Carles Costa i Muntadas

Fa dies vàrem poder comprovar les diferències entre dos estats o, més concretament, entre països normals del món i països que no ho són tant. Tres fets van tornar-nos a demostrar que Espanya... Ja s’han acabat els qualificatius. Espanya és un país que va donant lliçons pel món i, d’exemple de coses, en pot donar de ben poques coses bones per no dir cap.  Els tres fets són el tractament del referèndum d’Escòcia, l’etern tema de Gibraltar i el tresor de l’Odyssey. Anem a pams. 

Fa molts dies que penso com escriure aquesta entrada i, encara ara, no sé ben bé com posar-m’hi. Espero que mentre vagi escrivint vagin sortint les coses i al final pugui lligar-ho tot de manera més o menys decent.  És ben coneguda aquella dita que diu que es “riu per no plorar”. Doncs aquesta entrada va una mica en aquesta línia. Ho escric així, amb part de crítica i amb part d’ironia; que cadascú agafi la part que vulgui. I és que us heu parat a pensar mai en quin és el model de Catalunya que volem o quina és la Catalunya real? Doncs ja us diré el que penso; hi ha tantes realitats com col·lectius i/o persones habiten a Catalunya. Els independentistes, ens creiem que som majoria; els unionistes també; nosaltres fem molta fressa, però ells fan feina més productiva. Les enquestes diuen unes coses, les urnes una altra. N’hi ha que desitgem la pastilla roja de Matrix, mentre d’altres prefereixen la blava... I tothom reclama que es vegi la Catalunya real... 

Hi ha molts dies que dono voltes sobre el mateix tema: què en quedarà de Catalunya si arribem al dia de la declaració de la independència? En un futur proper em refereixo. Com a informàtic, tinc el deure i obligació de contemplar totes les possibilitats que es poder produir en un futur i, com és evident, hi ha opinions per a tots els gustos.  En primer lloc, aquesta teoria (ja fa temps que vaig contemplar-la) que afirma que CiU fa tot el que fa per fer veure a la gent que no hi ha altra opció que l’estat propi per sobreviure. Sincerament, hi ha dies que em llevo pensant que ho duen a la perfecció i d’altres que no entenc què estan fent. Conclusió socràtica: només sé que no sé res. Ras i curt; però també cert. 

Cerca la diferència entre les dues imatges que segueixen:  Lamento decebre aquells que esperaven una entrada de contingut més aviat polític com, per sort o per desgràcia, és habitual. 

Voleu dir que n’hi havia per tant? Parlo de l’onada de fred, és clar. No sé si sóc jo que estic mal informat (darrerament no miro TV3 (la seva)) i potser ho van avisar amb més temps però, des de dimarts o dimecres que vaig començar a sentir que havia de venir un onada de fred i un temporal força important de neu. Fins aquí tot normal. El problema va venir quan, des d’arreu -començant pels informatius de mitjans públics i acabant pel propi ministre conseller d’interior (és veritat, que som una comunitat autònoma i no en tenim de ministres) - van començar a anunciar una espècie de fi del món al més pur estil Mayas o Incas. Ja em vaig imaginar el de l’anunci d’Axe construint una espècie de vaixell i el presentador aquell d’una televisió espanyola anunciant-t’ho i, alhora, delectant-se amb el moment. La predicció venia a dir que ho paréssim tot, no sortíssim de casa i, sobretot, tinguéssim molta cura perquè un temporal de neu acompanyat d’un fred siberià (deien que des de la dècada d...