Carles Costa i Muntadas

Continuem amb les quatre paraules dels partits que incorreran a les eleccions municipals d’enguany. En referència a Som Identitaris, segurament són els més temuts. La pregunta és, per què? En cap cas no ho dic per defensar-los, sinó que ho pregunto des del punt de vista que quina és la seva raó de ser. Per què se’ls hauria de tenir por? La majoria dels partits amb representació al consistori s’han esmerçat en fer témer a l’electorat de la possible entrada, i que se’ls ha de fer una mena de boicot perquè no entrin, i no donar-los ni aigua. Més enllà que no em generen cap mena de simpatia, com apuntava, el que s’haurien de preguntar els actuals partits que han estat un mínim de vuit anys sense cap partit d’aquesta índole al consistori, és què han fet per resoldre un problema que ja es va posar sobre la taula antany, quan sota unes altres sigles van obtenir fins a cinc regidors si mal no recordo. Els van treure del consistori, el debat va quedar aturat, no es va fer absolutament res, i ar...

En l’entrada d’avui trenco un mica la tendència dels darrers temps: parlaré novament de política. Serà breu i pretén tan sols ésser un breu parèntesis. En parlo perquè la setmana passada ja es van publicar les llistes electorals que concorreran a les properes eleccions municipals. Pel que fa a Vic, se’n presenten fins a nou: per odre que les indica El 9 Nou : PSC-CP; ERC-AM; Som Identitaris; Vic En Comú Podem; Ara Vic – Ara Pacte Local; Junts per Vic; CUP Amunt; Partido Popular, i Vox. No es pot pas dir que no n’hi hagi per triar i remenar, tot i que la selecció final no és pas cosa fàcil. No pretenc dir la meva opinió de cadascun d’ells, però intentaré fer-ne algunes reflexions. Abans però, un parell de coses importants. Aquestes eleccions seran les darreres que Vic tindrà vint-i-un regidors: almenys així està previst. A partir de les següents, en les quals ja es preveu que la ciutat hagi sobrepassat els cinquanta mil habitants, ja en tindrà vint-i-cinc. Això, d’entrada, serà una bona...

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai S...

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon...

Revisant les entrades del bloc m’adono que crec poder afirmar que la meva etapa rebel contra les persones que es guanyen la vida exercint de polítics ha passat a la història. Dic l’etapa, i no pas que hagi canviat la majoria que exerceix com a polítics. Em continuen semblant (la majoria) incompetents, corruptes i vividors. Afortunadament, hi ha excepcions, però són les mínimes. Però, com deia, si mireu l’arxiu del bloc veureu que ja no me’n faig mala sang i ara fa molt temps que no en parlava. Avui, és una mena d’excepció arran de l’escàndol de les comissions per la venda de mascaretes a la capital del regne d’Espanya. De totes maneres, no creieu que la motivació és fruit del possible delicte o com es vulgui dir, sinó per lloar un compatrici nostre: Eusebi Molera . Quant a l’Eusebi Molera ja n’hem parlat diverses vegades, però del que n’hem parlat menys és del seu vessant polític. Sabem que fou arquitecte, un gran urbanista, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, un gran in...

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr...

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,...

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s...

Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes  són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, ...

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmate...

Desena i darrera entrada de la sèrie dedicada a l’intent de comprensió del que passava per la ment de Hitler. He intentat entendre i explicar com va arribar a les conclusions que va arribar. Tasca gens fàcil i no sé si me n’hauré sortit. També he volgut fer-ho partint d’una única font. El llibre que va escriure es pot dir que és l’embrió del nazisme. Tanmateix, si bé llegint-lo s’entenen (a nivell de comprensió, en cap cas de justificació) algunes coses que van passar, tampoc es pot assegurar que tot el Tercer Reich estava explicat i pronosticat al llibre. Vull dir que a mesura que anaven caminant anaven fent camí. Camí, no cal dir-ho, que mai a la vida haurien d’haver emprès. Però, com deia en un parell d’ocasions, o bé no el van veure a venir o el van veure a venir i van fer la vista grossa.  Vull acabar amb algunes reflexions, especialment referents a les dictadures i al que es coneix com a ultradreta o extremadreta. Sovint es cau en l’error que les dictadures són de dretes. Pen...

La darrera cosa que volia tractar de la lògica hitleriana és la conquesta de les noves terres. Va començar per Polònia i a partir d’aleshores va intentar conquerir bona part d’Europa. Malauradament amb força èxit. En el seu llibre també dona arguments pels quals es van veure obligats (segons ell, és clar) a conquerir noves terres. Arguments fal·laços, no cal dir-ho. La conclusió més simple és que era una qüestió de supervivència i de recursos alimentaris.  Hi ha una cosa evident pel que fa als recursos alimentaris. Una societat basada en l’agricultura i la ramaderia, necessita espais per conrear-la i també per la pastura dels animals. Possiblement, el millor exemple és Xina. A Xina, amb una població de més de mil quatre-cents habitants, el cereal per excel·lència és l’arròs. Consumeixen i produeixen tones i tones d’arròs. Però per produir l’arròs els fa falta terres. És per això que aprofiten qualsevol falda de muntanya (o també en el pendent) o qualsevol lloc per mirar de cultivar...

L’altra cara de la moneda és la de l’evolució de les espècies. Reconec que em faria falta llegir sobre Darwin i sobre el seu llibre més concretament. La màxima que promulga és aquella de «evolucionar o morir», o altres variants apunten que només sobreviu els més fort. És per aquest motiu que després de parlar dels jueus, Sein kampf (7): els jueus , parlo de l’evolució de les espècies. Ja no només perquè Hitler creia que els jueus eren una raça inferior i havien de morir, sinó perquè no només els jueus foren els seus blancs, sinó que també manà aniquilar gitanos, comunistes, homosexuals i persones que, senzillament, estaven maltes (paradoxalment, els creia una raça inferior i els eliminava perquè, precisament, eren superiors). La raó? Evolució de les espècies. Sona molt simplista, i ho és.  Novament, cal advertir que estem dintre la ment d’un criminal dictador i assassí. Tractem d’escodrinyar les raons que el dugueren a pensar d’aquesta manera. A buscar la seva (i només seva) lògica...

Aquest és un tema espinós i com deia en la primera entrada, delicat i complicat. Torno a insistir amb el tema que només estic intentant entendre coses. Com bé indica el títol de la sèrie, aquesta era o va ser la seva lluita i no pas ni la meva, ni la de qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Personalment, em fa molt respecte tractar el tema. També perquè, precisament, hi tinc un profund respecte. En l’holocaust van morir sis milions de jueus, a banda de molts altres col·lectius. Això no s’ha d’oblidar mai.  Per parlar d’aquest tema, permeteu-me que us introdueixi dos conceptes que per a mi són diferents i confio que se m’entengui. Encara no sé com anomenar-los. Tanmateix, un faria referència a la lògica (si plou em mullo) i l’altre a un concepte que estaria vinculat a la racionalitat, allò que es fa des d’una ment sana, amb moralitat, ètica... allò que diríem que és el correcte. Per posar un exemple: imagineu que doneu la instrucció d’anar a buscar diners amb el menor temps po...

En entrades anteriors havíem desglossat l’anàlisi de la política, o més aviat del sistema parlamentari i dels seus integrants, i la solució que Hitler creia idònia. No obstant això, i que ell fou el dictador en majúscules (torno a dir que em faltaria conèixer la Rússia d’Stalin i la Itàlia de Mussolini com a mínim), pretenia arribar al poder de manera democràtica. De fet, així ho va fer. Ho he dit en diverses ocasions, no pas per reconèixer-li mèrits, sinó més aviat per deixar notar que sovint la democràcia també falla (no està bé que ho digui però si veiem l’arc parlamentari dels parlaments i congressos d’Europa és fàcil adonar-nos-en. Tanmateix, com deia Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]). Reitero que el cas del nazisme no és com el franquisme. Hi va haver una sèrie d’alemanys que el van votar i, d’alguna manera, compartien, combregaven i/o consentie...

Havíem deixat la darrera entrada de la sèrie en la justificació de les formes de govern. D’una banda, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit ; per l’altra, si ens ha de guiar un filòsof savi a qui ningú li qüestiona res perquè ho sap tot i ens portarà a tots pel bon camí... podria ésser una bona solució perquè l’alternativa pot ésser pitjor. Recordem l’exemple del tabac. Si de mi depengués, la gent no fumaria en llocs públics. Però com que no depèn de mi... doncs ens hem d’empassar el fum, hem de patir càncers de pulmó, i al final hem de patir morts evitables. Alguna cosa semblant passa amb la Covid-19.  Si posem totes aquestes característiques en un robot de cuina, ens hauria sortit l’incipient moviment de Hitler. Havent fet l’anàlisi que el parlament i els seus polítics no serveixen per massa res, i que sovint quanta més gent pitjor perquè uns s’excusen amb altres i no hi ha ningú que vulgui agafar la responsabilitat («Prácticamente, pues, no hay responsabilidad, porq...

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És ...

Després de fer el corresponent anàlisi de la situació des del seu punt de vista, Hitler també aportava la seva particular solució. En aquest cas, val aquella màxima de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit . Recordem que ell es presenta com a màrtir incomprès o desaprofitat que en realitat ha de salvar el món. El seu món, naturalment.  Com a amant de la llibertat i contrari a una dictadura (que sembla una acudit quan ho llegeixes per primera vegada), el que proposa és un moviment. Aquest moviment no el va crear ell, sinó que el van convidar a entrar-hi. Vull dir que el moviment no el va crear ell de bell nou, sinó que ell va agafar les regnes d’un partit de quatre gats i el va convertir en el majoritari dels alemanys. I és quan cal recordar a Plató, La república i les seves formes de govern. O, potser s’entendrà molt millor si parlem de l’Església catòlica o algun altre exemple. Algú podrà dir... com pot estar vinculant una cosa i altra? Doncs no... no estic vinculant...

Després de dues primeres entrades introductòries, entrem en matèria. Avui parlem de la política i de l’anàlisi de la situació. És un terme molt genèric però llegint aquest llibre s’entenen moltes coses. Quan dic entendre parlo en termes generals. En el llibre està ple de raons i argumentacions per les quals ell pensa com pensa. Algunes, no sabria com dir-ho... si per un moment les traiem del personatge que eren, segurament ens serà molt fàcil entendre el seu raonament. L’intentaré explicar. Però, alerta!, que darrera la política del dictador hi hagués un raonament lògic i fins i tot fins un cert punt de mal refusar (insisteixo que parlo de política pròpiament dita i no pas de tots els crims que va cometre tot el règim), això no significa que no fos el que fos. És important que això quedi clar.  Com deia en la segona entrada de la col·lecció, Sein kampf (2) , Hitler creia que el sistema parlamentari no era vàlid. Ho afirma en diverses ocasions. Per entendre-ho només cal veure la med...