cas dels rètols dels actes (se’n van fer més de 1.000!) també era una barra lliure. Es va alertar però... Res. I van arribar les eleccions. RCat no va tenir representació.  Tothom ho va titllar de fracàs menys molt poques persones. Una d’elles, jo. Ja ho vaig dir aleshores i ho he mantingut fins a data d’avui. Reagrupament, va ser un èxit . Si l’objectiu era el país, es va fer f

Com ja he anat anunciant en diverses ocasions, en termes d’independència, liberalisme i llibertat d’expressió, l’entrada de Reagrupament. Espero que ningú em malinterpreti; no pretenc fer mala sang i, si algú creia que ho faria, anava errat. Només tracto, com he fet tantes vegades al meu bloc, d’analitzar la situació. Lluny del que la gent pugui creure o extreure, la situació de Reagrupament m’entristeix profundament; alguns ja ho sabeu. El Reagrupament que vaig veure néixer i créixer, no es mereix la posició actual. He esperat tant de temps perquè volia, d’alguna manera, una excusa major o punt de partida confirmat. La confirmació i el que em dóna peu a escriure-ho ha estat el programa electoral de CiU.  El detonant comença quan Reagrupament, abans de conèixer el programa electoral (o si més no abans que es fes públic), decideix donar suport a Mas. De manera incondicional. Penso que va ser un error gravíssim. No donar suport a Mas o a CiU, sinó fer-ho incondicionalment i sense sa

Vàrem deixar en la darrera entrada una mica d’intriga. Faltava la conclusió de tot plegat. Així doncs, què? Doncs jo sóc independentista, sí, i, en principi, no penso votar CiU. Crec que amb les darreres entrades sobre el tema ho he justificat prou. Em sembla que tot poble té una certa dignitat però, cada persona té la seva. Jo encara no l’he perdut i, és per això que, avui, no tinc intenció de votar-los. No és que -com d’altres- em fa fàstic votar CiU. És, senzillament, una qüestió de dignitat; una manera de dir “perdoneu, a mi no me la foteu” o “no amb el meu consentiment”; o “no en vull ser corresponsable” com tampoc en vaig voler ser amb la martingala fiscal. O, fins i tot, "no tinc clar el vostre projecte". És a dir, si plantegessin un full de ruta clar i sense enganyar a la gent, no tindria cap problema en votar-los.  Però, malauradament, no és així. Són ben lliures de proposar i fer el que vulguin i, el nostre deure com a electors és valorar-los però, jo no puc do

Els que rebeu això a través d’un lector de rss, potser pensareu que és algun Spam o virus o vés a saber què. No, és el nom d’un bonic joc que vaig descobrir ara ja fa molts anys. El fet és que l’altre dia, mirant el recomanable programa de televisió de Catalunya Generació Digital, me’l va fer recordar; no a aquest directament, sinó a partir de l’Angry Birds. El presentador del programa crec que en portava una samarreta i llavors va fer el comentari mentre en la imatge de fons hi sortia el popular joc.  Pels que no el conegueu l’Angry Birds, just dir-vos que és un dels jocs més populars de la història recent. Pel que he sentit, me l’imagino com el Tetris de l’era moderna. Pel que tinc entès, es tracta d’anar estampant ocells contra coses o dianes. Si us sóc franc, no me l’he instal·lat; ni tant sols baixat al meu mòbil. De fet, ni tant sols hi he jugat mai. És a dir, si la definició no és prou acurada, ho lamento. Per més Inri , he hagut de cercar com s’escrivia. 

Anem acabant aquesta extensa valoració del paper de CiU a les eleccions... Em podran titllar d’irresponsable o pessimista però, en cap cas que no justifiqui el que acabi fent! Dec ser dels pocs que m’he llegit o llegiré part del programa electoral...  El que no crec que se l’hagi llegit, és en Duran Lleida. Crec que ja ho vaig comentar en alguna ocasió però volia tornar-hi quan coneguéssim els programes electorals. De tota aquesta història, sobte molt que l’alcalde de Vic, Vila D’Abadal, es quedés fora de les llistes. Sí, ja sé que tenen discrepàncies importants entre un i altre i, desgraciadament per Vila D’Abadal, el que mana és Duran Lleida però, des d’un punt de vista polític, jo no ho acabo d’entendre. 

Vist lleugerament el programa electoral en termes de Transició nacional , hauríem d’anar per altres coses i començar a prendre una decisió. A banda de tot el que diu i no diu el programa electoral, podríem sumar-hi diverses declaracions del que han dit i no han dit els dirigents de CiU des que el President Mas va convocar les eleccions i algunes accions més concretes. No sé si les recordaré totes i, les que recordi/escrigui seran fins el moment d’escriure (que no llegir) aquesta entrada. Vull dir que, segurament, en vindran més. Entre parèntesis, us escric la font perquè, pels que només volen veure la cara sobiranista de CiU, també apreciïn la unionista.  En primer, lloc, recupero una entrevista de “Els Matins” de TV3(la seva) on Mas afirma que “ no anem a una independència clàssica, sinó que anem a tenir els instruments que tenen les nacions, que són els instruments d’estat, un estat propi [...] el que no ens convé és plantejar les coses amb forma d’independència total perquè vol

Seguim amb els fascicles de les eleccions del #25N basades en CiU. Avui, veurem un parell de subapartats més. D'una banda, un dels eixos de la política que pretenen seguir per a la consecució de l’objectiu nacional. Per cert, objectiu que, a hores d’ara encara no m’ha quedat clar quin és. Recordo el President Mas dir que quan s’assolís l’objectiu nacional no es presentaria més a unes eleccions però, quin és aquest objectiu? L’estat propi? La consulta no vinculant? Sigui el que sigui, sembla que es comprometen -no ho puc afirmar categòricament- mentre no s’hagi assolit, a la “Construcció d’estructures d’estat”. Si no ho recordo malament, aquestes paraules “estat” les vaig comptabilitzar en la primera entrada. A veure què hi diuen.  “ Respecte això, el Govern treballarà en la construcció d’estructures d’estat que acompanyin aquest procés d’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya i que permetin enfortir el país en tots els àmbits. [...] La primera -i més urgent- neces

Avui toca un tema interessant. “Cap a on anem. Avançar en la construcció d’un estat propi”. Avui, semblaria que hauríem de tocar el moll de l’os i veure com ho farem tot plegat; l’estratègia, el full de ruta, el timing, el brou de la recepta... Allò que ens farà fer confiança amb ells, amb el seu projecte... Allò que ens ho farà veure clar. Apa doncs, anem-hi, anem-hi.  Comencem forts. ” Catalunya té dret a decidir el seu futur i ha arribat el moment de poder exercir aquest dret. Després de trenta anys, és el moment d’escollir. És l’hora que Catalunya faci el seu propi camí. Amb naturalitat. Un camí, una transició nacional, que ens ha de permetre prendre les nostres pròpies decisions, que ens ha de permetre viure d’acord amb les nostres pròpies possibilitats, i això vol dir viure millor. Viure millor ara i en el futur. Es tracta de poder desenvolupar amb llibertat el nostre projecte de país, que té com a pilars el progrés econòmic i la cohesió social, amb la preservació del nostre

Avui seguim amb aquesta entrada, després de les dues darreres, comentant una part del programa electoral de CiU. Avui toca l’apartat de “D’on venim. Una etapa que s’acaba”. Apa doncs, vegem-ho. A primera instància, no tot són males notícies. Celebro que hagin decidit que l’etapa està en vies d’acabar-se. Quan durarà? No ho sé... Depèn d’ells, suposo, perquè ja sabem que serà quan CiU ho mani . Perquè, és clar, “una etapa que s’acaba”, no vol dir que s’hagi acabat sinó que està en el transcurs; cal que tinguem clar els temps verbals.  En aquest cas hi trobem diverses perles. Una de les que em sobta molt, és aquesta confessió que -ja ho havia escrit en alguna ocasió- mai hem tingut un president de Catalunya que hagi fet tant per l’estat espanyol . Ni els mateixos socialistes havien arribat a cotes tant altres. Quan ho vaig llegir se’m va dibuixar un lleu somriure. Diuen: “ De fet, es pot afirmar amb rotunditat que Convergència i Unió s’ha implicat en tots els moments decisius pels q

Més clar, l’aigua. El títol ja ho diu tot. En el meu cas, és un petit contratemps. Bé, deixeu-me explicar. ccm1714.cat és el meu bloc personal i escric quan puc. No només això, sinó que, evidentment, l’equip de ccm1714.cat és una sola persona. Jo. Amb tot, no tracto d’excusar-me ni res per l’estil però, veient com va passant tot, em veig obligat a fer aquesta entrada.  El fet és que he fet els deures però encara no els he publicat. Vull dir, com heu vist en les darreres dues entrades i alguns una tercera que es va enviar per error referent a SI, he començat a fer unes valoracions de tot plegat. M’he llegit part del programa electoral de CiU, les 10 raons per les quals hauria -diuen ells- de votar SI i alguns programes electorals més. Em queda pendent E(RC) que encara no l’he vist ni trobat. El resultat total, a data d’u de novembre, van ser 14 entrades. En primer lloc, vaig programar-les per publicar-se cada dos dies; aleshores, vaig pensar que entre el que hauria escrit i el qu

Després de la primera entrada de les eleccions, avui em proposo desglossar una mica una part del programa electoral de CiU. Des del meu punt de vista i, com vaig apuntar al Twitter fa uns dies, està plegat de perles. Més enllà de les perles que hi ha, per exemple, fent referència a regeneració democràtica i altres coses, em basaré amb el tema nacional estrictament. El programa electoral de CiU, el trobareu a la seva pàgina web si és que algú més pretén llegir-ne un tros o la seva totalitat.  El programa electoral l’han titulat “Catalunya 2020”. Que dius... Falta molt no? Amb el que he llegit, no he acabat d’entendre què significa ben bé. Què hi posaran al proper programa electoral? Però bé, el que ens interessa, com he dit, és l’apartat de “La transició nacional”; primer eufemisme de vés a saber què. I, dins d’aquest apartat, n’hi han posat diversos més: 

Bé, començo amb aquesta entrada una sèrie de valoracions sobre les properes eleccions transcendentals de Catalunya del proper 25 de novembre. Desconec, a data d’avui, el nombre total d’entrades que tindrà la  col·lecció però, per poc que pugui seran unes quantes. Quin moment tant dolç i històric que estem vivint. Cal estar-ne agraït i sentir-se feliç de poder-lo viure, contribuir-hi i, com és natural, intentar no vessar-la com tantes vegades hem fet els catalans. Com no podia ser d’altra manera, comencem pels nostres salvadors ; si més no, els que estan cridats a ser-ho: Convergència i Unió (CiU). Llavors, en funció de com ho vegi, ja anirem analitzant altres coses. Una que la tinc clara, com he dit en entrades passades, és la de Regrupament. Em costarà i espero que ningú s’ofengui però, prenent la bandera del liberalisme, llibertat d’expressió i respecte, necessito fer-la. Així, doncs, comencem pel principi ara que ja coneixem el programa electoral de CiU. I, si hem de començar p

Ja es van presentar les candidatures per concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25N. Avui sortiran publicades al DOGC. De fet, aquest és un punt més del calendari. Després d’aquest, en vindran més fins el dia de la culminació de la gran festa de la democràcia . Les candidatures són les següents (circumscripció de Barcelona):  Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)  Convergència i Unió (CiU)  Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) Esquerra Republicana de Catalunya - Catalunya SI (ERC-CatSi)  Solidaritat Catalana per la Independència (SI) Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA) Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-Alternativa d'Esquerres) Pirates de Catalunya (Pirata.cat) Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C'S) Unificación Comunista de España (UCE) Escons en Blanc (Eb) Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) Col·lectius Corrent Roig Partit Popular (PP)

Com bé us podeu imaginar, fa referència al sincrotó Alba. Pels que no sapigueu ben bé de què va el tema (jo el primer) segons el que he trobat, Alba és un accelerador de partícules i, aquests, són, des de fa uns anys, els aparells destinats a la investigació per excel·lència. Gràcies a la seva complexitat a nivell estructural i tecnològic el nombre d’aplicacions que tenen resulta enorme. Es pot diferenciar entre dos tipus de sincrotons. Els primers són els Col·lisionadors que fa circular dos grups de partícules en sentit contrari per fer-los xocar i poder estudiar el resultat d’aquesta col·lisió. El segon, acumula les partícules i les manté circulant durant llargs períodes de temps. Fins aquí la part teòrica.  La relació entre el sincrotó i en Carles potser sembla una mica rebuscada però, si canviem partícules per neurones, us ben juraria que el meu cap és un sincrotó; si més no, si podria comparar perfectament perquè les neurones em van d’un cantó a l’altre i xoquen entre elles.

Fa dies que estic força desconnectat de la realitat o, si més no, lluny on sense fer-ne gaire cas. Les raons són força senzilles. Cadascú té la seva pròpia realitat i depèn del que llegeixis, de manera que el que avui és, demà pot no ser. És el trist paper que té actualment el periodisme i que ja he denunciat en moltes ocasions. D’altra banda, si bé arriben notícies, com tampoc podem incidir-hi en res, tampoc val la pena esmerçar-s’hi gaire, no?  Total, no m’ha passat per alt però sí que he deixat passar uns dies, el fet que TV3 faci un ERO. Com en moltes altres ocasions, sentiments contradictoris. Per una banda, és el premi a la mala gestió i a la poca qualitat d’alguns continguts (especialment telenotícies) i, pe l’altra, sempre sap greu que gent se’n vagi a l’atur. Però, no tot són o serien males notícies. En primer lloc, que s’optimitzin recursos, i més quan és una cosa que la paguem entre tots, és d’agrair. Sempre poso l’exemple de mitjans locals privats on un sol periodista

D’ençà que el President Mas va dir el que va dir i fins i tot li vaig donar les gràcies a través d’aquest bloc , reconec que estava animat i era molt optimista. Fins i tot vaig creure que gaudiríem de l’estat propi amb un màxim de 4 o 5 anys. A mesura que van passant els dies però, la crua realitat torna. Deixo per més endavant temes com programes electorals, llistes obertes i propera onada del baròmetre del CEO (confio que sigui abans de les eleccions); vull dir que, no trenco la promesa que vaig fer que no tornaria a parlar d’estratègies de partits concrets, ni intenció de vots ni res per aquest estil.  Així doncs, anirem a unes eleccions on -diria- que les forces independentistes van més dividides que mai. Per una banda, tindrem CiU. Veurem si amb un programa independentista o amb un programa per exercir el dret a decidir (no confondre amb dret a l’autodeterminació reconegut per la carta de les Nacions Unides); avui no toca. D’altra banda tindrem E(RC); també veurem el programa

Vagi per endavant que no tinc cap ànim d’ofendre ningú però, darrerament, han sortir algunes notícies que hi feien referència i, finalment, no me n’he pogut estar de comentar diverses coses sobre el tema. De fet, feia molt temps que tenia pensat explicar-vos una cosa que vaig llegir en el recomanable llibre de Pere Estupinyà El lladre de cervells però, no havia trobat prou elements per dedicar-hi una entrada. Ara, amb l’aparició d’un parell de notícies que no tenen cap relació entre si i l’antiga, em veig capaç de comentar-les.  En primer lloc, la teoria o qüestió de la virginitat de Maria. Científicament, és possible encara que improbable. Us trasllado l’explicació científica extreta del bloc de Pere Estupinyà. Ell ho titula com El cromosoma Y de Jesucrist. Si Jesucrist hagués estat dona, es podria pensar que es va produir una partenogènesis (un òvul de Maria va duplicar el seu material genètic i llavors va començar a dividir-se com si hagués estat fecundat). Això no és tan estr

Sembla ser que la hipermegamacromanifestació del 12 d’octubre a favor de la Constitución i el nacionalisme espanyol, ha tingut 10.000 persones. Si, a més, tenim en compte que s’han promogut autocars d’arreu d’Espanya perquè vinguessin... Que cadascú n’extregui les conclusions oportunes però, cal anar molt en compte perquè, com sempre dic, s’ha de vigilar molt amb els argumentes que s’utilitzen alhora de fer valoracions. Tant els d’allà, com els d’aquí.  Ho dic perquè, ja abans de la manifestació del passat 11 de setembre, els unionistes (catalans i espanyols) per intentar defensar l’argument que s’havia d’ensenyar amb castellà, posaven per davant els drets de 4 famílies sobre de la resta de famílies que ja els està bé l'ensenyament en català. Havent passat el dia 11, aquests mateixos, per defensar l’argument contrari a la independència, es van aixoplugar sota el paraigües que si hi havien anat 1.5 milions de catalans, volia dir que 6 milions no estaven per la labor. Doncs ara

Mireu, generalment, quan exposo les meves idees polítiques, em diuen que sóc un radical. M’ho van dir quan vaig dir que votaria NO a l’estatut(et); em deien que era un gran progrés i més valia allò que res. També m’ho deien quan deia que allò del concert econòmic/pacte fiscal era una enganyifa i que no hi pensava donar cap mena de suport; el temps, per sort o per desgràcia, m’ha acabat donant la raó tot i que alguns em deien que era un pas necessari (no intentar-ho, sinó tenir-lo). I, finalment, també sóc un radical quan dic que no m’interessa un full de ruta que s’ acaba amb un referèndum . Malgrat tot, però, trobo molt més radical tot el que està passat i que, certament, ens perjudica i fins i tot m’atreviria a dir que és perillós.  Ja ho vaig insinuar quan feia reflexions sobre la històrica manifestació del passat 11 de setembre quan em feia la sensació que tot això de les estelades als balcons, era una manera de mostrar paquet; a veure qui la tenia més grossa. En alguns edif

Per trencar una mica amb la rutina política de les darreres entrades, avui escriuré sobre curiositats de Bola de Drac . Els que no coneixeu la sèrie de dibuixos animats 1) Us la recomano i 2) No sé si entendreu massa el que us explico. El fet doncs, és que una de les tècniques més poderosos que té en Son Goku i que va aprendre del Fullet Tortuga és el Kamehameha. Els entesos diuen que, tot i ser de les més importants, n’hi ha una que la supera: és la bola Henki ensenyada pel déu Kaito i que va servir per derrotar a Freezer si mal no recordo. Disculpeu si alguns dels noms no s’escriuen com els escric.  Així doncs, vaig quedar molt sorprès quan fa uns dies, vaig sentir a parlar per la televisió sobre un rei. El rei Kamehameha I. Ostres! No pot ser... És possible que l’atac per excel·lència de Bola de Drac faci referència a aquest rei? Si em diuen que sí, m’ho crec. Entre altres coses, perquè els autors de Bola de Drac, realment són molt bromistes. I, sinó, ja m’ho explicareu al fina

Després de la darrera setmana intensíssima políticament parlant, començo a veure tot el que està passant amb més perspectiva. Cada vegada ho tinc més clar; ja ho he dit altres vegades. Cas que sigui, serà quan CiU ho digui i/o ho mani. Intentaré centrar-me en els fets, i no en paraules (bonic antic eslògan del PSOE de Catalunya del President Montilla), defugint d’especulacions, hipòtesis i/o anhels; m’agradaria ser del tot objectiu. En tot cas, l’entrada va en la línia de la darrera entrada La via del referèndum .  I, seguint en aquesta línia però, -no ho prometo- intentaré que aquesta sigui la darrera entrada amb aquest tema com a protagonista; si més no fins que no sapiguem 1) la llista de CiU i 2) el programa electoral de CiU. Bàsicament, perquè CiU ha dit moltes coses interessants però falta plasmar-ho en un document que pugui ser votat i perquè, com dic, cas que sigui, serà quan ells ho decideixin. Com també és evident, com que han dit i fet tantes coses contràries, més val n

Després de la darrera entrada CiU a les eleccions  on afirmava que acordar celebrar un referèndum d’autodeterminació era un error enorme, tinc la necessitat d’explicar-me millor. Com sempre, alguns pensareu que sóc un derrotista, pessimista, radical o el qualsevol cosa amb connotació negativa. Els que ho penseu, partint de la informació que és pública (acord per part de les forces nacionalistes de fer un referèndum), agrairia que -a través d’arguments racionals- em corregíssiu. Com és evident, explico el que penso i amb la informació de la qual disposo.  En primer lloc, insistir amb el que deia, cal definir moltes coses i, possiblement la més important, és veure què posa el programa electoral de CiU. Dit això, fer-vos una petita introducció fent ús d’un dels meus defectes de professió. Com sempre us dic, amb informàtica, cal contemplar totes les possibilitats i, darrerament, la gent, empesa per la il·lusió i l’embranzida, només contempla la millor. Aquella que diu que serem indepe

Aquesta setmana, arran del debat de polític general al Parlament de Catalunya, ha estat políticament molt intensa. Jo, francament, no sé pas si l’he païda. Vaig publicar des d’entrades criticant la tornada de la puta i la Ramoneta i l’ esborrany de resolució , fins a donar les gràcies al President Mas que tots desitgem i, d’alguna manera, esperem. Amb tot però, també apuntava a la darrera entrada on donava les gràcies, que no s’ha de donar ni demanava suport incondicional (adjectiu important) a CiU ni al President Mas. Ho continuo pensant.  Dimarts és va fer un gran pas. Certament, va ser un dia històric. Però, un gran pas, no deixa de ser-ne un. Com deia aleshores, els mariners comencem a veure terra; en cap cas sabem si es tracte d’Ítaca o algun illot perdut en la immensitat del Mediterrani amb el qual encara hi podem topar, naufragar i enfonsar-nos. Cal estar alerta. I cal estar-ho perquè, pràcticament al mateix moment que Mas anunciava que havia arribat el moment d’exercir e

Hi ha un argument contra l’estat propi que era molt temut fa un temps i que, si us hi heu fixat -llevat de quatre que segurament saben menys que els que no hi entenen massa- no apareixen. Els tancs. Els independentistes fa anys que expliquem i intentem fer entendre que això dels tancs és inviable al si de a la Unió Europea. Malgrat tot, era un tòpic recurrent; més pels catalans atemorits i amb el pensament posat en la història, que no pas pels mateixos espanyols. Sembla que la cosa es confirma. Si més no, no se’n sent a parlar. Perquè les guerres modernes -al meu entendre- ja no es fan amb tancs ni soldats, sinó que són econòmiques. I aquest és, de moment, l’argument que utilitzen els unionistes i/o espanyolistes per fer témer als catalans. Pensions, Unió Europea, Euro i inviabilitat econòmica són les coses a les que fan referència. De totes maneres, queden moltes coses a l’aire. Seguidament les exposo.

Dia històric. Com fa dies que dic, s’estan succeint les coses a una velocitat escandalosa. A aquest ritme, ja no sé què he escrit, què he pensat, comentat i/o enviat per correu. La il·lusió em sobrepassa. Ja em perdonareu. No dono l’abast però, no volia que la darrera entrada fos la crítica a l’esborrany de resolució de CiU. No el retiro ni em penedeixo d’haver-lo escrit però, no vull que sigui l’últim. El que escric, és el que penso en el moment que ho escric; el 99,9% de vegades, no em deixo endur pel cor ni la sang calenta i són arguments raonats i pensats.  Així doncs, avui, després de tantes crítiques al president Mas, cal donar-li les gràcies. Porta un parell de discursos sublims. El primer, ja el vàrem sentir a Madrid; el darrer, el d’avui al debat de política general al Parlament de Catalunya. Podria afirmar que subscric majoritàriament les darreres quatre pàgines. Tinc pensada, amb més calma, una entrada dedicada al meu sentit comú; tot i que no reconegut, sento que tinc

Ja em disculpareu amb tantes entrades darrerament però, els fets s’estan produint a una velocitat vertiginosa. Potser fins i tot massa desenfrenadament. Vés que no ens passem de frenada... Vaja, que ahir, després de publicar l’entrada de  les ressuscitades Puta i Ramoneta , vaig llegir l’esborrany de resolució de CiU que ha preparat i enviat a diverses forces polítiques. La podeu llegir a  Vilaweb. Després d’una primera lectura, ho qualifico de broma de mal gust. Després d’una segona, un insult. I, si la vaig llegint, al final agafaré una mala lluna que... més val agafar-s’ho bé. Anem a pams. Pels que no us la vulgueu llegir tota o recuperar-la de Vilaweb, us comento els 5 punts:

Entrada ràpida per mig avaluar notícies dels darrers dies i que fan que encara s’entengui menys la possible estratègia -cas que hi sigui- de CiU. No és una crítica! Només poso de manifest que és impossible seguir-los. Tot quedaria resumit en tres entrades passades del bloc:  Possible estratègia de CiU ,  El conte de CiU i el llop  i, finalment,  La puta i la Ramoneta . De fet, per aquesta entrada he seguit la mateixa línia incapaç de cercar-ne una de millor. On vull anar a parar? Bàsicament, no entenc res. Fins aquí, no hi ha problema perquè cada dia, o em/ens prenen més el pèl, o entenc menys la política. Bé, política... El que fa actualment els polítics. I el que em fa retornar a aquests plantejaments, ha estat els darrers fets dels darrers dies. Des d’aproximadament la setmana passada que el President Pujol va fer declaracions, fins avui que he llegit que Mas volia ser una espècie de Puerto Rico; un estat lliure associat. Mare de Déu!

La independència de Catalunya SÍ és constitucional. Ras i curt. No m’he tornat boig. Si més no, jo no tinc pas tant clar que sigui inconstitucional o que no hi càpiga a la Constitució Espanyola. En aquests casos, és quan em vénen ganes d’haver estudiat un tema concret. Pel que ens ocupa, dret constitucional i internacional. De manera que, de la mateixa manera com vaig fer amb l’entrada  La independència no és l’objectiu , permeteu-me explicar-me abans de titllar-me d’ignorant o boig En el meu llibre titulat Construint la meva Catalunya ideal ja faig una lleugera interpretació de la Constitución . Ara però, hi dedico aquesta entrada arran que tothom en parla fruit dels darrers esdeveniments. Generalment, es diu que el pacte fiscal no hi cap i que la independència encara menys. Si bé pel primer més ben igual i si no hi cap ho celebro (crec que no), pel segon discrepo totalment i m’agradaria que algun entès m’hi ajudés. Vaig enviar correus a RAC1 (elmon, versió i lanit) a veure si s

Aquesta és la pregunta que es fa la gent d’ençà de la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Gracias Mariano. Val a dir que molts ja havíem augurat el fracàs de la martingala fiscal . Jo havia escrit en diverses ocasions; en l’entrada de El pacte fiscal (2)  ho trobareu resumit i els enllaços corresponents. Bé, doncs, des d’un punt de vista polític, ja ho vaig dir quan vaig parlar del ResCat . Mas ha fracassat; novament. Va fracassar políticament quan va demanar el rescat, i ha fracassat ara amb l’enganyifa amb la que va engalipar a milers de catalans a les eleccions del 2010. Això vol dir que l’hem de penjar/crucificar? Nooooo. I menys tenint en compte que és la personificació del gran senyor Satan i la gent el percep com un gran líder. Només cal veure la recepció a la plaça Sant Jaume del dia del no. No l’hem de desaprofitar! al contrari. Anem a pams. Reunió a Madrid amb Mariano. Mas es quadra. Gràcies, president. No va fer com va fer amb l’estatut(et) i no ens va vendr

Vaig tard, ja ho sé... Però, a banda que ja vaig dir ahir que per motius de salut no he pogut fer les valoracions abans, també entenc que calia fer les coses en fred. Deixar passar una dies abans de reflexionar en calent. Sigui dit de passada, que pensava el mateix uns deis abans de la manifestació del passat dia 11, que el mateix dia 11 i que avui mateix i possiblement demà. D’altra banda, també estic treballant amb una entrada sobre la negativa al concert econòmic / pacte fiscal / engany fiscal / martingala... i camí a seguir. Fent ús de la meva condició d’enginyer, em veig obligat a contemplar diverses possibilitats. A ser racional i pensar amb el cap. Per cert, i obro un parèntesis, sabíeu que Aristòtil creia que el cervell servia per refredar la sang que escalfava el cor? D’aquí l’expressió pensar en fred o ser un persona freda... Tanco parèntesis... Per tant, pensant en fred i amb el cap, contemplaré diverses possibilitats. Els informàtics, alhora de programar quelcom, no e

En veure el títol i fer un cop d’ull a l’entorn, alguns pensaran que parlo de política. Doncs no. Vertigen, en el sentit més literal possible. És per això que fa dies que no hi ha cap entrada al bloc, perquè aquesta... no sé com definir-ho... m’ho ha impedit. No sé si alguns us hi heu trobat mai o heu sentit algú que en té i heu pensat que és una tonteria. No l’és. El cap, el cervell, la ment... és una cosa complicada i, per sort o per desgràcia (suposo que en funció de cada cas) no el coneixem a fons.  No recordo quan va començar tot, francament... Sí que recordo però, dos fets rellevants malgrat no recordar-ne l’ordre cronològic. Ho hauria de consultar al metge. El primer fou fa molts anys quan quasi deixo la vida jugant a futbol. Si Cruyff -referint-se al fumar- va dir que el “fútbol me lo ha dado todo y el fumar casi me lo quita”, jo puc afirmar el revés part de la frase; el futbol quasi em lleva la vida. No ho dic metafòricament parlant, sinó literalment. Fou en un partit a M

Ja he escrit diverses vegades sobre la deriva que hi ha actualment en el periodisme. Parlo a nivell internacional, espanyol i català. No crec que, generalitzant, no hi hagi massa diferència entre uns i altres. Però, un estudi que em semblaria interessant de fer, és com han incidit les xarxes socials i més concretament el Twitter en l’àmbit del periodisme i comunicació. Ho dic des del punt de vista de dues premisses: s’ha de vendre i la limitació tècnica de caràcters. Val a dir, com sempre faig quan toco un tema que no conec a fons, que no sóc expert amb el tema; d’aquí que ho trobo un treball interessant.  En primer lloc, el canvi que va portar el context digital sobre la premsa escrita. Per entendre’ns, el model de negoci va canviar relativament. És a dir, l’objectiu continua essent vendre alguna cosa però, entrada l’era digital, es venen coses diferents. Abans, es venia una cosa física i, d’alguna manera, compraves un pack. El reclam, segurament, era la marca del diari imprès i

Quan vaig escriure Part del meu futur , no tenia clar el què faria però, sí que tenia clar que havia de fer alguna cosa. Alguna cosa més. Si hagués de fer cas a alguns, em dedicaria a fer vida social i personal però, crec que no els hi he fet massa cas. De manera que, com en l’entrada anteriorment mencionada, cerqueu la diferència en la imatge que segueix:

Aquestes -espero- són les darreres reflexions sobre la manifestació de demà i abans que es dugui a terme; en vindran, com és normal de posteriors. Francament, d’ençà que es va anunciar el lema, se m’ha fet llarg. Molt llarg. I molt pesat. Sento haver-ho d’escriure però, com sempre dic, com que és el meu bloc, hi escric el que vull. A vegades agrada, a vegades no; a vegades és compartit, a vegades no.  Les raons per les quals se m’ha fet tant llarg, ha estat l’actitud dels catalans amb tot l’afer i la hipocresia d’una gran majoria d’aquests. Val a dir però, que un dia, en un moment (a l’estil guardiolà quan veia allò que li feia pensar: “ja ho tinc!”), crec que vaig entendre que la gent necessita fer tot el que està fent. I cal respectar-ho. És un procés de maduresa, diríem. Això no treu però, la decepció majúscula perquè, per dur a terme un procés d’independència, sobretot, cal maduresa; cosa que avui, tot i aquesta posada en escena, n'anem mancats. 

Ja tenim la notícia aquí. L’alternativa a EuroVegas ha de ser una espècie de -segons he llegit- Port Aventura multiplicat per sis. Fins on sabem a través d’alguns mitjans, què voleu que us digui... Com ja vaig escriure amb tot l’afer d’ EuroVegas i el país sense llei , em penso que Catalunya necessita un altre model econòmic i productiu que no pas dependre tant del turisme.  Abans però, tanquem -si es que es pot- la carpeta EuroVegas. De bon principi, vaig ser incapaç de decidir si hi estava en contra o no. Entenc que som en un país més o menys democràtic i que si és el que la gent vol... Doncs endavant. Dic això perquè, no em puc oposar a cap projecte però, sí que puc no estar d’acord amb el model de país que plantejava l’EuroVegas. I era aquí on discrepava però, -insisteixo- si és el model que volem... doncs endavant.  El tema que em preocupava abans i ara és el tema de la llei. Ja ho vaig apuntar aleshores. Deixant de banda que ningú es creuria que s’ha lluitat en igualtat

Llegia aquesta setmana un parell de titulars impactants que, no és que m’hagin fet reflexionar gaire sinó, just reafirmar-me amb les conclusions que tinc de l’actitud majoritària dels catalans. Els titulars són els següents:  Mas-Colell: “Em semblaria magnífic que la història ens portés a la independència”.  Mas: "El futur ens porta cap a l'estat propi".  A molts el semblarà bé però, a mi no. No vull dir que no em sembla bé el final feliç -per dir-ho d’alguna manera- que auguren els dos, sinó perquè, com passa habitualment, els catalans derivem la nostra responsabilitat a terceres persones o coses. En aquest cas, el president del Govern de Catalunya, el capità del vaixell que ens ha de portar al destí, sembla que afirma que el futur ens porta cap a l’estat propi. Per no ser menys, el que podria ser el tinent de vaixell (desconec els rangs marítims) també ens ha informat que ja li semblaria bé que el que ens portés cap a la independència fos la història. 

No és la primera vegada que escric sobre el Col·lectiu Emma . La primera vegada que ho vaig fer va ser amb l’entrada que porta el seu nom: El Col·lectiu Emma . En aquesta ocasió però, no és per explicar què són i què fan, sinó que, amb molta humilitat i tenint en compte que aquest bloc no és massa llegit per massa gent, donar-los les gràcies o -si és que es pot anomenar- fer-los una mena de tribut o homenatge.  Sempre he entès que donar les gràcies és de ser educat i, el Col·lectiu Emma no se’n pot quedar al marge. Com apunto a l’apartat dedicat al futur del meu llibre Construint la meva Catalunya ideal  (us el podeu llegir i descarregar gratuïtament), un dels pilars bàsics i necessaris en el procés cap a la independència de Catalunya, i que algun dia se’ls hi haurà de donar les gràcies de manera més formal/institucionalment és, precisament, el Col·lectiu Emma. Per què? Senzillament pel que apunta Salvador Garcia en una entrevista a Vilaweb i que podeu llegir aquí . 

Com havia promès en la darrera entrada 300 , continuem parlant de números. Ho havíem deixat amb el 5 i havíem apartat el 4. El proper número és el de la procreació i és el primer nombre perfecte (!). Per què és el número de la procreació? Doncs perquè si ajuntem una dona (2) i un home (3) poden generar una altra unitat (1) i el resultat és 6. També té atributs femenins i masculins com el cas del 5 però, en aquesta cas fruit del seu producte (3 x 2). En el cas dels pitagòrics, aquests mesuraven els intervals de temps entre cada reencarnació; segons Filolao eren: el procés orgànic i biològic de la germinació de les llavors, la vida de les plantes, la vida irracional dels animals, el ser racional de l’home, el ser dels mediadors entre home i déus i, finalment, la vida dels propis déus. També és l’àrea del quadrat diví 3-4-5 (terna pitagòrica). Finalment, és el primer número perfecte. I què és un número perfecte? doncs que la suma dels seus divisors és igual a ell mateix. 6 = 1 + 2 +

Vaig tard però, fins avui no he decidit que havia trobat prou arguments per escriure sobre el tema. Vagi per endavant que em baso amb el que he llegit a la premsa i escoltat a la ràdio. Estic cansat. I em sento profundament insultat. L’altre dia el president Pujol deia que el govern havia de deixar de fer la puta i la Ramoneta. Molt bé... Si algú m’ho explica... Perquè, d’ençà que ho va dir, crec que encara l’han estat fent més. Acabant, fins avui, pel mateix president Pujol que un dia és independentista i l'altre propacte fiscal. Que no va sentir en Duran dient que eren dues coses antagòniques? És dilluns, avui m’he reincorporat a la feina (i n’estic agraït) i venia emocionat (segur?) per les darreres declaracions de Pujol. Posava a ratlla als de govern? Si no fos pel que he escotat i llegit posteriorment, diria que no. Més aviat, afegia una mica d’ambigüitat al tema. 

Entrada 300 del bloc. Número rodó. Podria aprofitar per parlar-vos dels espartans però, ja els vaig utilitzar en un entrada d’aviat farà dos anys titulada Ara toca independència . Per recordar-ho mínimament, La pel•lícula 300 és la història de la batalla de les Termòpiles dels Espartans. Sense entrar en detalls, 300 espartans van fer front a un exèrcit de perses. Van perdre la batalla, però, finalment van guanyar la guerra. El rei Leònides els va encaminar cap a, si m’ho permeteu, la victòria del seu poble. Ell sabia que no lluitava ni per a ell, ni per als seus 300, sinó pel seu poble i llur futur; pels espartans. Avui també és dia 1 d’agost; mes 9. 300, 1 i 9. Parlem de números. I, si parlem de números podem parlar de Pitàgores. He aprofitat aquests dies de vacances per adquirir un xic de coneixement o, si més no, llegir coses que em semblaven interessants. Ja he escrit alguna entrada al respecte com No sé que sé  i Ja no sé si sé  però, no només he llegit sobre la ment. Com us

El tema de les xarxes socials, és curiós. No descobreixo res si dic que existeixen un munt de perfils falsos pel núvol . Hi ha un munt de gent que es fa passar per qui no és perjudicant d’aquesta manera (o no) al famós/popular de torn. No és el meu cas i m’esforço perquè així no sigui. Vaig introduir-me en les xarxes socials amb el Facebook . No puc dir que hi tingui massa amics però em pregunto quants es pensen que sóc una persona que realment no sóc... Si bé el perfil de gent que em té al Facebook és generalment de caire polític, no sé si passa el mateix amb el Twitter. Per cert, tot i que Twitter és un altre món, tinc el mateix dubte quant als followers . Crec que en moltes definicions de perfil solia posar: “ni tenista ni periodista. Persona Humana”. Posant de relleu la filosofia que transmetia un dels millors programes de TV3 que s’ha fet mai i amb la qual m’hi sentia reflectit. Però, n’hi així...

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat

Encara queden dies per parlar-ne i, com és evident, encara no s’ha dit tot. Fa un parell de dies es va fer pública la més o menys llista dels convergents que assistiran a la manifestació de l’onze de setembre. Des del meu punt de vista, lamentable i insultant. Segons llegeixo al singulardigital.cat, la delegació del partit estarà encapçalada per Jordi Pujol, Xavier Trias, Oriol Pujol i Josep Rull. També hi haurà consellers que hi aniran "a títol individual". La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, el titulat de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, han confirmat la seva assistència.  Diverses coses sobre això. En primer lloc, el que apuntava en una de les darreres entrades titulada En Mas no va a la mani . És a dir, com es pot ser tant ruc, cínic o tant hàbil per anar a una manifestació contra un mateix?