Carles Costa i Muntadas

Conclusions finals perquè, total, 4 entrades en un dia no crec que es puguin pair massa bé... En definitiva però, prefereixo deixar-ho escrit ara que no pas després que tothom hi hagi reflexionat. Dit d’altra manera, que es vegi que les reflexions són meves i no copiades d’altres... Bé doncs, em sembla que per fer unes conclusions finals, ens hem de fer algunes preguntes i/o reflexions.  En primer lloc, per què eren aquestes eleccions o pretenien ser? Crec que estarem tots d’acord que era una mena de suport als que estan a favor de la independència o, per aquells que encara avui no han entès que han de deixar la puta i la Ramoneta , el dret a decidir. Per tant, en la legislatura passada hi havia 14 diputats (E(RC) + SI). En aquestes eleccions, s’hi han d’afegir els de CiU i -entenc- els de les CUP; total: 74. No només això, sinó que, si ens centrem en els que van donar suport a la resolució de la consulta de la passada legislatura (86 diputats) podem entendre que també ha cres...

En la tercera part de les conclusions de les eleccions d’ahir, ens centrem en Solidaritat Catalana per la independència i les CUP. Una part era força previsible i l’altra... d’aquella manera. En primer lloc, SI. Pels que vàrem viure els esdeveniments de les passades eleccions de prop, vàrem poder veure com van anar els trets amb tot el triangle de Reagrupament, Solidaritat i Laporta. Tristament (o no), l’aventura política (en termes nacionals), ha acabat pels tres. Però, anem a pams.  Per poc que es recordi, el discurs bo i el que va encendre una flama força apagada, fou Reagrupament. Ja he dit en moltes ocasions que res del que està passant s’entendria sense l’aparició de l’associació. I ho mantinc; altre tema és com ho han portat des de llavors. Un dels problemes que tenia RCat, era que anaven seriosament i no els tenien controlats. No es demostrarà mai però... molts tenim la percepció que Solidaritat es va muntar, precisament, per desmuntar RCat; per reprendre un control qu...

E(RC) ha estat la gran sorpresa (en terme positius). En cercles reduïts, ja ho havia previst. No em sorprèn que hagi crescut però, 21 diputats no crec que s’ho esperessin ni ells. Com en el cas de CiU, cal buscar l’èxit (fracàs/explicació pel cas de CiU) en el passat i cal fixar-se en aquest per no vessar-la de nou; és més un avís per a ells que per mi. Ara mateix, E(RC) té una gran responsabilitat perquè, espero, hi haurà una coalició de govern nacionalista per tirar les coses endavant (CiU i E(RC) sumen 71 diputats). Mas així ho ha insinuat. Lluny del seu lideratge, ja ha dit clar que ell sol no ho podrà tirar endavant i ha derivat responsabilitat cap a altres. Em sembla perfecte; només espero que aquests altres siguin E(RC) i aquests estiguin a l’altura. Dic que cal mirar enrere perquè E(RC) va patir una gran davallada amb el segon tripartit i pel fet de centrar el seu discurs en l’Esquerra, molt abans de la Republicana i lluny de la Catalunya. I, després de la gran patacada - ...

Primeres valoracions. De fet, no sé ni com començar. Hi ha moltes lectures i valoracions possibles però, si us sembla, crec que val la pena començar per CiU. Començo per ells perquè, sigui dit, són els grans fracassats d’aquestes eleccions. No ho dic alegrament, sinó que poso de manifest un fet; són on són per culpa seva i de ningú més. He dedicat moltes entrades darrerament a CiU i, crec que el meu no vot no és el que l’ha fet baixar 12 diputats. Molta gent -per sorpresa meva- ha reflexionat i ha pres la mateixa decisió que vaig prendre jo. No votar CiU. Per què? Suposo que per moltes raons. Aquí en van algunes enumerades de manera desordenada. En primer lloc, CiU no ha sabut fer una lectura del seu electorat. Ja s’ha dit en moltes ocasions en aquest bloc que, segons el penúltim baròmetre del CEO perquè no vaig tenir temps d’analitzar el darrer, un 35% de votants de CiU no són independentistes. Em penso que ha quedat força demostrat. No envà, com també s’ha dit en aquest bloc, Ci...

I, finalment, Mas i CiU o CiU i Mas. Motius per donar suport a Mas: Mai cap president s’havia mullat mai. Per ser breu. De presidents de la Generalitat, d’ençà del segon restabliment, n’hi ha hagut 4: Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas. Sóc molt jove però, que jo recordi, Jordi Pujol va estar a la presó, però bé... D’altra banda, què és d’esperar de dos presidents socialistes? On vull anar a parar? Potser sí, serà el president que més s’ha mullat però, tampoc hi ha hagut massa alternatives. Què hauria passat si hagués estat president de la Generalitat Joan Carretero, Josep-Lluís Carod Rovira o el mateix Junqueras? La història l’empeny i, que sigui el que més s’hagi mullat és una qüestió quasi anecdòtica. La comparació s’hauria de fer amb més presidents i de més signes polítics. És com dir que el President Pujol és el que ha fet més per a Catalunya; és ben cert però... amb 23 anys el difícil hauria estat no ser-ho. És un líder. Aquesta em fa molta gràcia. Fa ...

Demà és el gran dia. La gran festa de la democràcia. De manera que aquesta serà la darrera entrada al respecte. D’ençà del recull d’entrades sobre els programes electorals, he estat força desconnectat de tot plegat. Com passarà en cada eleccions, guanyaran tot alguna cosa i la que perdrà segur serà la gran protagonista: la democràcia. No ho dic pas per dir però, em sembla que l’insult a la intel·ligència que s’ha destil·lat en aquesta campanya, demostra que entre tot, disposem de molt poca cultura i maduresa democràtica.  Per anar tancant temes, deixeu-me començar pels socialistes. Certament, m’importa ben poc el resultat que puguin obtenir. El que em crida més l’atenció, és que Pere Navarro, proposa una cosa que no depèn d’ell. Federalisme. No és el moment de valorar aquesta opció que no crec que estigui dins el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española o del vocabulari dels espanyols però, això sí que s’ha de posar d’acord sí o sí amb els socialistes espanyols que...

Bé, ahir deixàvem per avui la reflexió sobre els Escons en Blanc i amb aquesta, tanco el cercle de moltes entrades dedicades al 25N. Encara queden dies i possiblement tindrem temps d'escriure més coses però, tinc la convicció d’haver fet els deures. He intentat estar informat de les opcions que tenia, les he analitzat i valorat i, falta prendre una decisió; la decisió.  Com és públic i notori, cas que acabi votant Pirata.cat o els que avui explicaré, posa de manifest un acte de rebel·lió, una manera de dir a la major part de la classe política un “sapigueu que sóc demòcrata, aniré a votar però tot el que promogueu no va amb mi”. Acte d’irresponsabilitat per alguns? Segurament. Total, el vot és secret, de manera que al que no li estigui bé, sempre es podrà quedar amb el dubte del que acabi fent.  Així doncs, Escons en Blanc (Eb). He sentit molt darrerament a gent demanant que el vot en blanc o el nul hauria de tenir representació. Doncs premi! És exactament això. Diria...

Arribats a aquest punt on hem descartat CiU (Reagrupament implícitament), SI i potser E(RC), què ens queda? Si recordeu el que deia en la primera entrada d’aquesta col·lecció del #25N quan parlava de les candidatures presentades pel 25N , deia que si la pregunta a fer-se era quin representava millor els meus interessos. Anant rebaixant expectatives, arribàvem a la conclusió que m’hauria de respondre la trista pregunta de quin és el partit que, tenint en compte que els objectius prioritaris no queden satisfets, qui en satisfà de secundaris i ens insulta menys. Ha arribat aquest moment. També ha arribat aquell moment on molt em titllaran d’irresponsable. Ja no ve d’aquí. A la meva manera d’entendre, m’he justificat prou. Les dues alternatives que he trobat són Escons en blanc (Eb) i Pirates de Catalunya. Ho dic molt seriosament. A diferència de la resta de partits, tenen un programa electoral clar, sense ambigüitats, curt i, no ho oblidem, no podent-se satisfer els objectius priorit...

Bé, aquesta entrada serà prou complicada segons per què i molt senzilla segons per què més. El fet és que E(RC) han sigut els darrers a presentar el seu programa electoral. Com diu la dita, “el bo es fa esperar”. I, particularment, a mi m’agrada afegir-hi sempre un “seguint la mateixa premissa, el millor mai arriba”. És una pura qüestió aritmètica o de regla de tres. Si el bo es fa esperar, quan més bo és, més es fa esperar; altrament dit, el millor, mai arriba. Però, no va d’això no...  Estava ansiós per llegir el programa electoral de E(RC). Va sortir la notícia que ja l’havien presentat però, van tardar més a penjar-lo al seu web. Vaig demanar-lo al seu compte del Twitter però... no vaig rebre resposta. No ho retrec... els comptes del Twitter que antigament servien per oferir proximitat, ara s’ha convertit en un element purament comercial que sovint es gira en contra d’un mateix. Coses de la xarxa.  El programa electoral d’E(RC) és, fins i tot, més llarg que el de ...

Havíem deixat a mig fer en una anterior entrada les valoracions de les raons per les quals Solidaritat Catalana per la Independència creia que els havíem de votar. Seguim avui.  Raó número 5. “Independència SÍ, regeneració democràtica també!” Aquesta és un xic insultant, i més quan el seu número 2 de la llista per Barcelona és al món de la política des del 1993 quan va entrar a les JERC i des del 2003 és diputat al Parlament de Catalunya. Ep! del tot legítim però, que no ens donin lliços de regeneració. En el cas del cap de llista, fou conseller nacional de CiU fa força anys i vocal del Consejo General del Poder Judicial a proposta de CiU. També parlem d’uns anys. Deixo de banda la polèmica que hi ha hagut per l'elecció dels membres de les llistes; especialment pel cas de Girona.

D’ençà que Mas va dir el que va dir i va començar la campanya electoral, han passat moltes coses. El tema principal a qualsevol tertúlia i a l’hora del cafè és, pràcticament, únic: la necessitat que Mas rebi el màxim de suport perquè pugui a dur a terme el que hagi de dur a terme. A mi, personalment, em preocupen vàries coses. No és que m’esmerci, una vegada més, a justificar el meu no suport a CiU però, m’agradaria que la gent entengués els dubtes que tinc. Una de les coses que percebo i que em preocupa, és que la gent -molta- es pensa que la propera legislatura serem independents. És mentida. Ja ho dic sense embuts. Es pot discutir la via però, el que està clar, és que ningú declararà la independència la propera legislatura. Això, agradi o no, és un fet. Sí que Mas va insinuar, per altra banda, que no descartava si no podien fer el referèndum/consulta (un és vinculant i l’altre no i segons perquè s’utilitza una paraula i segons perquè una altra com fou el cas del concert/pacte/t...

En el moment d’escriure’s aquesta entrada, Solidaritat Catalana per la Independència ha de sotmetre el seu programa electoral a votació a la seva militància. De totes maneres sí que hi ha disponible al seu web les 10 raons per les quals els hauríem de votar. Donem-hi una ullada, no? Tampoc crec que disti massa del que hi ha actualment i, a més, aprofito ara que tinc temps per escriure perquè quan l'aprovin potser no en tindré. Raó número 1: “Som el vot independentista útil, som la garantia d’independència”. Comencem forts i amb un xic de demagògia. És cert que en aquesta legislatura han sigut els únics que han presentat una llei per convocar un referèndum i declarar la independència però... Hi sobra això de “ els altres partits només parlen d’independència o d’Estat propi quan es convoquen eleccions, però després pacten amb el PP, acorden tripartits amb el PSC i fan president Montilla, o impulsen el pacte fiscal amb Espanya ”. No seré jo que defensi ara el plantejament d...

En l’anterior entrada ho vàrem deixar apunt per les eleccions autonòmiques del 2010. El lema fou: independència, democràcia i treball. Jo, amb el temps, vaig arribar a la conclusió que l’ordre era el revés ( treball, democràcia i independència ) i em vaig quedar sol. Disposava l’organització, aleshores, d’un llibre d’estils per tal que la xarxa no fos una olla de grills i un despropòsit. Aleshores ja es va alertar que la marca Reagrupament tenia un munt de variants a la xarxa (uns posaven el logotip, d’altres una senyera, d’altres el nom o una foto...) i no donava una imatge de cohesió ni seriositat. En el cas dels rètols dels actes (se’n van fer més de 1.000!) també era una barra lliure. Es va alertar però... Res. I van arribar les eleccions. RCat no va tenir representació.  Tothom ho va titllar de fracàs menys molt poques persones. Una d’elles, jo. Ja ho vaig dir aleshores i ho he mantingut fins a data d’avui. Reagrupament, va ser un èxit . Si l’objectiu era el país, es va f...

Com ja he anat anunciant en diverses ocasions, en termes d’independència, liberalisme i llibertat d’expressió, l’entrada de Reagrupament. Espero que ningú em malinterpreti; no pretenc fer mala sang i, si algú creia que ho faria, anava errat. Només tracto, com he fet tantes vegades al meu bloc, d’analitzar la situació. Lluny del que la gent pugui creure o extreure, la situació de Reagrupament m’entristeix profundament; alguns ja ho sabeu. El Reagrupament que vaig veure néixer i créixer, no es mereix la posició actual. He esperat tant de temps perquè volia, d’alguna manera, una excusa major o punt de partida confirmat. La confirmació i el que em dóna peu a escriure-ho ha estat el programa electoral de CiU.  El detonant comença quan Reagrupament, abans de conèixer el programa electoral (o si més no abans que es fes públic), decideix donar suport a Mas. De manera incondicional. Penso que va ser un error gravíssim. No donar suport a Mas o a CiU, sinó fer-ho incondicionalment i sens...

Vàrem deixar en la darrera entrada una mica d’intriga. Faltava la conclusió de tot plegat. Així doncs, què? Doncs jo sóc independentista, sí, i, en principi, no penso votar CiU. Crec que amb les darreres entrades sobre el tema ho he justificat prou. Em sembla que tot poble té una certa dignitat però, cada persona té la seva. Jo encara no l’he perdut i, és per això que, avui, no tinc intenció de votar-los. No és que -com d’altres- em fa fàstic votar CiU. És, senzillament, una qüestió de dignitat; una manera de dir “perdoneu, a mi no me la foteu” o “no amb el meu consentiment”; o “no en vull ser corresponsable” com tampoc en vaig voler ser amb la martingala fiscal. O, fins i tot, "no tinc clar el vostre projecte". És a dir, si plantegessin un full de ruta clar i sense enganyar a la gent, no tindria cap problema en votar-los.  Però, malauradament, no és així. Són ben lliures de proposar i fer el que vulguin i, el nostre deure com a electors és valorar-los però, jo no puc do...

Anem acabant aquesta extensa valoració del paper de CiU a les eleccions... Em podran titllar d’irresponsable o pessimista però, en cap cas que no justifiqui el que acabi fent! Dec ser dels pocs que m’he llegit o llegiré part del programa electoral...  El que no crec que se l’hagi llegit, és en Duran Lleida. Crec que ja ho vaig comentar en alguna ocasió però volia tornar-hi quan coneguéssim els programes electorals. De tota aquesta història, sobte molt que l’alcalde de Vic, Vila D’Abadal, es quedés fora de les llistes. Sí, ja sé que tenen discrepàncies importants entre un i altre i, desgraciadament per Vila D’Abadal, el que mana és Duran Lleida però, des d’un punt de vista polític, jo no ho acabo d’entendre. 

Vist lleugerament el programa electoral en termes de Transició nacional , hauríem d’anar per altres coses i començar a prendre una decisió. A banda de tot el que diu i no diu el programa electoral, podríem sumar-hi diverses declaracions del que han dit i no han dit els dirigents de CiU des que el President Mas va convocar les eleccions i algunes accions més concretes. No sé si les recordaré totes i, les que recordi/escrigui seran fins el moment d’escriure (que no llegir) aquesta entrada. Vull dir que, segurament, en vindran més. Entre parèntesis, us escric la font perquè, pels que només volen veure la cara sobiranista de CiU, també apreciïn la unionista.  En primer, lloc, recupero una entrevista de “Els Matins” de TV3(la seva) on Mas afirma que “ no anem a una independència clàssica, sinó que anem a tenir els instruments que tenen les nacions, que són els instruments d’estat, un estat propi [...] el que no ens convé és plantejar les coses amb forma d’independència total p...

Seguim amb els fascicles de les eleccions del #25N basades en CiU. Avui, veurem un parell de subapartats més. D'una banda, un dels eixos de la política que pretenen seguir per a la consecució de l’objectiu nacional. Per cert, objectiu que, a hores d’ara encara no m’ha quedat clar quin és. Recordo el President Mas dir que quan s’assolís l’objectiu nacional no es presentaria més a unes eleccions però, quin és aquest objectiu? L’estat propi? La consulta no vinculant? Sigui el que sigui, sembla que es comprometen -no ho puc afirmar categòricament- mentre no s’hagi assolit, a la “Construcció d’estructures d’estat”. Si no ho recordo malament, aquestes paraules “estat” les vaig comptabilitzar en la primera entrada. A veure què hi diuen.  “ Respecte això, el Govern treballarà en la construcció d’estructures d’estat que acompanyin aquest procés d’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya i que permetin enfortir el país en tots els àmbits. [...] La primera -i més urgent- neces...

Avui toca un tema interessant. “Cap a on anem. Avançar en la construcció d’un estat propi”. Avui, semblaria que hauríem de tocar el moll de l’os i veure com ho farem tot plegat; l’estratègia, el full de ruta, el timing, el brou de la recepta... Allò que ens farà fer confiança amb ells, amb el seu projecte... Allò que ens ho farà veure clar. Apa doncs, anem-hi, anem-hi.  Comencem forts. ” Catalunya té dret a decidir el seu futur i ha arribat el moment de poder exercir aquest dret. Després de trenta anys, és el moment d’escollir. És l’hora que Catalunya faci el seu propi camí. Amb naturalitat. Un camí, una transició nacional, que ens ha de permetre prendre les nostres pròpies decisions, que ens ha de permetre viure d’acord amb les nostres pròpies possibilitats, i això vol dir viure millor. Viure millor ara i en el futur. Es tracta de poder desenvolupar amb llibertat el nostre projecte de país, que té com a pilars el progrés econòmic i la cohesió social, amb la preservació del no...

Avui seguim amb aquesta entrada, després de les dues darreres, comentant una part del programa electoral de CiU. Avui toca l’apartat de “D’on venim. Una etapa que s’acaba”. Apa doncs, vegem-ho. A primera instància, no tot són males notícies. Celebro que hagin decidit que l’etapa està en vies d’acabar-se. Quan durarà? No ho sé... Depèn d’ells, suposo, perquè ja sabem que serà quan CiU ho mani . Perquè, és clar, “una etapa que s’acaba”, no vol dir que s’hagi acabat sinó que està en el transcurs; cal que tinguem clar els temps verbals.  En aquest cas hi trobem diverses perles. Una de les que em sobta molt, és aquesta confessió que -ja ho havia escrit en alguna ocasió- mai hem tingut un president de Catalunya que hagi fet tant per l’estat espanyol . Ni els mateixos socialistes havien arribat a cotes tant altres. Quan ho vaig llegir se’m va dibuixar un lleu somriure. Diuen: “ De fet, es pot afirmar amb rotunditat que Convergència i Unió s’ha implicat en tots els moments decisius pe...