Carles Costa i Muntadas

Un altre dels òrgans fascinants i del qual en coneixem relativament poca cosa és el cervell. Més enllà del seu funcionament, permeteu-me parlar d’un tema ètic, quasi filosòfic, que és l’estimulació cerebral. No en parlo jo... sinó el llibre. Crec que no diré res nou si afirmo que som el que som perquè al cervell hi ha una sèrie d’impulsos elèctrics mitjançant les neurones. Algun dia potser us explico la meva idea sobre la manipulació d’emocions i sentits, que està a la cantonada del carrer. Però avui no és el dia. De la mateixa manera que ja existeix l'enginyeria cel·lular (també parlàvem d' enginyeria cel·lular aquí ), també ja s’està tractant a una sèrie de trastorns neuropsiquiàtrics i neurològics mitjançant l’estimulació cerebral. Alguns d’aquestes poden ser el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i les addiccions, entre altres. La pregunta que es fa l’autor del llibre és si aquesta estimulació derivarà cap a un nou tipus de medicina. I és on resideix el tema ètic i quasi fil...

Avui sí, parlem de l’òrgan que dura tota la vida, el cor, d’aquesta màquina tan perfecte, tan precisa; almenys en la majoria de vegades i venint de sèrie. Van descobrir el seu funcionament fruit de l’observació. En comprimir l’artèria aorta, el cor s’inflava tot omplint-se de sang. En comprimir les venes principals, el cor es buidava. Així doncs, i com vàrem anotar la setmana passada, l’aorta havia de transportar necessàriament la sang fora del cor, i les venes havien de portar-li. Un dels detalls més importants és que examinant la paret que separa els cantons esquerre i dret del cor, es va veure que era massa gruixuda i no hi havia porus. Així doncs, la sang de la banda dreta devia viatjar als pulmons abans de tornar a entrar al cor per la banda esquerra. A banda, al veure que el cor batia, van arribar a la conclusió que el cor era la bomba que enviava la sang a través de tot el cos. Eureka!

En algun punt de la setmana passada ho havíem deixat en el cicle de la vida. Quan el zigot es divideix i crea l’embrió, és quan es comença a dividir de manera frenètica i comença a formar dues capes de cèl·lules: l’externa (ectoderm), i l’interna (endoderm). Unes tres setmanes més tard de la concepció, una tercera capa de cèl·lules envaeix les dues capes anteriors i s’allotja entre ambdues, com el típic nen que es posa entremig dels seus pares al llit. Aquesta darrera capa serà la capa intermèdia (mesoderm). Això és crític i primordial, com tot el procés, però ja des d’aquest moment es determinen els futurs òrgans i teixits que tenim al cos. Així doncs, ja tenim l’embrió i les seves tres capes i, com deia, és la base d’absolutament tots els òrgans del cos. I si teniu una mica o molta imaginació, sabreu com es determina: és molt enginyós. L’ectoderm (capa exterior) produirà tot allò que fa referència a l’exterior o superfície del cos: pell, cabell, ungles, dents, fins i tot el cristal·l...

Parlant d’energia que introduíem l’altre dia, dintre la cèl·lula hi ha dues vies per generar-la: una de ràpida i una altra de lenta. Novament, trobem analogies potser més fàcils d’entendre en la vida comú. Pel que fa a la ràpida, vindria a ser l’energia nuclear per fissió (dividir). Pel cas de la cèl·lula, els enzims descomponen la glucosa de manera seriada en molècules cada vegada més petites (un procés anomenat glucòlisi), i és aquesta reacció la que produeix energia. Aquest procés no utilitza oxigen, i per aquest fet es denomina anaeròbic. El producte final de la generació d’energia per la via ràpida (dividir i sense oxigen) és una substància química anomenada trifosfat d’adenosina, ATP pels amics. Qualsevol activitat química o física que requereixi energia, per exemple la tracció d’un múscul, o la mateixa síntesi d’una proteïna, utilitza, o crema en l’argot biològic, ATP. Pel que fa a la via lenta el procés es desenvolupa a les mitocòndries . En aquest cas els productes finals de l...

Però d’on venen les nostres cèl·lules? Sense posar-se del tot d’acord la comunitat científica, sembla ser que fa dos mil milions d’anys l’evolució va donar un gran gir estrany i, diuen, inexplicable. Aparegué, aleshores, una cèl·lula que és l’ancestre comú de les cèl·lules humanes, vegetals, fúngiques, animals i de les amebes: quelcom semblant a la cèl·lula mare de les cèl·lules mare. Dit d’altra manera, en la nostra cosa més elemental, compartim una cèl·lula primigènia amb les amebes. Ja no és allò de compartir ADN amb un simi... sinó que tenim quelcom de comú amb les amebes. Aquesta cèl·lula eucariota moderna sembla ser que va sorgir dintre d’un arqueobacteri. Aquest és un terme nou per a molts, però per entendre-ho mínimament, direm que la vida només té dos dominis principals, les bactèries i els arqueobacteris. Doncs les cèl·lules eucariotes representen una branca relativament recent dels arqueobacteris. I, encara que sembli impossible, nosaltres som, possiblement, la vida nouvingu...

Seguint amb el que vàrem contar la setmana passada i lligat amb la reprogramació cel·lular, ens cal parlar de les cèl·lules mare pluripotents induïdes, en el seu acrònim, les cèl·lules iPS. Aquestes cèl·lules són aquelles que tenen la capacitat de reconvertir-se, literalment. O més que reconvertir-se, són llenços blancs per poder ser escrits i dibuixats, sense cap condició prèvia i amb total independència. Per entendre-ho millor, penseu en pizzes si voleu... Hi ha la hawaiana, la de tonyina, la de xoriço... un sense fi. Tanmateix, totes i cadascuna d’elles parteixen de la mateixa base de pizza (no siguem puristes amb els tipus de massa i farines!). Dit d’altra manera, són les cèl·lules 0, o aquelles cèl·lules de les quals en parteixen, o en poden partir, altres. S’hi està treballant.

Entre les moltes coses que m’interessen d’aprendre (no sé si aprendre és massa benèvol i ho hauria de deixar en interès) hi ha el com funciona el cos humà, una màquina pràcticament perfecte. Si ho penseu en detall, malgrat tot tingui una explicació, la vida és quasi un miracle, i el cos humà ho és encara més. Sense entrar en temes teològics o de fe, el que va crear el cos humà (crear i evolucionar), és un artistàs! Ja no dic que ha de tenir diversos graus en enginyeria... però bromes a part, realment és increïble apreciar, ja no només com funcionem, sinó també com no funcionem, o com causes porten conseqüències que vistes amb perspectiva tenen tota la lògica del món. Potser un dels objectius a la vida és conèixer-se una mica en aquest aspecte. Perseguint aquest interès em va arribar el títol d’un llibre: «La armonía de las células», de Siddhartha Mukherjee, professor de medicina a la Universitat de Columbia, i oncòleg en el seu hospital universitari. D’entrada pot semblar un llibre que...

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba....

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem . Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva. La segona etapa és l’ algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatur...

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre « el cos, de fetus a cadàver », el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie.  Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobr...

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina. En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense , programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Ll...

Sense ànim d’entrar en aspectes tècnics, avui m’agradaria fer quatre reflexions sobre la intel·ligència artificial. No pretenc entrar en aspectes tècnics ni valorar què és i què no és intel·ligència artificial, sinó tan sols posar sobre la taula alguns pensaments. Dit d’una altra manera, escriure la meva opinió sobre el futur que pot esperar-nos i si això és o no serà bo. D’entrada, i sense haver llegit gaire sobre el moviment en contra de la intel·ligència artificial, haig de dir que certament cal ser prudent. Com tot en aquesta vida, qualsevol massa pica, i tot en la justa mesura, no té per què fer mal. Amb això vull dir que hi ha un moviment, del qual en formen part eminències mundials, que estan en contra de la intel·ligència artificial. No cal dir que alguns hi estan en contra perquè encara no hi poden sucar pa, però n’hi ha d’altres, com Bill Gates, que hi estan en contra des del punt de vista moral. I, val a dir, que el navegador de Microsoft, Bing, ja la porta incorporada des d...

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.   El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàs...

Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles. Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercic...

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic. Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables...

Temps era temps, quan la carrera per aconseguir el que podem entendre per llum elèctrica convencional i/o domèstica estava en el seu punt més àlgid i crític de la història, sortia publicat a la portada d’un diari novaiorquès anomenat La Llumanera de Nova York : ¡¡Important descubriment!! DIVISIÓ PRÀCTICA DE LA LLUM ELÉCTRICA. ¡EDISON ECLIPSAT! LO GRAN PROBLEMA RESOLT PER DOS CATALANS, MOLERA Y CEBRIAN. Ab lo cor plé de satisfacció y d’entussiasme anunciem avuy als nostres lectors lo triumfo qu’ han obtingut dos paysans nostres en lo terreno de la ciència. La divisió de la llum eléctrica es ja un fet práctich, y la solució del problema es deguda á dos catalans, los Srs. Molera y Cebrian, enginyers residents á San Francisco de California. Mentres lo famós Edison está estudiant encara la manera de dividir la corrent eléctrica, ells, més práctichs y més científichs, han resolt la manera de dividir la mateixa llum [...]. Corria l’any 1879, i aleshores el problema de com dividir el corrent e...

Seguint amb el fil de l’altre dia, avui plantegem certes curiositat matemàtiques. No és que m’hagi sortit la vena matemàtica, però és una mostra més que les matemàtiques poden ser molt divertides. O si més no que deixen marge per curiositats. Avui descobrirem que aquella frase de «és matemàtica pura», no garanteix que una cosa sigui certa. Ni molt menys. Podrem comprovar que 2 és igual a 1, amb la qual cosa no existiria; que 4 també és igual a 2, amb la mateixa conclusió, i, finalment, que 0 és igual a 1. Així doncs, hem de partir de la base de la més pura incredulitat i que les matemàtiques també fallen. Sigui dit de passada que les demostracions no són meves… sinó que les trobareu per Internet. Jo, humilment les comparteixo i/o facilito.

No recordo quan va ser que vaig arribar a la conclusió que, sovint, les coses no ens agraden perquè no les entenem o no les coneixem. Un bon exemple en són les matemàtiques. En el meu cas, de petit no em desagradaven. És clar que les matemàtiques és un terme molt ampli. Més enllà de sumes i restes, recordo que quan anava a l’escola m’agradava molt el càlcul mental. Sigui dit de passada… n’he perdut molta destresa… però bé… Naturalment, no és l’única disciplina matemàtica, per anomenar-ho d’alguna manera. També hi ha àlgebra, teoria de números, trigonometria, estadística, combinatòria, teoria de grafs, probabilitat, estadística, criptografia… I sovint diem que no ens agraden perquè, o bé no les entenem, o bé no ens les expliquen de manera motivadora. Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que no veuen belles les matemàtiques. Invito a veure els números des d’una altra perspectiva i, de ben segur, que algú quedarà una mica amb la boca oberta. Avui, parlem del número 73. Ce...

Fa uns dies comentava amb un recent pare sobre els avenços de la ciència. Debatíem -jo en la més completa ignorància, doncs no he estat pare i desconec tot el que fa referència a la paternitat i educació dels nounats- en quin món es trobaria el menut. Dèiem que néixer, en cap cas ha de ser fàcil. Ni per la mare ni, com s’ha de suposar, per la criatura. Per a ella, perquè no deixa de ser un risc i durant tota la gestació tampoc pot fer una vida completament normal; ni que fos per la dieta i, ja no dic res sobre alcohol i/o tabac. Per la criatura, perquè, deixant de banda que d’on ve hi deu estar com els àngels, per molt que se li tracti d’explicar què i com ho ha de fer per sortir d’allí, el pobre menut no entén res. Només néixer, ja es troba en una situació d’incomprensió i, com us deia, tampoc se’l pot animar ni ajudar moralment. D’alguna manera, està sol davant del perill. Tot plegat venia arran que segons uns i altres pediatres diuen que se’ls ha d’estar a sobre i mimar durant ...

La setmana passada llegia la notícia que gent cega podria arribar a veure a través de l’eco. Com sabreu, no és un cas únic, sinó que es dóna en algunes espècies. El cas més conegut, possiblement, és el dels ratpenats, que sovint se senten quan xisclen. En funció del que els tarda a arribar la resposta, saben on són les coses del seu entorn i així van volant sense estavellar-se a les primeres de canvi. Un cas semblant però, no igual, és el dels dofins. Dic que no és igual perquè de ben segur que tenen una vista molt millor que la dels ratpenats però, també fan ús d’aquesta tecnologia punta per poder-se orientar. És un cas curiós.  Tots tenim al cap com és un cap (valgui la redundància) d’un dofí. I, si no, aquí en teniu una foto; per fer-ho més tendre, n’hi posem una d’una cria... Però, com és un crani d’un dofí? També adjunto una foto.  Com podeu comprovar, hi ha alguna cosa que falla... La protuberància que es veu en la primera foto, no és a la segona. Què passa, qu...