Carles Costa i Muntadas

El 23 d'abril vaig ser testimoni d'una boda; aquest n'és el text que els hi he llegit als nuvis: Sempre he cregut que a la vida has de ser humil, modest i, en totes les ocasions que se’t brinden, aprendre dels que saben. També crec que s’ha de desitjar absolutament tot; però no esperar mai res. Seguint aquesta filosofia, us haig de confessar que poc m’esperava que em convidessin a un esdeveniment com aquest. Jordi, Judit, moltes gràcies. Però si poc t’esperes que et convidin, menys encara t’esperes que et demanin ser testimoni i, finalment, que et demanin unes paraules. Així que, amb la millor de les intencions i, sense saber ben bé que haig de dir, ho intentaré. En primer lloc, deixeu-me que us enumeri uns records que tinc d’en Jordi des que el conec. Uns moments que em mereixen ser destacats. Curs de preparació per fer un mòdul d’informàtica. Allí el conegué. Tímid, amable, afable i, bona persona. Aquesta en va ser la meva primera impressió en començar les classes. Per

Quin rebombori ha aixecat aquest documental que es va emetre fa uns dies per TV3 (la seva). Bé, sense ànim de fer de senyor Monegal, faré la meva crítica. Recordo poques coses d’aquell dia. Recordo que havíem de fer algun treball a l’escola i ens vàrem endur una gravadora amb ànim de poder entrevistar algú sobre algun tema (entrevistar és un verb molt agosarat pel que podíem fer uns nois d'11 i 12 anys, però ja ens entenem). El lloc i dia era ideal, perquè es realitzava la volta ciclista a Osona i entre el carrer Verdaguer i la Plaça Major hi havia un bon batibull. Ens trobàvem allí. De sobte es va sentir una forta explosió i va tremolar el terra. Pels que no sigueu de Vic, val a dir que hi deu haver uns 8-10 minuts entre un lloc i l’altre. Una explosió de gas? O què era? Recordo que vaig veure un munt de runa, però no recordo res més. Crec que al vespre ja sabia què havia passat. Tampoc recordo si em vaig preguntar quelcom especial sobre el tema. També recordo que, passats uns d