Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2021

Jaume Balmes i Urpià

Imatges
Totes les personalitats de la compilació de Glòries Vigatanes  són úniques. La de Balmes no n’és menys. En el seu cas, però, es dona una circumstància paradoxal. És una de les figures més destacades del segle XIX, però per alguna raó ha restat arraconada des de fa molts anys. El que està clar és que el seu nivell de prestigi i magnitud no correspon amb la seva popularitat. Tristament. Escrivia Conrad Vilanou l’any 2011 que «Balmes és un referent de la història intel·lectual i política que roman a les lleixes de les biblioteques per a la consulta d’un públic minoritari, entès i especialitzat». Actualment, tots plegats ens hauríem de preguntar per què, i ja va essent hora que el reivindiquem. Es podia entendre que després de la injusta i no volguda expropiació de la seva figura i pensament durant el franquisme hi hagués certa reticència al seu llegat. Però passades dècades, els catalans i vigatans ja hauríem d’haver passat pàgina. No tenim cap culpa que ens el robessin. Avui en dia, més

Ramon Sala i Saçala i Cerarols

Tot poble en la seva època ha tingut el seus propis herois. Les seves gestes han valgut per fer pel·lícules memorables. Va ser el cas del rei Leònides i els espartans , o del cavaller William Wallace i els escocesos . Ambdós van esperonar i motivar als seus compatriotes per plantar cara a l’enemic, perses i anglesos respectivament. Amb petites o grans victòries, els dos van canviar el rumb de guerres i fins i tot el destí dels seus pobles en futurs més o menys immediats. Els vigatans també tenim el nostre propi heroi del segle XVII en la salvaguarda de la nostra pàtria. El seu nom és Ramon Sala i Saçala. Perquè us en feu una lleugera idea, la propaganda de l’època enaltia la seva figura com segueix: Como ligera ave trepa por essos montes nuestro Hércules de Vique, con numeroso séquito de su gente, à quien capitanea, rige y manda, repartiéndoles generoso la mayor porción de la presa.

Climent Riera

Tot i la fascinant i la increïble vida d’ Antoni Montserrat i de l’ascètic sant Miquel , no es pot dir que ja hàgim conegut totes les figures amb aquestes aptituds extraordinàries. Cronològicament parlant, ara ve a tomb parlar de Climent Riera. De ben segur que és desconegut per a molts, però no podia faltar en aquest recull de glòries vigatanes. La seva vida també és digna d’una gran pel·lícula on s’hi barrejaria el secretisme, l’hermetisme, la humilitat, l’extraordinari, el misticisme, el sacrifici, la mortificació i l’amor. No crec que em passi de frenada si dic que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde avui Vic comptaria amb un sant més. Abans de resseguir les seves passes, però, caldrà que coneguem un parell de coses sobre tot el que l’envolta. En primer lloc, la característica que tan sovint envolta diverses figures vigatanes: l’oblit. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici en donava una brevíssim

Sant Miquel dels Sants

Imatges
Més enllà dels sants màrtirs Llucià i Marcià, i sant Just Confessor, és a partir de sant Miquel que podem començar a parlar de sants vigatans sense por a errar en la seva condició i existència. L’Església catòlica recull en el Martirologi Romà el nom dels sants i beats que reconeix oficialment: la xifra és de 6538. La darrera edició del llibre és de l’any 2005, que a diferència de l’edició del 2001 no inclou màrtirs. Sant Miquel del Sants no és únicament un més d’aquest selecte grup, sinó que és vigatà i és l’actual patró de la ciutat de Vic. Sobre ell i la seva vida, ignoro si ja s’ha escrit tot, però sí que sembla que ja no hi ha res més a transmetre del que ja s’ha transmès. En el capítol de Glòries Vigatanes dedicat a ell intentarem fer un petit resum de la seva vida i obres. En aquest cas, quan diem obres significa activitats, labors, petges, llegat immaterial que ens ha deixat. Si bé sant Miquel és autor d’un breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima i d’un poema sobre El al

Antoni Montserrat i Bergadà

La història d’Antoni Montserrat (es pot trobar també com a Antoni de Montserrat, Monserrate o Montserrate) és —molt sincerament— de pel·lícula. Per fer la breu introducció podríem realitzar perfectament un tràiler, però aquest mode de lectura no ens ho permet. Si al final soc capaç de transmetre-ho, pels que en llegiu la vida i obra podreu comprovar que va ser la d’una pel·lícula d’acció, de drama, d’heroïcitat, d’interculturalitat, d’epopeia... Si el relat de la vida d’aquest vigatà caigués a les mans d’un productor i gravés un film, ho tindria absolutament tot, o quasi tot, per esdevenir una gran producció i triomfar als cinemes i certàmens d’arreu del món. Fins i tot diria que n’hi ha per a una exitosa trilogia. Tampoc voldria crear unes expectatives equivocades, però el cert és que el que coneixem de la vida d’Antoni Montserrat podria ésser la suma de diverses grans obres que ja han triomfat. Podríem començar enumerant la Ilíada d’Homer, perquè explica part d’un conflicte. Continua

Francesc Micó

Imatges
Francesc Micó és una d’aquelles figures que, ja sigui pel temps que va viure, o sigui pel poc reconeixement que ha rebut al llarg de la història, avui en dia es troba (he trobat) poca informació. A aquest hàndicap encara cal afegir-n’hi un altre, i és que tot i ser poca, es troba enfonyada i dispersa per molts llocs. No obstant això, de mèrits no n’hi falten. Francesc Micó és considerat el primer botànic de Vic. Josep Barrau va un pas més enllà i afirma que va ser «el primer botànic autèntic català». Encara que sembli obvi, d’acord amb ell no n’hi hagué un d’anterior (insistim amb el tema de pioners). Micó dona el seu nom a una planta i al gènere d’altres. A banda d’això, que per se no és poca cosa, també fou uns dels emprenedors i pioners del que podem entendre per Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Alhora que evidenciem la importància de la mateixa figura, amb ella, també fem notar que Vic no es limitava ni es limita a donar glòries bàsicament en l’àmbit religiós i

Guillem Caçador

Imatges
Vic sempre ha estat terra de grans famílies. En una entrada anterior ja vàrem mencionar la Callís, encapçalada per Jaume, prestigiós jurista que dona nom a un dels instituts de la ciutat. Darrera d’ell va venir Andreu Febrer i Callís, i en una entrada posterior repassarem la vida de Narcís Verdaguer i Callís. Narcís Verdaguer també porta gens d’una altra família, la Verdaguer, de la qual també n’és descendent Joaquim Salarich i Verdaguer. Del primer cronista de la ciutat, Salarich, també en descendeixen gran personalitats i un estol de grans personatges. Finalment, també tindrem coneixement de pare i fill de la família Serra: Josep Serra i Campdelacreu i Manuel Serra i Moret. Nombrades aquestes, però, no sé si hi ha cap altra família vigatana amb més prestigi com la que volem abordar seguidament: la nissaga Caçador. Tenint el seu origen en el pare del nostre protagonista, únicament parlarem dels Caçador nascuts a Vic. Tot i així, la glòria de la família encara es va dilatar alguna gene

Andreu Febrer i Callís

Permeteu-me introduir la figura d’Andreu Febrer i Callís partint de la de Dante Alighieri. El poeta italià del segle XIII és conegut per haver escrit el que es considera una de les obres mestres de la literatura universal: la Divina Comèdia . Fins i tot fou considerada matèria sagrada i es llegia i glossava a les esglésies. En aquesta obra, l’autor resumeix tot el coneixement acumulat durant segles; la seva fe religiosa, i les seves conviccions morals i filosòfiques. Per fer-ho, fa ús de la poesia i d’un viatge. El poema pretén descriure l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. L’autor es perd per un bosc i llavors inicia el seu particular pelegrinatge per l’infern, el purgatori i, finalment, el paradís. Tot plegat sembla una metàfora que parteix del mal, de la foscor (com a contrari a la llum divina), i a mesura que avança el camí i es va fent costa amunt, els seus pecats van redimint fins a poder entrar al Paradís, terra habitada en l’antiguitat per Adam i Eva. El

Glòries Vigatanes

Amb aquesta entrada n’enceto una sèrie de dinou dedicada a glòries vigatanes. La darrera s’hauria de publicar el dia de Sant Jordi. Glòries Vigatanes és el meu darrer llibre escrit i publicat. Malauradament, només està disponible en format digital a causa dels elevats costos de publicació en paper. Tampoc és cap secret que esperava, ja no dic una mica més, sinó tan sols una mica d’interès per part de les institucions. Podeu veure més informació fent clic a l’enllaç corresponent. Glòries Vigatanes va néixer pràcticament en acabar Un Passeig per Vic . Si bé en aquest penúltim treball apuntava algunes pinzellades de vigatans històrics, no m’acabaven d’encaixar algunes peces i vaig decidir fer una incursió més profunda en les seves vides i obres. Aleshores fou quan em vaig adonar que, més enllà dels vigatans il·lustres, hi havia vigatans tan o més magnes que alguns dels que llueixen el seu retrat a la Sala de la Columna. No dic que hi siguin immerescudament, ans al contrari, només dic qu

La nespra

Imatges
Fa uns dies va començar la primavera. No obstant, va començar la primavera astronòmica, que no té per què coincidir amb la sensació de primavera que cadascú pot tenir o sentir. Per alguns, la primavera comença amb l’inici del bon temps, amb el canvi d’hora perquè la tarda es fa més llarga... En definitiva, més enllà de l’astronòmica, la primavera comença una mica quan cadascú li dona la rellevància que li vol donar. En el meu cas, la primavera quasi puc dir que va començar el dijous passat. El motiu? Les primeres nespres. Avui faig una entrada que aporta poca cosa, però el meu bloc personal també és per compartir coses més intranscendents i de caràcter més privat. I el cert és que a mi les nespres m’agraden molt i, d’alguna manera, em fan feliç. Paradoxalment, m’agraden tant que sempre les he anomenat malament, i és que era dels que les anomenava en masculí: els nespres. Tanmateix, són coses que passen... no vull pas parlar d’això però, efectivament, hi ha aliments que alguns els diem

InVICisme

Heu llegit bé el títol. És un joc de paraules per palesar el que passa darrerament per Vic i que fa temps vaig denunciant. Veig, darrerament, que Vic camina per terrenys pantanosos i al final és possible que se’ls escapi de les mans. Entre els molt actes d’incivisme, me n’agradaria destacar x. No per res concret, sinó perquè al final, a un li fa la sensació que les normes o mesures que es prenen, sovint es prenent per poder-se-les saltar. És a dir, fins que no hi ha norma diguem que la gent no incompleix. Quan hi ha norma, ja es pot dir que la mesura s’incompleix. Impunement. Parlo de gossos, mascareta, cotxes sorollosos que correu molt i patinets. Anem a pams perquè, a més, la cosa va en funció dels barris. Els que vivim al segon Vic (Vic sud) patim coses que els del Vic centre entenc que no. En primer lloc cal parlar dels gossos. Val a dir que no m’agraden però no els tinc res en contra. Els aguanto i els tolero. El que no tolero tant, de fet em molesta molt, és anar pel carrer i tro

La Covid-19 (13)

Ara feia molts dies que no parlava de la Covid. No és que hagi desaparegut com tinc la sensació que molts deuen creure, però suposo que al final, tot amb tot, la vida segueix i, malauradament no per alguns, hi ha vida més enllà de la pandèmia. Dit això, val a dir que en el meu cas han quedat enrere aquells dies que pràcticament la primera consulta al matí en connectar-se a la xarxa, era a Dades Covid per saber com teníem el panorama. Ara fa mesos que no ho miro... Estàvem malament. I si hem de fer ús dels darrers titulars de mitjans locals, hi continuem estant una mica. No obstant aquests indicadors, han decidit obrir una mica més les comportes i, com era d’esperar, el doll d’aigua en forma de gent ha vessat per totes bandes. Això em fa pensar (ja en el moment que van dir que les obririen), que no hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre, ni quatre sense cinc si continua depenen de l’espècie humana. Com totes les entrades del bloc, aquesta passarà a la història sense gaire transcendè

Les dificultats per treure un llibre al mercat (3/3)

La setmana passada vàrem arribar a la conclusió que no podíem treure Glòries Vigatanes en format paper. Per tant, et planteges el format digital. Però per vendre un llibre (ja sigui en format físic o digital) et fa falta sí o sí un ISBN: 45 euros si el demanes sense pressa (amb quatre dies ho tens fet, no és inconvenient) i sense registrar detalls de la publicació. L’ISBN identifica la publicació de forma única. Dic publicació, i no dic llibre. Perquè necessites un ISBN pel format de Kindle, un ISBN pel format en PDF, un ISBN pel format ePUB... i cas d’haver-lo imprès també en paper un nou ISBN. Però bé... aquest ha estat el tràmit que menys son m’ha tret. Tanmateix, com que l’ISBN és per format, necessites prèviament saber en quin format trauràs el teu llibre.  Novament, hi ha diverses opcions. Per mi, el quid de la qüestió era el control de la distribució. Al capdavall, a un sempre li agrada saber quants se n’han venut. Per tant, la idea de posar-lo al bloc i que tothom se’l baixés,

Les dificultats per treure un llibre al mercat (2/3)

La setmana passada ho havíem deixat amb el llibre corregit. Aleshores, caldria preocupar-se, cas que hi siguin, per les imatges. Entres en una altra dimensió. Ras i curt, i sense entrar al detall dels tipus de llicències, les podem resumir en dues: les de domini públic i les que tenen drets. Amb les que són de domini públic és perfecte, tot i que són la minoria. Generalment la pots utilitzar per fins comercials i les pots manipular. Amb les que tenen drets la cosa es complica, en el meu cas, per dues raons. La primera d’elles perquè cal demanar autorització perquè te la deixin utilitzar. Que recordi he demanat drets de no menys de cinc o sis imatges a diferent gent (vull dir que alguna l’he demanat a dos llocs o a més d’un departament). Doncs ni cas (algun dia parlaré dels formularis o correus de contacte). Amb dues excepcions, que en un cas em van dir que fes el que necessités, i en l’altre que si en treia algun fi comercial havia de lliurar-los exemplars (aquesta és la segona raó).

Les dificultats per treure un llibre al mercat (1/3)

Hauria pogut titular aquest conjunt d'entrades de diferents maneres però em sembla que la millor manera d’il·lustrar-ho és com ho he fet. Vull dir que sembla que quan algú compra un llibre és perquè algú l’ha publicat, però treure un llibre al mercat són altres coses a banda de publicar-lo. Fer-ho, és pràcticament el darrer pas i el que culmina una espècie d’odissea. Recentment publicat Glòries Vigatanes , us conto la meva experiència. Em fa la sensació que he sigut capaç de no permetre que els entrebancs i obstacles trobats a les darreres etapes no hagin enterbolit o minvat el gaudi de tot el camí previ, aquell que ha sigut escriure’l.  La primera dificultat que penso que hi ha és la de la recerca i la d’informació contraposada. A finals del setembre passat ho explicava una mica. No em refereixo a la capacitat per trobar informació en temps de pandèmia (tot i que biblioteques i especialment arxius han estat oberts). Em refereixo al fet de, sovint, intentar buscar agulles en palle

Vic: antifeixista sí, antisistema no

Les darreres setmanes Vic ha estat motiu de conversa i notícia a diversos mitjans, especialment rellevants a les televisions estrangeres. Al meu entendre ens ho hauríem pogut o hauríem hagut d’estalviar. Darrera les dues notícies hi ha coses de molt diversa índole. En el primer cas, no sabria discernir quant de bo i de dolent hi ha; en el segon, senzillament és inadmissible. Pel que fa al primer, parlem de la rebuda que va tenir Vox a la capital de la comarca. El segon, fruit de les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hásel.  Si respectem el fil cronològic, primer de tot cal parlar sobre la visita de Vox. Dic que no soc capaç de discernir quant hi ha de bo i de dolent sobre el que va passar. Sincerament. Cal veure aquesta efemèride des de dues perspectives: la no submissió i la tolerància. Vic fou i és terra d’acollida i sempre ha procurat i lluitat per la seva llibertat. És així des que Vic no era Vic, sinó Auso. Aleshores, els ausetans ja es van enfrontar a romans i a qui c

Reflexions de les eleccions #14F

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmateix,

Sein kampf (10/10): a mode de conclusió

Desena i darrera entrada de la sèrie dedicada a l’intent de comprensió del que passava per la ment de Hitler. He intentat entendre i explicar com va arribar a les conclusions que va arribar. Tasca gens fàcil i no sé si me n’hauré sortit. També he volgut fer-ho partint d’una única font. El llibre que va escriure es pot dir que és l’embrió del nazisme. Tanmateix, si bé llegint-lo s’entenen (a nivell de comprensió, en cap cas de justificació) algunes coses que van passar, tampoc es pot assegurar que tot el Tercer Reich estava explicat i pronosticat al llibre. Vull dir que a mesura que anaven caminant anaven fent camí. Camí, no cal dir-ho, que mai a la vida haurien d’haver emprès. Però, com deia en un parell d’ocasions, o bé no el van veure a venir o el van veure a venir i van fer la vista grossa.  Vull acabar amb algunes reflexions, especialment referents a les dictadures i al que es coneix com a ultradreta o extremadreta. Sovint es cau en l’error que les dictadures són de dretes. Penso q

Sein kampf (9/10): la conquesta de noves terres

La darrera cosa que volia tractar de la lògica hitleriana és la conquesta de les noves terres. Va començar per Polònia i a partir d’aleshores va intentar conquerir bona part d’Europa. Malauradament amb força èxit. En el seu llibre també dona arguments pels quals es van veure obligats (segons ell, és clar) a conquerir noves terres. Arguments fal·laços, no cal dir-ho. La conclusió més simple és que era una qüestió de supervivència i de recursos alimentaris.  Hi ha una cosa evident pel que fa als recursos alimentaris. Una societat basada en l’agricultura i la ramaderia, necessita espais per conrear-la i també per la pastura dels animals. Possiblement, el millor exemple és Xina. A Xina, amb una població de més de mil quatre-cents habitants, el cereal per excel·lència és l’arròs. Consumeixen i produeixen tones i tones d’arròs. Però per produir l’arròs els fa falta terres. És per això que aprofiten qualsevol falda de muntanya (o també en el pendent) o qualsevol lloc per mirar de cultivar-lo.

Sein kampf (8/10): l’evolució de les espècies

L’altra cara de la moneda és la de l’evolució de les espècies. Reconec que em faria falta llegir sobre Darwin i sobre el seu llibre més concretament. La màxima que promulga és aquella de «evolucionar o morir», o altres variants apunten que només sobreviu els més fort. És per aquest motiu que després de parlar dels jueus, Sein kampf (7): els jueus , parlo de l’evolució de les espècies. Ja no només perquè Hitler creia que els jueus eren una raça inferior i havien de morir, sinó perquè no només els jueus foren els seus blancs, sinó que també manà aniquilar gitanos, comunistes, homosexuals i persones que, senzillament, estaven maltes (paradoxalment, els creia una raça inferior i els eliminava perquè, precisament, eren superiors). La raó? Evolució de les espècies. Sona molt simplista, i ho és.  Novament, cal advertir que estem dintre la ment d’un criminal dictador i assassí. Tractem d’escodrinyar les raons que el dugueren a pensar d’aquesta manera. A buscar la seva (i només seva) lògica. I

Sein kampf (7/10): els jueus

Aquest és un tema espinós i com deia en la primera entrada, delicat i complicat. Torno a insistir amb el tema que només estic intentant entendre coses. Com bé indica el títol de la sèrie, aquesta era o va ser la seva lluita i no pas ni la meva, ni la de qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Personalment, em fa molt respecte tractar el tema. També perquè, precisament, hi tinc un profund respecte. En l’holocaust van morir sis milions de jueus, a banda de molts altres col·lectius. Això no s’ha d’oblidar mai.  Per parlar d’aquest tema, permeteu-me que us introdueixi dos conceptes que per a mi són diferents i confio que se m’entengui. Encara no sé com anomenar-los. Tanmateix, un faria referència a la lògica (si plou em mullo) i l’altre a un concepte que estaria vinculat a la racionalitat, allò que es fa des d’una ment sana, amb moralitat, ètica... allò que diríem que és el correcte. Per posar un exemple: imagineu que doneu la instrucció d’anar a buscar diners amb el menor temps possib

Sein kampf (6/10): la propaganda

En entrades anteriors havíem desglossat l’anàlisi de la política, o més aviat del sistema parlamentari i dels seus integrants, i la solució que Hitler creia idònia. No obstant això, i que ell fou el dictador en majúscules (torno a dir que em faltaria conèixer la Rússia d’Stalin i la Itàlia de Mussolini com a mínim), pretenia arribar al poder de manera democràtica. De fet, així ho va fer. Ho he dit en diverses ocasions, no pas per reconèixer-li mèrits, sinó més aviat per deixar notar que sovint la democràcia també falla (no està bé que ho digui però si veiem l’arc parlamentari dels parlaments i congressos d’Europa és fàcil adonar-nos-en. Tanmateix, com deia Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]). Reitero que el cas del nazisme no és com el franquisme. Hi va haver una sèrie d’alemanys que el van votar i, d’alguna manera, compartien, combregaven i/o consentie

Sein kampf (5/10): la política, la seva solució (II)

Havíem deixat la darrera entrada de la sèrie en la justificació de les formes de govern. D’una banda, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit ; per l’altra, si ens ha de guiar un filòsof savi a qui ningú li qüestiona res perquè ho sap tot i ens portarà a tots pel bon camí... podria ésser una bona solució perquè l’alternativa pot ésser pitjor. Recordem l’exemple del tabac. Si de mi depengués, la gent no fumaria en llocs públics. Però com que no depèn de mi... doncs ens hem d’empassar el fum, hem de patir càncers de pulmó, i al final hem de patir morts evitables. Alguna cosa semblant passa amb la Covid-19.  Si posem totes aquestes característiques en un robot de cuina, ens hauria sortit l’incipient moviment de Hitler. Havent fet l’anàlisi que el parlament i els seus polítics no serveixen per massa res, i que sovint quanta més gent pitjor perquè uns s’excusen amb altres i no hi ha ningú que vulgui agafar la responsabilitat («Prácticamente, pues, no hay responsabilidad, porque l