Carles Costa i Muntadas

Amb el correu, la VPN i el calendari, el meu procés de desgooglelització ja havia començat i no tenia aturador. Però faltava una cosa clau avui dia, el poder fer còpies de seguretat dels nostres arxius: el Drive. I va arribar el dia. En una primera versió, Proton només permetia penjar documents online i no permetia sincronitzar els documents que tens a l’ordinador. Era un pas important que permetia compartir arxius per Internet, novament amb seguretat, privacitat i llibertat, però quedava coix. No obstant això, en pocs mesos va arribar l’esperat i apreciat programa de sincronització. Ara sí que ho teníem quasi tot perquè, simplement, esborraria tots els documents que tingués al Drive del Google que, novament, no n’han pas de fer res del que tinc. I així ha estat, tot i que encara han de polir algunes coses importants, com poder veure els arxius penjats al Drive des de l’app. Perquè... no ho he dit però ja s’intueix i es dona per sabut: tant el correu, com el calendari, la VPN i el Driv...

Que recordi, vaig donar suport a Google des del minut 1. L’entrada d’avui no és per parlar de Google, però sí que necessito contextualitzar una mica l’assumpte. El fet és que temps ha, quan hom anava amb Hotmail i els de Microsoft et donaven, ja no sé si 2 o 20 MB d’espai (em despista la capacitat ridícula que et donaven en comparació amb el que ofereix qualsevol avui dia), va aparèixer Google regalant 2GB. Aleshores allò fou una autèntica revolució, a la que m’hi vaig sumar de seguida. Recordo que no et podies crear un compte, sinó que anava per invitació, i tan tost vaig rebre-la, ja vaig crear-me’l. Crec que d’inici només era correu electrònic, però amb el temps ja va desenvolupar el calendari, i encara més tard tota la solució ofimàtica sota el paraigües del Google Drive. A banda, també hi havia el contactes, que et permetia (i permet), tenir-los sincronitzats en el teu dispositiu mòbil. Fins aquí, tot bé. No obstant això, un altre dia, no fa gaire, va aparèixer una altra revolució...

Sense ànim d’entrar en aspectes tècnics, avui m’agradaria fer quatre reflexions sobre la intel·ligència artificial. No pretenc entrar en aspectes tècnics ni valorar què és i què no és intel·ligència artificial, sinó tan sols posar sobre la taula alguns pensaments. Dit d’una altra manera, escriure la meva opinió sobre el futur que pot esperar-nos i si això és o no serà bo. D’entrada, i sense haver llegit gaire sobre el moviment en contra de la intel·ligència artificial, haig de dir que certament cal ser prudent. Com tot en aquesta vida, qualsevol massa pica, i tot en la justa mesura, no té per què fer mal. Amb això vull dir que hi ha un moviment, del qual en formen part eminències mundials, que estan en contra de la intel·ligència artificial. No cal dir que alguns hi estan en contra perquè encara no hi poden sucar pa, però n’hi ha d’altres, com Bill Gates, que hi estan en contra des del punt de vista moral. I, val a dir, que el navegador de Microsoft, Bing, ja la porta incorporada des d...

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic. Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables...

Temps era temps, quan la carrera per aconseguir el que podem entendre per llum elèctrica convencional i/o domèstica estava en el seu punt més àlgid i crític de la història, sortia publicat a la portada d’un diari novaiorquès anomenat La Llumanera de Nova York : ¡¡Important descubriment!! DIVISIÓ PRÀCTICA DE LA LLUM ELÉCTRICA. ¡EDISON ECLIPSAT! LO GRAN PROBLEMA RESOLT PER DOS CATALANS, MOLERA Y CEBRIAN. Ab lo cor plé de satisfacció y d’entussiasme anunciem avuy als nostres lectors lo triumfo qu’ han obtingut dos paysans nostres en lo terreno de la ciència. La divisió de la llum eléctrica es ja un fet práctich, y la solució del problema es deguda á dos catalans, los Srs. Molera y Cebrian, enginyers residents á San Francisco de California. Mentres lo famós Edison está estudiant encara la manera de dividir la corrent eléctrica, ells, més práctichs y més científichs, han resolt la manera de dividir la mateixa llum [...]. Corria l’any 1879, i aleshores el problema de com dividir el corrent e...

Ja he escrit en altres ocasions sobre el #novullpagar. La primera vegada fou en motiu del que li ha donat nom o l’ha popularitzat. Fa uns dies, podíem llegir que els que no van pagar, ja van començar a rebre les multes. No tornaré a entrar en el fet que les empreses hi són (entre altres admirables coses com la Responsabilitat Social Empresarial) per fer negoci. I no ho dic perquè em diguin neoliberal o neocapitalista! Perquè, precisament, un dels que dóna més als necessitats a través de la seva fundació, és un tal Bill Gates; l’home més ric del planeta (o dels més rics) gràcies a fer negoci amb Microsoft. Tampoc val la pena tornar a entrar amb els deutes que tenen el partits polítics a les entitats bancàries i, més concretament a La Caixa; curiosa màxima accionista d’Abertis, qui té monopolitzat tot el tema de les autopistes. Podeu rellegir les entrades #novullpagar  i #novullpagar(2)  per a més informació. Avui m’agradaria treure o desmentir que realment, sí que ens agra...

Fa uns dies comentava amb un recent pare sobre els avenços de la ciència. Debatíem -jo en la més completa ignorància, doncs no he estat pare i desconec tot el que fa referència a la paternitat i educació dels nounats- en quin món es trobaria el menut. Dèiem que néixer, en cap cas ha de ser fàcil. Ni per la mare ni, com s’ha de suposar, per la criatura. Per a ella, perquè no deixa de ser un risc i durant tota la gestació tampoc pot fer una vida completament normal; ni que fos per la dieta i, ja no dic res sobre alcohol i/o tabac. Per la criatura, perquè, deixant de banda que d’on ve hi deu estar com els àngels, per molt que se li tracti d’explicar què i com ho ha de fer per sortir d’allí, el pobre menut no entén res. Només néixer, ja es troba en una situació d’incomprensió i, com us deia, tampoc se’l pot animar ni ajudar moralment. D’alguna manera, està sol davant del perill. Tot plegat venia arran que segons uns i altres pediatres diuen que se’ls ha d’estar a sobre i mimar durant ...

Sóc fan de Google. No sé si ho havia afirmat mai... No incondicional, però sí fan; crec en Google. Entre altres coses per la seva filosofia que pot quedar perfectament reflectida en una frase de Larry Page fa uns dies al Google I/O 2013 (una espècie de congrés on Google es posa de llarg i presenta les seves novetats) quan, referint-se a les seves ulleres Google Glass, afirmava “cada cop que hem fet quelcom surrealista, hem après alguna cosa. No totes les vegades, però la majoria. [...] El nostre objectiu principal és tenir a usuaris feliços utilitzant Glass. Volem assegurar-nos que estem construint experiències que facin felices a les persones”. Senzillament, sublim.  Però, què va donar de si Google en el Google I/O 2013? Doncs un munt de coses. I això que, segons Page, tot just estan a l’1% del que poden fer. Anem a pams. En primer lloc, Google unifica l’emmagatzematge per a Drive (lloc on guardar coses i on podem gaudir d’eines ofimàtiques al núvol), Gmail y Google+ (la xarx...

Des del rescat a Xipre i el corresponent corralito , molts ens preguntem què es pot fer amb els diners. En cap cas, no és un tema menor perquè, com es va poder veure primer a Argentina i fa poc a Xipre, molta gent (especialment els de la classe social mitja i per sota d’aquesta) en surt greument perjudicada i perden part dels seus ingressos que tant els ha costat guanyar. Pitjor encara, si tenim en compte que molts no en tenen cap culpa i, precisament i per més Inri , pagaran els més justos (els que tenen ingressos i estalvis) pels més pecadors (els que van estirar més el braç que la màniga). Així, doncs, que es pot fer amb uns possibles estalvis?  En primer lloc, curar-me en salut i deixar clar que no sóc economista, ni banquer, ni res per l’estil. Ho dic amb el sentit que ningú ara s’agafi qualsevol cosa de la que pugui escriure com un assessorament personal o consell. No l’és. Escriuria més, com que tampoc tinc intenció d’entrar al detall (no és l’objectiu de l’entrada), no...

En alguna presentació personal per aquests contrades, he arribat a dir que crec en Google. Una imatge que il·lustra una cosa semblant és la que segueix:  No és Google però sí a Android; cosí germà. Diria que, per fanatisme, els d’Apple en tenen molt més que els de Google però, en definitiva, sí, ambdós seguim fidelment el que dicten Apple i Google en el cas d’Android. És a dir, en teoria, els que ens hem casat amb un sistema, som incapaços de veure el negatiu del nostre i el positiu dels altres. Jo, insisteixo, malgrat cregui o pugui creure en Google, sóc crític. I, el que està fent darrerament, em té molt despistat. 

No descobriré a aquestes altures que no sóc massa amic dels nostres periodistes; bé, siguem més genèrics i posem-hi periodistes peninsulars; suposo que per Europa i el món són diferents. Si bé amb les notícies normals, les de caire no especialitzades, el tema ja justeja, imagineu-vos amb tot el tema tecnològic o de les TIC. I -ep!- val a dir que no sóc cap geek ni estic massa al dia però, el suficient per adonar-me que hi ha una gran mancança en aquest aspecte. I, una altra premissa; si bé l’accés d’informació provoca desinformació, la manca o ocultació d’aquesta té trampa. Quina? no ho puc assegurar. Però, el cert és que sovint sembla que hi hagi algun interès particular per donar notícies d’una companyia o altra. Vagi per avançat que, la que -crec- s’emporta la pitjor part d’aquest boicot, és Google. És un dels problemes d’anar un pas per davant .  Però, anem a pams. I, per fer-ho, necessito tirar unes setmanes enrere per mencionar el World Mobile Congress que es va fer a Ba...

Havia titulat l’entrada com a Inspector Gadget però, llavors me n’han vingut d’altres al cap i he hagut de canviar-lo. I de ben segur que me’n deixo conscientment (el detectiu Conan és un exemple clar però que no vaig veure en la meva infància) i inconscientment. Així, doncs, Inspector Gadget, Pantera Rosa, els dos Sherlocks Holmes amb els corresponents Doctors Watson i, al centre de tot, sorpresa, Método 3. A tall informatiu, els dos Holmes corresponen a les sèries angleses i americanes del conegut detectiu. A mi, personalment, m’agrada més la versió americana i que podeu veure a Cuatro sota el nom de Elementary . Aquí els teniu:  La confecció de la imatge no és massa atractiva però bé, ja fa la tasca per la qual la volia.  L’entrada no va únicament i concretament de Método 3, sinó de la privacitat de les nostres dades, el que fa referència a les investigacions, CNI i, fins i tot, d’hortalisses; tenint en compte que sembla que baixem de l’hort com quan tothom es v...

Quan vaig escriure Part del meu futur , no tenia clar el què faria però, sí que tenia clar que havia de fer alguna cosa. Alguna cosa més. Si hagués de fer cas a alguns, em dedicaria a fer vida social i personal però, crec que no els hi he fet massa cas. De manera que, com en l’entrada anteriorment mencionada, cerqueu la diferència en la imatge que segueix:

Porto cinc minuts pensant el títol de l’entrada. El problema dels títols és que han de ser curts, i més encara tenint en compte que personalment m’agrada que càpiguen a la columna del bloc en una sola línia. Al final, a falta de creativitat, ha acabat essent Google Chrome que, en definitiva, és del que va.  I és que llegia ahir feliçment que Google Chrome supera la darrera setmana a Internet Explorer. Alguns us preguntareu què és això... Això són navegadors, i serveixen per navegar per Internet. Els que us pregunteu què és crec que us ajudaré si us dic que és Internet. És a dir, el programa aquell que s’engega quan feu clic a la e que hi ha a l’escriptori o a la barra de tasques del Windows. I de navegadors n’hi ha un munt. Bé, això ara; fa anys no n’hi havia tants. Trobem Google Chrome, FireFox, Internet Explorer (IE), Safari, Opera... 

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema i, ben bé, encara no tinc clar què i/o com. El fet és que fa mesos i mesos que dia sí, i dia també, que es parlen de retallades. Retallades per aquí, retallades per allà en forma de serveis socials, sanitat, ensenyament (altrament dit educació), mitjans, i un llarg etc. Però encara no he sentit ningú ni res al respecte en retallar en informàtica. I, crec que és un punt on es podria retallar i força. No estic parlant de maquinari, sinó de programari. Val a dir abans, però, que cal diferenciar molt els tipus d’usuari que utilitzen ordinadors i/o altres dispositius. És a dir, per una banda, el que es coneix popularment com “nivell d’usuari” i per altra, la resta o nivell avançat. I ho dic des de la perspectiva d’informàtica i amb en ben entès que amb segons quines coses, només disposes d’eines i/o programes de pagament. Entre aquests, els més populars són els de Microsoft com tothom sap.

A primera vista, no tenen res a veure però, rascant una mica i coneixent-ho mínimament, crec que sí que tenen un tret comú. Ras i curt, Ambdós van un parell de passos per davant de la societat que va un pas enrere. Dit d’altra manera, no conflueixen en el mateix espai temps. És trist, però crec que és així.  En primer lloc, Google. Google va començar amb un el cercador, seguit d’un correu electrònic... i un munt més d’aplicacions. Els que estàvem més o menys en aquest món, hi vàrem apostar de seguida. Recordo fa molt anys quan Google va oferir 2Gb (2Gb!) d’emmagatzematge pel correu electrònic. Si mal no recordo, Hotmail (el que estava de moda aleshores), oferia 10MB. Jo, tenint correu de Hotmail, no m’ho vaig pensar dues vegades. Passat molt temps, qui discuteix ara el correu de Gmail o el cercador? Han hagut de passar mot anys però... 

Cerca la diferència entre les dues imatges que segueixen:  Lamento decebre aquells que esperaven una entrada de contingut més aviat polític com, per sort o per desgràcia, és habitual. 

Alguns ja sabeu que sóc fan de Google. Tot i ser fan, discrepo de moltes coses de les que fan i són crític amb tantes altres. Però ja fa temps que hi dono voltes i finalment decideixo escriure sobre el tema. De la mateixa manera que hi ha el món de Sofia o Alícia al país de les mil meravelles, avui permeteu-me escriure sobre el món de Google o Carles al país de Google.  Per fer una mica d’història, recordar que Google en té molt poca. Tot va començar amb un cercador dins una habitació d’uns estudiants, llavors un correu... i així fins a tenir desenes o centenars de productes. I, cada vegada tinc més clar que, al pas que van, arribarà un dia que crearan una casa domòtica pensada i desenvolupada per Google. 

Sovint tinc idees que no les expresso o les expresso en petit comitè i, passat un temps, m’adono que era una bona idea perquè la veus implementada per d’altres. Aquesta potser n’és un cas. I si algú la cacés, crec que podria funcionar prou bé. El fet és que tothom, més o menys vegades, ha d’anar a comprar. A tots ens ha passat que, quan som a casa pensem que hem de comprar una cosa i, quan som al supermercat, se’ns oblida comprar-la o hi tornem a pensar quan hem arribat i veiem que ens falta. És evident que per esmenar-ho, hi ha qui empra la mítica llista de la compra; però sovint, també hi ha qui, després d’esmerçar-se en fer-la, quan decideix anar a comprar, se la deixa a casa. I és fruit d’aquesta problemàtica que se m’ha acudit el següent.