Carles Costa i Muntadas

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les. Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr

Article publicat a El 9 Nou el passat 4/3/2022. Amb motiu del 340è aniversari de la seva mort, permeteu-me avui fer-vos una breu pinzellada biogràfica d’un altre gran místic vigatà, exemplar i modèlic, fins i tot arribat a ésser venerat pels seus germans de religió. No crec que exageri si afirmo que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde, avui Vic comptaria amb un sant més. Tanmateix, seguint un dels axiomes de l’orde «no proclamem sants, però els fem». Parlo dels cartoixans, un dels ordes més austers que existeixen, sinó el que més. El va fundar sant Bru el 1084 i cartusia nunquam reformata quia nunquam deformata [‘l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat’]. És a dir, avui dia mantenen l’essència de fa pràcticament mil anys. Si teniu ocasió de visitar algun dia una cartoixa, no en perdeu l’oportunitat. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici, Joaquim Salarich en el capítol V del

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent.