Carles Costa i Muntadas

Tornada a l’escola, com cada any. Després de més de dos mesos de teòriques vacances, cal tornar a posar el xip. A diferència d’altres anys, no puc pas dir que no tinc ganes de tornar-hi... si bé tampoc em moro per fer-ho. Segurament no se’m fa tan feixuc com en altres anys, però tornar a l’escola sempre fa una mica de mandra. Aquest any hem sortit de la nació. Hem estat per Sòria, Astúries i Cantàbria. Pensareu que hi hem estat molts dies però el cert és que no.... Primer, i potser únic consell, si heu d’anar lluny de vacances, tant que us suposi un dia d’anada i un altre de tornada, preveieu passar diversos dies al destí perquè sinó... el viatge val la pena, però sap greu haver de tornar de seguida.

«A les 4 de la tarda va ser oberta l’exposició esperantista instal·lada al “Temple Romà”. La gran sala d’aquest local estava plena de llibres, catàlegs, revistes, cartells, postals, etc. en esperanto». Aquesta és part de la ressenya que es va publicar l’any 1924 a la revista Kataluna Esperantisto . Aquell any, l’entitat esperantista vigatana, Vika Esperantistaro, va organitzar l’Onzè Congrés de la Federació Esperantista Catalana. El 2024 es commemora el centenari d’aquella efemèride. Per fer-ho se celebra el 40è Congrés a la ciutat, i entre moltes activitats es pretén remembrar aquella exposició. Aquesta exposició s’inaugurarà el divendres vint-i-sis d’abril a les 19.00h. Naturalment, hi esteu tots convidats. Romandrà oberta fins el vint-i-sis de maig. L'horari d'obertura del Temple Romà és de 18h a 20h de dimarts a diumenge, i d'11h a 13h de dimarts a dissabte. Particularment em fa molt il·lusió haver participat en aquesta exposició. Recordo perfectament quan li vaig deman...

Crec haver explicat detalladament els motius pels quals no guardo un bon record del meu període escolar, i més concretament a Les Escoles. Crec que és comprensible vistos els exemples. Jo era un nen llest, amb facilitat, autònom, independent.... que certament, i ja ho dit de bon principi, els vaig donar feina. No obstant això, sempre vaig tenir el convenciment que em tenien mania. És un recurs fàcil, però us ben asseguro que ben cert. Anava un curs avançat, i per aquest motiu, tot i seguir tant o millor que molts altres alumnes, havia de donar el meu 100% quan no tenia cap mena de motivació. I això penso que els molestava, i ho entenc. Entenc que veiessin que desaprofitava el meu potencial, però també entenc que la manera de fer-m’ho veure-ho no era castigant-me, sinó en la mesura que fos possible motivant-me. Dit això, també és cert que entenc que els recursos eren els que eren. Tot amb tot, vaig acabar vuitè. Decidiren entre mestres i pares que havia d’anar a l’institut. No recordo q...

Hi va haver un temps, mentre feien les obres de remodelació de l’edifici antic, que ens van derivar a l’Esperança. Jo diria que devia fer sisè... No obstant, del que recordo d’aquell curs també són coses dolentes. Recordo que no sé per quin motiu, van decidir, com a càstig novament, fer-me recular un curs. No parlo de repetir un curs, sinó que a mig curs, com a càstig, em van posar amb els del curs anterior durant un temps. Recordo també, i això és més aviat una rebequeria, que vaig fer un treball de religió del que n’estava força satisfet. I em va semblar que posant el meu nom a la portada embrutava la portada i no li volia posar. El fet és que la professora de religió (que crec no era professora titulada, sinó una devota) em va obligar a posar-lo. Jo finalment li vaig posar, però el vaig posar amb lletra molt petita,  motiu pel qual em van castigar. D’aquell curs també recordo que algú va tallar marcs de portes i com que a mi m’agradaven els petits punyals i a vegades en portava,...

Jo soc un d’aquells alumnes que va matricular-se a les noves Escoles en el moment que estaven a punt de tancar per manca d’alumnes (any 82). Segons el meu pare, jo i el meu germà fórem els primers. És a dir, abans que nosaltres no hi havia inscrits, i fou després de nosaltres que s’inscriviren més alumnes (fins a sis). Evidentment, no ho recordo i no sé si és del tot cert o va anar així. En qualsevol cas, el que sí és ben cert és que vaig començar l’aleshores P3 amb dos anys. És a dir, vaig començar abans del que em tocava, i vaig tenir l’encert i èxit d’anar sempre un curs avançat fins que me’n vaig cansar, que això fou a tercer de BUP. No és cap temeritat afirmar que això és una anomalia destacable perquè no és gaire normal. Si més no, no m’ho van fer viure amb normalitat. A partir d’aleshores, els records que tinc més gravats o colpits a la meva memòria són els següents que enumero. Com que recordo més aviat els fets, no us els podré explicar en ordre cronològic. Recordo de molt pet...

A partir d'avui, entrada complicada distribuïda en quatre entregues, però que crec que tinc el dret i deure d’escriure-la. Val a dir que en el moment d’escriure aquestes línies, hi ha temes de candent actualitat, com ho és l’informe PISA que deixa als nostres estudiants com els últims de la classe, però confio tenir-ne ocasió de dir-hi alguna cosa aviat. Tanmateix, el passat dia vint-i-tres de novembre es va presentar a Gurb el llibre que han escrit per commemorar el centenari de Les Escoles, i m’interessava molt fer-me amb un exemplar per la implicació que hi vaig tenir. Efectivament, jo en soc un antic alumne. No obstant, no vull parlar exclusivament del llibre, sinó més aviat dels meus records de Les Escoles. Tanmateix, i per enllestir el tema de la publicació pròpiament, n’ha fet la recerca i l’ha escrit l’admirat Josep Casanovas. Particularment, un dels meus historiadors de referència. Especialment destaco Quan les campanes van emmudir , un llibre sobre la Guerra Civil espanyo...

Tornada a l’escola, com cada any. Després de dos mesos de teòriques vacances, no puc pas dir que tenia ganes de tornar-hi. Cada any se’m fa més feixuga la tornada, però bé que hem d’anar aprenent sempre. Aquest any, les vacances pròpiament les vàrem passar a la Vall de Bohí. La vall té una sèrie d’esglésies que totes elles formen part d’un conjunt declarat per la UNESCO Patrimoni mundial. No és poca cosa... I realment és molt bonic de veure i ho aconsello a tots els amics.

Aquesta setmana vaig molt tard a publicar l’entrada. Vaig una mica mancat de temes, o tard en aprenentatge, o fins i tot sobrat de mandra. No obstant això, no significa que no hagin passat coses del més interessant. Almenys, al meu entendre i a nivell personal. Però, com us deia, alguna cosa fa que abandoni la ploma i, no us ho creureu, quan l’abandones una setmana costa molt tornar-la a agafar. Aquestes darreres setmanes, doncs, he tingut la gràcia de mantenir una sèrie de converses interessants. I, de fet, al mateix temps t’adones de com de petit és el món. En primer lloc, una conversa molt enriquidora amb una família d’un mas de Calldetenes. Darrerament, he estat estudiant una religiosa vigatana anomenada Ramona Llimargas, i la història m’acabà portant allí. Pel que fa al tema personal, una família molt acollidora, cordial i, simplement, fantàstica. Pel que fa al vessant històric, realment espectacular. No sé si us heu trobat mai llegir un llibre d’història i llavors poder reviure e...

Aquest estiu ha estat un estiu molt llarg. Podem dir que vàrem començar vacances pel març i fins ara el setembre no hem pogut tornar a l’escola. Tot va ser molt rar. Un dia, ens van dir que ja no podíem anar a l’escola i no vàrem tenir temps per acomiadar-nos dels amics i amigues de la classe. Es va acabar el curs i alguns vàrem fer una mica de comiat virtual abans de començar les vacances de veritat.  De totes maneres, les vacances tampoc es pot dir que hagin sigut normals. No hem pogut marxar de vacances enlloc per culpa del maleït virus. Tampoc hem pogut fer moltes coses que abans sí que podíem fer. Tot i així, hem pogut anar fent sortides puntuals d’un dia i anar a visitar alguns amics que feia temps que no veia. 

No és que en vulgui parlar des d’un punt de vista filosòfic… Podria començar l’entrada dient que la mort forma part de la vida, o que hi ha vida més enllà de la mort… O fins i tot dir que no està demostrat que em mori com afirma el Punset; una altra molt bona reflexió del Punset és que hi ha vida abans de la mort. No va de res d’això. Tanmateix, quedin apuntades algunes de les frases referents a la mort que vaig escriure en algun dia no recordo ni quan però, fa molt temps: Fins que no morin els teus coneguts no hauràs mort del tot. La mort no guanya cap batalla, però si la guerra. La mort: una vida diferent. Morir; serà l’última cosa que faràs en aquesta vida; pel demés no corres perill. Més val morir estimat que seguir vivint i espatllar un bon record. Morir? No pateixis, no te efectes secundaris. I ara em trobeu a faltar, ingenus?! Ja fa temps que he mort! La ignorància mata l’esperit de les persones, les mans només el físic. Viu tant com puguis i procura morir jove. ...

Acabat l’any 2012, crec oportú fer una mica de balanç sobre el que va donar de si el 2012 i com encarem el 2013. Suposo que tothom l’ha fet però jo, no he tingut temps ni massa ganes. Noto que alguna cosa ha canviat a dintre meu aquest any que hem deixat enrere. No sé si és que he madurat o el què però, el cert, és que no sóc el mateix que va començar l’any.  El 2012 han passat un munt de coses i tothom es pot agafar a les bones o les dolentes. Jo, que sempre he estat titllat de pessimista, m’aferro a les coses realistes. És a dir, sóc conscient que han passat coses molt bones però també de molt dolentes. No m’agafo a cap de les dues, senzillament les veig i les tinc present totes. No hi ha mal que per bé no vingui però, com és natural, tampoc hi ha bé que per mal no vingui. No conec res que sigui bo per a tothom; sempre hi ha algú que en surt perjudicat. De manera que... realisme i racionalisme. El concepte optimisme i pessimista és relatiu; en canvi el de realista no. El que...

Estimada Helena,  Feia temps que no t’escrivia... Com estàs? Espero i desitjo que molt bé. No sé si t’enyores de la teva terra, de la seva gent i de la teva gent. Possiblement d’algunes coses més que d'altres, oi? Si es pogués viatjar pel temps, possiblement em sentiria com tu; enyoraria Catalunya, els patriotes del segle passat i la meva gent però de la resta... Què se n’ha fet de les persones, Helena?  Per aquí... Sovint penso que vas fer molt bé en marxar. De fet, ja saps que sempre n’he tingut l’espina clavada. Alces l’esguard i veus molt llocs on poder anar que, possiblement, hi estaríem molt millor que no pas aquí. No pas amb poca ironia, et diria que, ara mateix, es viuria molt i millor a Matrix , allí on viu l’Alícia o fins i tot a Júcar. Sí, ja ho saps... “ Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món és on, viuen contents els ”... De Júcar. Quin sentit de l’humor tant increïble. Si no has vist les fotos, cerca-les per Internet . Han pintat tot el poble de color...

Els que rebeu això a través d’un lector de rss, potser pensareu que és algun Spam o virus o vés a saber què. No, és el nom d’un bonic joc que vaig descobrir ara ja fa molts anys. El fet és que l’altre dia, mirant el recomanable programa de televisió de Catalunya Generació Digital, me’l va fer recordar; no a aquest directament, sinó a partir de l’Angry Birds. El presentador del programa crec que en portava una samarreta i llavors va fer el comentari mentre en la imatge de fons hi sortia el popular joc.  Pels que no el conegueu l’Angry Birds, just dir-vos que és un dels jocs més populars de la història recent. Pel que he sentit, me l’imagino com el Tetris de l’era moderna. Pel que tinc entès, es tracta d’anar estampant ocells contra coses o dianes. Si us sóc franc, no me l’he instal·lat; ni tant sols baixat al meu mòbil. De fet, ni tant sols hi he jugat mai. És a dir, si la definició no és prou acurada, ho lamento. Per més Inri , he hagut de cercar com s’escrivia. 

Per trencar una mica amb la rutina política de les darreres entrades, avui escriuré sobre curiositats de Bola de Drac . Els que no coneixeu la sèrie de dibuixos animats 1) Us la recomano i 2) No sé si entendreu massa el que us explico. El fet doncs, és que una de les tècniques més poderosos que té en Son Goku i que va aprendre del Fullet Tortuga és el Kamehameha. Els entesos diuen que, tot i ser de les més importants, n’hi ha una que la supera: és la bola Henki ensenyada pel déu Kaito i que va servir per derrotar a Freezer si mal no recordo. Disculpeu si alguns dels noms no s’escriuen com els escric.  Així doncs, vaig quedar molt sorprès quan fa uns dies, vaig sentir a parlar per la televisió sobre un rei. El rei Kamehameha I. Ostres! No pot ser... És possible que l’atac per excel·lència de Bola de Drac faci referència a aquest rei? Si em diuen que sí, m’ho crec. Entre altres coses, perquè els autors de Bola de Drac, realment són molt bromistes. I, sinó, ja m’ho explicareu al ...

Avui toca una entrada força íntima. Com que és el meu bloc i hi escric el que vull, és el que hi ha. Mai he tingut un diari on escriure-hi. Senzillament, quan m’ha vingut de gust escriure quelcom, així ho he fet. I aquest és el cas i la motivació d’aquesta entrada.  El fet és que des de fa molt temps i, no és la primera vegada que ho dic, sovint tinc la sensació que la gent em coneix tant, i tant poc alhora, que m’esparvera. 

Malgrat tot i, de moment, l’any 2012 ha arrencat molt bé. Escric tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Una de les notes negatives (per mi) és que l’he arrencat amb menys ganes d’escriure però, això va a èpoques; ja m’ha passat en altres ocasions. Entre la darrera entrada a Vicoci i la primera al nou bloc, passaren mesos i mesos i, llavors, ha vingut una tongada força important. Però no és per això que avui em disposo a escriure quelcom. Com us deia, ha arrencat bé. Aquestes són algunes de les notícies i descobriments que he fet aquest inici d’any.

De tant en tant val la pena aturar-se, mirar el nostre entorn, mirar el que deixem al darrera i fixar un objectiu al davant per assolir-lo. És un exercici que caldria que féssim sovint i que serveix per veure d’on venim, on som i on anem. Diuen que quan camines per un lloc on no hi ha punts de referència, és millor traçar una corda o un bastó per intentar anar seguint una recta i evitar donar voltes sobre el mateix lloc. I aquesta és una de les reflexions que he fet aquest setembre. Mirant què deixem enrere, on som i quin objectiu tenim al davant. Us convido a fer l’exercici.

Segons els calendari escolar 2011-12, l’inici de les classes al segon cicle de l’educació infantil, dels ensenyaments obligatoris i postobligatoris, comencen el proper dilluns dia 12. Si no vaig errat, és el que els de la meva generació coneixem popularment amb l’EGB: No és tècnicament el mateix ni avarca les mateixes edats però, és com ho coneixem nosaltres. Recordo quan anava a l’escola... Deixeu-me fer un incís que l’escola on havia anat, segons, m’havien dit, havia sigut Ajuntament, presó i escola; també hi vivia un guàrdia civil. Si em permeteu la broma, no sé quin n’és l’ordre ni què era quan vaig deixar d’anar-hi... Com anava dient, quan anava a l’escola, part del primer dia el dedicàvem a poques coses:

Fa dies que estic nostàlgic. TV3 m’hi ajuda. Aquest mes de setembre i quant a televisió es presenta atractiu. No vull dir atractiu quant a novetats de sèries, sinó que atractiu referint-me a que tornaran a fer coses (no totes) que valdran la pena mirar-se-les. I això sí que és nou. De fet, l’altre dia llegia un article a l’Avui on la Gemma Busqueta ja ho esmentava. Torna Bola de Drac.  Sí, sí. I millor que mai. Però anem a pams. Actualment, al 3XL ja podem gaudir de Tom i Jerry , Scooby Doo , Els Dalton , Shin Chan ... Tot torna. Bé, tot no, però algunes coses bones tornen. No sé si és bo o dolent. Precisament, una de les coses que tornen, són les aventures de Goku, Krilin, Bulma, Fullet Tortuga... TV3 ha adquirit els drets de la franquícia i el 3XL emetrà la sèries al completa incloent Bola de Drac , Bola de drac Z , Bola de drac GT i Bola de drac KAI , que és la remasterització de Bola de drac Z en HD i format 16:9 i -novetat- és inèdita en televisió. Bravo TV3. Quan se us...

Temps era temps.... Remember when.... Oh! feia molt de temps que el cercava i, finalment, l’he trobat. Es tracte del joc Snow Bros. El trobareu fàcilment googlejant per jugar-hi online. Als que sou fans de consoles de darrera generació i hereu fans de jocs tipus Street Fighter, no cal que el cerqueu; aquest joc només té dreta, esquerra, disparar i saltar.  Però, per què m’ha fet tanta gràcia? Precisament, pel que apuntava fa uns dies amb una entrada : pels records que aporta.