Carles Costa i Muntadas

Per part de la seva ciutat natal, també ha rebut diversos reconeixements: l’Ajuntament de Vic, el juny de l’any 1948, li va imposar la medalla de plata de la ciutat. Coses extraordinàriament normals. Un dia va aparèixer en un calaix. La resta de reconeixements ja els va rebre després de la seva mort, que ocorregué el vint de gener de l’any 1967, quan tenia noranta-sis anys. L’any 1980, el ple de l’Ajuntament va aprovar dedicar-li un carrer de la ciutat que està situat al barri de l’Horta Vermella. Abans de morir, però, Pratdesaba va fer el seu testament. Llegava testamentàriament el seu estimat observatori a la ciutat de Vic perquè aquesta pogués continuar la tasca iniciada per ell. Aquesta era i havia sigut sempre la seva màxima preocupació. El 1917 ja havia afirmat que «Lo ofrezco [l’observatori] también a todos los verdaderamente amantes de las bellezas del cielo».

Així doncs, ja veieu que Pratdesaba no només era astrònom. I encara em deixo altres vessants, com el de la ramaderia, del que n’han quedat imatges immortalitzades. I, per sorprenent que pugui semblar per un home de tanta ciència i erudició, també cal destacar la seva religiositat. Fotografia de Greg Rakozy d’Unsplash.

I ja que torno a mencionar aspectes més folklòrics, tampoc ens podem oblidar del seu vessant com a músic i més especialment com a escriptor. Si bé és cert que en els primers estatuts del Círcol Literari no es va preveure l’esbarjo dels seus socis mitjançant jocs o música, el fet és que l’entitat es va anar modernitzant o ampliant els àmbits d’actuació. Les primeres notes que van sonar als salons del Círcol foren molt aviat, a finals de l’any 1861 quan s’hi va celebrar un concert de piano. Malgrat que aquest no fou més que un fet esporàdic, al cap de poc temps es va organitzar una secció de música. Aquesta fou la primera fornada de musics, i a finals de l’any 1898, va sorgir-ne una altra que va continuar la tasca de l’anterior. El nou grup estava compost pels Espona, Soler, Forcada, Aguilar, Fargas, Fitó, Torrà, i Pratdesaba entre altres. Aleshores, Pratdesaba estava a la ratlla dels trenta.  Quant a la poesia, fou una altra disciplina artística amb la que s’atreví i d’alguna manera ree

 No oblidem, però, que Pratdesaba fou un gran divulgador. I d’aquest vessant val la pena recalcar la quantitat ingent d’articles que va escriure en els mitjans locals per apropar la ciència al poble. Per entendre’ns, ell era un dels erudits d’aquella societat que publicava als mitjans locals. Uns ho feien sobre religió, sobre art, sobre història, però ell ho va fer majoritàriament per parlar de ciència: noves teories sobre la matèria; sobre si hi ha altres planetes habitats; sobre el Sol; Júpiter; eclipsis de Lluna; el cometa Halley; sobre l’origen etimològic dels dies i dels mesos; sobre el despropòsit de l’horari d’estiu, etc., etc. Podem afirmar que les seves «Notes científiques» democratitzaven la ciència. I aquesta és, possiblement, la seva gran virtut i herència. També podem fer referència a les seves conferències al Centre Excursionista de Vic, com també a les impartides al Círcol Literari o a altres entitats. Però si hem de destacar alguna entitat on hi va posar, ja no dic gra

Pratdesaba, però, també ha destacat en molts altres aspectes molt menys coneguts. D’ell hem trobat anuncis de conferències sobre geologia: «Geologia de la nostra terra i consideracions generals sobre astronomia» i «La formació de la terra». També coneixem el seu vessant filantròpic, altruista i generós. Per enumerar-ne algunes, ell va formar part d’algunes subscripcions com: la del Patronat de Vic pels nens d’Àustria (infants víctimes de la Primera Guerra Mundial); la pro-colònies escolars; la per erigir una columna en l’atri del Temple Romà a la memòria de Josep Serra i Campdelacreu, i la de l’erecció de la Creu de Collformic. També hem de remarcar i destacar la seva gran contribució al saber popular quant a l’agricultura durant els anys que va aportar els seus articles a la Revista de la Cambra Agrícola Ausetana . En fou director. Portada Revista de la Cambra Agrícola Ausetana. Article sobre la cultura del blat escrit per J. Pratdesaba. Premsa Digitalitzada de la Generalitat de Catal

Hi ha més coses extraordinàriament normals. Josep Pratdesaba també va fer incursions a la ràdio. El 1925, l’empresari manlleuenc Eduard Rifà va fundar la revista Ràdio-Lot (1925-1929), dedicada al món de la radiodifusió. De trenta-vuit pàgines, vuit d’elles eren en color i amb belles tricronomies, i contenien una informació com no s’havia publicat res fins a la data. Aquesta particularitat feu col·locar aquesta revista entre les primeres d’Europa. Pratdesaba hi va participar com a articulista. D’altra banda, Josep Pratdesaba fou el primer a reclamar públicament la implementació d’un sistema de butlletins meteorològics radiats. Ho feu mitjançant l’article «El “Broadcasting” Català» a Joventut Catalana el mateix 1925. Tingué la seva materialització pocs anys més tard. Tampoc ens podem oblidar de la seva experiència a la Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i anterior, l’Associació Nacional de Radiodifusió (ANR). El quatre de febrer de 1927 l’emissora inaugurava el Servei Meteorològic pe

Aquesta, però, no ha estat la seva única faceta o contribució. També veureu a la casa un menut tricicle. Tricicle regalat a la seva filla. Casa Pratdesaba. És lícit pensar quina mena de relació té amb Pratdesaba. Però com he dit abans, tot és extraordinàriament normal. És per això que val la pena destacar la seva iniciativa per dur la bicicleta a Vic. Ell particularment ja la coneixia arran dels seus viatges a Barcelona. Va comentar als seus amics del Círcol Literari la possibilitat d’adquirir una d’aquelles andròmines de dues rodes de goma estreta i massissa. Corrien els inicis de la dècada de l’any 1890. Van rebre la bicicleta a l’estació de ferrocarril i el factor els va alertar que aquella cosa no s’aguantava dreta. Ell, el seu germà Anton, i tres amics més recolliren la bicicleta i se’n van anar al Prat de la Riera a veure si eren capaços de fer algunes pedalades sense prendre mal. No va passar gaire temps fins que l’any 1891, Pratdesaba va fundar el Veloz Club Vicense, l’embrió d

La gran quantitat de treballs al llarg de la seva vida es van traduir en reconeixements. El més sonat va arribar l’any 1950 de la mà de la Comissió Lunar Internacional. És aleshores quan aquesta comissió vinculada a la British Astronomical Association [‘Associació Astronòmica Britànica’] va decidir batejar amb noms d’astrònoms i científics diversos cràters de la Lluna. Entre altres, foren distingits Josep Comas i Solà, Millàs i Vallicrosa, Antoni Paluzié, Salvador Raurich i, naturalment, Pratdesaba. La proposta va ser acceptada i un cràter de la Lluna va passar a ser conegut mundialment, i part de l’estranger, com a cràter Pratdesaba. Tristament, cap dels afortunats en va poder prendre possessió. Fotografia de Nicolas Thomasi d’Unsplash.

La passió i l’interès de Josep Pratdesaba per l’astronomia va arribar-li quan tenia quinze anys. Per ser més precisos, fins i tot en podem dir el dia: vint-i-set de novembre. En aquella data, ell es trobava a Barcelona i va poder veure la pluja de meteorits de l’any 1885, els Andromèdids . No fou a l’únic a qui el va impactar i, francament, si tinguéssim oportunitat de veure-ho, em sembla que un espectacle com aquell ens deixaria a tots bocabadats: La gran lluvia meteórica del 27 de Noviembre de 1872 se ha renovado en la noche del 27 de noviembre próximo pasado, aún más espléndida e imponente, por lo menos en nuestra zona celeste. [...] En 1872 observáronse 33.000 [meteorits] en seis horas; este año hánse observado 39.000 [39.546] sólo en cuatro horas. NAIT, Antonio (1885, 6 de desembre). «Gran lluvia de estrelles fugaces». La Ilustración (núm. 266, p. 774). Biblioteca de Catalunya.

Josep Pratdesaba i Portabella va néixer a Vic el sis d’agost de l’any 1870. Nasqué en  ple auge vigatà, en l’entretant d’aquell «Levantate y anda». I, evidentment, fou fill d’aquella societat, ho aprofità, compartí i fins la va encimbellar encara més. Els seus pares foren Vicenç Pratdesaba i Magnet, natural del mas Pratdesaba de Malla, i Maria Portabella i Marinyosa, filla de Prats de Lluçanès. El seu pare era propietari d’una botiga a peu de carrer a la plaça Major, sota mateix de casa seva. La llar estava situada a l’antic número quaranta-tres. Banda est de la plaça, just al costat del popular Merma: actual casa Beuló (una placa a la façana ho indica avui dia). Posteriorment, es va conèixer popularment com can Cassa. En l’establiment s’hi venia una mica de tot, motiu pel qual el rètol de fora la façana l’anunciava com a quincalleria i/o merceria.  Can Cassa. Postal extreta de la casa Pratdesaba.

Molts autors coincideixen que amb la mort de Balmes, ocorreguda el nou de juliol de 1848, s’afigurava que la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat. Molts d’aquests mateixos també apunten que Balmes es va endur amb ell bona part del talent local. Si hem de valorar l’activitat estrictament periodística, tan sols havia tingut una vida molt curta el diari El Montañés . D’altra banda, i ho esmento perquè llavors també ho recuperarem, a Barcelona, l’any 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals.

El passat primer d’octubre, vaig tenir ocasió de poder tornar a compartir grandeses de Vic amb un auditori. En aquest cas, la meva dissertació, «Josep Pratdesaba, veritable llaminer de la saviesa cristiana i de la ciència»,  va parlar de Josep Pratdesaba, en el marc de la IX Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Com sempre, un gran plaer. A partir d’avui i durant les properes setmanes, recullo els apunts i imatges que vaig utilitzar per fer la dissertació. Val a dir que no fou fàcil perquè cada vegada costa més sintetitzar alguna cosa. Vols dir-ho tot, vols concretar-ho tot, però no és possible... I menys encara quan vas condicionat pel temps. A més, inicialment l’havíem de fer a la casa Pratdesaba sense possibilitat de projectar, però finalment la vàrem fer en un altre lloc remarcable: el Temple Romà de Vic. Per part meva, era la primera vegada i confio que no sigui la darrera. Aquí teniu algunes fotog

Recuperant el fil de la nova Biblioteca Pilarín Bayés començat la setmana passada, simplement l’han venut malament. La biblioteca, no és una biblioteca. La biblioteca és un edifici de cinc plantes (aparcament inclòs), en el qual hi ha des d’estudis de gravació, fins a sales d’actes, passant per sales de joc, bar, sales per llegir, per fer el borrego... i una planta de pròpiament biblioteca. Perquè us en feu la idea, segueix una mica l'estil de la Divina Comèdia . El poema conta el viatge des de l’infern fins al cel passant pel purgatori, i en el cas de la biblioteca, a mesura que anem pujant plantes, ens acostem a la raó inicial de l’edifici, la biblioteca, que emularia el cel. Així doncs, la gent s’ha quedat amb la idea que passem del gran convent del germans maristes (Biblioteca Joan Triadú), a una simple planta d’un edifici. Home... no és això. En aquest cas, cal dir que les instal·lacions estan molt bé. I si es compleix el fet que a la biblioteca seran restrictius amb el tema d

Queden poques setmanes per la inauguració de la Biblioteca Pilarín Bayés. Abans de la mateixa, m’agradaria dir-hi la meva ja que des que es va saber que tancarien l’actual Biblioteca Joan Triadú, va causar molts disgustos. Val a dir que intentaré dir-hi la meva des de diversos punts de vista, perquè la Biblioteca Pilarín Bayés, no és només una biblioteca, i té molts més aspectes relacionats que penso que és important tenir present. En primer lloc, potser caldria valorar-ne el nom. En un procés participatiu, la gent va decidir que havia de portar aquest mateix. Doncs poca cosa més a dir. Particularment potser n’hauria escollit un altre, però em sembla que la Pilarín és una fantàstica representant vigatana, i que mereix una Biblioteca i molt més. De fet, és una clara candidata a ser Vigatana Il·lustre i els que estiguin al consistori en el moment que sigui, no haurien de trigar gaires dies després del seu decés (Déu vulgui que sigui molt enllà, evidentment) a atorgar-li aquest mèrit. Per

Generalment no parlo de programes ni sèries al bloc. Però hi ha ocasions que ve a tomb. És el cas d’aquest que porta per títol Volando voy . Aquest és un programa que emet la cadena espanyola Cuatro, i que dirigeix (crec) o com a mínim condueix, mai millor dit, Jesús Calleja. El programa ha anat evolucionant i personalment sempre l’he vist en reemissió. Amb això vull dir que si bé puc fer aqueta afirmació, no puc assegurar en quin moment està actualment. Pel que he anat veient, més antigament dedicava el programa a una bona causa d’un lloc concret del territori legalment espanyol, i ara diria que més aviat té ànim de donar notorietat als pobles petits. Per posar-vos un exemple, fa anys en va dedicar un a Menorca i al preocupant cens de la llagosta, o també va endegar la iniciativa perquè el Caminito del Rey, a Màlaga, es pugui resseguir a través de l’Street View. Així doncs, anava pel llarg i ample del territori espanyol, en pro d’alguna bona causa. Actualment, aquesta bona causa diria

Aquest any tornem uns dies abans a l’escola. Pel que m’han contat, hi ha dos embolics considerables aquest any. Aquest curs que ja no hi ha mesures contra la Còvid-19 semblava que el començaríem tranquils, però tot fa pensar que no. Sembla ser que hi ha dos problemes. El primer, i que no parlaré perquè crec que és cosa dels grans, és això del 25% en castellà. Encara no sé com s’ha acabat però em sembla que és un error. Dit això, tinc amics i amigues castellanoparlants que parlen molt pitjor el català que no pas jo el castellà. De manera que no entenc perquè ens han de fer fer-ne més. El segon ha estat, precisament, el que deia al principi. Hem començat abans. Amb això sí que hi ha un embolic considerable. En el cas anterior, em fa la sensació que els grans rondinaran molt, prometran molt més, però al final s’haurà de fer agradi o no agradi. Però en aquest segon... els professors he vist que estaven revoltats. A mi, particularment, ja m’anava bé que l’estiu fos el més llarg possible i

És probable que fora més normal publicar aquesta entrada amb motiu del dia de la dona, però també és la típica entrada que feia temps que volia publicar. Per sort o per desgràcia, el bloc el segueix poca gent i arribarà a pocs. Per sort o per desgràcia, també, la meva (no) popularitat em permet publicar aquesta mena d’opinions. Sigui dit de passada, que no és pas la primera vegada que publico quelcom en aquest sentit. El resum final és que al pas que va aquest feminisme, potser convindrà un moviment masclista en una o dues generacions. Els nens actuals han perdut la presumpció d'innocència. Això és digne d’anàlisi. Abans, però, permeteu-me compartir-vos uns fragments d’uns llibres que proposen per lectura a nens i nenes: «No és el camp dels nois, treu-t’ho del cap, i arribarem als tribunals de justícia europeus si fa falta». «—M’han posat problemes per jugar a futbol, a casa. —Oh, quan s’acabarà el domini del mascle? [...] Què li passa ara, al teu pare [...] —No diguis animalades,

De fet, el títol és una espècie d’eufemisme. En realitat seria la gent vella (amb b baixa), però també fa de mal dir perquè sempre sona despectiu. Tanmateix, no pretenc que ho sigui. Acabat l’estiu feia molts mesos que tenia ganes d’escriure aquesta entrada però no sabia ben bé com enfocar-la. Però estic en un punt que prefereixo treure-ho, surti més o menys com surti. Sempre s’ha parlat de l’educació del jovent. Com a jove, naturalment, sempre m’he sentit al·ludit perquè no es pot generalitzar. Al parlar de la gent gran, d’alguna manera cometria el mateix error si no hi posés un matís. I és que, de la mateixa manera que no tots els joves són mal educats, tampoc totes les persones en edat de vellesa són bons o mals educats. El que sí em sembla, és que mai se’n parla de la mala educació de la gent gran. I, al final, penso que és de justícia dedicar-hi unes línies.

Article publicat a El 9 Nou el passat 1/7/2022. Enguany, per la Festa Major, m’agradaria reivindicar diverses figures. Per fer-ho, és imprescindible tractar d’aproximar la societat vigatana del segle XIX, més especialment de la segona meitat. Sens dubte, si avui som el que som és fruit del que fórem temps ha. L’ànima vigatana no és així per atzar, sinó pel treball de molts fills de la ciutat, que crearen un planter del que en brotaren bells clavells. Molts autors coincideixen que amb la mort de Balmes la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat: asseveren que el filòsof es va endur amb ell bona part del talent local. Sembla que d’ençà de la seva mort, tan sols es publicaren tres obres importants. 

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai Saber

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,

Anar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic sempre és un goig. I sempre, també, t’emportes sorpreses. En aquest cas, cercant coses que no hi tenien res a veure, em vaig trobar amb un article del 1908 de Just Cassador, pseudònim del gran Josep Gudiol . Les línies del mossèn Gudiol anaven dedicades a la Banda Municipal de Vic. Ignoro per complet la història musical de Vic però em va cridar molt l’atenció l’any en el que data l’origen de la banda municipal de la ciutat. És més, comença el seu article advertint que molts es pensen haver assistit a la creació de la mateixa, però que van molt equivocats.  L’erudit Gudiol, assabenta als lectors de la Gazeta Muntanyesa que s’ha topat amb un document a la Cúria Fumada on hi ha redactat una espècie de contracte. A saber, potser un dels primers contractes musicals de la història, o com a mínim de Vic. El document és de 16 calendes de maig del 1320, d’acord amb ell, el quinze d’abril. És a dir, aquesta mes va fer 702 anys. Com us podeu imaginar,

Revisant les entrades del bloc m’adono que crec poder afirmar que la meva etapa rebel contra les persones que es guanyen la vida exercint de polítics ha passat a la història. Dic l’etapa, i no pas que hagi canviat la majoria que exerceix com a polítics. Em continuen semblant (la majoria) incompetents, corruptes i vividors. Afortunadament, hi ha excepcions, però són les mínimes. Però, com deia, si mireu l’arxiu del bloc veureu que ja no me’n faig mala sang i ara fa molt temps que no en parlava. Avui, és una mena d’excepció arran de l’escàndol de les comissions per la venda de mascaretes a la capital del regne d’Espanya. De totes maneres, no creieu que la motivació és fruit del possible delicte o com es vulgui dir, sinó per lloar un compatrici nostre: Eusebi Molera . Quant a l’Eusebi Molera ja n’hem parlat diverses vegades, però del que n’hem parlat menys és del seu vessant polític. Sabem que fou arquitecte, un gran urbanista, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, un gran in

La setmana passada vaig parlar sobre la Processó dels Armats de Vic . Per alguns, potser seria normal que avui parlés de com va anar la processó el passat diumenge. No obstant això, com que ja en vaig parlar la setmana passada i vull creure que ja tindré ocasió de parlar-ne un altre any, avui m’agradaria parlar de la processó de Mieres, una bell municipi de La Garrotxa. El motiu és molt simple, i és que el passat divendres vàrem tenir el goig d’assistir-hi per primera vegada. La raó per la qual vàrem anar a aquest municipi a veure una processó, també és molt fàcil d’entendre per una persona com jo. A alguns us sonarà fra Antoni de Sant Jeroni. Aquest religiós fou trinitari descalç. No tan sols això, sinó que va néixer a Vic. Així doncs, fou compatrici. Encara més, es pot dir que fou cronista de la ciutat, així com també una mena de biògraf. No pretenc desglossar vida i obres del religiós perquè ja forma part d’un treball molt més extens, però tan sols diré que és l’autor d’un parell de

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich . El treball és de l’any 1950. Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregac

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les. Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr

Article publicat a El 9 Nou el passat 4/3/2022. Amb motiu del 340è aniversari de la seva mort, permeteu-me avui fer-vos una breu pinzellada biogràfica d’un altre gran místic vigatà, exemplar i modèlic, fins i tot arribat a ésser venerat pels seus germans de religió. No crec que exageri si afirmo que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde, avui Vic comptaria amb un sant més. Tanmateix, seguint un dels axiomes de l’orde «no proclamem sants, però els fem». Parlo dels cartoixans, un dels ordes més austers que existeixen, sinó el que més. El va fundar sant Bru el 1084 i cartusia nunquam reformata quia nunquam deformata [‘l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat’]. És a dir, avui dia mantenen l’essència de fa pràcticament mil anys. Si teniu ocasió de visitar algun dia una cartoixa, no en perdeu l’oportunitat. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici, Joaquim Salarich en el capítol V del

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent.

No pas sense risc, m’atreveixo a opinar sobre aquest tema que de ben segur se us farà familiar de seguida. Avui dia, hom coneix el que [no] va passar amb el bisbe Novell , com també els esdeveniments que es van succeint d’ençà d’un temps amb els capellans o religiosos relacionats amb delictes sexuals. Ja avanço que el fil argumental de l’entrada, en cap cas —Déu me’n guard— va en la línia d’excusar-los! Ben al contrari. La raó de l’entrada és per trencar una llança a favor de la fe i el fons de l’Església, més enllà del que cadascú cregui, senti o pensi lliurement. El resum que molta gent n’ha tret de tot plegat és que no ens podem fiar dels capellans i/o religiosos. O, expressat d’altra manera, que com s’atreveixen a sermonejar-nos si ells actuen de mode contrari. L’entrada d’avui va dedicada a tractar sobre aquesta fal·làcia, i de la conseqüència més immediata: la decepció.

Aquesta setmana vaig molt tard a publicar l’entrada. Vaig una mica mancat de temes, o tard en aprenentatge, o fins i tot sobrat de mandra. No obstant això, no significa que no hagin passat coses del més interessant. Almenys, al meu entendre i a nivell personal. Però, com us deia, alguna cosa fa que abandoni la ploma i, no us ho creureu, quan l’abandones una setmana costa molt tornar-la a agafar. Aquestes darreres setmanes, doncs, he tingut la gràcia de mantenir una sèrie de converses interessants. I, de fet, al mateix temps t’adones de com de petit és el món. En primer lloc, una conversa molt enriquidora amb una família d’un mas de Calldetenes. Darrerament, he estat estudiant una religiosa vigatana anomenada Ramona Llimargas, i la història m’acabà portant allí. Pel que fa al tema personal, una família molt acollidora, cordial i, simplement, fantàstica. Pel que fa al vessant històric, realment espectacular. No sé si us heu trobat mai llegir un llibre d’història i llavors poder reviure e

Feia dies que no parlava de la Covid-19. Podria dir que ha plogut molt però malauradament no ho ha fet. Tanmateix, sí que han passat moltes setmanes, i, no diré una nova onada, però almenys sí que sembla que s’ha fet el pic de la sisena. Ara, cal esperar com serà la setena. Si més no, penso que som més a prop de la setena onada que de la fi de la pandèmia, a no ser que canviem el que entenem per pandèmia, que diria que és el que s’està fent una mica.   Entre moltes altres coses, la Covid-19 passarà a la història per ser el virus que identifica més aquella màxima de si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi. De veritat que us ho dic, i no sé si això és bo o dolent. Tanmateix, il·lustra perfectament aquesta actitud davant l’adversitat. Sinó, posem la vista al retrovisor i mirem com han anat les coses.  

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.   El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàssic

Fa uns anys escrivia sobre els programadors informàtics , que és al que em dedico professionalment. En aquella ocasió parlava més aviat del dia a dia des del punt de vista tècnic. És a dir, què som i amb què treballem o els nostres mètodes de comunicació amb les màquines. Avui, però, parlo de la paradoxa de la comprensió del programador informàtic, i que crec que té molt a veure amb aquell tòpic que som gent rara. Quan un programador comença a treballar no és que sigui rar (a vegades sí...), però després de molts anys exercint-ho, crec que finalment a ulls de la societat s’hi torna. Tanmateix, s’hi torna per culpa d’aquesta mateixa. I això, naturalment, transcendeix a l’esfera privada i sovint es converteix en un mal viure. Anem a pams. Generalment, a un programador se li encarrega una tasca. És a dir, un interlocutor (dic interlocutor perquè pot ser un client, un responsable de projecte, un consultor, un amic...) vol que una màquina faci una cosa i algú li ha de dir a la màquina que h

Testimoniatge de Glòries Vigatanes i John Bux: © Thunderforest © OpenStreetMap contributors I per contrarestar l'estigma que tenim els vigatans i/o oferir una definició més precisa de com som —al meu entendre— els vigatans, acabo amb un parell de frases de dos autors: No se crea que esto sea adustez é incivilización, es nuestro clima, nuestra atmósfera nebulosa, nuestros frios que nos contraen y marcan en nosotros un deseo de solidaridad que nos hace parecer esquivos á los viajeros que por primera vez nos visitan y nos tratan, á poco que nos conocen ven que el trato de nuestros artesanos es muy franco, amable, respetuoso y atento; si algo en él nota de reservado es porque teme cometer alguna imprudencia, efecto de su poco mundo y de la timidez natural, que cualquiera puede observar en el mayor número de nuestros paisanos SALARICH, Joaquin (D) (1857). Memoria sobre el censo de Vich . Barcelona: Imp. de Joaquin Bosch, p. 104 És la porta que molts veuen tancada, per la presència de la

He deixat pel darrer el que em sembla que trenca més amb la imatge clàssica del vigatà. També és possible que sigui el qui ha escampat més el nom de Vic pel món. Àdhuc sigui un dels més desconeguts. Acabo amb ell també per aprofitar fer una crida. Si algú l’havia conegut o en té informació, que m’ho faci saber. Vaig començar a teixir la seva història ja fa molt temps i més o menys l’he traçada. Però resten molts buits i interrogants. Perquè us en feu la idea, he localitzat anuncis dels seus espectacles, cròniques i notícies d’ell, en més de mil cent retalls diaris. Bux era fill de Ca la Neus de les voltes de baix de la plaça Major: pel que he pogut deduir, era una sabateria o merceria. Respon al nom de Josep Buxó Coma. Com tants altres, va marxar de Vic jove, als vint anys, i se’n va anar a Barcelona. D’allí, i amb un afany terrible per triomfar als escenaris i alliberant el ritme que portava dintre, se’n va anar a París. A la capital francesa no només va poder aprendre danses american

Fins aquí hi hauria el recull escollit de Glòries Vigatanes  pròpiament. Tanmateix, deixeu-me dir que a la meva particular tria que conforma un llibre també hi tinc recollides les següents figures. De seguida entendreu per què en faig esment. Andreu Febrer , primer traductor en vers de la Divina Comèdia de Dante i servidor de dues dinasties de reis: el llinatge del Casal de Barcelona, i el dels Trastàmara. Fou home de confiança de Joan I el Caçador, Martí l’Humà, Martí el Jove, Violant de Bar, Ferran d’Antequera, i Alfons IV el Magnànim. Guillem Caçador , bisbe de l’Alguer i auditor de la Rota Romana. Nissaga d’uns quants presidents de la Generalitat, tres, concretament. Francesc Micó i les Miconia i l’Orella de l’Os. Climent Riera , el nostre cartoixà per excel·lència. Ramon Sala i Saçala , l’Hèrcules de Vic que va plantar cara als francesos. Jaume Balmes , qui va tenir el destí de la corona espanyola a les seves mans i fou assessor de papes. Joaquim Salarich , primer cronista de la