Carles Costa i Muntadas

He comentat en diversos llocs i ocasions l’època més daurada, culturalment parlant, que va viure Vic a partir del Círcol Literari (1860-1921) i fins la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com a ciutat, vàrem passar d’un buit en la tradició cultural i literària, a una esplendor com mai abans s’havia vist.  D’entre els fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i de l’asil per a sacerdots; Ramon Vinader, professor de dret a la capital del regne espanyol; Josep Giró i Torà, catedràtic d’història natural al seminari de Vic; Climent Campà, metge i cirurgià; Josep Maria Bru de Sala; Manuel Galadies; Ramon Anglada, estamper i llibreter, o Francesc d’Assís Aguilar, bisbe de Sogorb (1881-1899). Val a dir que només hem enumerat alguns dels fundadors més populars, però al llarg de la vida del Círcol Literari, tants altres erudits hi aportaren el seu gra

Avui intentarem cloure la sèrie dedicada a l’alimentació i més particularment al mal de cap. He deixat per última la cosa més... no ho sabria dir. Sabeu allò que quan un cau en la desesperació s’agafa a qualsevol lloc? Doncs avui parlem de la geopatia. Com la histaminosi, no n’havia sentit a parlar mai fins que vaig visitar a una espècie de guru. Val a dir, i no és que me’n senti especialment orgullós degut a les meves conviccions científiques, que no ha estat l’únic que he visitat. Ja fa temps vaig anar a un centre de naturopatia. Des del minut u vaig assabentar a la persona que m’havia d’atendre dues coses. La primera d’elles va ser que era força incrèdul (i ho continuo essent). La segona va ser que tot i ser incrèdul, estava disposat a seguir les seves instruccions al peu de la lletra. Per prova-ho, no hi perdia res, més enllà d’una quantitat de diners important. La importància és subjectiva.... si m’ho hagués resol hauria estat molt barat! Passat un temps, vaig anar a un altre que

Seguiré avui amb una altra dieta, i de moment, última que he estat provant. Dic última perquè és més o menys amb la que m’he quedat, vistes les circumstàncies. Com la resta, hi he esmerçat hores de lectura i de prova i error. Com la resta també, li dono una oportunitat partint de la premissa que des del meu humil punt de vista té sentit. Parlem de la dieta paleolítica. Sí, podrà semblar desesperant, però recordem que porto desenes d’anys amb mal de caps i sí, realment un ho comença a estar. Bàsicament, la dieta paleolítica és: dieta mediterrània - cereals - làctics [+ exercici]. Quin sentit té? Bé, començant pel final, els làctics, entre altres coses, porten lactosa. Aquest disacàrid hi ha molta gent que la tolera perfectament, però molta altra no. El cert és que científicament, els que la poden tolerar és perquè tenen una espècie d’anomalia genètica que els permet tolerar-la. Si no ho recordo malament, es veu que dels primers humans adults a tolerar-la van ser els inuit, i per extensi

Seguint amb el tema de dietes que vaig iniciar la setmana passada, aquesta m’agradaria parlar-vos breument de la histamina. Jo, particularment, tinc mals de caps d’ençà que tinc ús de raó. I malgrat pugui semblar que no fa gaire, el que vull dir és que pràcticament no recordo un període en la meva vida en la que no tingués mal de cap. Des que anava a l’escola, amb més o menys freqüència n’he tingut sempre. Ara, tristament, l’efecte d’un ibuprofè, en el millor dels casos, em dura una setmana o menys. I com que som el que mengem, i part de la nostra salut passa per una bona alimentació, doncs vaig indagar per aquí. En primer lloc, parlem de la histamina. Hi ha una terminologia per la gent que poden patir aquesta afectació: histaminosi. Algú pot podria pensar que m’he begut l’enteniment i són manies meves. Naturalment, no et lleves un dia i determines que tens això. Bé... Tothom haurà sentit a parlar dels antihistamínics. No són res més que uns medicaments que el que fan és rebaixar-te la

Abans de començar a escriure (llegir pels lectors), avís a navegants: no soc dietista ni nutricionista, de manera que no agafeu aquestes notes més enllà del que són: una opinió. Fet l’advertiment, ja ens hi podem posar. No recordo des de quan em preocupa la meva alimentació. Em refereixo al que ingereixo, el combustible del meu cos, en cap cas faig referència a la quantitat. L’entrada d’avui no va sobre trastorns alimentaris, sinó simplement del que per mi és o pot ésser una bona dieta. I, si bé a priori és molt simple, entrant en detalls es pot complicar moltíssim. El resum i el fàcil és que la millor dieta és la mediterrània. En resum, menjar de tot (el que no et faci mal), i quanta més riquesa cromàtica millor. Dit d’altra manera, el color dels aliments determina en molts casos els seus components, i menjant coses de tots colors, un s’assegura que ingereix una mica de tot i variat. Per posar un exemple fàcil, els aliments verds porten molta clorofil·la, mentre que els taronges, beta

Tornada a l’escola, com cada any. Després de dos mesos de teòriques vacances, no puc pas dir que tenia ganes de tornar-hi. Cada any se’m fa més feixuga la tornada, però bé que hem d’anar aprenent sempre. Aquest any, les vacances pròpiament les vàrem passar a la Vall de Bohí. La vall té una sèrie d’esglésies que totes elles formen part d’un conjunt declarat per la UNESCO Patrimoni mundial. No és poca cosa... I realment és molt bonic de veure i ho aconsello a tots els amics.

Darrera entrada de la meva experiència a un monestir de clausura. Seguim  explicant el dia dos d’abril. Curiosament, per celebrar la sexta hi ha hagut un canvi d’última hora. Generalment se celebra a l’església, però no sé el motiu pel qual ens han fet anar a la sala capitular. Serà el darrer ofici que assisteixi en comunitat i a dintre del monestir. Com cadascun dels oficis, la sexta és austera i solemne. En aquest cas, al ser migdia, hem pogut celebrar-la amb llum natural: a les hores majors del matí encara ha de sortir el sol i es fan amb les finestres tancades. S’acaba la sexta, i anem tots amb el refectori per encadenar el darrer àpat conjuntament. Serà el darrer àpat que em menjaré les sobres dels tres inquilins que han entrat abans que jo. Això sí que em posa la mosca al nas, tot i que entenc que és una cura d’humilitat. Ja no només perquè em deixen poca cosa i denota falta de solidaritat en una confraternitat, sinó perquè depens de la higiene dels altres: mai n’he vist cap a re

Avui som dia dos d’abril, i escric notes d’ahir dia u. Acabada la terça, tinc una nova grata sorpresa. El pare Óscar m’invita a veure la biblioteca. Actualment l’estant remodelant i ho tenen desordenat. El fet és que no hi caben, i estan canviant i ampliant les lleixes per poder encabir tots els volums. Així doncs, tenen bona part dels llibres amuntegats. Tenen entre 75.000 i 80.000 volums (no repetits). Una quantitat important, fruit de donacions: ja sigui de sacerdots, monestirs que malauradament han hagut de tancar, o més darrerament de particulars. També disposen d’alguns incunables. No em puc estar de comentar que a Vic gaudim de la cinquena part de les butlles papals en papir d’abans de l’any 1000. En la mateixa visita, aprofitem per fer una ullada al territori que s’albira des de la biblioteca. El pare Óscar m’explica que el monestir és del govern espanyol i l’administren ells. Entenc que tenen cedit l’ús per tres-cents anys. Les terres del monestir engloben des de l’embassament

A les 20.00h del dissabte u d’abril, hem tingut el meu darrer sopar en comunitat. Haig de dir que, afortunadament, les meves restriccions alimentàries no em permeten menjar de tot, i els tres devots que tinc a l’esquerre, com ha passat al migdia, em deixen les sobres. Dic afortunadament, perquè encara que me n’haguessin deixat més, tampoc n’hauria agafat. No obstant això, em torna a sorprendre la poca confraternitat que tenen, més encara quan venen a un monestir on la solidaritat i la caritat és absoluta per part dels monjos. Notareu que això no ho he superat... En resum, de primer he menjat, literalment, quatre rodanxes de cogombre. M’havien deixat, també, quatre talls de tomàquet i una mica de ceba, però quasi res. Em costa d’entendre, francament. Llavors també he vist a passar algunes safates d’enciam, però no me n’ha arribat. Per sort, més endavant m’han portat una plateta d’arròs i amb el teòric segon (raviolis), he pogut fer un àpat normal. Per postres, hi havia un bon tros de pa

Segueixo amb les impressions del dissabte u d’abril. Acabat el dinar i la corresponent lectura, sortim. El pare Óscar ens recorda que a les 15.30h hi ha la nona. A més, ofereix un opuscle (llibre de la litúrgia associada) per poder-la seguir. En aquest moment, que ja som cinc inquilins, em sento una mica condicionat. És cert que venia a viure l’experiència, però tant cert com això és que buscava pau i tranquil·litat, silenci, solitud, i recolliment. De sobte em venen al cap els cartoixans ... més endavant m’hi tornaré a referir. Per ara, el que cal dir és que, naturalment, aniré a la nona. Hi aniré amb el llibret (o no) per sentir-me menys condicionat. A despit d’això, entenc que el sentir-me condicionat és cosa meva. D’altres possiblement veurien certa insistència en  els avisos informatius i oferiment de material, però no és el cas. Entenc que el pare Óscar ha vist que tots anem als oficis, i ens informa/recorda del proper, i ens facilita les pregàries per si ho volem. Per poc que pu

Després de tot, m’interesso per la cripta romànica. El pare Óscar m’havia dit que hi podia anar quan volgués ja que tenia clau, a banda que fan visites guiades. Llavors he entès què volia dir quan parlava de les claus. Tinc claus per entrar i sortir de la clausura, però no pas de la cripta, que és fora del monestir i no hi ha accés per dintre. No obstant això, el pare Óscar també em va dir que ja me l’ensenyaria ell mateix. Qui millor? Penso. Però... serà pertinent entretenir-lo mentre jo faig fotos? Crec que no, i per això demano informació a l’oficina que hi ha a fora. Veig que la visita per lliure val cinc euros. Aquesta visita inclou l’església (de la que puc dir que ja la tinc vista), i la cripta. D’altra banda, per un euro més hi ha la visita guiada... A banda, et fan donar cinc euros més com a dipòsit en el cas de fer-la per lliure. És amb el primer punt negatiu que em trobo. Els que ens allotgem a dintre no tenim lliure accés? No està cobert amb la pensió completa que es paga?

Continuo amb les notes del primer dia d’abril. Ja fa una estona que hem dinat. Laudes ha estat semblant a matines, almenys vist des dels que no hi entenem. Tan tost hem acabat de laudes ja hem anat directament a esmorzar. Eren les 8.00h. A la nostra taula hi havia pa, formatge, codonyat, margarina i melmelada. Un monjo passava per les taules oferint cafè i llet. En el meu cas, he declinat ambdues coses perquè ambdues se’m posen malament. Molt amablement, i m’ha fet certa gràcia, el pare Óscar m’ha ofert ColaCao. Llavors també he vist que hi havia cereals. A diferència dels altres àpats, pel que fa a l’esmorzar cadascú es recull les seves coses. Pel que fa als monjos, s’ho recullen i s’ho emporten a la cuina, mentre que nosaltres ens ho recollim i ho deixen en una banc mòbil.  En poca estona les campanes ens avisaran per la missa i la terça: no essent diumenge ni festiu, va una darrere de l’altra a partir de les 9.15h. Per sorpresa meva, som pocs. Pensava que hi hauria més gent de fora.

M’hauria agradat escriure ahir divendres trenta-u de març després de completes però el temps passa volant. A diferència de les vespres, les completes és un acte més íntim. També hi ha practicants externs, però molts menys. S’entén que les vespres tenen més nomenada. Amb aquest ofici es completa el dia del monjo: és el darrer del dia. Un cop acabat, la majoria va cap a la seva cel·la, ja que l’endemà comença el dia molt d’hora: d’acord amb el pare Óscar, les campanes repicaran a les 5.30h: no cal que em posi el despertador. No només una vegada, sinó tres: per llevar-nos (qui vulgui), i com a sistema d’avís un quart i cinc minuts abans de les 6.00h. A aquesta hora, hi ha el primer ofici del dia: matines.

A les 19.00h i puntualment, comencen vespres a l’església romànica. És una pregària o pregàries cantades de la comunitat. Aquesta mateixa la formen vint monjos, tot i que en aquest cas n’hi assisteixen divuit. No em sembla una comunitat excessivament envellida. És fàcil que la meitat o més passin de la seixantena, però n’hi ha uns quants que no deuen passar de la quarantena, o fins i tot la trentena. En especial reconec a un parell de monjos molt joves, que els havia vist en unes entrevistes al Youtube. Un d’ells, em recorda a sant Miquel dels Sants . L’església és imponent. Austera, alhora noble. Em sorprenen les seves dimensions. Als hostes que estem en la hostatgeria interna ens guarden la primera filera de bancs, just davant de l’altar. Darrera nostre hi ha curiosos i feligresos, als quals tenen permesa l’entrada a l’església per segons quins oficis. Sobre l’altar s’hi disposa la comunitat de monjos, a parts iguals a banda i banda en una espècie de bancs de fusta (sabem per un come

Avui és el darrer dia del mes de març, i divendres. He marxat de Vic a les 10.00h tocades. Un il·lusionant compromís no m’ha permès marxar abans. Esmento això perquè al monestir són estrictes amb els horaris i els dies laborables dinen a les 13.30h. Per tant, ahir ja els vaig fer saber que arribaria havent dinat, i aquest matí m’he preparat una mica de carmanyola ja que, com he dit, el monestir és lluny de qualsevol nucli urbà i, a més, es dona la casuística que l’hostatgeria externa està tancada (bar inclòs). He arribat pràcticament a les 15.00h. M’he equivocat d’entrada al recinte i he entrat per on no havia d’entrar. Tanmateix, això m’ha permès coincidir amb un treballador: primera mostra d’hospitalitat, que sembla que s’encomana portes en fora. Jo ja m’havia fet la carmanyola per poder menjar perquè sabia que arribaria a deshora i guanyar temps, a banda que després de dinar, els monjos fan migdiada i acte seguit una pregària fins les 15.40. Així mateix m’ho havia advertit el pare Ó

El títol és enganyós. Com ho diu la mateixa paraula, un diari generalment s’escriu cada dia, i possiblement del dia. No pretén ser el cas. O sí. El que segueix serà el relat de tres dies i dues nits del cap de setmana del Mercat del Ram de Vic. Això és del 31/03 al 02/04. A banda d’això, naturalment parlar de monjo és una gosadia. Més aviat seria diari d’un postulant... però com que potser alguns no sabran què és, si hi poso monjo és més llaminer. Dit això, també assevero que les notes preses durant el cap de setmana, han estat corregides, ampliades i complementades per donar-li el format d’entrada pel bloc. Pretenc compartir l’experiència per si algú té pensat viure’n alguna de semblant, que tingui alguna referència. Feia temps que tenia el desig de viure una experiència diferent. Temps ha ja desitjava anar a passar uns dies a un monestir. Sigui dit de passada que per alguns serà fàcil trobar-lo. Però no ha estat el meu cas. Segurament, el monestir per excel·lència a les nostres contr

Sense ànim d’entrar en aspectes tècnics, avui m’agradaria fer quatre reflexions sobre la intel·ligència artificial. No pretenc entrar en aspectes tècnics ni valorar què és i què no és intel·ligència artificial, sinó tan sols posar sobre la taula alguns pensaments. Dit d’una altra manera, escriure la meva opinió sobre el futur que pot esperar-nos i si això és o no serà bo. D’entrada, i sense haver llegit gaire sobre el moviment en contra de la intel·ligència artificial, haig de dir que certament cal ser prudent. Com tot en aquesta vida, qualsevol massa pica, i tot en la justa mesura, no té per què fer mal. Amb això vull dir que hi ha un moviment, del qual en formen part eminències mundials, que estan en contra de la intel·ligència artificial. No cal dir que alguns hi estan en contra perquè encara no hi poden sucar pa, però n’hi ha d’altres, com Bill Gates, que hi estan en contra des del punt de vista moral. I, val a dir, que el navegador de Microsoft, Bing, ja la porta incorporada des d

Continuem amb les quatre paraules dels partits que incorreran a les eleccions municipals d’enguany. En referència a Som Identitaris, segurament són els més temuts. La pregunta és, per què? En cap cas no ho dic per defensar-los, sinó que ho pregunto des del punt de vista que quina és la seva raó de ser. Per què se’ls hauria de tenir por? La majoria dels partits amb representació al consistori s’han esmerçat en fer témer a l’electorat de la possible entrada, i que se’ls ha de fer una mena de boicot perquè no entrin, i no donar-los ni aigua. Més enllà que no em generen cap mena de simpatia, com apuntava, el que s’haurien de preguntar els actuals partits que han estat un mínim de vuit anys sense cap partit d’aquesta índole al consistori, és què han fet per resoldre un problema que ja es va posar sobre la taula antany, quan sota unes altres sigles van obtenir fins a cinc regidors si mal no recordo. Els van treure del consistori, el debat va quedar aturat, no es va fer absolutament res, i ar

En l’entrada d’avui trenco un mica la tendència dels darrers temps: parlaré novament de política. Serà breu i pretén tan sols ésser un breu parèntesis. En parlo perquè la setmana passada ja es van publicar les llistes electorals que concorreran a les properes eleccions municipals. Pel que fa a Vic, se’n presenten fins a nou: per odre que les indica El 9 Nou : PSC-CP; ERC-AM; Som Identitaris; Vic En Comú Podem; Ara Vic – Ara Pacte Local; Junts per Vic; CUP Amunt; Partido Popular, i Vox. No es pot pas dir que no n’hi hagi per triar i remenar, tot i que la selecció final no és pas cosa fàcil. No pretenc dir la meva opinió de cadascun d’ells, però intentaré fer-ne algunes reflexions. Abans però, un parell de coses importants. Aquestes eleccions seran les darreres que Vic tindrà vint-i-un regidors: almenys així està previst. A partir de les següents, en les quals ja es preveu que la ciutat hagi sobrepassat els cinquanta mil habitants, ja en tindrà vint-i-cinc. Això, d’entrada, serà una bona

Al llarg de les anteriors nou entregues hem pogut fer el breu però intens viatge a la societat patriòtica-cultural vigatana de la segona meitat del segle XIX. Ens serveix per reivindicar el nostre passat i llegat. Obvio, però no ignoro ni menystinc, altres societats recreatives vigatanes del vuit-cens recopilades per Miquel dels Sants Salarich. Només per enumerar-les: la Sociedad Jovial Vicense; la Societat Filarmònica Dramàtica; la Sociedad de Amigos Ausonenses; La Ausonense; L’Ausonense d’Euterpe; El Coro del Jardín; el Centro de la Joventud; La Lira; Talía; el Casino Vicense, l’entitat recreativa més important i antiga que té Vic, i el segon més antic de Catalunya, just per darrere del de la Pobla de Segur; La Antigua Ausetana; La Ausetana; La Joventut Catòlica; la Congregació de Sant Lluís Gonzaga, coneguts com  Els Lluïsos ; el Veloz Club Vicense; la Reunión Ocellera de la Ciudad de Vich; l’Ateneo de la Clase Obrera; el Centro de la Solidaridad Obrera; la Comercial Vicense; el Cas

Abans d’acabar amb la bella etapa patriòtica-cultural vigatana del segle XIX, dedicarem unes línies a tres campanyes patriòtic-religioses del canonge Collell, i a dues entitats. Pel que fa a les campanyes, de manera molt breu, cal remarcar novament la influència de l’il·lustre vigatà en la pàtria catalana. L’objectiu de les següents dades tan sols són per palesar la magnitud de la figura del canonge Collell en l’àmbit del catalanisme. Per una banda, l’any 1880 s’havia de celebrar el teòric mil·lenari de la invenció de la imatge de la Verge de Montserrat. L’ocasió semblava immillorable per fer reviure el culte a la Moreneta, però l’estratègia es va redefinir d’alguna manera. En qualsevol dels casos, l’objectiu era convertir Montserrat en el cor de Catalunya. El primer o dels primers emprenedors o a manifestar aquesta voluntat fou Víctor Balaguer. Tanmateix, com a protagonistes n’hi hauria uns altres. El disset d’octubre de 1879, Jaume Collell i Jacint Verdaguer, catalanistes i prorenaix

L’any 1868, a Vic hi hagué un petit esclat cultural. A banda de la inauguració de l’«Exposició arqueològica y artística» , cal destacar, també, la posada de la primera pedra d’un nou teatre, el Teatre Ausonense. Abans de presentar-lo però, cal parlar de l’origen del teatre a Vic: teatre com a emplaçament, i no com a activitat recreativa. Ens assabentem per Miquel dels Sants Salarich que el primer teatre de Vic documentat fou el que es localitzava entre el carrer de Cardona número quaranta-nou, i la rambla del Passeig número vint-i-vuit. Això significa que s’emplaçava d’un carrer a l’altre. Sembla ser que s’entrava pel carrer de Cardona i la sortida d’emergència se situava a la rambla del Passeig. Avui dia, no n’hi ha cap rastre. Aquest primer, i únic teatre, no tingué cap nom en particular, ja que només n’hi havia un en tota la ciutat. No obstant, en algun moment rebé el nom de Casa de les Comèdies . Si bé en tenim constància a partir dels esdeveniments ocorreguts a Vic durant la Guerr

L’any següent de la naixença de l’Esbart de Vic, ens situem al 1868, s’esdevé un nou pinacle en la història i cultura de Vic. El primer en entrar en escena, novament, va ser el canonge Collell. En el seu llibre Del meu fadrinatge conta com va arrencar la idea. En l’any 1868, la seva carrera eclesiàstica va prendre el que ell va anomenar un «parèntesis aprofitat»  per anar a la universitat. A Barcelona, tant les relacions amb els germans Milà i Fontanals , els germans escultors Vallmitjana i Barbany  i altres escriptors, com les activitats a l’Ateneu i les xerrades amb l’erudit i lingüista mallorquí Marià Aguiló, li van despertar el bon gust per la història de l’art. En aquella època també li fou revelada l’arqueologia gràcies a les visites al Museu Provincial de la capella de Santa Àgueda i algunes visites a Llotja. Arribaren les vacances d’estiu i el canonge se’n va tornar a Vic. Allí va coincidir amb els germans Jacint i Llucià de Macià, que tot just arribaven de Madrid, on havien i

Tot i la mort del mitjà El Ausonense el 1863, Vic no va quedar orfe de periòdics. De la mà del mateix doctor Salarich i de Francesc Xavier Calderó i Vila, fundaren El Eco de la Montaña el mateix 1863. Estigué a la venda fins el 1868. Abans, però, d’arribar a l’any 1868, convé parlar del que ocorregué just l’any anterior, el 1867, any remarcable en els annals de la Renaixença literària.  Com vàrem apuntar fa unes setmanes, el 1859 es van restaurar els Jocs Florals a Barcelona. El 1865, Jacint Verdaguer obtingué un accèssit en l’englantina i un altre en un premi extraordinari. Fou el primer osonenc que va sonar en el certamen i tenia vint anys. L’any següent, el 1866, va conquerir quatre accèssits més . L’olla del gènere poètic en català i, per què no dir-ho, el ressorgiment de la pàtria catalana, estava a punt d’arrencar el bull, però li faltava una embranzida. Vingué, com no podia ser d’una altra manera, de la Ciutat dels Sants. Han sigut molts els que han parlat de l’Escola Vigatana

Amb el trist escenari de tres obres i un diari, i retornant a l’àmbit local vigatà, en la mansió de Josep Bru de Sala , situada a la plaça de Don Miquel de Clariana, es reuniren a l’estiu del 1860 uns quants homes per posar fre a aquesta mancança. Aquesta antiga casa, actualment casa Dou, avui allotja l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Vic. Es crearen unes juntes iniciadores per endegar un nou projecte: el Círcol Literari de Vic. S’enviaren els estatuts per la seva aprovació al Govern Civil de la Província. Es notificà l’aprovació amb data de catorze d’octubre de l’any 1860 . Nascuda la nova entitat, es va exhortar als ciutadans a inscriure-s’hi i a constar com a socis fundadors. D’entre els vuitanta-dos fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Narcís de Bojons , canonge; Francesc Xavier Calderó , il·lustre advocat i periodista; Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, prevere confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i d

Amb la fornada dels il·lustres que nasqueren durant el segle XIX, és lícit preguntar-se què va passar per què d’una societat que mai va superar els tretze o catorze mil habitants sortissin gent tan extremadament important i amb tanta vàlua. En aquest vell i bell municipi, es va gestar un gran estol de persones, que aleshores van escampar la seva bondat i bon saber arreu del món. Literalment. Humilment, penso que té una explicació relativament senzilla, i la té partint de dues premisses. Durant el segle XIX, Vic va gaudir del seminari més important de tot l’Estat espanyol: molts dels enumerats anteriorment hi van anar. No obstant això, ni tots els estudiants ni durant tots els cursos que estudiaven estaven interns al Seminari. Molts d’ells, i aquesta és la segona premissa, s’allotjaven a cases de Vic o de municipis limítrofs. Naturalment, no és el cas dels vigatans, però tot ajudava a que es respirés un ambient diferent. Levític? Sí, però també de profunda erudició. Tot amb tot, va apar

Continuem, avui, els fruits de la fèrtil terra vigatana amb dues de les tres figures musicals més importants que Vic ha vist néixer. L’any 1874 va veure la primera llum Lluís Romeu i Corominas (1874-1937). De ben petit va aprendre solfeig, violí i piano a l’Escola Municipal de Música de Vic. Romeu va estudiar composició i harmonia. Amb només dotze anys ja tocava l’orgue de l’església de Sant Domènec. El 1898 va ser ordenat sacerdot i nomenat organista de la parròquia barcelonina de la Bonanova. El 1901 va guanyar les oposicions com a mestre de capella de la catedral de Vic. El seu llegat consta de tres-centes obres i és considerat l’apòstol de la música sagrada. El 1882 nasquí Miquel Rovira i Serrabassa (1882-1957). Als sis anys va entrar a l’Escola Catedralícia, on va rebre les primeres lliçons de música i literatura. El 1902 va crear el cor de Sant Lluís Gonzaga, instal·lat al carrer del Cloquer. El 1907, després de ser ordenat sacerdot, va ser nomenat sotsxantre de la catedral. El 1

Seguim aquesta setmana amb les línies dedicades als Vigatans Il·lustres nascuts al llarg del segle XIX. Ho havíem deixat amb Eusebi Molera, l’enginyer vigatà que va fer córrer un cotxer elèctric per San Francisco segurament al primer quart del segle XX. Si aneu a fer senderisme pel Parc Nacional Molera de Califòrnia, sapigueu que és en honor al seu fill. L’any següent nasqué Martí Genís i Aguilar (1847-1932), farmacèutic i amb gran prestigi científic, igualat o superat per la seva vàlua literària. És considerat el precursor de la novel·la catalana i un dels creadors de la novel·la psicològica.

Darrerament, i com a persona nascuda i resident a Vic, em sovintegen diferents preguntes: on som? D’on venim? Cap a on anem? No dic que el lector trobi les respostes a aquestes preguntes en aquestes humils línies però, com a mínim, penso que el farà reflexionar i, amb sort, algunes pistes hi trobarà. El cert és que som el que som perquè un dia fórem el que fórem. Sembla evident, però m’atreviria a assegurar que molts no ho acaben de tenir del tot clar. No faig aquesta reflexió personal com a crítica a ningú, sinó simplement com a tal. Tan sols cal observar els anys de naixement de molts dels integrants de la Galeria de Vigatans Il·lustres per adonar-se que durant el segle XIX i principis del XX, alguna cosa va succeir a la ciutat perquè aquesta donés els fruits que va arribar a donar. Perquè el lector se’n faci una lleugera idea, en les properes tres entregues en farem una enumeració amb un breu resum o, senzillament, per fer-se la càbala de la magnitud de la societat vigatana d’alesho

Difícilment trobaríem un títol més encertat per parlar de la figura de Josep Pratdesaba. Val a dir que no és de collita pròpia, sinó que és del bisbe Ramon Masnou i Boixeda (1956-1983). Les paraules són recuperades d’una dedicatòria a l’àlbum de firmes de l’observatori. Les escriví, segurament, sintetitzant tots i cadascun dels vessants de l’il·lustre vigatà. Josep Pratdesaba és probable que sigui conegut per astrònom, però el cert és que fou un vigatà molt polifacètic. Un altre vigatà que cultivà amb èxit diverses disciplines fou Eusebi Molera, retrat del qual llueix a la Galeria de Vigatans Il·lustres. Efectivament, Pratdesaba fou astrònom, tingué un observatori propi, i portà el seu cognom a la Lluna: durant anys hi tingué un cràter dedicat. Pratdesaba, també, portà la bicicleta a Vic i fundà del Veloz Club Vicense, l’embrió de l’actual Unió Ciclista de Vic. També és curiós trobar-lo entre la primera Junta Directiva de la Ràdio Associació de Catalunya (RAC), Societat Cooperativa. Em