Carles Costa i Muntadas

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És

Després de fer el corresponent anàlisi de la situació des del seu punt de vista, Hitler també aportava la seva particular solució. En aquest cas, val aquella màxima de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit . Recordem que ell es presenta com a màrtir incomprès o desaprofitat que en realitat ha de salvar el món. El seu món, naturalment.  Com a amant de la llibertat i contrari a una dictadura (que sembla una acudit quan ho llegeixes per primera vegada), el que proposa és un moviment. Aquest moviment no el va crear ell, sinó que el van convidar a entrar-hi. Vull dir que el moviment no el va crear ell de bell nou, sinó que ell va agafar les regnes d’un partit de quatre gats i el va convertir en el majoritari dels alemanys. I és quan cal recordar a Plató, La república i les seves formes de govern. O, potser s’entendrà molt millor si parlem de l’Església catòlica o algun altre exemple. Algú podrà dir... com pot estar vinculant una cosa i altra? Doncs no... no estic vinculant una

Després de dues primeres entrades introductòries, entrem en matèria. Avui parlem de la política i de l’anàlisi de la situació. És un terme molt genèric però llegint aquest llibre s’entenen moltes coses. Quan dic entendre parlo en termes generals. En el llibre està ple de raons i argumentacions per les quals ell pensa com pensa. Algunes, no sabria com dir-ho... si per un moment les traiem del personatge que eren, segurament ens serà molt fàcil entendre el seu raonament. L’intentaré explicar. Però, alerta!, que darrera la política del dictador hi hagués un raonament lògic i fins i tot fins un cert punt de mal refusar (insisteixo que parlo de política pròpiament dita i no pas de tots els crims que va cometre tot el règim), això no significa que no fos el que fos. És important que això quedi clar.  Com deia en la segona entrada de la col·lecció, Sein kampf (2) , Hitler creia que el sistema parlamentari no era vàlid. Ho afirma en diverses ocasions. Per entendre-ho només cal veure la mediocr

Parlàvem en una entrada anterior sobre l’aiguat de Vic de l’any 1617 . En aquella ocasió comentàvem els estralls que havia comportat la rierada a ponts de la ciutat, especialment el del Remei i el de Queralt, que és per on passava i passa pròpiament el riu Mèder. Aquella entrada em va recordar que Vic havia tingut més ponts a banda d’aquests que han perviscut fins als nostres dies. Avui parlem una mica d’aquests ponts. Bàsicament de dos, perquè és sobre aquests dos que l’arxiver de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Rafel Ginebra, va trobar documentació i en el seu dia va publicar un article (1990, «Les muralles medievals de Vic. Notícies referents a les portes i als ponts sobre el fossat», La Revista de Vic).  Corria mitjans del segle XIV quan Pere III el Cerimoniós va decretar una ordre que obligava a fortificar els llocs que estaven sota la seva jurisdicció. Aleshores el rei estava involucrat en una sèrie de conflictes bèl·lics i hi havia el perill d’una intervenció francesa. L’

En la primera entrada de Sein kampf (1) havíem introduït el llibre que havia escrit Adolf Hitler i les pegues que hi havia per trobar-lo. No us posaré cap enllaç des d’on es pot descarregar, però, com deia, afortunadament, de la mateixa manera que trobes La República de Plató, avui en dia hi ha plataformes digitals que l’ofereixen en diversos formats. I dic afortunadament, per si us grata alguna cosa. Perquè sempre està bé llegir resums o ressenyes de coses, però jo soc dels que penso que sempre és millor parlar amb coneixement de causa.  Essent simplista, Mein kampf es pot dir que és el llibre per excel·lència del nazisme. El seu autor és el mateix Adolf Hitler, i es un recull d’elements autobiogràfics conjuntament amb l’exposició de la seva ideologia política. Originalment es va publicar en dos volums ( Retrospección i El movimiento nacionalsocialista ), però actualment es troben ambdós en un sol llibre, almenys en la versió xilena de l’any 2003. En definitiva, argumenta o explic