Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2012

#novullpagar

La veritat sobre les concessions de les autopistes, l’autèntica veritat, penso que és complicada de trobar o seguir. Bàsicament, perquè uns diuen que és una cosa, d’altres una altra... De fet, la informació que he sabut trobar desemboca directament a CiU. És a dir, les concessions les dóna la Generalitat. El que rep els guanys dels peatges, és Abertis qui, LaCaixa, sembla ser que disposa d’un 30% d’accions. I qui deu molts diners a LaCaixa? Doncs CiU i molts altres partits. Desconec si tot això és així.  A la meva manera de veure-ho però, i vagis per on vagis, tot acaba essent un afer polític. He sentit avui al portaveu Homs dient que el que s’havia de fer és treballar per canviar les lleis i no pas incomplir-les. Celebro que ho digui però, fóra bo que ho tingués en compte per a totes les coses. Una d’elles, el CAT a la matrícula que ell tant va defensar i també és il·legal portar-lo.  Us explicaré de manera molt senzilla per tal que entengueu perquè no estic a favor del #novu

El tracte rebut

Avui toca una entrada força íntima. Com que és el meu bloc i hi escric el que vull, és el que hi ha. Mai he tingut un diari on escriure-hi. Senzillament, quan m’ha vingut de gust escriure quelcom, així ho he fet. I aquest és el cas i la motivació d’aquesta entrada.  El fet és que des de fa molt temps i, no és la primera vegada que ho dic, sovint tinc la sensació que la gent em coneix tant, i tant poc alhora, que m’esparvera. 

Mesures d'ensenyament

He hagut de canviar el títol d’aquesta entrada només consultar el lloc web del Gobierno de España. Després d’escoltar moltes reaccions sobre la mal anomenada reforma d’ensenyament, he preferit consultar-la de primera mà. En primer lloc, el lloc web, des del meu punt de vista, és poc amè. Potser és perquè el freqüento poc (crec que és la primera vegada que ho faig) i no sé on ni com trobar les coses. Si algú li interessa llegir-la, l’he trobat a l’apartat de Consell de Ministres. Està molt bé perquè, en teoria, pots navegar en castellà, català, gallec i euskara. I dic en teoria perquè només hi ha els títols; el contingut, només és en castellà. En fi, dic mal anomenada reforma perquè el primer punt és prou explícit: “Estas medidas de racionalización del gasto no son la reforma educativa del Gobierno, pero si condición previa y necesaria para llevarla a cabo”. Queda clar, doncs. En segon lloc, només reflexionaré sobre les que se n’ha parlat més i, vagi per endavant, no sóc -ni molt m

Som uns il·legals

Alguns veuran en el títol de l’entrada una cosa que no és, però bé... El fet és que els llatins i mediterranis, crec que tenim a passar-nos la llei per l’arc de triomf. Dit d’altra manera som una colla d’il·legals. No complim amb la llei. En aquest país (en aquest cas s’inclouria Espanya i Catalunya) la gent té interioritzada, a diferència dels països nòrdics, el fet d’incomplir la llei de seguida que es pugui. I fa molta gràcia aquella pregunta que hom fa quan surt aquest tema que demana: “si tinguessis la certesa que no t’enxampen, estaries disposat a infringir la llei en benefici propi?” Però a aquesta pregunta hi falta un matís prou important. I és que cal anar tots coordinats. Evidentment, si la majoria infringeix, tampoc cal ser estúpid. Dic tot això pensant, bàsicament, en tres coses que han sortit darrerament: el CAT a la matrícula, la insubmissió fiscal i la campanya “no vull pagar” els peatges.

Touch

Hi ha sèries televisives i sèries televisives. No dic res de nou. Tot va començar fa setmanes quan, passant un cap de setmana a Andorra, vaig veure el tràiler d’una sèrie: Touch . El podeu veure al Youtube amb el nom de Touch - Trailer (HD) starring Kiefer Sutherland Només de veure el tràiler, vaig pensar que aquesta sèrie prometia i l’havia de veure. No anava errat. No crec que exageri gens, si dic que és la millor sèrie (fins al darrer episodi que he vist) que he vist mai. Vagi per endavant que no he vist cap de dues de les sèries més populars darrerament: House i Lost . El joves i l’ Escurçó negre també eren molt bones però, d’aquesta índole, només la primera temporada de Fringe estaria mitjanament a l’altura. 

Acudit del pescador

El sabeu aquell que diu que era un boig a la plaça Catalunya de Barcelona amb una canya de pescar. Després d’observar-lo una bona estona, se li acosta un que -pensant seguir la broma- li diu:  - “Què? Piquen?”  I el pescador li respon:  - “Sí, tu ets el que fa cinc aquest matí!”  No fa gràcia, ja ho sé.  En fi, això és només per fer-nos una idea de la baixa -per no dir nul·la- cultura política, democràtica i en general, que tenim els ciutadans d’aquest país. País que, en aquest cas, també hi incloc la comunitat autònoma de règim comú catalana. Vaja, dit d'altra manera, que ens creiem molt llestos i realment som força estúpids i ens prenen el pèl cada dia un xic més (el poc que ja ens queda, és clar).

El preu del coneixement

Fa unes setmanes, una senzilla pregunta em va fer reflexionar molt. I penso que val la pena que tots hi reflexionem una mica. Com diu el títol, el motiu de l’entrada és el preu del coneixement. No vull dir el que ens costa, sinó el valor que hauríem de pagar. A la conclusió generalitzada a la que he arribat és que el coneixement no mecànic val menys que el mecànic. O, dit d’altra manera, el coneixement sobre eines, val més que el sense eines. Un parell d’exemples. Imagineu que heu de pintar el vostre habitatge i teniu un amic pintor. Després de proposar-li que us el pinti, automàticament i, segurament, li direu: “m’ho faràs bé de preu, oi? A preu d’amic”. No entrem a valorar el preu d’amic, sinó el fet que doneu per suposat que alguna cosa li pagareu per la feina. Cert? He dit generalitzant. Clar, el fet que el vostre pintor necessiti eines, això fa que sigui més treball que les que no en necessiten. Segon exemple, imagineu que voleu fer una petita inversió a una entitat bancària

Espanya s'enfonsa

Dimarts va ser un dia molt dur. Econòmicament també. Les borses es van enfonsar. Ahir, es van recuperar lleugerament. No van recuperar el que havien perdut però, si més no, van créixer una mica. I és que és evident que Espanya s’enfonsa. Les comparacions sempre són odioses i, venint del Parlament, també ingenioses i originals . Segons Herrera, això és el Titànic; bonica comparació tenint en compte que fa 100 anys que es va enfonsar. Segons Bertran, és el Costa Concòrdia.  Reflexionant-hi, ambdues comparacions són prou bones. El Titànic, va voler córrer més del que podia córrer, ple de gent ostentosa, començant pel mecenes que volia demostrar que, si ho actualitzem a data d’avui, diríem que volia estar a la Champions League de l’economia. Pel Costa Concòrdia, si fa no fa. Presumptament, el capità volia anar a saludar la parròquia amb aquella fanfarroneria. Doncs apa, aquí en teniu el resultat. 

Formes de govern

No és pas la primera vegada que faig ús del passat per buscar respostes al present i veure un millor futur. Tampoc és la primera, ni segurament la darrera ocasió, que faig ús de Plató. Sempre dic que la filosofia em va canviar la vida mentre cursava 3er de BUP; de fet, em va agradar tant que vaig decidir que, tot i ser de les poques que vaig aprovar aquell any, repetir-la l’any següent. D’altra banda, darrerament, he sentit més curiositat i necessitat de llegir Plató.  I és que era típic a la filosofia política grega el parlar del govern d’un, el govern de pocs i el govern de tots. Val la pena recordar-los, com també una mica la filosofia de Plató, i analitzar-los en el context actual. Ja avanço que els que tenen prejudicis no cal que segueixin perquè el que ve no és, precisament, políticament correcte. 

Nova secció: frases meves

I després de la popular secció del senyor Marcel·lí, arriba... Frases meves. Nova secció el bloc que podeu accedir-hi des d'una nova pestanya o prement aquí . En aquesta nova hi escriuré frases o cites personals. En definitiva, són frases que resumeixen alguna cosa, alguna conclusió, idea, paradoxa o, senzillament, joc de paraules que m'ha vingut al cap al llarg dels darrers... des de l'any 80 cap aquí. Això no és del tot així però és així. Que contradictori, no? Vull dir que tot i que la informació és aquesta, val a dir que el 90% de frases diria que són de quan tenia 18-22 anys. D’ençà d’aleshores, ho vaig deixar. Intentava resumir coses amb uns 140 caràcters però, vaig pensar que algú ho faria molt millor i tindria molt més èxit... Les frases estan agrupades per la següent temàtica: la vida, la mort, la felicitat, l'amor, l'amistat, les dones, diferents coses, les persones, la societat i complits. Per poc que em conegueu, hi trobareu a faltar política. I

El conte de CiU i el llop

Hi havia una vegada un pastor anomenat Pere que es passava molt de temps cuidant les seves ovelles i, com que a vegades s'avorria veient-les pasturar, molts cops s'empescava coses per a divertir-se. Un dia, decidí que es divertiria amb la gent del poble. S'hi va acostar i va començar a cridar:  -Socors! el llop! que ve el llop!  Els vilatans, van agafar tot el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar-lo però, quan hi van arribar, s’adonaren que tot havia estat un broma pesada d’en Pere.  Els vilatans es van enfadar molt però en Pere es va fer un tip de riure, de manera que quan aquests se n’anaven, va decidir repetir-la i, quan els vilatans eren prou lluny, va tornar a cridar:  - Socors! el llop! que ve el llop! 

El país que ens mereixem

Com és públic i notori, fa temps que observo Catalunya i els catalans i dues de les conclusions a les quals he arribat són les següents: Catalunya no es mereix aquests ciutadans. Aquests ciutadans no es mereixen Catalunya. Sembla paradoxal o contradictori però, no ho és. Parlo de Catalunya com a ens per una banda i dels actuals ciutadans que l’habiten per una altra. “Catalunya la fa els seus ciutadans”, alguns direu. Fals; parcialment. Catalunya, per sort, és molt més que els seus ciutadans. I les conclusions a les que arribo sembla que no ens mereixem una als altres i els altres a una. I és ben cert però, no de la mateixa manera. Vull dir, Catalunya es mereixen quelcom més dels seus habitants i aquests, vist el que han fet, no es mereixen un ens com Catalunya. Radical? Potser sí però, és el que penso.

Eurovegas i el país sense llei

Apunt ràpid sobre Eurovegas després de tantes notícies. Em sembla bé, em sembla malament? I com que és ràpid i d’una idea sempre en deriva una altra, a veure què surt. En fi, hi ha coses per estar-hi a favor i n’hi ha per estar-hi en contra. Com deia en alguna altra entrada, Eurovegas és el casino de La Riera multiplicat per 100 o per 1000. Amb tot el que això comporta. Bromes a part, entenc perfectament que això donaria molts llocs de treball i que la situació és molt delicada. Cert; segurament és l’única cosa positiva. I seria molt positiva perquè, ja no només els llocs directes, sinó també pels indirectes que crearia. Totxo, hostaleria i turisme. Perdó, aquest és el país que volem? Si és així, endavant. Un apunt: part de la culpa que siguem on som, és perquè basem massa part de la nostra economia en totxo i turisme.