Carles Costa i Muntadas

El tema de les xarxes socials, és curiós. No descobreixo res si dic que existeixen un munt de perfils falsos pel núvol . Hi ha un munt de gent que es fa passar per qui no és perjudicant d’aquesta manera (o no) al famós/popular de torn. No és el meu cas i m’esforço perquè així no sigui. Vaig introduir-me en les xarxes socials amb el Facebook . No puc dir que hi tingui massa amics però em pregunto quants es pensen que sóc una persona que realment no sóc... Si bé el perfil de gent que em té al Facebook és generalment de caire polític, no sé si passa el mateix amb el Twitter. Per cert, tot i que Twitter és un altre món, tinc el mateix dubte quant als followers . Crec que en moltes definicions de perfil solia posar: “ni tenista ni periodista. Persona Humana”. Posant de relleu la filosofia que transmetia un dels millors programes de TV3 que s’ha fet mai i amb la qual m’hi sentia reflectit. Però, n’hi així...

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat...

Encara queden dies per parlar-ne i, com és evident, encara no s’ha dit tot. Fa un parell de dies es va fer pública la més o menys llista dels convergents que assistiran a la manifestació de l’onze de setembre. Des del meu punt de vista, lamentable i insultant. Segons llegeixo al singulardigital.cat, la delegació del partit estarà encapçalada per Jordi Pujol, Xavier Trias, Oriol Pujol i Josep Rull. També hi haurà consellers que hi aniran "a títol individual". La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, el titulat de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, han confirmat la seva assistència.  Diverses coses sobre això. En primer lloc, el que apuntava en una de les darreres entrades titulada En Mas no va a la mani . És a dir, com es pot ser tant ruc, cínic o tant hàbil per anar a una manifestació contra un mateix?...

L’esperada notícia ja ha arribat. La Generalitat demanarà poc més de 5.000 milions d’euros per fer front als deutes. Entre aquests deutes, hi ha els interessos d’aquells bons patriòtics. Sí home! Aquells que primerament els van fer els socialistes i eren dolents i llavors es va fer un nova tongada per part del govern convergent i eren la repera de bons. Aquella història que es van inventar ambdós governs per resoldre el problema de liquiditat imminent però, que ajornava el problema de fons i l’agonia un determinat temps... Vaja, fins avui. En fi, no crec que calgui l’explicació que faré pels que llegeixen habitualment el bloc però, cas que ho vulgueu compartir o enviar algú que li costi una mica... Vinga. Us imagineu algú anant al banc a demanar un crèdit de... 3.000 euros (per fer-ho rodó) a un interès d’x per tal que se’n benefici un tercer que ni us donarà les gràcies, us insultarà i us maltractarà? Si un amic us expliqués que ho ha fet, què li diríeu? De veritat... Jo no ho vu...

Vagi per endavant que, seguint amb la ironia que em caracteritza sovint, m’hauria agradat posar quelcom semblant a “Teo va a la mani” però, donades les circumstàncies, no puc i haig de titular l’entrada com es veu. Certament ho celebro que no hi vagi. Almenys una mica de coherència; una mica. Per més coherència, fora d’agrair que cap membre del govern / conseller / convergent directament, hi anés. Per què?  Interessant un dels paràgrafs del darrer article de Ricard Biel i que trobareu a la xarxa. Es titula La independència? Demà, demà... Crec que no va mancat de raó en moltes de les coses que diu però, el que em sembla més interessant és, com us dic, un dels darrers paràgrafs.  Us imagineu el govern de CiU manifestant-se contra les retallades? O els d’Iniciativa a manifestar-se a favor de no tancar una central nuclear? Seria difícil, oi? Us imagineu manifestar-se contra un mateix? S’hauria de ser... no sé si molt ruc, cínic o molt hàbil però, si més no, no deixaria d...

Molt il·lustrativa la vinyeta de fa uns dies al diari Ara. La subscric perfectament. Sí senyor, “quan us poseu d’acord, ja m’avisareu”. I és que, particularment, estic cansat de tota aquesta història. Entenc perfectament que hi hagi gent que puguem anar a ritmes diferents. Entenc perfectament també que hi hagi gent més polititzada i menys. Malgrat tot, però, em cansa.  Del proper dia 11 de setembre, em cansa bona part del que l’envolta. Com escric en el meu llibre Construint la meva Catalunya ideal , l’actitud independentista cansa molt; tant pel que ho és, com pels que no ho són i ens han d’aguantar. Perquè, realment, algú sap què coi vol el catalanet? Crec que val la pena recordar diverses coses; algunes ja les he escrit en aquest bloc fa temps però, com que en ple mes d’agost em costa innovar amb els escrits i crec que convé recordar-ho, hi torno a fer esment. Fem una mica d’història. 

He acabat de llegir alguns llibres sobre la intuïció, consciència, inconsciència, racionalitat i irracionalitat de les persones. En llegir part d’un llibre, he recordat part del que vaig escriure en un altre “llibre”. Fa així:  “ La filosofia, doncs, li va canviar la vida. Per primera vegada en la seva vida, per sort o per desgràcia, va treure profit d’una cosa que li havien ensenyat a l’escola, en aquest cas a l’institut, hi ho va poder aplicar a la mateixa vida real. Es tractava de l’estudi de l’inconscient de les persones i la lògica. Tot, de manera progressiva i, llavors, fins i tot potser perillosa, ho va anar aplicant a la mateixa vida quotidiana i a les persones que l’envoltaven. A en Miquel li semblava del tot fascinant la manera de fer de la gent, el que feia, com actuava i, sobretot, per quina raó ho feia. En Miquel es preguntava si de tot el que feia la gent, n’era realment conscient mentre ho feia. De mica en mica va anar descobrint i coneixent com la gent, v...

L’altre dia parlava del no sé que sé referint-me a la intuïció i, certament, encara no hi he parat de donar voltes. Realment m’estic fent una mica d'embolic... Per una banda, tenim la premissa socràtica de "només sé que no sé"; per l’altra tenim aquesta que m’he mig tret de la màniga (la frase, no la teoria) del "no sé que sé". I, passats uns dies i fent una lleugera reflexió, he pensat en una altra màxima d’un altre filòsof de l’antiga Grècia: Heràclit i la seva “No és possible banyar-se dues vegades al mateix riu”.  Heràclit és conegut també com l’obscur a causa del seu estil aforístic i enigmàtic. Concep el món com un procés continu de canvis. La realitat està sotmesa a un incessant moviment. Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura. “Tot flueix” és la seva idea bàsica. “No és possible banyar-se dues ...

Avui m’he despertat amb una bona notícia. Llegeixo al lector de notícies habitual (Google Reader) que “Un antic corrent del PSC obre la campanya contra la independència”. Ho celebro, de veritat. Per diverses coses. En primer lloc, alguna cosa es deu moure que els unionistes ja comencin la seva pròpia campanya. L’olla vull . És un fet optimista i, com a tal, cal celebrar-lo. En segon lloc, perquè crec que és el primer bloc que conec que dóna arguments en contra de la independència. Els independentistes fa anys que en donem i, sembla, que els unionistes en comencen a donar algun; ja veurem si vàlids o no.  Com us deia, els independentistes fa anys que donem arguments a favors del sí i els altres no han sigut capaços de donar arguments pel no. Veiem, doncs, els arguments contra la independència que proposa aquesta gent propera al PSOE. Només escric el contraargument; si els voleu conèixer, podeu visitar el seu lloc web.  1) Catalunya no és subjecte de sobirania. Molt bé,...

Aquests dies que vaig menys atabalat i, aprofitant que vaig perdre el fil fa temps, em torno a mirar Bola de Drac al canal 3XL. Ara estan amb tota la trama del mostra Bu i quan el Gran Satan comença a tenir un protagonisme destacat. I, certament, no puc evitar pensar amb el President Mas, Convergència i votants d’aquesta cada vegada que surt el Gran Satan a la pantalla. Ep, vagi per endavant que en la sèrie, el Satan és un personatge entranyable, estimat i admirat. Vull dir que ningú es pensi que la comparació és amb mala fe o amb to despectiu. Possiblement després de l’explicació m’entendreu més. A veure si també desperto algun somriure. Bé, pels que no ho sapigueu, si la memòria no em falla, la primera aparició del Gran Satan va ser amb la lluita contra el Cèl·lula. Aleshores era el guanyador del torneig mundial de les arts marcials i tothom tenia dipositades les seves esperances en el Gran Satan. En arribar el dia del combat, s’hi va presentar. La resta de guerrers (Goko, Veget...

Crec que en altres ocasions ja he parlat sobre un gran programa que fan -depèn del dia i hora- al canal 24Horas o a La2 de la Televisió Espanyola: Tres14. Aquests dies en recuperen de ja realitzats. Ja se sap, a l’agost tot es para i recuperen programes ja emesos. En aquest cas, l’altre dia anava de la intuïció. Gran programa i gran tema que em va despertar la curiositat. Si en teniu l’ocasió, recupereu-lo i gaudiu-lo.  Em va despertar tant la curiositat que em va invitar a dirigir-me cap a la biblioteca a cercar més informació sobre el tema per aprofundir-hi. El primer que he llegit, s’anomena La intel·ligència intuïtiva . Primera part del llibre interessantíssim i que m’ha fet reflexionar moltíssim. La segona part, se m’ha fet força més pesada; no se per què. Conclusions a les que he arribat: 

Dia interessant políticament parlant el d’avui. Al matí els de RAC1 han fet una entrevista a l’Albert Pont. L’Albert Pont és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UAB i autor de “Delenda est Hispania. També és responsable de Dret Internacional del Cercle Català de Negocis (CCN). Els que, com jo, no l’hàgiu pogut seguir en directe, la podeu escoltar des del lloc web de RAC1 (http://rac1.org/versio/blog/entrevista-a-albert-pont/). No sé què deu pensar el senyor Godó. L’entrevista, deixant de banda que el Gràcia a rebatejat a la Muriel Casals, el Vila d’Abadal i el mateix CCN, ha estat excel·lent.  L’interessant del tema és quan el Gràcia li diu, bé, com ho hem de fer això. Segons Pont, pel dia clau només falten tancar uns petits serrells però, la part grossa ja està feta. Els nostres dirigents saben el risc que corren i -afirma- estan disposats a prendre’l. Ho celebro. Un dels serrells a tancar -petit- és que el President Mas necessita saber que hi ha aig...

Tot i haver escrit darrerament sobre les paraules i verbs , sóc conscient que encara se’m pot mal interpretar pel que pugui escriure. Així, doncs, vagi per endavant que no sóc simpatitzant de Solidaritat Catalana per la Independència. Em penso que no vaig arribar a penjar mai l’opinió que tenia -tinc- de tota la història Reagrupament/SCI/Joan Laporta; malgrat la vaig fer arribar a més d’un i de dos. I, tot i que m’ha costat, també he desistit d’escriure sobre aquest darrer (de moment).  El fet però, és que si es tracte d’oportunisme, saber ser on s’ha de ser en el precís moment, els de SCI són uns cracs . Cal reconèixer-ho. Com la resta de polítics, no estan lideren absolutament res però, veuen quan hi ha un fil a seguir i de seguida s’hi posen al capdavant i se’l fan seu. Un mica... com els animals que mengen carronya. Amb el bon sentit de la paraula! Vull dir que, si bé hi ha animals que surten de cacera i actuen de líders per aconseguir el seu àpat, n’hi ha d’altres que pre...

Sovint la gent es molesta quan m’afirmen alguna cosa i, sense ànim d’ofendre a ningú, malgrat l’afirmació sembli clara, jo dic que no ho entenc i demano que em matisin. Com dic sempre, no ho faig amb mala fe però, per entendre el meu interlocutor, em cal fer-ho. Llavors em diuen que sóc rebuscat i que toco el voraviu, que sóc un perepunyetes...  El cert és que sovint confonem paraules i, si bé el que les diu les tracta com a purs sinònims, els que les escoltem no les tractem de la mateixa manera. N’hi ha molts exemples. 

Els que rebeu aquesta entrada via rss o correu electrònic, quan entreu al bloc, que no us estranyi el que veieu. He canviat el look. Vull dir, quan obriu l’entrada, a primera instància potser penseu que l’enllaç està equivocat o heu anat a parar on no tocava. No. Pels que hi accediu per altres bandes, suposo que no us sorprendrà tant però, també queda dit.  Suposo que a alguns agradarà més i a d’altres menys. Tots els comentaris són benvinguts. Si bé és cert que la foto de les gotes era bonica i neutral, la que hi he posat continua essent tant o més bonica però ja no és neutral. Quan dic neutral, em refereixo a neutralitat territorial. Com molts haureu notat, és la Plaça Major de Vic. Escombro cap a casa... 

Podria fer una entrada al bloc tirant de patriotisme però, la faré barrejant diversos conceptes. En primer lloc, el que, cada vegada més, l’expressió i la comunicació és més a través d’imatges. Cada vegada més, es fa palesa aquella màxima d’”una imatge val més que mil paraules”. En segon lloc, diverses vegades en aquest bloc he mencionat la gran trilogia de Matrix per reflectir moments que estem vivint. No és l’única trilogia amb la que hi tinc una simpatia i apreciació especial. L’altra és la trilogia de The Lord of the Rings (El senyor dels anells). I, tenint en compte la primera premissa, posaré un parell de fragments per il·lustrar el que està passant al nostre entorn i la reacció que es desitja amb una crida al patriotisme o, per ser més precisos, a la dignitat.  La que vivim és una època convulsa; ja he dit en reiterades ocasions que aquesta etapa passarà a la història. Ja sigui per bé o per malament, és una bona època -políticament parlant- per viure-la. Els esdevenime...