Carles Costa i Muntadas

Avui tenia una entrada dedicada a la crema de carbassa que fem al Níssim, el meu restaurant imaginari. No obstant això, com que hi havia moltes fotografies per explicar el procediment pas per pas per fer aquesta excel·lent crema, el senyor blogger ha decidit que no la volia publicar. Diu això: Per tant, mirarem què passa i confio que la setmana que ve la pugui publicar.

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto. Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins

El passat diumenge es va posar fi a l’estat d’alarma. Paradoxalment, això ens hauria d’alarmar i/o posar en alerta. Almenys, després de veure les primeres imatges de celebració per la finalització de dit estat. Tristament, les imatges de Barcelona, i suposo que les que no han transcendit d’altres municipis, eren d’esperar. Tampoc cal fer-nos trampes al solitari... El que em fa més gràcia de tot és que em va semblar sentir per la ràdio que els mossos posarien controls entre les 22.00 i les 23.59 del mateix dissabte perquè la gent no se saltés el confinament. No sé si era una espècie de broma. Si ho era, per cert, força de mal gust. Posar-se a fer controls durant dues hores, i que aquest parell d’hores siguin les dues darreres abans que s’acabi l’estat d’alarma, ja de per si és ridícul. Però encara ho és més perquè aquesta voluntat i ímpetu per fer complir la llei, es devia acabar amb la fi dels mateixos controls. A partir de les 0.00 del diumenge, barra lliure. Tothom al carrer. Tot i q

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d