Carles Costa i Muntadas

Heu llegit bé el títol. És un joc de paraules per palesar el que passa darrerament per Vic i que fa temps vaig denunciant. Veig, darrerament, que Vic camina per terrenys pantanosos i al final és possible que se’ls escapi de les mans. Entre els molt actes d’incivisme, me n’agradaria destacar x. No per res concret, sinó perquè al final, a un li fa la sensació que les normes o mesures que es prenen, sovint es prenent per poder-se-les saltar. És a dir, fins que no hi ha norma diguem que la gent no incompleix. Quan hi ha norma, ja es pot dir que la mesura s’incompleix. Impunement. Parlo de gossos, mascareta, cotxes sorollosos que correu molt i patinets. Anem a pams perquè, a més, la cosa va en funció dels barris. Els que vivim al segon Vic (Vic sud) patim coses que els del Vic centre entenc que no. En primer lloc cal parlar dels gossos. Val a dir que no m’agraden però no els tinc res en contra. Els aguanto i els tolero. El que no tolero tant, de fet em molesta molt, és anar pel carrer i tro

Ara feia molts dies que no parlava de la Covid. No és que hagi desaparegut com tinc la sensació que molts deuen creure, però suposo que al final, tot amb tot, la vida segueix i, malauradament no per alguns, hi ha vida més enllà de la pandèmia. Dit això, val a dir que en el meu cas han quedat enrere aquells dies que pràcticament la primera consulta al matí en connectar-se a la xarxa, era a Dades Covid per saber com teníem el panorama. Ara fa mesos que no ho miro... Estàvem malament. I si hem de fer ús dels darrers titulars de mitjans locals, hi continuem estant una mica. No obstant aquests indicadors, han decidit obrir una mica més les comportes i, com era d’esperar, el doll d’aigua en forma de gent ha vessat per totes bandes. Això em fa pensar (ja en el moment que van dir que les obririen), que no hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre, ni quatre sense cinc si continua depenen de l’espècie humana. Com totes les entrades del bloc, aquesta passarà a la història sense gaire transcendè

La setmana passada vàrem arribar a la conclusió que no podíem treure Glòries Vigatanes en format paper. Per tant, et planteges el format digital. Però per vendre un llibre (ja sigui en format físic o digital) et fa falta sí o sí un ISBN: 45 euros si el demanes sense pressa (amb quatre dies ho tens fet, no és inconvenient) i sense registrar detalls de la publicació. L’ISBN identifica la publicació de forma única. Dic publicació, i no dic llibre. Perquè necessites un ISBN pel format de Kindle, un ISBN pel format en PDF, un ISBN pel format ePUB... i cas d’haver-lo imprès també en paper un nou ISBN. Però bé... aquest ha estat el tràmit que menys son m’ha tret. Tanmateix, com que l’ISBN és per format, necessites prèviament saber en quin format trauràs el teu llibre.  Novament, hi ha diverses opcions. Per mi, el quid de la qüestió era el control de la distribució. Al capdavall, a un sempre li agrada saber quants se n’han venut. Per tant, la idea de posar-lo al bloc i que tothom se’l baixés,

La setmana passada ho havíem deixat amb el llibre corregit. Aleshores, caldria preocupar-se, cas que hi siguin, per les imatges. Entres en una altra dimensió. Ras i curt, i sense entrar al detall dels tipus de llicències, les podem resumir en dues: les de domini públic i les que tenen drets. Amb les que són de domini públic és perfecte, tot i que són la minoria. Generalment la pots utilitzar per fins comercials i les pots manipular. Amb les que tenen drets la cosa es complica, en el meu cas, per dues raons. La primera d’elles perquè cal demanar autorització perquè te la deixin utilitzar. Que recordi he demanat drets de no menys de cinc o sis imatges a diferent gent (vull dir que alguna l’he demanat a dos llocs o a més d’un departament). Doncs ni cas (algun dia parlaré dels formularis o correus de contacte). Amb dues excepcions, que en un cas em van dir que fes el que necessités, i en l’altre que si en treia algun fi comercial havia de lliurar-los exemplars (aquesta és la segona raó).

Hauria pogut titular aquest conjunt d'entrades de diferents maneres però em sembla que la millor manera d’il·lustrar-ho és com ho he fet. Vull dir que sembla que quan algú compra un llibre és perquè algú l’ha publicat, però treure un llibre al mercat són altres coses a banda de publicar-lo. Fer-ho, és pràcticament el darrer pas i el que culmina una espècie d’odissea. Recentment publicat Glòries Vigatanes , us conto la meva experiència. Em fa la sensació que he sigut capaç de no permetre que els entrebancs i obstacles trobats a les darreres etapes no hagin enterbolit o minvat el gaudi de tot el camí previ, aquell que ha sigut escriure’l.  La primera dificultat que penso que hi ha és la de la recerca i la d’informació contraposada. A finals del setembre passat ho explicava una mica. No em refereixo a la capacitat per trobar informació en temps de pandèmia (tot i que biblioteques i especialment arxius han estat oberts). Em refereixo al fet de, sovint, intentar buscar agulles en palle