Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2021

Glòries Vigatanes: Antoni Montserrat i Bergadà

Imatge
La història d’Antoni Montserrat és de pel·lícula. Si us soc sincer, no entenc perquè encara ningú no l’ha portat al cinema. Durant la seva vida com a missioner va donar dues històries que de ben segur triomfarien a la gran pantalla. A ell si li atribueix el primer mapa de l’Himàlaia de la geografia universal. Mai ningú abans que ell havia cartografiat aquella zona. Ell ho va fer al segle XVI, sense més eines que un paper i un llapis. Fins al segle XIX ningú va poder superar la seva precisió. El mapa, d’una mida de poc més que una postal, descriu bona part de l’Índia, Pakistan, Afganistan i Tibet. El curiós del cas és que no fou descobert fins l’any 1906, uns tres-cents anys després d’acabar-lo.

Glòries Vigatanes: Carme Sallés i Barangueras

Imatge
Diria que sempre s’ha dit que Vic no fou terra de grans vivències, ni peregrinació, ni tampoc àmbit d’actuació de la Carme Sallés. Fins un cert punt, és relativament cert. A favor d’aquesta afirmació hi ha el fet que va marxar de Vic essent molt joveneta: tres anys i mig més petita que sant Miquel, per fer-se’n una idea. No obstant això, tinc el convenciment que el germen de la seva congregació es va gestar aquí, o més aviat fou conseqüència del que visqué o passà aquí. Des de ben petita, sempre, sempre va lluitar per la igualtat de la dona i per a la seva formació. Com deia, la seva família es va veure obligada a marxar a Manresa quan tenia vuit anys. Als quinze, la Carme va deixar l’escola i es va dedicar a ajudar a la seva mare en les tasques de la llar. En aquest context, segurament, ja apareixen les seves primeres reflexions en pro de la igualtat de la dona.

Glòries Vigatanes: Eusebi Molera i Bros

Imatge
(1905, 26 de febrer). Ilustració Catalana (núm. 91, p. 2) | (1933, 17 de gener). Gazeta de Vich (núm. 4142, p. 1) A l’Eusebi Molera també se li podria dedicar una sessió sencera. Nosaltres només farem una breu pinzellada per diversos aspectes de la seva vida per adonar-nos de la magnitud de la figura a nivell internacional. Literalment, fou un home que va fer brillar part d’Amèrica. I si fem referència al sentit del gust, també la va endolcir i, segons com la va amargar. De seguida entendreu què vull dir. La primera feina que va fer Molera als EUA fou de dibuixant, destresa que havia adquirit a l’Escola Municipal de Dibuix a la que tota la vida hi va estar agraït. No obstant això, de seguida va passar al departament de ports i rius del cos d’Enginyers Militars dels EUA (1871). Aquí no s’hi va estar gaire i prompte el van passar al departament de fars de la costa del Pacífic. Aleshores hi havia la necessitat de construir fars ja que hi començaven a anar vaixells d’índole comercial i n

Glòries Vigatanes: Josep Sadoc Alemany i Cunill

Imatge
© Thunderforest © OpenStreetMap contributors Igualment, a simple vista i sense més informació, hom podria dir que aquesta imatge tampoc té res a veure amb Vic. Hem començat per la Lluna i anem fent zoom a la Terra per anar desmentint que els vigatans som gent tancada. En aquest cas, ens situem a l’altra banda del món, just a San Francisco de Califòrnia. Aquesta línia que es veu en color blau és l’Alemany Boulevard. Seria la via homòloga al carrer de l’Arquebisbe Alemany de Vic. I, de fet, trobem diversos llocs per Califòrnia que fan honor a l’arquebisbe Alemany, el nostre compatrici: l’Archbishop Alemany Library de la Dominican University of San Rafael de San Rafael; l’Alemany Boulevard de San Francisco, i el carrer, la Bishop Alemany High School, la capella i la llibreria de Los Ángeles. I no fou només arquebisbe de Califòrnia, sinó el primer arquebisbe de Califòrnia. Josep Alemany ja tenia al cap ser missioner en el moment de fer-se dominic. La seva intenció era anar a les Illes Fili

Glòries Vigatanes: Sant Miquel dels Sants

Imatge
P199. Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada Aquesta és una imatge que podríem pensar que no té res a veure amb Vic però en realitat sí que hi té molt a veure. Correspon a una municipalitat quebequesa d’uns 2500 habitants i que ocupa uns 563 km2 (entre la superfície de la Cerdanya i el Gironès, 546 km2 i 575 km2 respectivament): Saint-Michel-des-Saints. El nom no és casual. Porta el nom del nostre patró de la ciutat i, de fet, és en honor a ell mateix. El poble va ser fundat pel sacerdot Léandre Brassard el 1863 amb l’afany de colonitzar el nord del Quebec. Sant Miquel fou canonitzat el juny de l’any anterior i per això el va escollir patró i també com a topònim. Per cert, fou la primera glòria a la que al·ludia el canonge Collell. Així doncs, sant Miquel fou el primer vigatà a formar part de la Galeria de Vigatans il·lustres a l’any 1890, la nostra primera glòria. No el podia obviar, entre altres coses, perquè llegint sobre ell s’aprenen moltes coses i en rec

Glòries Vigatanes: Josep Pratdesaba i Portabella

Imatge
La primera Glòria que he escollit és el Josep Pratdesaba i Portabella. Josep Pratdesaba podríem dir que és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més enllà. El seu cognom va situar-se més enllà de l’atmosfera, en territori lunar, d’aquí la imatge. El cràter Pratdesaba fou una realitat l’any 1957. Vingué de la mà de la Societat Astronòmica Lunar Internacional. L’origen, però, es remunta uns anys enrere. En la dècada dels anys 1940-1950 es van popularitzar els telescopis miralls gràcies al fet que qualitativament estaven bé i eren més econòmics que no pas els telescopis refractors. La popularització d’aquest tipus de telescopis, naturalment, va motivar l’interès de molta gent pel satèl·lit natural de la Terra i feu que molta gent comencés a fer-hi observacions. La Societat Astronòmica Lunar Internacional, fent bona la dita que més hi veuen quatre ulls que no pas dos, ja va néixer amb aquest propòsit l’any 1956: donar l’empenta a l’e

Glòries Vigatanes: introducció

Imatge
Enguany fa poc més de 90 anys que es va publicar el llibre Laura a la Ciutat dels Sants de Miquel Llor. La novel·la va obtenir el premi Crexells l’any 1930 però no es va publicar fins la primavera de l’any 1931. (1931, 17 de març). La Veu de Catalunya (núm. 10.850, p. 6) Com sabeu, aquest llibre va tenir una gran repercussió, especialment a Vic, ja que d’alguna manera posava de manifest la manera de ser de la societat vigatana. Al meu entendre, se’ns definia com a persones desconfiades, carrinclones i especialment tancades. Avui m’agradaria parlar una mica d’això, de l’estigma que, segurament, ens vàrem guanyar a pols. No obstant, la intenció no és altra que trencar-lo i veure que vàrem recórrer món. De fet, veureu al llarg de l’exposició uns mapes on he marcat testimoniatges d’algunes de les figures que tractarem. Veurem al final de l’exposició si me n’hauré sortit o no.

Glòries Vigatanes, la conferència

Imatge
La vida sovint té sorpreses molt agradables. No només això, sinó que a vegades sembla que el Karma es comporta com en teoria s’hauria de comportar. Aquest parell de reflexions són fruit de l’experiència viscuda el dimecres passat dia tres. Vaig tenir el goig d’impartir una conferència a l’Aula d’Extensió Universitària Gent Gran d’Osona de la Universitat de Vic. Jo, que no estic acostumat ni mol menys a aquestes coses, encara ara em sembla inversemblant. Tot va començar fa mesos i gràcies a la bona relació que tinc amb les germanes del convent de Santa Teresa de Vic. Tanmateix, fins i tot puc anar més enllà i, l’origen, realment és de fa uns anys enrere. Dic això per palesar el tema del Karma o, en aquest cas, ajuda celestial. Encara no havia acabat Glòries Vigatanes  que ja estava pensant en altres projectes. El treball és extens però se m’havien quedat coses al tinter. Quan dic coses ho dic com a manera d’expressar... en realitat vull dir glòries. Una d’elles, Maria de les Llagues Oso

El nou circuit urbà de l’altre Vic

Imatge
Avui parlaré del desconegut però concorregut circuit urbà que té Vic des de fa mesos. Entenem com a circuit urbà un recorregut, generalment circular, on els vehicles fan rugir els seus motors i corren per sobre els límits establerts a la vies públiques que en formen part. El que fa especial i únic el circuit urbà de l’altre Vic (aquell Vic força oblidat, també anomenat Vic Sud), és que no ha estat mai promogut, ni inaugurat, ni homologat ni legalitzat, i que, o bé és un circuit molt llarg, o més que circular és més aviat el conjunt de diverses pistes com les que s’utilitzen en una carrera de dragsters . Més d’un i de dos, especialment si no són de Vic i més concretament de l’altre Vic, és possible que no ubiquin aquest nou circuit urbà. En el següent mapa indico les vies públiques per on els pilots fan rugir els motors dels seus vehicles. Val a dir que aquest rugit és aquella mena de soroll que només agrada als pilots i molesta enormement als veïns. Tanmateix, com que des de la ciutat

L’estat de les forces de seguretat i la societat

La setmana passada hi va haver una manifestació a Barcelona dels mossos i de policia local per demanar, bàsicament, dues coses: més efectius, i més suport institucional. Ambdues coses, tal i com han anat darrerament el trets i com estant anant, fan reflexionar. Ho dic des del punt de vista que pel que veig no és un problema propi de Vic, sinó d’arreu del país.  Ignoro on és l’origen del problema a nivell local i a nivell nacional (parlo sempre de Catalunya). Pel que fa a nivell local, ja ho apuntava fa setmanes quan parlava dels reptes que tenia Vic com a ciutat . Simplement se’ls hi ha escapat de les mans i ja van tard. Soc incapaç d’atribuir els problemes actuals a la gestió dels darrers vuit anys o actual legislatura i anterior, però em fa la sensació que han canviat les coses. El que sí puc afirmar amb rotunditat són algunes coses. En primer lloc, recordo perfectament fa anys que es veien agents de la Guàrdia Urbana patrullant pel carrer. Avui dia, jo diria que és difícil. Pots veu

Joan Collell i Cuatrecasas

En motiu de la commemoració del centenari de la mort (05/10/1921) del venerable Joan Collell i Cuatrecasas, el passat dia vuit El 9 Nou em va publicar el següent article. Dimarts passat dia cinc es va commemorar el primer centenari de la mort de Joan Collell i Cuatrecasas. Per fer-se’n una idea, Joan Collell fou el fundador de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, o simplement i popular, les monges del Sagrat Cor. Establertes, pel que fa a Vic, al passeig de la Generalitat. Avui dia, Collell té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. A falta que la Congregació per a les Causes dels Sants ho ratifiqui, té la condició de venerable des de l’any 1996. Joan Collell va venir al món el vint de gener de l’any 1864. Ho va fer a la casa situada, en aquells temps, al número vint-i-set del carrer de Sant Hipòlit (actual carrer de Sant Miquel dels Sants), unes cases més avall de la que havia nascut el propi sant patró de la ciutat uns dos-cents setanta any

La Covid-19 (16)

No parlava de la Covid-19 des que em van administrar la segona dosi. No diré que ha plogut molt d’ençà d’aleshores, però si que ha passat un temps. I, més que temps, el que és important és que han passat coses rellevants. Bàsicament, dues que van d’alguna manera lligades: les botellades, entrompades o no sé com cal dir-n’hi, i la reobertura de les discoteques. Quant a la primera, ja en parlava en l’ entrada catorzena dedicada a la Covid-19 . Recordant l’efemèride, un dels arguments que utilitzava el sector a favor de la reobertura de les discoteques era que ho volien fer per evitar les botellades. És a dir, obrien per fer un favor a la societat i sempre pensant en els demés. Naturalment, va durar dos dies. Bàsicament, per dues raons que ja apuntava i no cal tornar a desenvolupar: edat i preu de les consumicions versus target dels protagonistes de les botellades. Per cert, insisteixo que no sé com se li ha de dir. Hi ha qui ho anomena entrompades però d’acord amb l’IEC, el terme fa refe

Nova subcomissaria a Vic

Fa setmanes apuntava sobre els nous reptes que té Vic com a ciutat . Una d’aquests reptes era i és, precisament, l’ incivisme . Sigui dit de passada, com és o ha sigut en més d’un cas, que si l’incivisme no es tracta prematurament s’acaba convertint en delinqüència. Estic bastant convençut que veient actualment com es desenvolupa la societat —alguna, afortunadament no tota— vigatana, més d’un/a deu reflexionar sobre perquè no havien posat remei fa anys a segons quins temes. Parlant de remei... Aquesta setmana passada han inaugurat al barri del Remei de Vic una nova subcomissaria. Ha transcendit com a cosa més notable, que la Guàrdia Urbana hi portarà l’equip de denúncies (que es podran materialitzar de 6 a 22), i la unitat canina K9, això és el gos. Alguns polítics posen de manifest dues coses que crec que són importants. La primera d’elles, és que era una reivindicació dels veïns i la segona, que realment l’índex de delinqüència no és superior a altres barris de Vic. Total... que bàsi

Melmelada de mores

Imatge
Pel que he llegit, aquest ha estat un bon any per les mores i a les xarxes socials molts han compartit la seva destresa per fer-ne melmelada. Jo no vull ser menys. Ja en vaig fer l’any passat o fa dos anys, però com que la cosa no va quedar gaire bé, he esperat un nou any per compartir-ho, ara que em sembla que ha quedat força digne. Sigui dit de passada que si algú cerca receptes de melmelada de mores en trobarà a centenars o milers, però al final, un sempre té dubtes, i tot i fer-ho com diu la recepta de torn (cas de poder-la complir), mai queda com hauria de quedar. El motiu? Bé en podrien ser dos: 1) no ho conten tot o 2) involuntàriament els ingredients són diferents per molt que ens esforcem que siguin iguals. Amb això dels ingredients vull fer un parell d’apunts, i em sembla que és important tenir-ho clar perquè a vegades la gent segueix una recepta al peu de lletra i tot i que estigui bé, no queda igual que la foto corresponent. En el cas de rebosteria diuen que és imprescindi

Sobre el bisbe emèrit Xavier Novell

Finalment, no em puc estar d’escriure unes notes sobre la notícia religiosa de l’any, dècada o història de les diòcesis catalanes. Ho faig, entre altres coses, trist per com ha anat i com està anant. Naturalment, parlo de la renúncia a la mitra de Solsona per part de Xavier Novell, fa unes setmanes, per motius sentimentals. Val a dir que no he prestat gaire atenció o no he escarbotat gaire tot el que l’envolta, però també em sembla que no és necessari. En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o rel

Redacció després de vacances

Ahir vàrem tornar a l’escola. Després d’un estiu millor que l’anterior en el que ens han deixat sortir i jugar més, l’estiu s’ha acabat (no astronòmicament parlant). Com cada any, hi ha coses bones i dolentes. Com a bones, hi ha que tornarem a trobar els amics i amigues, professors i professores, i que més o menys tornarem a la normalitat. Com a dolentes, hi ha que hem acabat les vacances! I això per si mateix ja és una cosa dolenta. S’ha acabat llevar-se tard, s’ha acabat anar a dormir tard, i tornen a començar els deures. Però bé, ja en tenia ganes perquè tres mesos a vegades també es fan llargs. Aquest estiu, com deia, ens han deixat jugar una mica més que l’anterior. He sentit als adults que tot això de la Covid-19 també és un problema econòmic. Que si la gent no surt no gasta, i si no gasta no es pot recaptar. I això no pot passar de cap de les maneres! Que el país és pobre i cal recaptar! Nosaltres no es pot dir que ho hàgim fet gaire, de sortir. Algunes escapades però dormir a

El menjar i l’ecologisme (2/2)

Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles. Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercic

El menjar i l’ecologisme (1/2)

Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa , d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo , de José Miguel Mulet. Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi

El bisbat de Vic

Imatge
Just ahir mateix apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, renunciava al càrrec per motius estrictament personals. Avui mateix, Vilaweb en fa una radiografia. Resumint, bisbe molt jove, amb un gran pervenir, que fruit d’una estada a Roma es va posar molt en contra de l’homosexualitat. D’altra banda, fou un bisbe declaradament independentista. Des del punt de vista religiós, cap de les dues coses haurien de ser notícia, sinó que hauria de passar a la història per altres fets. Dit d’altra manera, la feina d’un bisbe no és ficar-se amb la llibertat de ningú (en aquest cas sexual), com tampoc en política. A partir d’ahir, doncs, la diòcesi de Solsona l’administrarà interinament el bisbe de Vic, Romà Casanova. Això em dona peu a parlar del bisbat de Vic. El bisbat de Vic, fins l’any 1957, va comprendre poblacions de les quatre províncies catalanes. Actualment només s’estén per les províncies de Barcelona i Girona. Té una extensió de 4184 km 2 , 10 arxiprestats i 250 parr

El govern socialista de dretes

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,

L’espècie humana

Dues de les notícies més comentades aquesta darrera setmana ha estat l’acomiadament de Leo Messi del Barça i, ahir mateix, l’informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La conclusió és simple i contundent: nosaltres en tenim la culpa. No nosaltres en primera persona, sinó com a espècie humana. I, de fet, fa molts dies que hi dono voltes i crec que en alguna entrada anterior ja apuntava que algun dia intentaria fer-hi algunes reflexions. Doncs aquest dia és avui. El meu pensament, doncs, no és fruit d’aquest acurat estudi de les Nacions Unides, sinó que ve de molt més enrere. Si ens ho parem a pensar una mica, moltes espècies tenen la seva raó de ser. No parlo de filosofia i de la típica pregunta de què hem vingut a fer en aquest món (més avall la respondré), sinó que moltes de les espècies que habiten el món hi són perquè hi fan alguna cosa. D’alguna manera, són una peça de l’engranatge. Si ens remuntem als orígens de la vida, probablement ens hauríem de centrar en les cèl·l

La privacitat a can pistraus

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.

Els propers reptes de Vic

Fa moltes setmanes que dono voltes sobre el tema de l’incivisme a Vic i de com tenim la ciutat. I, després de molt reflexionar, penso que qui ho hauria de fer és l’actual equip de govern, com també la resta de polítics presents i futurs. El que vivim avui és fruit de les mesures preses, o no preses durant els darrers anys. Així doncs, els problemes que no es van afrontar fa anys, avui acaben surant. Per la mateixa regla de tres, si els problemes que hi ha actualment tampoc s’afronten, en pagarem les conseqüències d’aquí a uns anys. I, val a dir que no es nota gaire predisposició ni a afrontar-los ni a resoldre’ls. Anem a pams. Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei mun

El Liverpool català

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll . El treball està dirigit per Dani Feixas. D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes , treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll , aplicat a Vic e

La Covid-19 (15): segona dosi

Dijous passat em van administrar la segons dosi de Pfizer. Per aquest motiu, avui m’agradaria dedicar unes noves línies a l’evolució de la Covid. En primer lloc dir que en el meu cas fou lleu. Sents arreu, ja sigui testimonis directes o indirectes, efectes adversos fruits de la segona dosis, més que no pas de la primera. Pel que fa la primera, recordo que me la van administrar molt lentament. No en sé el motiu... Però recordo dolor mentre entrava el vaccí, i vaig estar uns dies amb el braç adolorit. Pel que fa a la segona, just el contrari. Va ser clavar l’agulla i administrar-la en qüestió d’un segon. El braç només el vaig tenir adolorit un parell de dies però, a diferència de la primera, vaig anar a dormir tou, cansat. El mal de cap també em va acompanyar. Tanmateix, aquest darrer símptoma no sé si és fruit de la vacuna o no... tinc mal de cap força sovint. En referència a l’acte en si, us haig de dir que em va emocionar per una banda i vaig sentir una mica de ràbia per l’altra. Quan

Reflexions sobre Glòries Vigatanes

Imatge
Us haig de contar un petit secret. La setmana passada volia penjar una entrada similar a aquesta, però no ho podia fer perquè encara no havia repartit els comptats exemplars de Glòries Vigatanes . Per això no hi va haver entrada. M’explico. La majoria ja sabeu que el passat febrer vaig publicar el meu llibre Glòries Vigatanes . Hi vaig estar dedicant més de quatre anys de la meva vida i no volia que es quedés en un calaix. Tanmateix, tampoc em podia prendre el luxe d’aventurar-me en una publicació jo sol. Ja vaig explicar en tres entrades anteriors totes (o algunes) de les dificultats que comporta autoeditar-se un llibre (també la segona i tercera entrada). Així doncs, vaig decidir publicar-lo a l’Amazon. Certament, no és la millor opció i us puc ben assegurar que no podria dir que soc client d’Amazon, però no hi vaig veure cap altra possibilitat. Dit tot això, però, tenia la necessitat de materialitzar el millor projecte que he fet mai.

Origen del Monestir de Santa Teresa

Imatge
Ahir mateix [article publicat l'onze de juny a El 9 Nou ] es complí una gran efemèride. Va fer 384 anys que es va col·locar la primera pedra del monestir de Santa Teresa de Vic, monestir sota l’advocació de Jesús, Maria, Josep i Teresa. No obstant això, la fundació de les carmelites descalces de Vic no nasqué on resideixen actualment, i és precisament l’efemèride que em permet parlar-ne. Per allí l’abril del llunyà any 1637, el canonge Osona demanava en nom del bisbe un espai per a la nova fundació de les carmelites descalces. L’espai que sol·licitava era l’anomenat Era de Santa Eulàlia, a extramurs. Val a dir que tota aquesta zona de llevant de la ciutat es podria dir que pràcticament sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. Per palesar-ho, ens cal remuntar a l’època visigòtica i parlar de l’església de Santa Eulàlia i Santa Leocàdia. La ubicació d’aquesta església era prop de l’actual convent de Santa Teresa. Més particularment, per la banda

La Covid-19 (14)

M’adono que novament feia moltes setmanes que no parlava de la Covid. Com a introducció repetiria la mateixa que l’entrada tretzena, però no em vull repetir. Dit això, només dir que no és que li hagi perdut el respecte, o por fins i tot, i no em preocupi tant, sinó que darrerament s’han anat produint notícies que em ve bé comentar-les. En primer lloc, la sensació —falsa— que la cosa s’ha acabat. I quant això rebo inputs contradictoris. És a dir, la setmana passada llegíem la notícia que les discoteques ja podran obrir. Més enllà del negoci pur i dur, que és del tot lícit i comprensible, els empresaris del sector volen obrir —totes ells molt altruistes— per evitar que hi hagi botellades al carrer. És a dir, un dels arguments que utilitzen és: sense discoteques hi ha botellades; si obrim, deixarà d’haver-n’hi i la gent gaudirà de la festa nocturna amb les mesures corresponents. Suposo que ens prenen a tots per imbècils. Malauradament, res nou en aquest país ja que, començant pels polític

La nova tarifa de la llum

Imatge
El passat u de juliol va entrar en vigor la nova tarifa de la llum. L’entrada d’avui no va d’explicar la nova tarifa ni la factura ni res per l’estil, sinó de reflexionar una mica sobre l’aplicació d’aquesta nova mesura. Val a dir que algunes reflexions ja s’han fet, però n’hi ha una que no l’he escotat ni llegit enlloc i em sembla prou important. No obstant això que dic, i per tenir un lloc amb el nou horari, sí que incloc la imatge que va posar el 324 perquè em sembla útil. Resumint, tenim tres períodes d’energia; les hores punta, les hores planes, i les hores vall. Tal com les he enumerat, també és l’ordre del preu de manera descendent. És a dir, a les hores punta pagarem la llum més car, i a les hores vall serà quan la pagarem més barata:

Crema de carbassa (versió Níssim)

Imatge
No podria dir que amb aquesta entrada inauguro una nova secció dedicada a la gastronomia, però el cert és que sí que és la primera recepta que pujo al bloc. El motiu és molt simple. Més enllà que és una recepta fàcil, és molt sana i nutritiva. És un plat molt complet per tot el que porta. Al final em tornaré a referir a aquesta característica. En qualsevol cas, us la recomano perquè el resultat és excel·lent. No calen robots de cuina per fer bones cremes. Dit això, aviso a navegants, mai millor dit. No trobareu en aquesta recepta pesos ni res que s’hi assembli. Soc molt del que ens dona la natura i com ens ho dona. Per posar-vos un exemple, a mi m’és indiferent com siguin unes nespres, sempre me’n menjo tres. O m’és indiferent quants grams pesa una poma... me’n menjo sempre una. Per tant, en la resta de coses, pràcticament faig el mateix. A vegades en surt més, a vegades menys. Penso que aquí també està la gràcia. I, com deia un amic meu, «tot i dona gust». Això és que, no patiu i segu

Problemes amb el senyor Blogger

Imatge
Avui tenia una entrada dedicada a la crema de carbassa que fem al Níssim, el meu restaurant imaginari. No obstant això, com que hi havia moltes fotografies per explicar el procediment pas per pas per fer aquesta excel·lent crema, el senyor blogger ha decidit que no la volia publicar. Diu això: Per tant, mirarem què passa i confio que la setmana que ve la pugui publicar.

Productes de temporada

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto. Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins

Fi de l’estat d’alarma

El passat diumenge es va posar fi a l’estat d’alarma. Paradoxalment, això ens hauria d’alarmar i/o posar en alerta. Almenys, després de veure les primeres imatges de celebració per la finalització de dit estat. Tristament, les imatges de Barcelona, i suposo que les que no han transcendit d’altres municipis, eren d’esperar. Tampoc cal fer-nos trampes al solitari... El que em fa més gràcia de tot és que em va semblar sentir per la ràdio que els mossos posarien controls entre les 22.00 i les 23.59 del mateix dissabte perquè la gent no se saltés el confinament. No sé si era una espècie de broma. Si ho era, per cert, força de mal gust. Posar-se a fer controls durant dues hores, i que aquest parell d’hores siguin les dues darreres abans que s’acabi l’estat d’alarma, ja de per si és ridícul. Però encara ho és més perquè aquesta voluntat i ímpetu per fer complir la llei, es devia acabar amb la fi dels mateixos controls. A partir de les 0.00 del diumenge, barra lliure. Tothom al carrer. Tot i q

Setmana Sense Soroll

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d

Sense pena ni glòria

Trist títol per una entrada. No obstant això, tinc ocasió de fer una mica de joc de paraules amb el meu darrer llibre, Glòries Vigatanes , recórrer al sentit de l’humor, i també fer ús de la ironia o paradoxa. Per tant, no vull perdre la oportunitat, tot i que per dintre la decepció és majúscula. Perquè, tristament, aquest seria el titular, conclusió o resum del que ha estat el meu llibre fins avui i després de la celebració de la diada de Sant Jordi. Doncs això mateix, Glòries Vigatanes , sense pena ni glòria. Malauradament, penso que ja ha fet tot el recorregut que havia de fer. I és molt trist, no només per l’autor. Glòries Vigatanes el vaig publicar a finals de febrer i únicament en format digital. Els motius els he intentat explicar en un recull de tres entrades on analitzava la dificultat per treure un llibre al mercat ( aquí la segona i la tercera ). No obstant això, la raó principal ha estat el nul interès que ha rebut per part de l’ens municipal. No pretenc engegar cap mena

Eduard Junyent i Subirà

Arribem a la fi d’aquest recull de glòries vigatanes , de personatges únics... que cadascú els anomeni com ho cregui convenient. Tanquem la recopilació amb el compatrici Eduard Junyent i Subirà. Crec que no m’erro, si afirmo que molts hem començat a interessar-nos per la història de Vic arran de la seva obra cabdal: La ciutat de Vic i la seva història , de l’any 1976. D’ençà d’aquesta —i amb tot el respecte i admiració que em mereixen treballs posteriors— no se n’ha fet cap d’igual. Continuo pensant que caldria que algun erudit la revisés i l’actualitzés per fer arribar la nostra història als més menuts, i no tan menuts. O millor encara, que algú fes, o el consistori liderés, una enciclopèdia vigatana, que història no en manca. Quant a l’obra de Junyent, trobar-la en la seva primera edició pot ser qüestió àrdua. Però per tot enamorat de Vic és adquisició quasi obligada. Em desfaig en elogis perquè no li falten mèrits. Tot i així, com hem apuntat quan parlàvem de Joaquim Salarich , Juny

Manuel Serra i Moret

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos

Josep Gudiol i Cunill

Imatge
Parlar de Josep Gudiol és parlar del Museu Episcopal de Vic. Les vides d’ambdós s’uniren un dia i només la mort del primer els va poder separar. No es poden destriar, concebre ni entendre l’un sense l’altre. Gudiol en fou l’ànima i la seva glòria continua des de l’eternitat, mentre que el Museu Episcopal l’ha perllongat des del centre de la capital osonenca. Avui en dia, el Museu Episcopal de Vic «ocupa un lloc preeminent entre els museus d'Europa i aplega una de les millors col·leccions d'art romànic i gòtic del món». Així de simple i per orgull de tots els vigatans. I si cal destacar un home que va posar rumb al meritori lloc que ocupa actualment, ens hem de situar al segle XIX amb la figura de Josep Gudiol. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, farem referència a les paraules del beat Miquel Vilatimó que escrigué d’ell que «després d’en Balmes cap altre vigatà no ha extès tan pel món la gloriosa fama de la nostra Ciutat que ell tan coralment estimava». Són paraules major

Josep Pratdesaba i Portabella

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic. Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables

Joan Collell i Cuatrecasas

Joan Collell feu mèrits en vida per formar part de Glòries Vigatanes . Segurament també n’ha fet en mort, però estan per demostrar. Literalment. És a dir, Joan Collell no és sant, però té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. Avui en dia té la condició, que no és poca cosa, de venerable i se li pot retre culte. A més d’aquesta singularitat, forma part de les grans glòries del carrer de Sant Miquel dels Sants. Per una banda i d’acord amb la tradició, tenim que vora l’antic carrer de Sant Hipòlit hi hauria nascut sant Just Confessor. Per una altra, es té la certesa que hi va veure la primera llum sant Miquel . I, si algun dia es demostra el miracle de Joan Collell —de ben segur que serà així—, el carrer comptarà també amb un beat. En tot Vic i part de l’estranger, no hi ha carrer més proper al cel que aquest . No hem d’oblidar tampoc, que al capdamunt de la via hi va néixer Andreu Febrer i Callís , el primer traductor en vers de La Divina Comèdi

Narcís Verdaguer i Callís

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s

Carme Sallés i Barangueras

Em sembla molt original i efectiva la manera amb la que Maria Assumpció Valls il·lustra l’abast mundial de la figura de Carme Sallés en la seva obra Petita història de Carme Sallés : «Yo conozco a Carme Sallés»; «Conheço Carme Sallés»; «Watashi wa Carme Sallés o shitte imasu»; «I know Carme Sallés»; «Conosco Carme Sallés»; «Je connais Carme Sallés»; «numum Carme Sallés rul anda»; «Alam ko si Carme Sallés»; «mujhe charmai sallais pata hai»; «Saya tahu Carme Sallés», i «mwen konnen Carme Sallés». Quan viatgeu pel món, us aconsellaria molt humilment —i fins i tot us demanaria— que no us fes res dir que sou de Vic (cas que en sigueu). Pot semblar que una ciutat de poc més de 45.000 habitants no hagi de ser gaire coneguda a escala internacional, però a aquestes altures ja s’ha vist que l’ombra de Vic es projecta arreu del món i part de l’estranger. Així doncs, aquestes són només les traduccions a algunes de les llengües estrangeres amb les quals algun nadiu, després de dir-li que sou de Vic

Eusebi Molera i Bros

Imatge
Temps era temps, quan la carrera per aconseguir el que podem entendre per llum elèctrica convencional i/o domèstica estava en el seu punt més àlgid i crític de la història, sortia publicat a la portada d’un diari novaiorquès anomenat La Llumanera de Nova York : ¡¡Important descubriment!! DIVISIÓ PRÀCTICA DE LA LLUM ELÉCTRICA. ¡EDISON ECLIPSAT! LO GRAN PROBLEMA RESOLT PER DOS CATALANS, MOLERA Y CEBRIAN. Ab lo cor plé de satisfacció y d’entussiasme anunciem avuy als nostres lectors lo triumfo qu’ han obtingut dos paysans nostres en lo terreno de la ciència. La divisió de la llum eléctrica es ja un fet práctich, y la solució del problema es deguda á dos catalans, los Srs. Molera y Cebrian, enginyers residents á San Francisco de California. Mentres lo famós Edison está estudiant encara la manera de dividir la corrent eléctrica, ells, més práctichs y més científichs, han resolt la manera de dividir la mateixa llum [...]. Corria l’any 1879, i aleshores el problema de com dividir el corrent e

Joaquim Salarich i Verdaguer

Imatge
”LEVANTATE Y ANDA.” Hé aquí las palabras mágicas, que segun un autor y renombrado publicista, necesita la ciudad de Vich, nuestra querida pátria, para sacudir el penoso letargo que la tiene sumergida, para conquistar el honroso lugar que un dia ocupara en el mundo industrial, para que sus hijos recobren la famosa nombradía de sus antepasados. “De Vich, añade el citado publicista, su historia nos dice que ha sido industrial y comercial, que ha podido existir y prosperar terminada la guerra; y tambien que en las luchas honrosas de las artes de la paz, ganó laureles tan inmarcesibles como en las artes de la guerra... ¿Se pretenderá acaso que una degeneracion de sus habitantes hace imposible hoy lo que fué un hecho ayer? No es admisible tan injusta suposición: los vicenses tienen acreditada su inteligencia, su laboriosidad, su aptitud para toda clase de trabajos. Lo que Vich necesita es que una voz poderosa le diga como en otro tiempo á Lázaro: Levantate y anda .” Pues buen; Vich se levant

Josep Sadoc Alemany i Cunill

El papa Pius IX li digué: «Es preciso ir a Monterey; Usted debe ir a la California, no hay más remedio. Otros van allí a buscar oro, usted va allí para llevar la cruz; Dios le asistirá». Josep Sadoc Alemany va obeir al Papa i se’n va anar a fer les Amèriques , però no pas a guanyar diners com d’altres, sinó a triomfar i a fer, a construir, una part d’Amèrica des del punt de vista catòlic. Quan va prendre possessió del seu bisbat l’any 1850, els catòlics de San Francisco no tenien cap altra església que una petita barraca de fusta. La situació a les parròquies no era millor, sinó que també celebraven culte catòlic en pobres cabanyes ruïnoses, vestigis de les antigues missions espanyoles. Després d’uns trenta-cinc anys de govern episcopal, Alemany abandonava la seva extensa arxidiòcesi amb una magnífica catedral i més de cent cinquanta esglésies o capelles. En aquests trenta-cinc anys, la família catòlica va créixer d’alguns centenars fins a més de dos-cents mil fidels. Al seu costat, ha

Jaume Balmes i Urpià

Imatge
Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes  són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, més

Ramon Sala i Saçala i Cerarols

Tot poble en la seva època ha tingut el seus propis herois. Les seves gestes han valgut per fer pel·lícules memorables. Va ser el cas del rei Leònides i els espartans , o del cavaller William Wallace i els escocesos . Ambdós van esperonar i motivar als seus compatriotes per plantar cara a l’enemic, perses i anglesos respectivament. Amb petites o grans victòries, els dos van canviar el rumb de guerres i fins i tot el destí dels seus pobles en futurs més o menys immediats. Els vigatans també tenim el nostre propi heroi del segle XVII en la salvaguarda de la nostra pàtria. El seu nom és Ramon Sala i Saçala. Perquè us en feu una lleugera idea, la propaganda de l’època enaltia la seva figura com segueix: Como ligera ave trepa por essos montes nuestro Hércules de Vique, con numeroso séquito de su gente, à quien capitanea, rige y manda, repartiéndoles generoso la mayor porción de la presa.

Climent Riera

Tot i la fascinant i la increïble vida d’ Antoni Montserrat i de l’ascètic sant Miquel , no es pot dir que ja hàgim conegut totes les figures amb aquestes aptituds extraordinàries. Cronològicament parlant, ara ve a tomb parlar de Climent Riera. De ben segur que és desconegut per a molts, però no podia faltar en aquest recull de glòries vigatanes. La seva vida també és digna d’una gran pel·lícula on s’hi barrejaria el secretisme, l’hermetisme, la humilitat, l’extraordinari, el misticisme, el sacrifici, la mortificació i l’amor. No crec que em passi de frenada si dic que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde avui Vic comptaria amb un sant més. Abans de resseguir les seves passes, però, caldrà que coneguem un parell de coses sobre tot el que l’envolta. En primer lloc, la característica que tan sovint envolta diverses figures vigatanes: l’oblit. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici en donava una brevíssim

Sant Miquel dels Sants

Imatge
Més enllà dels sants màrtirs Llucià i Marcià, i sant Just Confessor, és a partir de sant Miquel que podem començar a parlar de sants vigatans sense por a errar en la seva condició i existència. L’Església catòlica recull en el Martirologi Romà el nom dels sants i beats que reconeix oficialment: la xifra és de 6538. La darrera edició del llibre és de l’any 2005, que a diferència de l’edició del 2001 no inclou màrtirs. Sant Miquel del Sants no és únicament un més d’aquest selecte grup, sinó que és vigatà i és l’actual patró de la ciutat de Vic. Sobre ell i la seva vida, ignoro si ja s’ha escrit tot, però sí que sembla que ja no hi ha res més a transmetre del que ja s’ha transmès. En el capítol de Glòries Vigatanes dedicat a ell intentarem fer un petit resum de la seva vida i obres. En aquest cas, quan diem obres significa activitats, labors, petges, llegat immaterial que ens ha deixat. Si bé sant Miquel és autor d’un breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima i d’un poema sobre El al

Antoni Montserrat i Bergadà

La història d’Antoni Montserrat (es pot trobar també com a Antoni de Montserrat, Monserrate o Montserrate) és —molt sincerament— de pel·lícula. Per fer la breu introducció podríem realitzar perfectament un tràiler, però aquest mode de lectura no ens ho permet. Si al final soc capaç de transmetre-ho, pels que en llegiu la vida i obra podreu comprovar que va ser la d’una pel·lícula d’acció, de drama, d’heroïcitat, d’interculturalitat, d’epopeia... Si el relat de la vida d’aquest vigatà caigués a les mans d’un productor i gravés un film, ho tindria absolutament tot, o quasi tot, per esdevenir una gran producció i triomfar als cinemes i certàmens d’arreu del món. Fins i tot diria que n’hi ha per a una exitosa trilogia. Tampoc voldria crear unes expectatives equivocades, però el cert és que el que coneixem de la vida d’Antoni Montserrat podria ésser la suma de diverses grans obres que ja han triomfat. Podríem començar enumerant la Ilíada d’Homer, perquè explica part d’un conflicte. Continua

Francesc Micó

Imatge
Francesc Micó és una d’aquelles figures que, ja sigui pel temps que va viure, o sigui pel poc reconeixement que ha rebut al llarg de la història, avui en dia es troba (he trobat) poca informació. A aquest hàndicap encara cal afegir-n’hi un altre, i és que tot i ser poca, es troba enfonyada i dispersa per molts llocs. No obstant això, de mèrits no n’hi falten. Francesc Micó és considerat el primer botànic de Vic. Josep Barrau va un pas més enllà i afirma que va ser «el primer botànic autèntic català». Encara que sembli obvi, d’acord amb ell no n’hi hagué un d’anterior (insistim amb el tema de pioners). Micó dona el seu nom a una planta i al gènere d’altres. A banda d’això, que per se no és poca cosa, també fou uns dels emprenedors i pioners del que podem entendre per Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Alhora que evidenciem la importància de la mateixa figura, amb ella, també fem notar que Vic no es limitava ni es limita a donar glòries bàsicament en l’àmbit religiós i

Guillem Caçador

Imatge
Vic sempre ha estat terra de grans famílies. En una entrada anterior ja vàrem mencionar la Callís, encapçalada per Jaume, prestigiós jurista que dona nom a un dels instituts de la ciutat. Darrera d’ell va venir Andreu Febrer i Callís, i en una entrada posterior repassarem la vida de Narcís Verdaguer i Callís. Narcís Verdaguer també porta gens d’una altra família, la Verdaguer, de la qual també n’és descendent Joaquim Salarich i Verdaguer. Del primer cronista de la ciutat, Salarich, també en descendeixen gran personalitats i un estol de grans personatges. Finalment, també tindrem coneixement de pare i fill de la família Serra: Josep Serra i Campdelacreu i Manuel Serra i Moret. Nombrades aquestes, però, no sé si hi ha cap altra família vigatana amb més prestigi com la que volem abordar seguidament: la nissaga Caçador. Tenint el seu origen en el pare del nostre protagonista, únicament parlarem dels Caçador nascuts a Vic. Tot i així, la glòria de la família encara es va dilatar alguna gene

Andreu Febrer i Callís

Permeteu-me introduir la figura d’Andreu Febrer i Callís partint de la de Dante Alighieri. El poeta italià del segle XIII és conegut per haver escrit el que es considera una de les obres mestres de la literatura universal: la Divina Comèdia . Fins i tot fou considerada matèria sagrada i es llegia i glossava a les esglésies. En aquesta obra, l’autor resumeix tot el coneixement acumulat durant segles; la seva fe religiosa, i les seves conviccions morals i filosòfiques. Per fer-ho, fa ús de la poesia i d’un viatge. El poema pretén descriure l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. L’autor es perd per un bosc i llavors inicia el seu particular pelegrinatge per l’infern, el purgatori i, finalment, el paradís. Tot plegat sembla una metàfora que parteix del mal, de la foscor (com a contrari a la llum divina), i a mesura que avança el camí i es va fent costa amunt, els seus pecats van redimint fins a poder entrar al Paradís, terra habitada en l’antiguitat per Adam i Eva. El