Carles Costa i Muntadas

La setmana passada llegia la notícia que gent cega podria arribar a veure a través de l’eco. Com sabreu, no és un cas únic, sinó que es dóna en algunes espècies. El cas més conegut, possiblement, és el dels ratpenats, que sovint se senten quan xisclen. En funció del que els tarda a arribar la resposta, saben on són les coses del seu entorn i així van volant sense estavellar-se a les primeres de canvi. Un cas semblant però, no igual, és el dels dofins. Dic que no és igual perquè de ben segur que tenen una vista molt millor que la dels ratpenats però, també fan ús d’aquesta tecnologia punta per poder-se orientar. És un cas curiós.  Tots tenim al cap com és un cap (valgui la redundància) d’un dofí. I, si no, aquí en teniu una foto; per fer-ho més tendre, n’hi posem una d’una cria... Però, com és un crani d’un dofí? També adjunto una foto.  Com podeu comprovar, hi ha alguna cosa que falla... La protuberància que es veu en la primera foto, no és a la segona. Què passa, qu...

Sóc fan de Google. No sé si ho havia afirmat mai... No incondicional, però sí fan; crec en Google. Entre altres coses per la seva filosofia que pot quedar perfectament reflectida en una frase de Larry Page fa uns dies al Google I/O 2013 (una espècie de congrés on Google es posa de llarg i presenta les seves novetats) quan, referint-se a les seves ulleres Google Glass, afirmava “cada cop que hem fet quelcom surrealista, hem après alguna cosa. No totes les vegades, però la majoria. [...] El nostre objectiu principal és tenir a usuaris feliços utilitzant Glass. Volem assegurar-nos que estem construint experiències que facin felices a les persones”. Senzillament, sublim.  Però, què va donar de si Google en el Google I/O 2013? Doncs un munt de coses. I això que, segons Page, tot just estan a l’1% del que poden fer. Anem a pams. En primer lloc, Google unifica l’emmagatzematge per a Drive (lloc on guardar coses i on podem gaudir d’eines ofimàtiques al núvol), Gmail y Google+ (la xarx...

Fa un parell d’entrades que parlo del destí. Primerament, amb la de Touch , on sembla ser que el futur està escrit i, segons com, és predictible; segonament, quan parlava d’ Aquil·leu  i el convenciment que tenia la seva mare Tetis en referència al seu destí. La pregunta, a aquestes altures, és simple, creieu en el destí? Creieu que el destí està escrit? Això, més enllà del que us pugui explicar en aquesta entrada, va entrar una mica de suor freda, doncs, com us preneu la possibilitat que, en realitat, no sigueu amos de la vostra llibertat i sigueu esclaus del vostre destí? És a dir, com ens hauríem de prendre la possibilitat que fem el que fem, el que ha de passar, ha de passar? Francament, atabala un xic pensar això, no? La història mitològica d’avui, va d’Èdip, ‘peu inflat’.  En aquesta ocasió, parlem en primer lloc del rei Laios. Aquest, quan va tornar a Tebes, es va casar amb una dona de nom Iocasta. Poc després de consumar-se l’acte, un oracle va advertir al rei que...

Segurament, aquest nom no us dirà massa res però, si us parlo d’Aquil·les, aleshores segurament que sí. S’utilitzen els dos noms per parlar del mateix personatge. Abans però, de parlar d’Aquil·leu, cal que posem una mica d’ordre genealògic. Si recordem la primera entrada referent a la mitologia , recordarem que tot comença amb Caos. Un dels fills de Caos, fou Gea (la Terra), i un dels fills d’aquesta va ser Pontos (el Mar). I, a partir d’aquí, podem seguir el camí i/o vida de Pontos, que conjuntament amb la seva mare Gea, van tenir Nereu i aquest, va tenir la nimfa marina d’extraordinària bellesa, Tetis; una de les protagonistes de l'entrada. Com us dic, Tetits disposava d’una extraordinària bellesa i Zeus i Posidó en van quedar del tot encisats;  tant, que ambdós volien tenir un fill amb ella. Però, el destí havia deixat escrit ja aleshores, que el fill de Tetits, acabaria essent més poderós que el seu propi pare. En saber-ho i per temor, cap dels dos van voler tenir un fill ...

Recupero un tema d’una entrada antiga: Touch . El motiu pel qual el recupero és perquè la sèrie ha finat, s’ha acabat, ja no faran més capítols. Després de -personalment- una immensa primera temporada, a mitjans de la segona els van dir que la cosa no seguiria i el passat cap de setmana van fer el darrer capítol. Com en tantes coses a la vida, crec que han comès l’error de no saber parar quan eren a dalt de tot i llavors ho han hagut d’acabar de qualsevol manera. No us estic avançant cap final, senzillament dic que ho han hagut de fer possiblement amb presses. Us l’explico la meva interpretació.  Com vaig avançar la primera vegada que en parlava, Touch tractava d’un nen autista que es comunicava a través dels nombres. En el cas de la primera temporada, pràcticament cada capítol era una història diferent que quedava lligada a través d’uns números. Dit d’altra manera, els que molts ens va fer seguir la sèrie -penso- fou el nombre phi, la ciència, la numerologia, el destí, les hi...

Pregunta de Trivial: Quin és el riu amb més cabal de la terra? Sí, l’Amazones; possible formatget blau; felicitats. L'Amazones és un riu d'Amèrica del Sud que neix als Andes i desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar el Perú i Brasil. Segons la Wiquipèdia, al llarg dels seus 7000 quilòmetres (per alguns 6800, per altres 7200 en funció de si hi compten afluents o no), hi viuen i conviuen a la seva manera 1214 espècies de peixos. Si tenim en compte que al Mediterrani català n’hi ha més de 120 i desconec la quantitat en rius i d’aigua dolça... Us podeu mig imaginar la quantitat de peix que té el riu... I no pas carpes ni truites, precisament.  El que en interessa, però, és el nom. Amazones. D’on prové aquest nom? Com totes les coses, hi ha diferents versions però, tenint en compte que darrerament estem amb el tema mitològic, permeteu-me centrar-me en una de concreta. Deixem com a més a més la versió que assegura que el nom ve a ser el que van interpretar els espan...

Seguint amb les entrades sobre la mitologia i relacionades amb la religió, avui us presento a Deucalió i, com veureu, té certes similituds amb una altra història de la religió cristiana. De fet, es diu que aquesta darrera es basa en la història de Uta-na-pistim de la cultura mesopotàmica (x. IV a.C.) . Així doncs, conviuen perfectament diferents versions sobre els diluvis universals; una d’elles s’explica en aquesta entrada d’Oriol López  i, com es pot comprovar, la cultura popular i els temps ha anat modelant les diferents versions.  Possiblement, totes tinguin un mateix origen i jo avui explico la grega però, existeixen històries de diluvis universals en versió Hindú, Mapuche, Pascuense, Maia, Mexicana, Inca, Uros, Moussaye, Kawésqar, Taíno i Guaraní. Senzillament, la deixo a l’aire i que cadascú en faci les seves interpretacions.