Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2022

Viatge al Vic del XIX (2/2)

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai Saber

Viatge al Vic del XIX (1/2)

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon

El (no) compliment de les normes a Vic

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,

La Banda Municipal de Vic

Imatge
Anar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic sempre és un goig. I sempre, també, t’emportes sorpreses. En aquest cas, cercant coses que no hi tenien res a veure, em vaig trobar amb un article del 1908 de Just Cassador, pseudònim del gran Josep Gudiol . Les línies del mossèn Gudiol anaven dedicades a la Banda Municipal de Vic. Ignoro per complet la història musical de Vic però em va cridar molt l’atenció l’any en el que data l’origen de la banda municipal de la ciutat. És més, comença el seu article advertint que molts es pensen haver assistit a la creació de la mateixa, però que van molt equivocats.  L’erudit Gudiol, assabenta als lectors de la Gazeta Muntanyesa que s’ha topat amb un document a la Cúria Fumada on hi ha redactat una espècie de contracte. A saber, potser un dels primers contractes musicals de la història, o com a mínim de Vic. El document és de 16 calendes de maig del 1320, d’acord amb ell, el quinze d’abril. És a dir, aquesta mes va fer 702 anys. Com us podeu imaginar,

L’honradesa política d’Eusebi Molera

Revisant les entrades del bloc m’adono que crec poder afirmar que la meva etapa rebel contra les persones que es guanyen la vida exercint de polítics ha passat a la història. Dic l’etapa, i no pas que hagi canviat la majoria que exerceix com a polítics. Em continuen semblant (la majoria) incompetents, corruptes i vividors. Afortunadament, hi ha excepcions, però són les mínimes. Però, com deia, si mireu l’arxiu del bloc veureu que ja no me’n faig mala sang i ara fa molt temps que no en parlava. Avui, és una mena d’excepció arran de l’escàndol de les comissions per la venda de mascaretes a la capital del regne d’Espanya. De totes maneres, no creieu que la motivació és fruit del possible delicte o com es vulgui dir, sinó per lloar un compatrici nostre: Eusebi Molera . Quant a l’Eusebi Molera ja n’hem parlat diverses vegades, però del que n’hem parlat menys és del seu vessant polític. Sabem que fou arquitecte, un gran urbanista, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, un gran in

Processó de Mieres

Imatge
La setmana passada vaig parlar sobre la Processó dels Armats de Vic . Per alguns, potser seria normal que avui parlés de com va anar la processó el passat diumenge. No obstant això, com que ja en vaig parlar la setmana passada i vull creure que ja tindré ocasió de parlar-ne un altre any, avui m’agradaria parlar de la processó de Mieres, una bell municipi de La Garrotxa. El motiu és molt simple, i és que el passat divendres vàrem tenir el goig d’assistir-hi per primera vegada. La raó per la qual vàrem anar a aquest municipi a veure una processó, també és molt fàcil d’entendre per una persona com jo. A alguns us sonarà fra Antoni de Sant Jeroni. Aquest religiós fou trinitari descalç. No tan sols això, sinó que va néixer a Vic. Així doncs, fou compatrici. Encara més, es pot dir que fou cronista de la ciutat, així com també una mena de biògraf. No pretenc desglossar vida i obres del religiós perquè ja forma part d’un treball molt més extens, però tan sols diré que és l’autor d’un parell de

Processó dels Armats de Vic

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich . El treball és de l’any 1950. Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregac

Obeses

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les. Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

La Guerra Civil Espanyola a Vic

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr

Climent Riera

Article publicat a El 9 Nou el passat 4/3/2022. Amb motiu del 340è aniversari de la seva mort, permeteu-me avui fer-vos una breu pinzellada biogràfica d’un altre gran místic vigatà, exemplar i modèlic, fins i tot arribat a ésser venerat pels seus germans de religió. No crec que exageri si afirmo que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde, avui Vic comptaria amb un sant més. Tanmateix, seguint un dels axiomes de l’orde «no proclamem sants, però els fem». Parlo dels cartoixans, un dels ordes més austers que existeixen, sinó el que més. El va fundar sant Bru el 1084 i cartusia nunquam reformata quia nunquam deformata [‘l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat’]. És a dir, avui dia mantenen l’essència de fa pràcticament mil anys. Si teniu ocasió de visitar algun dia una cartoixa, no en perdeu l’oportunitat. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici, Joaquim Salarich en el capítol V del

La guerra Rússia-Ucraïna

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent.

L’Església no és els seus capellans

No pas sense risc, m’atreveixo a opinar sobre aquest tema que de ben segur se us farà familiar de seguida. Avui dia, hom coneix el que [no] va passar amb el bisbe Novell , com també els esdeveniments que es van succeint d’ençà d’un temps amb els capellans o religiosos relacionats amb delictes sexuals. Ja avanço que el fil argumental de l’entrada, en cap cas —Déu me’n guard— va en la línia d’excusar-los! Ben al contrari. La raó de l’entrada és per trencar una llança a favor de la fe i el fons de l’Església, més enllà del que cadascú cregui, senti o pensi lliurement. El resum que molta gent n’ha tret de tot plegat és que no ens podem fiar dels capellans i/o religiosos. O, expressat d’altra manera, que com s’atreveixen a sermonejar-nos si ells actuen de mode contrari. L’entrada d’avui va dedicada a tractar sobre aquesta fal·làcia, i de la conseqüència més immediata: la decepció.

Converses interessants

Aquesta setmana vaig molt tard a publicar l’entrada. Vaig una mica mancat de temes, o tard en aprenentatge, o fins i tot sobrat de mandra. No obstant això, no significa que no hagin passat coses del més interessant. Almenys, al meu entendre i a nivell personal. Però, com us deia, alguna cosa fa que abandoni la ploma i, no us ho creureu, quan l’abandones una setmana costa molt tornar-la a agafar. Aquestes darreres setmanes, doncs, he tingut la gràcia de mantenir una sèrie de converses interessants. I, de fet, al mateix temps t’adones de com de petit és el món. En primer lloc, una conversa molt enriquidora amb una família d’un mas de Calldetenes. Darrerament, he estat estudiant una religiosa vigatana anomenada Ramona Llimargas, i la història m’acabà portant allí. Pel que fa al tema personal, una família molt acollidora, cordial i, simplement, fantàstica. Pel que fa al vessant històric, realment espectacular. No sé si us heu trobat mai llegir un llibre d’història i llavors poder reviure e

La Covid-19 (17)

Feia dies que no parlava de la Covid-19. Podria dir que ha plogut molt però malauradament no ho ha fet. Tanmateix, sí que han passat moltes setmanes, i, no diré una nova onada, però almenys sí que sembla que s’ha fet el pic de la sisena. Ara, cal esperar com serà la setena. Si més no, penso que som més a prop de la setena onada que de la fi de la pandèmia, a no ser que canviem el que entenem per pandèmia, que diria que és el que s’està fent una mica.   Entre moltes altres coses, la Covid-19 passarà a la història per ser el virus que identifica més aquella màxima de si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi. De veritat que us ho dic, i no sé si això és bo o dolent. Tanmateix, il·lustra perfectament aquesta actitud davant l’adversitat. Sinó, posem la vista al retrovisor i mirem com han anat les coses.  

La Marató i la salut mental

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.   El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàssic

Paradoxa de la comprensió del programador informàtic

Imatge
Fa uns anys escrivia sobre els programadors informàtics , que és al que em dedico professionalment. En aquella ocasió parlava més aviat del dia a dia des del punt de vista tècnic. És a dir, què som i amb què treballem o els nostres mètodes de comunicació amb les màquines. Avui, però, parlo de la paradoxa de la comprensió del programador informàtic, i que crec que té molt a veure amb aquell tòpic que som gent rara. Quan un programador comença a treballar no és que sigui rar (a vegades sí...), però després de molts anys exercint-ho, crec que finalment a ulls de la societat s’hi torna. Tanmateix, s’hi torna per culpa d’aquesta mateixa. I això, naturalment, transcendeix a l’esfera privada i sovint es converteix en un mal viure. Anem a pams. Generalment, a un programador se li encarrega una tasca. És a dir, un interlocutor (dic interlocutor perquè pot ser un client, un responsable de projecte, un consultor, un amic...) vol que una màquina faci una cosa i algú li ha de dir a la màquina que h

Glòries Vigatanes: conclusions

Imatge
Testimoniatge de Glòries Vigatanes i John Bux: © Thunderforest © OpenStreetMap contributors I per contrarestar l'estigma que tenim els vigatans i/o oferir una definició més precisa de com som —al meu entendre— els vigatans, acabo amb un parell de frases de dos autors: No se crea que esto sea adustez é incivilización, es nuestro clima, nuestra atmósfera nebulosa, nuestros frios que nos contraen y marcan en nosotros un deseo de solidaridad que nos hace parecer esquivos á los viajeros que por primera vez nos visitan y nos tratan, á poco que nos conocen ven que el trato de nuestros artesanos es muy franco, amable, respetuoso y atento; si algo en él nota de reservado es porque teme cometer alguna imprudencia, efecto de su poco mundo y de la timidez natural, que cualquiera puede observar en el mayor número de nuestros paisanos SALARICH, Joaquin (D) (1857). Memoria sobre el censo de Vich . Barcelona: Imp. de Joaquin Bosch, p. 104 És la porta que molts veuen tancada, per la presència de la

Glòries Vigatanes: John Bux

Imatge
He deixat pel darrer el que em sembla que trenca més amb la imatge clàssica del vigatà. També és possible que sigui el qui ha escampat més el nom de Vic pel món. Àdhuc sigui un dels més desconeguts. Acabo amb ell també per aprofitar fer una crida. Si algú l’havia conegut o en té informació, que m’ho faci saber. Vaig començar a teixir la seva història ja fa molt temps i més o menys l’he traçada. Però resten molts buits i interrogants. Perquè us en feu la idea, he localitzat anuncis dels seus espectacles, cròniques i notícies d’ell, en més de mil cent retalls diaris. Bux era fill de Ca la Neus de les voltes de baix de la plaça Major: pel que he pogut deduir, era una sabateria o merceria. Respon al nom de Josep Buxó Coma. Com tants altres, va marxar de Vic jove, als vint anys, i se’n va anar a Barcelona. D’allí, i amb un afany terrible per triomfar als escenaris i alliberant el ritme que portava dintre, se’n va anar a París. A la capital francesa no només va poder aprendre danses american

Glòries Vigatanes: altres Glòries Vigatanes

Fins aquí hi hauria el recull escollit de Glòries Vigatanes  pròpiament. Tanmateix, deixeu-me dir que a la meva particular tria que conforma un llibre també hi tinc recollides les següents figures. De seguida entendreu per què en faig esment. Andreu Febrer , primer traductor en vers de la Divina Comèdia de Dante i servidor de dues dinasties de reis: el llinatge del Casal de Barcelona, i el dels Trastàmara. Fou home de confiança de Joan I el Caçador, Martí l’Humà, Martí el Jove, Violant de Bar, Ferran d’Antequera, i Alfons IV el Magnànim. Guillem Caçador , bisbe de l’Alguer i auditor de la Rota Romana. Nissaga d’uns quants presidents de la Generalitat, tres, concretament. Francesc Micó i les Miconia i l’Orella de l’Os. Climent Riera , el nostre cartoixà per excel·lència. Ramon Sala i Saçala , l’Hèrcules de Vic que va plantar cara als francesos. Jaume Balmes , qui va tenir el destí de la corona espanyola a les seves mans i fou assessor de papes. Joaquim Salarich , primer cronista de la