Carles Costa i Muntadas

Les darreres setmanes Vic ha estat motiu de conversa i notícia a diversos mitjans, especialment rellevants a les televisions estrangeres. Al meu entendre ens ho hauríem pogut o hauríem hagut d’estalviar. Darrera les dues notícies hi ha coses de molt diversa índole. En el primer cas, no sabria discernir quant de bo i de dolent hi ha; en el segon, senzillament és inadmissible. Pel que fa al primer, parlem de la rebuda que va tenir Vox a la capital de la comarca. El segon, fruit de les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hásel.  Si respectem el fil cronològic, primer de tot cal parlar sobre la visita de Vox. Dic que no soc capaç de discernir quant hi ha de bo i de dolent sobre el que va passar. Sincerament. Cal veure aquesta efemèride des de dues perspectives: la no submissió i la tolerància. Vic fou i és terra d’acollida i sempre ha procurat i lluitat per la seva llibertat. És així des que Vic no era Vic, sinó Auso. Aleshores, els ausetans ja es van enfrontar a romans i a qui c

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmateix,

Desena i darrera entrada de la sèrie dedicada a l’intent de comprensió del que passava per la ment de Hitler. He intentat entendre i explicar com va arribar a les conclusions que va arribar. Tasca gens fàcil i no sé si me n’hauré sortit. També he volgut fer-ho partint d’una única font. El llibre que va escriure es pot dir que és l’embrió del nazisme. Tanmateix, si bé llegint-lo s’entenen (a nivell de comprensió, en cap cas de justificació) algunes coses que van passar, tampoc es pot assegurar que tot el Tercer Reich estava explicat i pronosticat al llibre. Vull dir que a mesura que anaven caminant anaven fent camí. Camí, no cal dir-ho, que mai a la vida haurien d’haver emprès. Però, com deia en un parell d’ocasions, o bé no el van veure a venir o el van veure a venir i van fer la vista grossa.  Vull acabar amb algunes reflexions, especialment referents a les dictadures i al que es coneix com a ultradreta o extremadreta. Sovint es cau en l’error que les dictadures són de dretes. Penso q

La darrera cosa que volia tractar de la lògica hitleriana és la conquesta de les noves terres. Va començar per Polònia i a partir d’aleshores va intentar conquerir bona part d’Europa. Malauradament amb força èxit. En el seu llibre també dona arguments pels quals es van veure obligats (segons ell, és clar) a conquerir noves terres. Arguments fal·laços, no cal dir-ho. La conclusió més simple és que era una qüestió de supervivència i de recursos alimentaris.  Hi ha una cosa evident pel que fa als recursos alimentaris. Una societat basada en l’agricultura i la ramaderia, necessita espais per conrear-la i també per la pastura dels animals. Possiblement, el millor exemple és Xina. A Xina, amb una població de més de mil quatre-cents habitants, el cereal per excel·lència és l’arròs. Consumeixen i produeixen tones i tones d’arròs. Però per produir l’arròs els fa falta terres. És per això que aprofiten qualsevol falda de muntanya (o també en el pendent) o qualsevol lloc per mirar de cultivar-lo.