Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

Insult a la intel•ligència!

Hi ha coses a la vida que costen molt d'entendre, que només estan a l'abast dels grans pensadors, però n'hi ha d'altres que, per la seva simplicitat, haurien d'estar a l'abast de tothom. Per altra banda, reconec que, o bé em sento insultat, o no ho entenc. A veure si m'ajuden a aclarir-ho.  El fet és que el Parlament de Catalunya (allà on diuen que hi ha la representació del poble) actualment està format per 135 diputats i entenc que les decisions es prenen per majoria. Si dividim 135 entre 2, això ens dóna 67,5; és a dir, la majoria és en 68 diputats.  La cirereta al pastís del referèndum del 13D ha estat l'èxit de la societat civil; molts intentaran d'apropiar-se'l, però realment és un èxit de la gent anònima. Felicitats a tots, ells i elles, a tots els milers de voluntaris que ho han fet possible. El que em desconcerta, però,  és com, concretament un parell de partits amb representació parlamentària han pogut fer campanya pel sí i actes unit

Sí, és possible!

Sempre quedo atònit i astorat quan, parlant d'independència, hi ha gent que encara em diu que “no és possible”, “és impossible”, “Espanya no ens ho permetrà”, “només es pot resoldre amb una guerra”... i, francament, em sento amb l'obligació moral de contrarestar tots aquests... si se'n pot dir, arguments;  val a dir que no crec que em costi gaire. “No és possible; és impossible”. Que els  ho preguntin a Lituània (1990), Estònia (1991), Letònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Moldàvia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i finalment Kosovo (2008). Tots ells han esdevingut estats lliures i independents des de l'esfondrament de la Unió Soviètica fins avui. Ah!, que d'aquests no n'hi ha cap que pertanyés a l'Imperio? Animo tothom a fer una cerca al Google per veure tots els països que han volgut (i han aconseguit) independitzar-se’n. Recordem que

La feina ben feta, no té fronteres

Tot i que aquest va ser un lema molt utilitzat fa uns anys, ara ressona novament amb molta força, i és que la feina que està fent Reagrupament està ben – molt ben – feta, i, com diu la dita, la feina ben feta no té fronteres. I seguint la feina que fa la nova associació independentista amb intenció de saltar a la política en les properes eleccions, això és el que se'n desprèn. Recordem que els objectius fundacionals de RCat són 1) Situar l’independentisme en l’eix del debat polític català. 2) Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la nació catalana. 3) Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català. 4) El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Per la manera com està responent la gent i com  actuem a Reagrupament, sembla que anem bé. Mostres del que us dic són les crítiques que  hem rebut últimament amb tota

No és or, però el llautó també brilla

Permeteu-me, com a ciutadà, parlar-vos avui de política, o més ben dit encara, de la política d’avui, d’aquella que té poc a veure amb la d’ahir i la d’abans d’ahir. Intentaré, des de la llunyania d’un no professional de la disciplina, interpretar un hipotètic panorama polític del nostre preuat país. Parlo de Catalunya, òbviament, perquè és el meu país i el de tants i tantes d’altres. El Parlament de Catalunya és una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Representa el poble de Catalunya, i actualment està format per 135 diputats que s'elegeixen per sufragi universal. Aquests 135 diputats elegits democràticament – amb llistes tancades, de manera que els components no els elegeix el mateix ciutadà, sinó que els  imposa la política de cada partit – s’anomenen polítics; deixarem el tema de llistes obertes o tancades per comentar-lo un altre dia... Cercant a la Gran Enciclopèdia de Cata

Les consultes populars

Les consultes populars, altrament dites, referèndums, són uns dels temes de preocupació i de candent actualitat des del que va passar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt. Tècnicament desconec la diferència, però crec que tots ens entenem tant si parlem d’una cosa com si parlem de l’altra. Intentem fer un planteig de la situació pre i post referèndum. La situació és que la organització de les consultes les vol dur a terme i dirigir la societat civil sense caure en el parany de partidismes ni que cap partit en pugui fer bandera. En el cas de la comarca que ens ocupa, només cal anar a una reunió convocada sobre el tema, per veure que, si diem que està politizat, ens quedem curts. En la única reunió que vaig assistir em sonaven moooooltes cares. Mirava cap a l’esquerra, i hi havia cares conegudes; mirava cap a la dreta, potser no tantes. Em va semblar que estava tot decidit, però pendent de decidir-ho... És clar, a la gent li preocupa això, doncs els partits a barallar-se per l’èxi

Ribera del riu Mèder

Crec que era a finals de maig quan llegia un mitjà digital que l'Ajuntament de Vic es disposava o millor dit, iniciava, la restauració del bosc de ribera al Mèder. Part d'aquesta ribera va des de pràcticament el pont del Blanqueig fins a Sentfores – La Guixa. Vaig llegir aquella notícia amb certa i·lusió, doncs normalment hi vaig a córrer i molta més altra gent hi va a passejar; és un bonic passeig, la veritat. La restauració, segons la notícia publicada, tenia com a objectiu “la recuperació d’aquest bosc autòcton en aquest espai, que s’ha anat perdent a causa de la presència de quantitat d'horts a la llera no autoritzats. La recuperació del bosc ha de permetre millorar les condicions de l'ecosistema fluvial, generar hàbitats per facilitar la presència de fauna autòctona, millorar la qualitat de les aigües del riu i disminuir la càrrega de nutrients, així com facilitar l'accés a la ciutadania per tal que pugui conèixer aquest nou espai”. La notícia també deia que

No hi ha qui ho aturi

“Temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”... Si haguéssim de destriar el gra de la palla del panorama polític actual, com ho faríem? Hi hauria gra? De la palla en faríem fems, o potser ni això? ... Tanmateix, aquest ha estat l'inici de molts contes de fades, faules i altres històries  explicades amb afany d'entretenir i fer passar, sovint, una bona estona. Ja imagino d’aquí uns anys... “temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”, quan polítics i política no anaven de la mà, quan molts confonien sigles històriques o es conformaven a gestionar les escorrialles, va irrompre, com el de qualsevol bosc de qualsevulla muntanya ufanosa, verda, rica i plena, un nou aire fresc amb ganes de trencar amb tot això més digne de romandre en una deixalleria i retornar les coses on realment han de ser. Regeneració política i estat propi, per deixar de gestionar les almoines i passar a les coses serioses. S'ha acabat, ja n'hi ha prou! Al Monopoly tots hi hem jugat

Fets, no paraules

Aquest ha estat un dels darrers lemes sentits en unes eleccions; i tenien raó. I no només la segueixen tenint, sinó que se'ls hi ha de fer cas i tirar d'hemeroteca tot fent una cerca (tampoc cal fer-la gaire exhaustiva) pel Youtube o pel Google. “Apoyaré la reforma del Estatuto ...”, els papers de Salamanca seran retornats als seus legítims propietaris, els 210 €uros per facilitar l'emancipació dels joves, els 400 que havien de ser retornats, la llei de dependència, l'Estatut, el poder adreçar-se al parlament europeu amb la nostra llengua (directament), la davallada de Catalunya Ràdio – líder d'audiència quan hi havia “la crosta nacionalista”– a la tercera posició per darrera de la Cadena SER, com també la de TV3 per darrera de Antena 3, la ignorància per part del Govern de la voluntat de La Cambra amb l'acord del finançament i els 3800 milions al primer any, els diferents terminis incomplerts del mateix finançament... fa falta seguir? Fets, no paraules; és un

La cançó de l'estiu

No hi ha estiu sense cançó de l'estiu . I si en aquest hi ha hagut una cançó més present que d'altres al cap de molts catalans, aquesta ha estat Com el Far West, no hi ha res , de la La Trinca. Val a dir que és una cançó de fa 28 anys i que molts de nosaltres no l'havíem escoltat ni sentit des de llavors, però creieu-me, està de moda. Passats 28 anys, i passada també en teoria la transició democràtica, a molts joves ens sembla que no hem avançat gaire. I dic sembla perquè molta gent que va passar aquella etapa tan dura  no hi estarà d'acord i la situació de Catalunya els deu semblar el paradís, però per als que no la vàrem viure, el que estem vivint avui ens sembla poca cosa . No és una obligació i  un deure, evolucionar com a poble, com a país, com a cultura, i voler més en tots els sentits? Jo crec que sí. Sortint d'aquella etapa –que alguns potser recordaran amb nostàlgia– el fet de poder votar,  parlar català, deixar-nos manifestar cada any i fins i tot form

El finançament

I diu l'article 206 de l'Estatut(et) d'autonomia de Catalunya sobre la participació en el rendiment dels tributs estatals i mecanismes de solidaritat: 4 - La determinació dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat s'ha de fer d'acord amb el principi de transparència, i se n'ha d'avaluar el resultat quinquennalment. 5 - L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament. 6 - S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urb

Tranquils, l'estat ho arreglarà

“Tranquils, l'estat ho arreglarà”, diu un usuari del Facebook. I té molta part de raó. Irònica, és clar. Perquè tot el que ara arregli, en un futur petarà per alguna banda o altra. És semblant als gags aquells que van omplint un armari amb més del que hi cap i després d'una estona tancat, rebenta tot i surt tota la roba. I és que l'estat del benestar que tant perilla avui, si no anem en compte serà la sentència de demà. I no arribo jo ara per resoldre el món perquè no hi entenc un rave de sociologia, ni economia ni política, però si sí que hi entenc una mica de lògica. Sí que és cert que la gent se l'ha d'ajudar quan està necessitada, però com resolem els casos en els quals la gent n'abusa? Tota aquella gent que fa 2 anys que no treballa i ara se li ha acaba el subsidi d'atur ara es diu que se'ls ajudarà més. D'aquests n'hi ha que no han fet res i d'altres que han estat formant-se. Fins aquí molt bé però, qui paga aquesta formació? Tots el

Eleccions al parlament europeu

Per sort, ja s'ha acabat el tema de les eleccions al parlament europeu!!!! Es nota que hi ha eleccions, bàsicament per un parell de coses: Sembla que hi hagi més preocupació per part dels polítics vers la ciutadania Els de la CORPO es queixen perquè no poden informar amb criteris purament informatius Anem a pams.  Si bé aparco el tema de la participació, sí que és cert que, de les que jo recordi, aquestes eleccions al parlament europeu han tingut més ressò que no pas les últimes. Imagino que la raó per la qual ha passat això no és pas perquè els electors estiguin més interessats, sinó que ara molta gent (almenys la que jo sentia) estava entre no votar o votar nul. Paradoxalment, sembla que el debat i/o dubte, més enllà del que votaria cadascú, se centrava en el fet d'anar a votar, no anar-hi, o votar nul o blanc. Curiós. I és que la gent cada vegada més n'està fins al cap de munt de tot plegat, i més encara dels polítics que sembla que estiguin de carnaval venecià co

Reagrupament

“Saben aquell que diu...” què fa falta per matar una gallina? Doncs que la gallina estigui viva. En aquest cas és un acudit, però els esdeveniments que estan succeint darrerament al país, lluny de ser un acudit, és una cosa molt seriosa i important que, agradi o no, ens afecta a tots i totes.  Com a jove i humil, em considero una persona que encara tinc molt per aprendre i sóc molt ignorant, però hi ha coses que, per sort, no se m'escapen.  Pertanyem (administrativament i legalment parlant) a un estat que és capaç de tenir a la seva constitució articles com el 3 i el 14 on hi diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” i “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” respectivament, però alhora no permet que s'usi el català a determ

Casal Rock

la setmana passada van estrena aquest “operació triomf” a la catalana i m'ha sorprès gratament. Per part meva, gran encert en aquesta ocasió de TV3. Pels que no sapigueu de què va, sapigueu que han fet un càsting a diverses persones de la tercera edat (majors de 70 anys) i els hi van cantar rock; finalment han fet un concert. D'aquí la similitud amb operació triomf amb un parell de grans diferències: no s'elimina ningú, i l'edat mínima per concursar és 70 anys; no m'imagino a ningú dins d'OT de més de quaranta... Doncs francament trobo un encert el programa perquè toca la fibra i és molt sensible. És conegut per a tothom que normalment els avis són gent molt apreciada, molt tendres i dignes de molt afecte. Aquest és el cas. Durant el primer programa varem poder veure com el conductor del programa Marc Parrot (antic “chaval de la Peca”) se n'anava a voltar per Catalunya a la cerca d'avis amb talent, veu i memòria; les tres característiques complicades a

Corresponsals a la CCRT

Us heu parat mai a pensar com funciona el tema corresponsalies a la CCRT, la seva? Ja fa temps que m'ho pregunto i m'ho pregunto perquè realment m'interessa i no és per fer la punyeta a ningú ni tan sols tinc cap ànim d'ofendre el personal. Les preguntes són: Com és la vida d'un corresponsal? Quantes hores treballa? Quin tipus de contracte té? Què fa mentre no surt al TN? Imagino que ja us deveu imaginar per on vaig. Quant ens costa tot plegat als catalans? Posem un exemple. Hi ha notícia a Madrid i el TN es disposa a donar-nos-la. “Connectem amb el nostre corresponsal a Madrid”. Un dia ens surt la Marta Viladot, un altre dia (o a vegades fins i tot el mateix) la Yolanda (Violant en català si no m'erro) López, o en Josep Capella... algun altre dia també surt ... ara no en recordo el nom, i finalment tenim en Sebas Guim que en ofereix la informació esportiva (madrilenya). Això per TV3, però imagino que CatRadio també hi té el seus, igual que potser 324, C

Treball i crisi

Fa dies que, observant el meu entorn em vaig fent un parell de preguntes que, certament, em tenen una mica desconcertat. Què passa amb l'atur? Per a qui hi ha crisi? Puc començar per respondre (intentar) la segona. Si bé sembla evident que n'hi ha, potser al meu entorn no l'acabo de veure clara, i és que vagis on vagis, a arreu hi ha gent fent despesa, fent compres... restaurants i bars plens, la gent va de viatge, a esquiar... De manera que no sembla que tothom noti la crisi per igual. M'atreviria a dir que si bé veig menys porsche chayene i Touregs, potser veig més porsches normals i d'altres cotxes de gamma alta. Aleshores què passa? Jo crec que quan ens van dir que no n'hi havia, ja n'hi havia, i ara que hi deu haver si fa no fa la mateixa, la depressió i el pessimisme s'ha apoderat i per defecte ja tenim coll avall que estem immersos en una crisi sense precedents i no ens en sortirem pas. I tampoc és això!!!! El tema laboral és un altre. Hi ha

La democràcia caduca

No tinc cap intenció d'alarmar amb aquest títol, però particularment em sembla que si el rumb dels que manen des de dalt no canvia, poca cosa hi farem. En cap cas em posiciono a favor de l'anarquia i/o dictadura, però al pas que anem, no sé com acabarà tot plegat si, com deia, no es fa un gir. I no costa massa de veure i entendre un parell de coses. La primera és que no es pot anar a votar fins els 18 anys; la segona és que, si bé la democràcia no té data de caducitat, sí que els seus votants la tenen; i aquesta no és més que la seva mort. Des d'aquest punt de vista, passen dues coses importants. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Això potser fa més mal als partits conservadors, però ara això no ve al cas. Per l'altra, no es fa gaire res per incentivar el jovent (les noves generacions i, en definitiva, la gent que h

Mossos, mossos i d'altres

Segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana: “noi gran, xicot, minyó”. D'aquí ve el títol; que no només fa referència al cos policial. Me'n volia estar de tornar a parlar del tema, però és que no puc. No diré res sobre el pla Bolonya, perquè ja ho vaig fer fa un temps, però sí sobre més o menys el que està comportant els darrers dies.  Els mossos i mosses estudiants han tornat a ocupar facultats. Però què s'han cregut aquest quatre? Perquè estic segur que són una minoria, però, com sol passar, la que se sol veure i fer sentir. Em sembla lamentable que això passi avui en dia i que quatre (probablement mal informats o senzillament són antisistema) no permetin que la gent que vol seguir el curs en normalitat no pugui. Per altra banda, els presumptes estudiants han dit que dijous es manifestaran i que, peti què peti, passaran per la Rambla. Però què és això? Es pensen que és xauxa? 1) les manifestacions s'han de convocar i informar perquè seguin degudament autori

Suport social a la independència de Catalunya

Fa uns dies s'ha publicat l'últim estudi del Cercle d'Estudis Sobiranistes “Suport social a la independència de Catalunya”. Com molts ja sabreu, “El Cercle d’Estudis Sobiranistes és una fundació per a fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i del fet de no disposar d’un Estat propi, subjecte de dret internacional. Així mateix, el Cercle d’Estudis Sobiranistes impulsa des d’una lògica pragmàtica un plantejament per a la independència de la nació com a projecte real i viable tot explicant-ne les repercussions que aquesta comportarà en àmbits concrets de la vida pública i privada a Catalunya”. El que particularment em crida més l'atenció és: 15,5 % dels independentistes, són nascuts a Espanya 25,8 % dels independentistes, parla espanyol a casa A classe social més alta, més independentisme L'independentista té el major nivell d'estudis     L'independentista desenvolupa feines mé

Rcat: què i per a qui

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. No està malament començar un article d'opinió emulant la frase història que digué Josep Terradellas en tornar de l'exili. I és que fa un parell de divendres, tots els associats i associades a Reagrupament hem rebut el document “Organitzant el nostre futur lliure”, que hi consta el que haurà de defensar la candidatura transversal, amb ànim de regenerar la política i declarar la independència de Catalunya unilateralment des del nostre Parlament, que es presentarà a les properes eleccions. Com deia el conegut anunci argentí del refresc: “Para los gordos, para los flacos, para los altos, para los bajos, para los que ríen, para los optimistas, para los pesimistas, para los que juegan, para las familias, para los reyes, para los magos, para los responsables, para los comprometidos, para los náufragos, para los de allí, para los que trabajan, para los de aquí, para los románticos, para los que te quieren, para los que no te quieren, para los qu

Cinema

Ara fa dies que es parla de tot el tema del cinema, de si s'han de fer més pel·lícules en català, que si doblades... La meva postura és clara i contundent: les pel·lícules haurien de ser en versió original i subtitulades; altre tema que no em decanto, és si subtitulades en català o també en versió original. I ho diu un que no sap un borrall d'anglès ni francès (potser de les llengües més comunes a la pantalla gran). Dit això, si que remarco que si cal doblar, aleshores no 50% en català i 50% en espanyol, sinó majoritàriament en català. Molts pensaran que és una decisió equivocada o allò de “és que acostumat a sentir x sempre en espanyol, se'm fa rar ara sentir-lo en català.” Coi! si no es pot sentir la veu original de l'autor, i posats a manipular la veu de l'actor original, tant per tant fer-ho en llengua del país no? I és que el tema del doblatge és complicat. En cap cas em vull posar amb la feina dels dobladors, però no crec que sigui cap cosa dolenta si dic

Els caixers automàtics

Desconec amb quina regularitat aneu al caixer automàtic a treure diners. És una cosa relativament freqüent; ja sigui per treure diners per passar la setmana, mes, o nit. I és una cosa que des de fa temps em té certament desconcertat la manera amb la qual la gent treu diners. Perquè malgrat hi hagi crisi, la gent continua gastant i treien diners (cosa que em sembla molt i molt bé) i sovint quan et disposes a anar al caixer, hi trobes gent. Aleshores, per aquella regla noble i educada no escrita, t'esperes pacientment i/o fas cua. Però què passa quan l'espera comença a ser impacient? Què hi va a fer la gent als caixers electrònics? Després de molt donar-hi voltes: Per molta gent, sempre que va el caixer és la primera vegada i no sap com funciona. Cosa difícil d'explicar... Molta d'altra aprofita que no llegeix mai per llegir “literatura” en format digital. Tanmateix, no sé fins a quin punt es pot considerar literatura el que està escrit en un caixer i ni tant sols si

L'art de disfressar-se

Finalment crec, i si no que algú em rectifiqui, aquest cap de setmana s'han acabat els carnestoltes de la comarca. Tona, Olost, Roda de Ter, Taradell, Els Hostalets de Balenyà, Folgueroles, Torelló, Vic, Prats de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles han celebrat la festa que, si tampoc m'erro, va començar ja fa 15 setmana al cap de setmana del 14 de febrer. I passat molt anys des que em disfressava, i molt més encara de quan ho feia a l'escola, encara no entenc la raó de la festa. És per poder ser un dia el que ens agradaria en una altra vida? És la nostra inconsciència? No ho sé, no ho sé. Lladres, pistolers, bebè i power ranger han estat alguns dels personatges dels quals m'he disfressat, cercant... bé, deixe-m'ho estar... El fet és que el curiós del cas és els més “agosarats” exterioritzen el personatge que porten dins i les agendes comarcals els permet fer-ho durant unes setmanes de poble en poble. Aquest són els que es veuen

Eto'o

Eto'o, Eto'o ... Comment tu t'appelles? je m'appelle Samuel. Aquest dies sembla que els mitjans de comunicació s'han encarregat d'encendre la metxa d'una hipotètica bomba esportivament parlant. Té un nom i el sap tothom: Eto'o A diferència dels mitjans de comunicació, les declaracions de l'Eto'o a una revista francesa, no només em semblen legítimes i correctes, sinó també totalment verídiques i que no fan mal a ningú. El senyor Eto'o s'ha negat a fer-se fotos amb la samarreta del Barça i diu que no li agrada la gent que besen l'escut de la samarreta perquè llavors, per “quatre duros” més, en puguin besar qualsevol altra o, molt pitjor, la del màxim rival històric. Com sol passar, els mitjans n'han fet un gra massa i fins i tot en Laporta no ha ajudat massa amb les seves últimes declaracions (o les que han fet transcendir els mitjans) que el Barça només vol jugadors compromesos. Que algú em digui jugadors del Barça més comprom

La TDT

Amb cercles reduïts i amb confiança ja ho he comentat vàries vegades, però dir-ho amb veu més alta o públicament, la gent et pot prendre per boig .Però quan veus que altra gent (força més mediàtica) també ho comenta, llavors et penedeixes una mica de no haver-ho escrit abans. I és que dies enrere la meva mare em preguntava. "És això el que s'ha de posar per poder veure la TV?". I jo li responia: "Mires la TV?"; cosa que ara no és important, però automàticament li deia: "A més, això de la TDT durarà 4 dies". I sí, penso que durarà 4 dies (o 8, vaja). A data d'avui jo no en tinc pas i tampoc tinc previst, de moment, posar-ne. I com jo, veig que molta gent també en passa una mica. Per una banda, sospito que és una nova manera de fer-nos gastar els diners envà. Si recordeu quan el govern ens deia que compréssim vehicles que anessin amb dièsel i no gasolina. Just quan gran part de la població tenia cotxes que consumien dièsel en comptes de gasolina, e

Aquesta democràcia...

Ja començava a tenir dubtes de si Espanya era un estat democràtic o no... però crec que ja s'han encarregat d'aclarir-m'ho. La resposta és no. No ho és. O si més no això és el que em sembla després de veure l'última decisió del Suprem. Deixeu-me recórrer al Viquipèdia a cercar el terme democràcia; hi posa: "La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants". I a primera vista penso que sí que és un estat democràtic perquè és com escollim les nostres representants polítics qui, al mateix torn, formen el govern. Però alerta! (que diria aquell), no passa el mateix al país basc, on aquest dies s'ha decidit que D3M i Askatasuna no es poden presentar a les eleccions del país basc I d'aquí la meva reflexió. Negant el vot a desenes de milers (i algun centenar de miler) de persones, es pot dir que es visqui en democràcia? Ara em sortiran els que d