Carles Costa i Muntadas

Humilment, els invito a fer una profunda reflexió però, si ahir el que estava passant ja em semblava molt fort, després de donar-hi algunes voltes, encara m’ho sembla més. Crec que avui ja puc afirmar que el d’ahir va ser un atac frontal a la democràcia i que aquesta entitat dista molt del concepte democràtic. Diu el tercer punt de l’argumentari del referèndum referent a les possibles dificultats: “Les dificultats són gairebé iguals i potser superiors en el cas d’un referèndum constitucional. Nosaltres EXIGIM a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència amb totes les garanties democràtiques i que, en cas de guanyar el SÍ, declarin immediatament la independència de Catalunya. Qui ha d’organitzar-lo són les nostres institucions. L’ANC i la societat civil EXIGEIX que el RI es celebri, i si cal ajudarà, però no posem les regles. Això li toca al nostre govern i al nostre Parlament”. Us ho tradueixo per si algú no ho entén menys un punt que em sembla que

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ ANC i l’AMI . Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment… De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “ Signa un pot per la #independència ”; també  aquí . Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar - vagi per davant que no crec que els manqués bona fe - el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no... (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la Const

Permeteu-me avui rendir una mica d’homenatge al nostre Patró Sant Miquel dels Sants. Em sembla el dia encertat tenint en compte que el dia 5 de juliol celebrem la Festa Major de Vic. Tanmateix, Vic no sempre ha tingut a Sant Miquel dels Sants com a patró de la ciutat, sinó que d’antany ho foren Sant Pere fins el segle XVI i, seguidament, abans que l’actual Sant Miquel, ho foren els dos Sants Màrtirs Llucià i Marcià a qui una llegenda situa el seu desenllaç, precisament, a la Plaça dels Sants Màrtirs. Tot plegat perquè em sembla important conèixer part del passat i tradició, independentment de les creences de cadascú. Sant Miquel, de nom Miquel Argemir i Mitjà, va néixer a Vic el 29 de setembre de 1591 i va morir a Valladolid, on encara reposen les seves despulles, a l’edat de 33 anys. Per concretar més, va néixer al Carrer que avui porta el seu nom i que abans s’anomenà de Sant Hipòlit fins que la celebració del tricentenari de la seva mort en va canviar el nom. Orfe de mare de be

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo. Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt m