Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

I have a dream

“I have a dream”. Això és el que va dir Martin Luther King en un discurs quan parlava del desig per a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Això sí que era un somni i no d'altres. I en què somiàveu vosaltres quan éreu petits? Alguns jugadors de futbol -aleshores possiblement només projectes de futbolistes- somiaven jugar al millor club del món mundial: el Barça. A quants menuts del planter d’alguns equips ho hem sentit a dir? Qui volen ser els aprenents de xef? Doncs el millor cuiner del món; o el que ho ha estat en moltes ocasions: Ferran Adrià. I d’altres exemples. El mateixos menuts que de petits volen triomfar al Barça, diuen que volen ser Xavis, Messis, Inisiestes, Piqués... I els que juguen a tennis? Potser somien ser Roger Federer, de la mateixa manera que els que juguen a bàsquet deuen somiar jugar a l’NBA o  ser Jordan o Kobe Bryant. I és que la gent, quan somia, no s’està de res. Si has de somiar amb un habitatge, no som

Orgullós

L'ordre dels factors, sí altera el producte. Si més no en el cas de Catalunya. Ha sigut una forta garrotada i se n'han ben sortit. L’objectiu, el rival, l’enemic a batre era Reagrupament, i se n’han sortit. No som al Parlament i allò que els feia tanta por -la regeneració democràtica- no els farà perillar la cadira. De moment. Evidentment, que ho expressi un reagrupat -orgullós reagrupat- no té gaire mèrit però, el país està pitjor del que pensàvem. I així em ve el cap el lema de la nostra associació: Independència, democràcia i treball. Des de fa un temps, m’adono que potser hauríem d’haver començat pel darrer. Potser hem errat com va errar una força política que va deixar al seu acrònim únicament una ‘e’ oblidant-se de la ‘r’ i la ‘C’. Nosaltres hauríem de dir treball, democràcia i independència. Qui ha perdut en aquestes eleccions no és Reagrupament, sinó Catalunya. I si haguéssim guanyat, hauria guanyat Catalunya, i no pas Reagrupament. Que algú m’expliqui com sortirem d’

Recapitulem

Desgraciadament, molt sovint la gent extraiem conclusions precipitadament i sense valorar les coses com cal. Als darrers dies hem vist a aparèixer una nova plataforma per unir l'independentisme. Essent conscient que cal unir-nos tots plegats, no volem cap mena de protagonisme, i que cal sumar esforços, permeteu-me fer unes valoracions. Sumar sí, però recapitulem i que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes. Recordem el següent i que a mi, particularment, fa que les coses no em quadrin. El 2007, sorgeix dins d’ERC, un corrent crític intern anomenat Reagrupament (RCat) liderada per Joan Carretero i amb ànim de fer canviar la direcció del partit. RCat rep molt suport intern i, al cap de poc sorgeix un nou corrent crític anomenat Esquerra independentista. Curiós. A l’abril del 2009, Joan Carretero publica un article (Pàtria i dignitat), on diu que a les properes eleccions cal fer una candidatura transversal per poder declarar la independència unilateral des del Parlam

La cultura de la mediocritat

Incompetència, mediocritat, inconsciència, irresponsabilitat... Digueu-n'hi com vulgueu. Ja sé que no tots els termes emprats són sinònims però, si bé la forma és diferent, tots acaben tocant el mateix fons. L'article és amb afany de recordar la tercera premissa de l'associació Reagrupament Independentista. Independència, democràcia i treball. Aquest treball fa referència a la bona cultura del treball. Tothom -o quasi- és capaç d'encapçalar o abanderar la independència. Altres, tot i que penso que havent viscut de la política pràcticament tota la seva vida laboral no en tenen cap legitimitat, s'atreveixen a parlar de democràcia, de regeneració democràtica i política. Però ningú -a banda de Reagrupament- gosa incidir amb el bon treball. I és important, com la resta. No oblideu que els catalans, antigament, de les pedres en fèiem pans. Antigament, vàrem fer del mercat de Reus un dels més prestigiosos d’Europa; no pas pel nostre do de comerciants, sinó pels bons produ

Melodies d’independència

 “El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist”, però “tant se val! és així com m'agrada a mi”. Estimada Catalunya tingues clar que “Et dono casa meva, et dono tot allò que porto a dins de les butxaques. Et dono la mirada, et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. Voldria dir-te, avui, que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules”. Cal guanyar-nos la independència sabent que quan vàrem començar amb aquest projecte res seria fàcil però, alhora, un orgull contribuir a l’emancipació nacional perquè “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”. I és cert que amb el que portem de trajecte hem fet amics, hem conegut molts patriotes que junts hem lluitat com l’avi.

Reflexions proindependentistes

Vull per ser independent. Així de fàcil. Vull deixar d'haver de lamentar-me perquè ens espolien o perquè no deixen jugar oficialment a la meva selecció. Vull deixar de queixar-me perquè ens humilien, menyspreen o hàgim de patir un genocidi cultural. Vull deixar de ser un català emprenyat, inconformista o insolidari per esdevenir un català lliure. Sense més. Lliure. Com tants altres ciutadans del món; inclosos espanyols i francesos. Les properes eleccions són claus. Jo sempre poso la metàfora que el dia 28 de novembre és la parada de Sagrera de Barcelona. Correspondència amb línia 1, 5, 9, 10, o, si es vol, no baixar i continuar per la mateixa via. El 28 no s’acaba res, però sí que marca un punt d’inflexió de cara el futur; pot marcar un nou camí o seguir com fins ara. No és el mateix baixar i prendre una determinació, que continuar amb el mateix o anar cap a la direcció equivocada. Depèn de nosaltres, del camí que prengui aquest dia cadascú. Quines alternatives tenim? Les opcions

Som espanyols perquè volem

Fa dies, em va agradar molt un article de  l’Avui+El Punt de Carles Ribera titulat “Som espanyols perquè volem”. Va ser un article que em va invitar a escriure aquest. No recordo quina temporada era –sí, però, que TV3 ja era la seva- la cadena emetia “Un lloc estrany”. Segons ells mateixos, deien que “un lloc estrany és aquí mateix. És Catalunya vista pels ulls de 60 homes i dones que fa prou temps que hi viuen com per haver vist moltes coses. Un lloc estrany és un retrat a 60 veus de Catalunya i els catalans, carregat de curiositat, d'humor, de crítica...”. Al llarg dels 13 capítols que van fer, varen poder parlar des dels indígenes, fins la taula, passant per la família, el treball o els diners. Si bé també parlaren de llengua, en cap ocasió, però, varen parlar obertament d’independència. Curiós. I penso que una de les coses que fa, precisament, Catalunya un país estrany, és el fet que devem ser l’únic país que volem la independència, però quan arriba l’hora de la verita

Els Bobobobs

Desconec què va empènyer a Televisió de Catalunya, ara ja fa molts anys, a col•laborar en aquesta sèrie. Aquesta presentava "els viatgers més divertits de l'espai que hagin pogut veure mai. Els seus increïbles poders, que només poden fer servir en casos excepcionals, els ajuden en les seves peripècies al voltant de l'univers". Us sona? Des de la humilitat, i tenint en compte els fets (i paraules) que ens han acompanyat als catalans i catalanes els darrers anys, m'agradaria animar als joves -i no tan joves- a reclamar una nova versió de la sèrie. Ara, però, actualitzada. Arguments, aventures i peripècies, no els n'hi ha faltat i, ara seria un bon moment -o excusa- per renovar la sèrie amb nous capítols. Hauríem però, d'apostar per continguts propis i produïts a casa nostra. Hi podríem posar el viatge a l'Estatut(et) amb la rebaixa d'uns, la rebaixa pactada d'altres i, l'expulsió de la "crosta" dels nostres mitjans; avui seus. La g

Consumir preferentment abans de...

No tinc cap intenció d'alarmar a ningú, però diria que si la cosa no fa un gir de 180º, poca cosa hi farem. Un canvi de govern no és garantia de que això millori, sinó que caldrà que algú entri amb força, coratge, convicció i fermesa abanderant la regeneració democràtica per canviar-los l’status quo. És vital, de la mateixa manera que la independència. Pràcticament tots els que hi ha (govern i oposició) han tingut l’ocasió de fer una llei electoral nova però no ha reeixit. Tingueu en compte un parell de coses molt òbvies: 1) No es pot anar a votar fins els 18 anys i 2) Si bé la democràcia en sí no té data de caducitat, sí que la tenen els electors. Des d'aquest punt de vista, passen dues coses més. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Per l'altra, no es fa massa res per incentivar el jovent a participar de la democràcia i

Efecte papallona

L'efecte papallona és un concepte que fa referència a la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”. La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la més mínima variació d'aquestes pot provocar que el sistema evolucioni en formes completament diferents. Sent, d'aquesta manera, que una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d’amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran. Així ho explica la viquipèdia. Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobre l'aresta de la teulada d'una casa diverses vegades. Petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per una banda de la teulada o per l'altra, segueixi un recorregut o un altre i, acabi parada en llocs completament

Ens ho passarem bé!

Ja ho va dir Joan Carretero quan va inaugurar la seu electoral de Reagrupament Osona a Vic: “en aquesta campanya cal passar-ho bé”. Doncs així ho procurarem. El fet és que nosaltres partim de zero i, en cap cas, podem treure uns resultats pitjors que en les darreres eleccions. Aquell tòpic que tot partit polític, obtingui el resultat que obtingui, vanta l’endemà de les eleccions felicitant-se pels resultats, en el nostre cas serà cert. És evident que ens podem quedar igual, fer-ho millor o molt millor, però en qualsevol cas pitjor segur que no. Aquell altre tòpic futbolístic del “molt a guanyar i poc a perdre” també ens és vàlid; amb una notable diferència: qui guanya o perd no és Reagrupament, sinó l’independentisme i el futur de Catalunya. Per tant, de pressió, cap ni una. Hem d’encarar aquesta bonica etapa amb la convicció que estem fent el que cal; i si fem el que cal, per què ens ho hauríem de passar malament? Aquestes reflexions són fruit de la lògica que ens amara a molts. I é

Ara toca independència!

Algun dels primers articles que vaig escriure començava de manera semblant a que era un jove ciutadà, ignorant de moltes coses, amb molt per aprendre; sobretot en matèria política. Avui segueixo essent jove, m’he adonat que quan més coses aprens, més t’adones de com d’ignorant eres i ho continues sent i, em continua quedant encara molt més per aprendre. Sí, però, que ja he tingut ocasions de viure algunes experiències polítiques. Això no és més que una humil crida, una reflexió, potser fins i tot una desfogada literària, o una tirada de floretes... no ho sé. Que els mateixos lectors ho jutgin si ho creuen convenient. Sigui el que sigui, però, està amarat d’humilitat, generositat, patriotisme, dignitat, benevolència i bona intenció. Com bé deia el darrer comunicat, Reagrupament va néixer i créixer principalment amb dues finalitats: Independència i regeneració democràtica; més tard s’hi ha afegit treball. Sempre ens hem caracteritzat per construir construint. Sembla una obvietat o una

Vies per a la independència

Sense ser polític ni jurista, i donant per entès que no sóc un professional del tema, em permeto analitzar possibles vies per aconseguir la llibertat del nostre país i invitar a la resta a reflexionar-hi. Com sabem se’ns en plantegen diverses vies: referèndum d'autodeterminació a través de la reforma de la Constitución i proclamació unilateral des del nostre Parlament. La via que el Regne d'Espanya ens expulsi no la contemplo i, per tant, no cal analitzar-la. La del referèndum. Què cal fer? Fent ús de la Llei de consultes per via de referèndum, en vigor des de l'abril, un referèndum el pot convocar el Govern, la iniciativa municipal o bé la iniciativa popular (IP); com ha estat el cas i que fa més patxoca. Des del moment que s’admeti a tràmit, la mesa del Parlament ha d’entregar a la Comissió Promotora els plecs amb els fulls de signatures. Encara que el Parlament es dissolgui per la convocatòria de les eleccions, la recollida de signatures continuarà. S’han de recollir un

Trenquem els tòpics (1)

Quan parlem d’independència sovint la gent ens parla d’un seguit d’excuses o pors, altrament dit tòpics, pensant que la independència és una utopia, un somni, una cosa irrealitzable. Doncs no. Alguns d’aquests tòpics, potser els més freqüents són: 1) Hi haurà boicot; 2) Trauran els tancs; 3) No ens la donaran; 4) La independència ha de venir de l’esquerra; 5) Només ho volem els catalans; 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front; i 7) No és possible. Aquí teniu 4 paràgrafs per davant per intentar trencar-ne alguns. Hi haurà boicot. El precedent que tothom utilitza, és el del cava. Val a dir que el boicot del 2005 va fer caure l’exportació del cava català al regne d’Espanya un 6,5%; acompanyat, però, d’un increment de l’exportació internacional d’un 6%. Des de que vivim en un món globalitzat, el pastís ja no és Espanya com quan hi havia la pesseta i podia fer ús dels aranzels, sinó el món. Per què fer negoci amb 45 milions d’habitants podent-lo fer amb quasi set mil? Per què fe

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que... Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava... passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial... Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt

Arguments per la independència

La premissa és clara. Cal fer el màxim de presentacions arreu del territori per donar a conèixer més i més la nostra associació. I sota aquesta mateixa, aquests dies he intentat recopilar informació per fer una presentació més o menys digne per il•lustrar –si més no intentar-ho– on som i cap a on anem si ho volem; cercar, organitzar, i presentar. No cal ser investigador ni treballar a la CIA per observar que la xarxa és un gran recurs -que sovint no el sabem utilitzar- on hi podem trobar tota la informació que ens fa falta. I després de la recerca, si us sóc sincer, no sé si he trobat més arguments a favor de no pertànyer a Espanya concretament, que a favor de tenir un estat propi. M'explico. He intentat fer la següent reflexió "Per què marxar d'Espanya, no és un gran país?", que en definitiva, és el que creuen –crec equivocadament- molts dels que ens hem d'esmerçar a convèncer de la necessitat i viabilitat d'una Catalunya independent. I amb aquest ànim, vai

Trenquem els tòpics (2)

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers. Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se sent

Maneres de fer i de dir

La carrera ha començat, i la maquinària dels partits clàssics ja es posa a rutllar; els cops de colze són a l'ordre del dia. Malauradament, s'ha entrat  en la lògica del "tot s'hi val" per veure si es pot arreplegar alguna cosa, o no perdre el poc que es té. Tinc la sensació que, políticament parlant, en aquest temps de crisi, la coneguda marca sueca de mobles farà negoci venent cadires a preus baixos i, contra nosaltres, les crítiques destructives,  les calúmnies, punyalades i d'altres, vénen i vindran, com diria el mestre Llach, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Però, com també canta seguidament, a nosaltres "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat". I és per això que hem de treballar i treballarem deixant de banda la resta. Si bé les patacades que vénen del nord, del sud i de mar enllà ja ens les esperem, les més doloroses solen ser les de terra endins. Sovint se'ns recorda allò de "qui calla consent", per

Braveheart

- Fills d'Escòcia, sóc William Wallace. - [...] Heu vingut a lluitar com a homes lliures, i homes lliures sou. Què fareu sense llibertat? Lluitareu? - No!... contra això, no! Fugirem, i viurem. - Lluiteu i pot ser que moriu; fugiu, i viureu, almenys un temps, i en morir al vostre llit, d'aquí a molts anys, no estareu disposats a canviar tots els dies des d'avui fins aleshores, per una oportunitat, només per una oportunitat, de tornar aquí i dir als nostres enemics que POT SER QUE ENS PRENGUIN LA VIDA, PERÒ MAI NO ENS PRENDRAN LA LLIBERTAT!

La independència, cosa de tots

S'han dit i mal dit moltes coses quant a Reagrupament, aquests dies. Per fer-ho fàcil als lectors, avanço dues de les premisses més importants d'Rcat: 1) Reagrupament no és un partit polític, sinó una associació, i 2) Reagrupament no és un objectiu en si mateix, sinó que l'objectiu és la independència de Catalunya. I amb aquestes premisses, Rcat Osona ha organitzat un cicle de conferències. La idea neix fruit de la desafecció envers els polítics que hi ha actualment i del poc interès que semblen tenir alguns catalans per sortir de l'atzucac on ens trobem. Com que som conscients d'aquesta mancança i del fet que per sortir-ne ens farà falta mobilitzar tota la massa social, o gairebé, amb ànims de treballar per a un país millor organitzem aquest cicle de conferències per intentar fer un pas endavant i facilitar la difusió de les raons sòlides que hi ha avui per construir aquest camí. La idea no pretén excloure  ningú per raons de raça, religió ni sentiments nacionals,

El dret a decidir

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència. Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l