El cos: de fetus a cadàver. Curiositats (2/4)

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre «el cos, de fetus a cadàver», el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie. 

Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobre la medicina forense, són les següents. La  primera que m’ha sorprès és que per diferenciar-nos els uns dels altres (digueu-me ignorant però ho desconeixia) de manera unívoca, no només hi ha les empremtes digitals i l’iris dels ulls, sinó els patrons de les venes. I no cal anar gaire lluny o profund per comprovar-ho. Vull dir que no cal obrir-nos en canal per veure tot el sistema limfàtic, sinó que en tindrem prou en comparar la nostra mà amb la de la resta: fins i tot, i si en tenim ocasió, podem comparar els patrons de les venes de les mans en dos bessons idèntics. Pel que es veu, les nostres venes es formen abans del naixement (naturalment!) d’una manera que les fan completament úniques. En el fetus, els vasos sanguinis es desenvolupen a partir de petits bassals aïllats de cèl·lules sanguínies. En el moment que el cor comença a bombejar, és quan les venes i les artèries comencen a conjuntar-se a mesura que aquests bassals es van unint.

No només les venes es determinen durant el període de gestació. Es veu que la majoria de les cèl·lules de nostre cos es van regenerant constantment. Val a dir que tinc pendent d’organitzar les notes que vaig prendre sobre La armonía de las células per poder fer diverses entrades al respecte, però no he tingut temps! Deia que ens renovem constantment. Tanmateix, hi ha una excepció espectacular, que és la càpsula òtica que tenim dintre del nostre cap. D’acord amb l’autora, els components bàsics per la construcció d’aquesta càpsula (que forma part del sistema auditiu), van ser proveïts per la mare, més concretament, i ara és el moment d’agafar-se fort, pel que estava menjant a les setze setmanes de l’embaràs! Literalment «Dentro de nuestra cabeza, en ese diminuto huesecillo, tan pequeño que solo podría albergar cuatro gotas de lluvia, allí es donde llevamos, quizá para el resto de nuestra vida, la firma de lo que nuestra madre comió aquella tarde, cuando tenía cuatro meses de embarazo». No us sembla espectacular?

Partint d’aquesta premissa, és on entra la grandesa de la medicina forense. Diu l’autora que en principi, a partir de les empremtes isotòpiques de la càpsula òtica i en el primer molar, es podria saber en quina part del món vivia una mare quan estava embarassada de l’individu que s’està analitzant, així com també el tipus de la dieta que portava aleshores. A partir dels ossos d’un cos, també es podria determinar on ha viscut els darrers quinze anys, més o menys. Finalment, també es podria utilitzar el cabell i les ungles de l’individu per saber on ha passat els darrers anys o mesos de vida. Dit d’altra manera, la geografia també determina el contingut cel·lular del nostre cos. Hom coneix el tema de l’epigenètica, però utilitzar les ungles o els ossos per determinar si un esquelet és xinès o noruec... a mi em sembla força sorprenent.

Per acabar amb les curiositats que explica el llibre, m’agradaria parlar-vos de la nostra altura. Lligat amb això, hom sabrà que el moment més idoni per anar a comprar unes sabates és a última hora de la tarda ja que el peu és quan porta tot el dia de batalla i és quan els tenim més grossos (més inflats, per ésser més precisos). És a dir, és possible que el matí un 42 us vagi bé, però a la tarda us vagi petit. Així també, la nostra altura depèn del transcurs del dia. L’altura del cos humà es compon de la longitud i gruix de tots els components: això és, des de la pell de les plantes dels peus, fins a la pell del crani, passant per tots els ossos que ens donen verticalitat. Però hi ha una longitud que és la que varia al llarg del dia: l’espai articular entre els ossos, així com també el gruix dels cartílags entre els mateixos. Així doncs, intenteu mesurar la vostra altura de bon matí, i tornar-hi abans d’anar a dormir. L’altura màxima la tenim quan ens llevem, i a mesura que passa el dia, els cartílags es van assentant, tot comprimint i disminuint l’espai entre les articulacions. De mitjana, es veu que som un centímetre i mig més baixos quan anem al llit! Aquesta disminució, al llarg de la nostra vida també hi té incidència. A partir de la quarantena, perdem aproximadament un centímetre cada dècada, i després dels setanta, entre tres i vuit! Aquesta pèrdua de cartílag, també és sovint el culpable de malalties com l’artritis o la osteoporosis.