Carles Costa i Muntadas

Amb el correu, la VPN i el calendari, el meu procés de desgooglelització ja havia començat i no tenia aturador. Però faltava una cosa clau avui dia, el poder fer còpies de seguretat dels nostres arxius: el Drive. I va arribar el dia. En una primera versió, Proton només permetia penjar documents online i no permetia sincronitzar els documents que tens a l’ordinador. Era un pas important que permetia compartir arxius per Internet, novament amb seguretat, privacitat i llibertat, però quedava coix. No obstant això, en pocs mesos va arribar l’esperat i apreciat programa de sincronització. Ara sí que ho teníem quasi tot perquè, simplement, esborraria tots els documents que tingués al Drive del Google que, novament, no n’han pas de fer res del que tinc. I així ha estat, tot i que encara han de polir algunes coses importants, com poder veure els arxius penjats al Drive des de l’app. Perquè... no ho he dit però ja s’intueix i es dona per sabut: tant el correu, com el calendari, la VPN i el Driv...

Que recordi, vaig donar suport a Google des del minut 1. L’entrada d’avui no és per parlar de Google, però sí que necessito contextualitzar una mica l’assumpte. El fet és que temps ha, quan hom anava amb Hotmail i els de Microsoft et donaven, ja no sé si 2 o 20 MB d’espai (em despista la capacitat ridícula que et donaven en comparació amb el que ofereix qualsevol avui dia), va aparèixer Google regalant 2GB. Aleshores allò fou una autèntica revolució, a la que m’hi vaig sumar de seguida. Recordo que no et podies crear un compte, sinó que anava per invitació, i tan tost vaig rebre-la, ja vaig crear-me’l. Crec que d’inici només era correu electrònic, però amb el temps ja va desenvolupar el calendari, i encara més tard tota la solució ofimàtica sota el paraigües del Google Drive. A banda, també hi havia el contactes, que et permetia (i permet), tenir-los sincronitzats en el teu dispositiu mòbil. Fins aquí, tot bé. No obstant això, un altre dia, no fa gaire, va aparèixer una altra revolució...

Fa uns anys escrivia sobre els programadors informàtics , que és al que em dedico professionalment. En aquella ocasió parlava més aviat del dia a dia des del punt de vista tècnic. És a dir, què som i amb què treballem o els nostres mètodes de comunicació amb les màquines. Avui, però, parlo de la paradoxa de la comprensió del programador informàtic, i que crec que té molt a veure amb aquell tòpic que som gent rara. Quan un programador comença a treballar no és que sigui rar (a vegades sí...), però després de molts anys exercint-ho, crec que finalment a ulls de la societat s’hi torna. Tanmateix, s’hi torna per culpa d’aquesta mateixa. I això, naturalment, transcendeix a l’esfera privada i sovint es converteix en un mal viure. Anem a pams. Generalment, a un programador se li encarrega una tasca. És a dir, un interlocutor (dic interlocutor perquè pot ser un client, un responsable de projecte, un consultor, un amic...) vol que una màquina faci una cosa i algú li ha de dir a la màquina que h...

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.

No recordo quan va ser que vaig arribar a la conclusió que, sovint, les coses no ens agraden perquè no les entenem o no les coneixem. Un bon exemple en són les matemàtiques. En el meu cas, de petit no em desagradaven. És clar que les matemàtiques és un terme molt ampli. Més enllà de sumes i restes, recordo que quan anava a l’escola m’agradava molt el càlcul mental. Sigui dit de passada… n’he perdut molta destresa… però bé… Naturalment, no és l’única disciplina matemàtica, per anomenar-ho d’alguna manera. També hi ha àlgebra, teoria de números, trigonometria, estadística, combinatòria, teoria de grafs, probabilitat, estadística, criptografia… I sovint diem que no ens agraden perquè, o bé no les entenem, o bé no ens les expliquen de manera motivadora. Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que no veuen belles les matemàtiques. Invito a veure els números des d’una altra perspectiva i, de ben segur, que algú quedarà una mica amb la boca oberta. Avui, parlem del número 73. Ce...

Feia molt temps que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. Val a dir que per fer-vos cinc cèntims de la meva eina de treball no recuperaré els apunts de quan estudiava però, el que m’agradaria és fer-vos més proper o entendre la lògica d’una persona que es dedica professionalment a la programació.  En primer lloc, val a dir que un programador no és un informàtic. Bé, sí que l’és però amb matisos.... El primer tòpic a desmentir és que, com aquell qui diu, l’informàtic no existeix. Per entendre-ho, podem fer la comparació amb la medicina. Existeix un metge de capçalera que ho toca una mica tot però llavors, hi ha dentistes, oftalmòlegs, ginecòlegs, uròlegs, cardiòlegs, estomatòlegs... i un llarg etcètera. Un programador, sovint no té nocions tècniques o profundes sobre maquinari, sobre mòbils, sobre quin ordinador convé més a segons qui, sobre xarxes o sobre l’administrador de servidors. De la mateixa manera que no anirem al dermatòleg fent una consulta de trauma...