Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

La via del referèndum

Imatge
Després de la darrera entrada CiU a les eleccions  on afirmava que acordar celebrar un referèndum d’autodeterminació era un error enorme, tinc la necessitat d’explicar-me millor. Com sempre, alguns pensareu que sóc un derrotista, pessimista, radical o el qualsevol cosa amb connotació negativa. Els que ho penseu, partint de la informació que és pública (acord per part de les forces nacionalistes de fer un referèndum), agrairia que -a través d’arguments racionals- em corregíssiu. Com és evident, explico el que penso i amb la informació de la qual disposo.  En primer lloc, insistir amb el que deia, cal definir moltes coses i, possiblement la més important, és veure què posa el programa electoral de CiU. Dit això, fer-vos una petita introducció fent ús d’un dels meus defectes de professió. Com sempre us dic, amb informàtica, cal contemplar totes les possibilitats i, darrerament, la gent, empesa per la il·lusió i l’embranzida, només contempla la millor. Aquella que diu que serem indepe

CiU a les eleccions

Aquesta setmana, arran del debat de polític general al Parlament de Catalunya, ha estat políticament molt intensa. Jo, francament, no sé pas si l’he païda. Vaig publicar des d’entrades criticant la tornada de la puta i la Ramoneta i l’ esborrany de resolució , fins a donar les gràcies al President Mas que tots desitgem i, d’alguna manera, esperem. Amb tot però, també apuntava a la darrera entrada on donava les gràcies, que no s’ha de donar ni demanava suport incondicional (adjectiu important) a CiU ni al President Mas. Ho continuo pensant.  Dimarts és va fer un gran pas. Certament, va ser un dia històric. Però, un gran pas, no deixa de ser-ne un. Com deia aleshores, els mariners comencem a veure terra; en cap cas sabem si es tracte d’Ítaca o algun illot perdut en la immensitat del Mediterrani amb el qual encara hi podem topar, naufragar i enfonsar-nos. Cal estar alerta. I cal estar-ho perquè, pràcticament al mateix moment que Mas anunciava que havia arribat el moment d’exercir e

Viabilitat econòmica de l'estat propi

Hi ha un argument contra l’estat propi que era molt temut fa un temps i que, si us hi heu fixat -llevat de quatre que segurament saben menys que els que no hi entenen massa- no apareixen. Els tancs. Els independentistes fa anys que expliquem i intentem fer entendre que això dels tancs és inviable al si de a la Unió Europea. Malgrat tot, era un tòpic recurrent; més pels catalans atemorits i amb el pensament posat en la història, que no pas pels mateixos espanyols. Sembla que la cosa es confirma. Si més no, no se’n sent a parlar. Perquè les guerres modernes -al meu entendre- ja no es fan amb tancs ni soldats, sinó que són econòmiques. I aquest és, de moment, l’argument que utilitzen els unionistes i/o espanyolistes per fer témer als catalans. Pensions, Unió Europea, Euro i inviabilitat econòmica són les coses a les que fan referència. De totes maneres, queden moltes coses a l’aire. Seguidament les exposo.

Gràcies #PresidentMas

Dia històric. Com fa dies que dic, s’estan succeint les coses a una velocitat escandalosa. A aquest ritme, ja no sé què he escrit, què he pensat, comentat i/o enviat per correu. La il·lusió em sobrepassa. Ja em perdonareu. No dono l’abast però, no volia que la darrera entrada fos la crítica a l’esborrany de resolució de CiU. No el retiro ni em penedeixo d’haver-lo escrit però, no vull que sigui l’últim. El que escric, és el que penso en el moment que ho escric; el 99,9% de vegades, no em deixo endur pel cor ni la sang calenta i són arguments raonats i pensats.  Així doncs, avui, després de tantes crítiques al president Mas, cal donar-li les gràcies. Porta un parell de discursos sublims. El primer, ja el vàrem sentir a Madrid; el darrer, el d’avui al debat de política general al Parlament de Catalunya. Podria afirmar que subscric majoritàriament les darreres quatre pàgines. Tinc pensada, amb més calma, una entrada dedicada al meu sentit comú; tot i que no reconegut, sento que tinc

Esborrany resolució CiU

Ja em disculpareu amb tantes entrades darrerament però, els fets s’estan produint a una velocitat vertiginosa. Potser fins i tot massa desenfrenadament. Vés que no ens passem de frenada... Vaja, que ahir, després de publicar l’entrada de  les ressuscitades Puta i Ramoneta , vaig llegir l’esborrany de resolució de CiU que ha preparat i enviat a diverses forces polítiques. La podeu llegir a  Vilaweb. Després d’una primera lectura, ho qualifico de broma de mal gust. Després d’una segona, un insult. I, si la vaig llegint, al final agafaré una mala lluna que... més val agafar-s’ho bé. Anem a pams. Pels que no us la vulgueu llegir tota o recuperar-la de Vilaweb, us comento els 5 punts:

Torna la puta i la Ramoneta

Entrada ràpida per mig avaluar notícies dels darrers dies i que fan que encara s’entengui menys la possible estratègia -cas que hi sigui- de CiU. No és una crítica! Només poso de manifest que és impossible seguir-los. Tot quedaria resumit en tres entrades passades del bloc:  Possible estratègia de CiU ,  El conte de CiU i el llop  i, finalment,  La puta i la Ramoneta . De fet, per aquesta entrada he seguit la mateixa línia incapaç de cercar-ne una de millor. On vull anar a parar? Bàsicament, no entenc res. Fins aquí, no hi ha problema perquè cada dia, o em/ens prenen més el pèl, o entenc menys la política. Bé, política... El que fa actualment els polítics. I el que em fa retornar a aquests plantejaments, ha estat els darrers fets dels darrers dies. Des d’aproximadament la setmana passada que el President Pujol va fer declaracions, fins avui que he llegit que Mas volia ser una espècie de Puerto Rico; un estat lliure associat. Mare de Déu!

La independència SÍ és constitucional

La independència de Catalunya SÍ és constitucional. Ras i curt. No m’he tornat boig. Si més no, jo no tinc pas tant clar que sigui inconstitucional o que no hi càpiga a la Constitució Espanyola. En aquests casos, és quan em vénen ganes d’haver estudiat un tema concret. Pel que ens ocupa, dret constitucional i internacional. De manera que, de la mateixa manera com vaig fer amb l’entrada  La independència no és l’objectiu , permeteu-me explicar-me abans de titllar-me d’ignorant o boig En el meu llibre titulat Construint la meva Catalunya ideal ja faig una lleugera interpretació de la Constitución . Ara però, hi dedico aquesta entrada arran que tothom en parla fruit dels darrers esdeveniments. Generalment, es diu que el pacte fiscal no hi cap i que la independència encara menys. Si bé pel primer més ben igual i si no hi cap ho celebro (crec que no), pel segon discrepo totalment i m’agradaria que algun entès m’hi ajudés. Vaig enviar correus a RAC1 (elmon, versió i lanit) a veure si s

I ara què?

Aquesta és la pregunta que es fa la gent d’ençà de la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Gracias Mariano. Val a dir que molts ja havíem augurat el fracàs de la martingala fiscal . Jo havia escrit en diverses ocasions; en l’entrada de El pacte fiscal (2)  ho trobareu resumit i els enllaços corresponents. Bé, doncs, des d’un punt de vista polític, ja ho vaig dir quan vaig parlar del ResCat . Mas ha fracassat; novament. Va fracassar políticament quan va demanar el rescat, i ha fracassat ara amb l’enganyifa amb la que va engalipar a milers de catalans a les eleccions del 2010. Això vol dir que l’hem de penjar/crucificar? Nooooo. I menys tenint en compte que és la personificació del gran senyor Satan i la gent el percep com un gran líder. Només cal veure la recepció a la plaça Sant Jaume del dia del no. No l’hem de desaprofitar! al contrari. Anem a pams. Reunió a Madrid amb Mariano. Mas es quadra. Gràcies, president. No va fer com va fer amb l’estatut(et) i no ens va vendr

Reflexions Mani #11s2012

Vaig tard, ja ho sé... Però, a banda que ja vaig dir ahir que per motius de salut no he pogut fer les valoracions abans, també entenc que calia fer les coses en fred. Deixar passar una dies abans de reflexionar en calent. Sigui dit de passada, que pensava el mateix uns deis abans de la manifestació del passat dia 11, que el mateix dia 11 i que avui mateix i possiblement demà. D’altra banda, també estic treballant amb una entrada sobre la negativa al concert econòmic / pacte fiscal / engany fiscal / martingala... i camí a seguir. Fent ús de la meva condició d’enginyer, em veig obligat a contemplar diverses possibilitats. A ser racional i pensar amb el cap. Per cert, i obro un parèntesis, sabíeu que Aristòtil creia que el cervell servia per refredar la sang que escalfava el cor? D’aquí l’expressió pensar en fred o ser un persona freda... Tanco parèntesis... Per tant, pensant en fred i amb el cap, contemplaré diverses possibilitats. Els informàtics, alhora de programar quelcom, no e

Tinc vertigen

En veure el títol i fer un cop d’ull a l’entorn, alguns pensaran que parlo de política. Doncs no. Vertigen, en el sentit més literal possible. És per això que fa dies que no hi ha cap entrada al bloc, perquè aquesta... no sé com definir-ho... m’ho ha impedit. No sé si alguns us hi heu trobat mai o heu sentit algú que en té i heu pensat que és una tonteria. No l’és. El cap, el cervell, la ment... és una cosa complicada i, per sort o per desgràcia (suposo que en funció de cada cas) no el coneixem a fons.  No recordo quan va començar tot, francament... Sí que recordo però, dos fets rellevants malgrat no recordar-ne l’ordre cronològic. Ho hauria de consultar al metge. El primer fou fa molts anys quan quasi deixo la vida jugant a futbol. Si Cruyff -referint-se al fumar- va dir que el “fútbol me lo ha dado todo y el fumar casi me lo quita”, jo puc afirmar el revés part de la frase; el futbol quasi em lleva la vida. No ho dic metafòricament parlant, sinó literalment. Fou en un partit a M

El periodisme actual

Ja he escrit diverses vegades sobre la deriva que hi ha actualment en el periodisme. Parlo a nivell internacional, espanyol i català. No crec que, generalitzant, no hi hagi massa diferència entre uns i altres. Però, un estudi que em semblaria interessant de fer, és com han incidit les xarxes socials i més concretament el Twitter en l’àmbit del periodisme i comunicació. Ho dic des del punt de vista de dues premisses: s’ha de vendre i la limitació tècnica de caràcters. Val a dir, com sempre faig quan toco un tema que no conec a fons, que no sóc expert amb el tema; d’aquí que ho trobo un treball interessant.  En primer lloc, el canvi que va portar el context digital sobre la premsa escrita. Per entendre’ns, el model de negoci va canviar relativament. És a dir, l’objectiu continua essent vendre alguna cosa però, entrada l’era digital, es venen coses diferents. Abans, es venia una cosa física i, d’alguna manera, compraves un pack. El reclam, segurament, era la marca del diari imprès i

Part del meu futur (2)

Imatge
Quan vaig escriure Part del meu futur , no tenia clar el què faria però, sí que tenia clar que havia de fer alguna cosa. Alguna cosa més. Si hagués de fer cas a alguns, em dedicaria a fer vida social i personal però, crec que no els hi he fet massa cas. De manera que, com en l’entrada anteriorment mencionada, cerqueu la diferència en la imatge que segueix:

Reflexions premani #11s2012

Imatge
Aquestes -espero- són les darreres reflexions sobre la manifestació de demà i abans que es dugui a terme; en vindran, com és normal de posteriors. Francament, d’ençà que es va anunciar el lema, se m’ha fet llarg. Molt llarg. I molt pesat. Sento haver-ho d’escriure però, com sempre dic, com que és el meu bloc, hi escric el que vull. A vegades agrada, a vegades no; a vegades és compartit, a vegades no.  Les raons per les quals se m’ha fet tant llarg, ha estat l’actitud dels catalans amb tot l’afer i la hipocresia d’una gran majoria d’aquests. Val a dir però, que un dia, en un moment (a l’estil guardiolà quan veia allò que li feia pensar: “ja ho tinc!”), crec que vaig entendre que la gent necessita fer tot el que està fent. I cal respectar-ho. És un procés de maduresa, diríem. Això no treu però, la decepció majúscula perquè, per dur a terme un procés d’independència, sobretot, cal maduresa; cosa que avui, tot i aquesta posada en escena, n'anem mancats. 

EuroVegas i BarcelonaWorld

Ja tenim la notícia aquí. L’alternativa a EuroVegas ha de ser una espècie de -segons he llegit- Port Aventura multiplicat per sis. Fins on sabem a través d’alguns mitjans, què voleu que us digui... Com ja vaig escriure amb tot l’afer d’ EuroVegas i el país sense llei , em penso que Catalunya necessita un altre model econòmic i productiu que no pas dependre tant del turisme.  Abans però, tanquem -si es que es pot- la carpeta EuroVegas. De bon principi, vaig ser incapaç de decidir si hi estava en contra o no. Entenc que som en un país més o menys democràtic i que si és el que la gent vol... Doncs endavant. Dic això perquè, no em puc oposar a cap projecte però, sí que puc no estar d’acord amb el model de país que plantejava l’EuroVegas. I era aquí on discrepava però, -insisteixo- si és el model que volem... doncs endavant.  El tema que em preocupava abans i ara és el tema de la llei. Ja ho vaig apuntar aleshores. Deixant de banda que ningú es creuria que s’ha lluitat en igualtat

Deixats de la mà de Déu

Llegia aquesta setmana un parell de titulars impactants que, no és que m’hagin fet reflexionar gaire sinó, just reafirmar-me amb les conclusions que tinc de l’actitud majoritària dels catalans. Els titulars són els següents:  Mas-Colell: “Em semblaria magnífic que la història ens portés a la independència”.  Mas: "El futur ens porta cap a l'estat propi".  A molts el semblarà bé però, a mi no. No vull dir que no em sembla bé el final feliç -per dir-ho d’alguna manera- que auguren els dos, sinó perquè, com passa habitualment, els catalans derivem la nostra responsabilitat a terceres persones o coses. En aquest cas, el president del Govern de Catalunya, el capità del vaixell que ens ha de portar al destí, sembla que afirma que el futur ens porta cap a l’estat propi. Per no ser menys, el que podria ser el tinent de vaixell (desconec els rangs marítims) també ens ha informat que ja li semblaria bé que el que ens portés cap a la independència fos la història. 

El Col·lectiu Emma (2)

No és la primera vegada que escric sobre el Col·lectiu Emma . La primera vegada que ho vaig fer va ser amb l’entrada que porta el seu nom: El Col·lectiu Emma . En aquesta ocasió però, no és per explicar què són i què fan, sinó que, amb molta humilitat i tenint en compte que aquest bloc no és massa llegit per massa gent, donar-los les gràcies o -si és que es pot anomenar- fer-los una mena de tribut o homenatge.  Sempre he entès que donar les gràcies és de ser educat i, el Col·lectiu Emma no se’n pot quedar al marge. Com apunto a l’apartat dedicat al futur del meu llibre Construint la meva Catalunya ideal  (us el podeu llegir i descarregar gratuïtament), un dels pilars bàsics i necessaris en el procés cap a la independència de Catalunya, i que algun dia se’ls hi haurà de donar les gràcies de manera més formal/institucionalment és, precisament, el Col·lectiu Emma. Per què? Senzillament pel que apunta Salvador Garcia en una entrevista a Vilaweb i que podeu llegir aquí . 

Entrada 300 (2)

Com havia promès en la darrera entrada 300 , continuem parlant de números. Ho havíem deixat amb el 5 i havíem apartat el 4. El proper número és el de la procreació i és el primer nombre perfecte (!). Per què és el número de la procreació? Doncs perquè si ajuntem una dona (2) i un home (3) poden generar una altra unitat (1) i el resultat és 6. També té atributs femenins i masculins com el cas del 5 però, en aquesta cas fruit del seu producte (3 x 2). En el cas dels pitagòrics, aquests mesuraven els intervals de temps entre cada reencarnació; segons Filolao eren: el procés orgànic i biològic de la germinació de les llavors, la vida de les plantes, la vida irracional dels animals, el ser racional de l’home, el ser dels mediadors entre home i déus i, finalment, la vida dels propis déus. També és l’àrea del quadrat diví 3-4-5 (terna pitagòrica). Finalment, és el primer número perfecte. I què és un número perfecte? doncs que la suma dels seus divisors és igual a ell mateix. 6 = 1 + 2 +

La puta i la Ramoneta

Vaig tard però, fins avui no he decidit que havia trobat prou arguments per escriure sobre el tema. Vagi per endavant que em baso amb el que he llegit a la premsa i escoltat a la ràdio. Estic cansat. I em sento profundament insultat. L’altre dia el president Pujol deia que el govern havia de deixar de fer la puta i la Ramoneta. Molt bé... Si algú m’ho explica... Perquè, d’ençà que ho va dir, crec que encara l’han estat fent més. Acabant, fins avui, pel mateix president Pujol que un dia és independentista i l'altre propacte fiscal. Que no va sentir en Duran dient que eren dues coses antagòniques? És dilluns, avui m’he reincorporat a la feina (i n’estic agraït) i venia emocionat (segur?) per les darreres declaracions de Pujol. Posava a ratlla als de govern? Si no fos pel que he escotat i llegit posteriorment, diria que no. Més aviat, afegia una mica d’ambigüitat al tema. 

Entrada 300 (1)

Entrada 300 del bloc. Número rodó. Podria aprofitar per parlar-vos dels espartans però, ja els vaig utilitzar en un entrada d’aviat farà dos anys titulada Ara toca independència . Per recordar-ho mínimament, La pel•lícula 300 és la història de la batalla de les Termòpiles dels Espartans. Sense entrar en detalls, 300 espartans van fer front a un exèrcit de perses. Van perdre la batalla, però, finalment van guanyar la guerra. El rei Leònides els va encaminar cap a, si m’ho permeteu, la victòria del seu poble. Ell sabia que no lluitava ni per a ell, ni per als seus 300, sinó pel seu poble i llur futur; pels espartans. Avui també és dia 1 d’agost; mes 9. 300, 1 i 9. Parlem de números. I, si parlem de números podem parlar de Pitàgores. He aprofitat aquests dies de vacances per adquirir un xic de coneixement o, si més no, llegir coses que em semblaven interessants. Ja he escrit alguna entrada al respecte com No sé que sé  i Ja no sé si sé  però, no només he llegit sobre la ment. Com us