Carles Costa i Muntadas

En dies com els que fa mesos que estem tenint, és clau mirar de distreure’s. El que passa que distreure’s sol a vegades costa, i com que hem de reduir sí o sí les relacions socials... A més, com que tampoc s’hauria de sortir gaire... avui us proposo un joc per passar l’estona. És un joc de tota la vida, no cal tenir l’adversari cara a cara, és simple, es pot fer pràcticament amb qualsevol cosa, i és completament gratuït. Es pot demanar alguna cosa més? Òbviament, el títol de l’entrada ja fa d’spoiler: enfonsar la flota .  Les versions d’ enfonsar la flota son diverses i, a banda dels avantatges anteriorment descrits, és altament personalitzable. En el meu cas, aniré a un dels més clàssics. Com molts sabreu, el joc consisteix en enfonsar tota la flota de l’enemic. Imagineu-vos que esteu enmig d’una batalla naval. Vosaltres contra el vostre enemic, cadascú amb la mateixa flota: igualtat de condicions. L’atzar o segurament l’astúcia i l’estratègia en farà un vencedor. 

Possiblement aquest sigui el conjunt d’entrades més delicat i complicat que he escrit mai. La raó de les mateixes no son cap altra que el particular deure d’intentar entendre les coses i/o arribar al fons de les qüestions. Deia Pere Estupinyà, El lladre de cervells , que calia rascar-se on no ens picava. Certament, el nazisme sempre ha estat un tema que em picava i sempre hi volia gratar. Val a dir que no només el nazisme, sinó qualsevol tema... no sabria com dir-ho... Possiblement, si hagués estudiat psicologia i fos un psicòleg conegut se m’entendria aquest interès per la criminologia. El cert és que trobo molt interessant saber què és el que duu a la gent a fer el mal 1 . Ja sigui assassins, caníbals, violadors, dictadors... Considero que intentar entendre què passa per la ment d’aquesta gent permetria evitar molts dels seus actes. De fet... en algun llibre (potser del mateix Estupinyà o del seu possible mestre Eduard Punset) he arribat a llegir que hi ha alguna espècie de gen del m

Finalment, i ja allunyant-nos una mica, cal no oblidar que on hi ha actualment l’ambulatori, anys enrere hi havia hagut el convent dels pares caputxins. Els caputxins serien els segons a arribar a aquesta zona. El bisbe i la mateixa ciutat els va demanar que s’establissin a Vic en el capítol celebrat l’any 1600. No obstant això, ho declinaren. Ho tornaren a rebutjar al cap de set anys altra vegada. Finalment, el 1608, es va poder materialitzar aquella iniciativa. Els fou cedida la capella de l’Àngel Custodi, a més de la participació en les despeses de les obres del convent. El 1612 ja es va beneir la nova església i aquell mateix any s’hi va celebrar un capítol provincial.  El 1654 no tingué la sort que tingué el convent de Santa Teresa. El convent dels caputxins fou enderrocat pels francesos per motius militars. Posteriorment es va reconstruir i va subsistir fins el 1835, any de l’exclaustració. L’església es va salvar i en el lloc del convent s’hi va construir la presó de Vic, que fi

Resseguint pel curs del riu Mèder a Vic es poden veure algunes plaques commemoratives del gran aiguat que va patir Vic l’any 1863: aquell fatídic vuit d’octubre. No obstant això, no significa que Vic no n’hagi patit d’altres tant o pitjors en funció de la variable que s’avaluï. Tal dia com avui, de l’any 1617, Vic va patir el pitjor aiguat que ha tingut al llarg de la seva història en referència a béns materials. Almenys, dels que se’n tenen registres. Per commemorar aquest trist aniversari (403 anys), avui dediquem l’entrada als aiguats d’aquell trist tres de novembre.  Algun contemporani fa notar que a les cinc de la tarda d’aquell dia el cel es va ennegrir i va començar a caure aigua, pedra, llamps i trons de manera mai vista pels que vivien en aquell temps. El cert és que durant els darrers quinze dies ja havia plogut moltíssim arreu de Catalunya i bona part del país presentava un panorama desolador. Amb això vull dir que els aiguats del 1617 no son pròpiament vigatans, sinó que al