Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

Suport a l'ANC

No descobriré en aquest moment que mai he sigut proper ni simpatitzant de l’ANC. Tampoc cauré en el parany, com han fet molts ara, de fer-me’n soci. Ho trobo… molt de català d’altra banda; donar suport involuntàriament… Que aquesta no seria la paraula més indicada però em sembla que ens permet entendre’ns. És a dir, mentre no ataquen el català, on ens movem… Mentre no ataquen l’ensenyament, no ens movem… Mentre no ens han humiliat tant, no ens hem mogut per la independència… i ara, malgrat que l’ANC ja gaudia d’un munt de simpatitzants i socis, sembla ser que el que ha fet que rebés la simpatia incondicional de molts altres, ha estat els rumors d’una possible il·legalització. De sobte, sembla que gent mediàtica i popular, per aquest fet, se n’han fet socis.
Aquest és un greu problema dels catalans; malgrat no vulgui parlar d’això… Però, ja que hi som… Com sempre he dit, només aprenem a base de garrotades. Només les garrotades ens fan obrir els ulls. Com a poble i persones, francament…

Qui vol ser a Europa?

Imatge
Aquesta seria la continuació de l’entrada Amb xantatge polític no anirem enlloc. Ho vàrem deixar amb la reflexió que era important veure el suport que els catalans donen a Europa. No m’atreveixo, per ara, a dir si hi hem de donar suport o no al fet de pertànyer a Europa. És a dir, cada vegada més, tinc més dubtes sobre el meu europeisme. 
La UE està formada per estats; això tots ho sabem. Si no ets un estat, no tens ni vot ni paraula. D’aquí que vulguem tenir seient propi per poder decidir-hi coses. Altra cosa és fins a quin punt ens interessa ser-hi o val la pena ser-hi. És sabut per molts que hi ha vida més enllà d’Europa. Ho explicava perfectament Salvador Garcia-Ruiz en un article al novembre del 2011. A banda de tot això, humilment hi afegiria més coses que també em fan ser europeista euroescèptic.

Amb xantatge no anirem enlloc

Ha arribat un punt que escriure és relativament perillós i/o fal·laciós; particularment, m’és fàcil caure en algun parany. M’explico. Com bé he defensat en més d’una ocasió, el periodisme està de cap a caiguda, de manera que el sol fet de la necessitat de vendre, fa que vagin a la captura del lector a través del titular. Un cop has llegit tres o quatre titulars i has caigut en el parany d’entrar a la notícia i el contingut no es correspon amb el titular, et sents enganyat. Aleshores és quan caus en el parany de generalitzar i al final acabes per restant credibilitat als mitjans i als periodistes. No envà, sovint alguna cosa és certa. Les dues d’avui podrien ben ser-ho. Sota aquesta premissa és amb la que em baso per escriure el d’avui.
Sembla ser que fa alguns diumenges en una entrevista al diari Ara, Artur Mas va afirmar: “Els catalans han d’entendre per ells mateixos si és important que els que piloten aquest procés tinguin força. Per això ara la gent ha de fer aquesta reflexió: el…

Que sóc independentista, no imbècil

A veure… Generalment, quan hi ha diversos fascicles o parts d’alguna cosa, s’hi posa el número de fascicle. En l’elecció de l’actual papa hi va haver debat sobre el tema… Francesc o Francesc I? Els entesos digueren aleshores que mentre no hi hagués un Francesc II, s’havia d’anomenar Francesc; doncs per ara només n’hi ha un. L’entrada no va de papes… El que vinc a dir és “Que sóc independentista, no imbècil”, és, segurament, la primera d’altres entrades que seguiran la mateixa línia. Tot i que avui és la primera i no en tinc cap altra de prevista, estic completament segur que hi haurà properes entregues.
El fet doncs, és que aquesta setmana he llegit una parell de notícies que em mereixen destacar en aquesta entrada. El primer titular fa referència al conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, on segons un digital afirmava que “Si volem tenir un país normal no podem acceptar aquesta 'burrada' de recentralització” o “Si el nostre país vol ser un país normal no pot acceptar aqu…

L'actitud a la vida

Imatge
"Estava cansat. S’assegué. Jo vaig seure al seu costat. I al cap d’una estona va dir: -Els estels són bells, a causa d’una flor que no veiem… Jo vaig respondre “sí, és clar”, i mirava, sense dir res, els rebrecs de la sorra, a la llum de la lluna. -El desert és bonic… -afegí. I era veritat. A mi m’ha agradat sempre el desert. Us asseieu en una duna de sorra. No veieu res. No sentiu res. I malgrat tot, alguna cosa brilla en silenci. -El que fa bell el desert, és que té un pou amagat en algun lloc… -digué el petit príncep. Vaig quedar sorprès de comprendre d’un cop aquest misteriós brillar de la sorra. Quan jo era petit vivia en una casa vella, i la llegenda explicava que hi havien amagat un tresor. Fins ara, naturalment, ningú no ha pogut descobrir-lo, tal volta ni tan sols l’han cercat. Però encantava tota la casa. A casa meva, s’hi amagava un secret. -Sí -vaig dir al petit príncep-, tant si es tracta de la casa com dels estels o del desert, allò que els fa ser bells és invisible!"…

La #DUI s'albira (2)

Recuperant el fil de la darrera entrada (comencem a obrir els ulls) i, fent ús de l’article 75 de l’estatut(et): “El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”, el moment clau que viurem aquest any seria alguna data durant el mes de setembre. No conec la llei electoral ni sóc jurista però les coses haurien d’anar per aquí.
És evident, com he explicat força vegades, que Mas no pot convocar un referèndum sense el consentiment de l’estat espanyol. Convocar no vol dir, com …

La #DUI s'albira (1)

Potser el títol és una mica contundent tenint en compte que som on som… El títol caldria alguns matisos que ferien que no fos un títol, de manera que seria quelcom semblant a “vàrem començar a obrir els ulls, sembla que ja els tenim oberts i és a partir d’ara, quan sembla que hem tocat fons i ja no ens poden maltractar massa més, que hi comencem a veure clar”. Com comprendreu, no és un títol massa títol…
El fet és que la cosa es posa interessant. Fa uns dies el President Mas ens anunciava que si la consulta no es podia dur a terme, hauria de convocar eleccions anticipades i plebiscitàries. No és el que vol -Déu lo guard!- però, si no hi ha cap més remei… És el que vàrem veure en la darrera entrada de #TotsAmbElPresidentMas o no, i el pa amb tomàquet. Resumint, públicament no és que hagi (conjuntament amb CiU) apostat per la DUI des del primer dia, sinó que sempre que ha pogut ha evitat parlar d’un pas més enllà. Primer, el camí s’acabava amb un estatut(et), llavors el camí s’acabava…