Carles Costa i Muntadas

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre « el cos, de fetus a cadàver », el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie.  Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobre la

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina. En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense , programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Ll

Generalment no publico al bloc ressenyes de restaurants on he anat. Fins ahir, l’única que havia escrit i publicat va ser l’ experiència al «El Celler de Can Roca» . Avui, però, en faig una segona, i en aquest cas del restaurant barceloní «Disfrutar». El motiu és fàcil. Particularment feia anys que el seguia i la setmana passada vàrem tenir el goig i regal de poder-hi ser. Per qui no sigui una mica del sector foody , direm que els xefs del «Disfrutar» són deixebles, molt dignes deixebles si m’ho permeteu, de l’immens Ferran Adrià. Tots tres, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas van treballar durant anys al temple de la gastronomia anomenat «El Bulli». Particularment, si bé miro de seguir esdeveniments de gales i distincions del món gastronòmic, el cas del «Disfrutar» és una mica especial. És un restaurant que, no em demaneu per què, cau bé. Ell, i els seus màxims responsables. Sense conèixer-los, hom els pot considerar família. Dit això, no entrarem ara a valorar les valoracion

Pel que fa a la casa o cases de Carles Forcada, més o menys al 1900 es va construir la primera a la part nord del terreny. La va projectar l’avi del Carles Forcada, anomenat també Carles Forcada. Com hem avançat en una entrada posterior, fou concebuda per instal·lar-hi el laboratori, els raigs X, i també les màquines estàtiques, sales d’espera i unes cambres al pis superior que haurien pogut ser destinades a habitatge . La façana era com la d’una casa romana, un temple, amb el seu corresponent atri cobert i fins a sis columnes acabades amb capitells corintis. Les columnes aguantaven un frontis triangular rematat amb un abillament floral. A l’atri s’hi accedia mitjançant unes escales de marbre blanc. Al bell mig del frontis hi havia una peça de pedra artificial imitant un llibre obert on hi havia gravada una inscripció en llatí extreta del llibre de Siràcida (Eclesiàstic) de l’Antic Testament: «Déu crearà els medicaments de la terra i l’home prudent no els menystindrà» (38-4). Val a dir