El cos: de fetus a cadàver. Etapes post mortem (3/4)

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem. Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva.

La segona etapa és l’algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatura del cos en el moment de morir. En aquest sentit, hi ha molts factors que poden influir a la temperatura interna del cos, inclosos l’edat, el pes, les possibles malalties i els medicaments. Tot amb tot, no és el mateix que un cos estigui a 33 graus si es parteix d’un estat normal, o d’una febre de 40... A banda d’aquestes circumstàncies, l’ambient en el qual es descobreix el cos també afecta al ritme al qual es refreda. Així doncs, un lloc on hi hagi més de trenta-set graus, el cos no es refredarà. D’altra banda, passat gaire temps de la mort, el cos s’acaba ajustant a la temperatura ambient, de manera que tampoc ajuda gaire.

La tercera etapa és el rigor mortis (rigidesa de la mort). Unes quantes hores després de la mort (habitualment a les cinc primeres hores), la rigidesa comença als músculs més petits i llavors es propaga als músculs més grans, arribant al punt més àlgid entre les dotze i les vint-i-quatre hores post mortem. Al morir, el mecanisme de bombeig que manté els ions de calci fora dels músculs deixa de treballar, i el calci inunda i penetra a la membrana de les cèl·lules. Això provoca que uns filaments dintre del múscul es contraguin i llavors es bloquegin, tot escurçant el múscul. Tenint en compte que els músculs creuen articulacions, aquestes també poden contraure’s i quedar-se en una posició rígida a les hores immediates a la mort. Amb el temps, tanmateix, els músculs es tornen a relaxar i les articulacions tornen al seu lloc. Aquest és el principal motiu pel qual es diu que els morts es mouen. La flacciditat primària, la rigidesa, i llavors la flacciditat secundària sí que es poden utilitzar per establir un interval post mortem. Tanmateix, no és inequívoc ja que hi ha diverses variables que poden afectar a aquesta etapa, o fins i tot fer que succeeixi o no. Per exemple, és comú en els recent nascuts i vells que no hi hagi rigidesa. D’altra banda, la temperatura també pot tenir-hi a veure: a temperatures més altes, l’aparició és més ràpida, mentre que en més baixes, es retarda. La rigidesa també es desencadena més ràpid si la mort ve precedida per una activitat física intensa, o pot ser que no aparegui mai si l’individu s’ha mort ofegat en aigua freda.

La quarta etapa s’anomena livor mortis (lividesa, o color blau dels morts). Ja que el cor ha deixat de bombejar sang, aquesta comença a estancar-se en els punts gravitacionals més baixos del cos. Aquesta circumstància ja ha començat a passar en la primera etapa, la pallor mortis, però fins a la quarta no es fa evident o visible. Com tot, té una explicació científica. El pes dels globus vermells s’enfonsen a través del sèrum i s’acumulen a les regions gravitacionals més baixes. Al final, la pell es torna d’un vermell fosc, o de blau púrpura per la concentració dels globus vermells. Aquest color contrasta clarament amb la pal·lidesa de la pell de les zones més altes. Regularment, la lividesa màxima arriba a les dotze hores. A partir d’aleshores aquest color es fixa i d’aquesta manera es pot determinar la posició en la qual ha mort l’individu. Per posar un exemple, un cos amb marques de lividesa a l’esquena que sigui trobat bocaterrosa, denota que s’ha donat la volta al cos.

La cinquena etapa és la de putrefacció. És un camp d’investigació relativament nou. Fa referència a la necrobioma (colònies de bactèries que prosperen en els morts). A partir de mostres preses de les orelles i les foses nassals de cadàvers, els investigadors han pogut determinar l’interval post mortem amb un marge d’error d’un parell d’hores, encara que la mort s’hagi produït dies o setmanes abans. Aquesta tècnica pretén desplaçar les quatre primeres etapes, és a dir, les pallor, algo, rigor i livor mortis. Si un cos no ha estat descobert durant les primeres quatre etapes començarà a desprendre molt mala olor. En aquesta fase, les cèl·lules comencen a perdre la seva integritat estructural i les seves membranes comencen a trencar-se a causa d’una lleugera acidesa resident als fluids corporals. Aquest procés s’anomena autòlisis (autodestrucció) i proveeix les condicions perfectes perquè les bactèries anaeròbiques es multipliquin i comencin a consumir els teixits i les cèl·lules. Aquest procés allibera múltiples substàncies químiques, que són les que poden rastrejar o olorar animals entrenats. Els mes característiques són els gossos, però també són expertes les rates, i fins i tot les vespes. Per si tot això no fos prou desagradable, amb la producció de gasos el cos s’infla i es fa irresistible pels insectes. És el moment perquè aquests éssers estableixin la seva descendència en un gran festí. La pell també canvia de color, i es torna d’un profund color púrpura, negre, o fins i tot d’un verd força desagradable.

Aleshores arriba la sisena etapa, en la qual les larves es manifesten i comencen el seu particular festí. És el moment en el qual la massa de cucs s’apoderen completament del cos. Entre tots (insectes, animals i plantes) tot el teixit suau és consumit. Com a nova curiositat, aquest procés pot fer pujar la temperatura del cos fins a catorze graus. Les larves no sobreviurien si la temperatura sobrepassés els cinquanta graus, i és per això que quan arriba a una temperatura crítica, se separen per refredar l’entorn: ves si en són d’intel·ligents...

La setena i darrera etapa és la d’esqueletització. Del cos ja només en queden els ossos, potser alguns cabells i les ungles. En funció de les condicions ambientals i del pas del temps, fins i tot els ossos poden desaparèixer, tot i que no és fàcil. Si es dona el cas, tots tornem als elements amb els que vàrem ser formats a l’inici de la nostra vida i es tanca el cercle. Tanmateix, quan temps es necessita per completar el procés de desintegració? També depèn de molts factors. En algunes parts d’Àfrica, on l’activitat dels insectes és voraç i la temperatura molt alta, un cos humà pot passar de cadàver a esquelet en tan sols set dies. Per contra, en espais gelats d’Escòcia, el mateix procés podria necessitar cinc anys o més.